Top 10 de mangues (i encara més mencions d’honor) de 2023

La pinxa i la nova

Entraran en aquesta classificació mangues que llegís per primer cop durant l’any passat, ja fos totalment o parcial. És a dir, obres de les quals llegís pàgines que no havia llegit abans.

Durant el 2023, vaig seguir amb el francès. És la llengua en la qual més manga consumeixo de lluny. Segueixo d’aquella manera amb el japonès; hi avanço al meu ritme i a la meva manera. També vaig fent amb la recuperació de l’alemany.

Provo amb molts mangues perquè no vull que res se’m passi per alt, però són molt pocs els que segueixo més enllà del primer tom... si és que l’arribo a acabar. Tal com em va passar el 2022, trobo que l’any passat vaig topar-me amb molts mangues que em van agradar, així que he optat per fer ús i abús de les mencions d’honor, com ja vaig fer per al top del 2022.

Hi ha mangues que, pel motiu que sigui, han estat a la llista en edicions anteriors i en aquesta edició no hi són. Poden haver-hi tres motius principalment: els darrers toms no m’han agradat tant com els anteriors, l’any passat no en vaig llegir noves pàgines o bé el manga està complet i ja n’havia acabat la lectura.

I abans que algú ho digui: no, no m’he copiat els mangues pel que fa a les meves posicions 2 a 4 del top 4 del Klonos. Simplement, tenim gustos molt, molt similars.

 

Sense més preàmbuls, heus aquí el meu top 10 de mangues del 2023:

La floristeria del xamfrà

1) La pinxa i la nova (Sukeban to Tenkōsei, Fujichika), més conegut per aquí com La macarra y la nueva: yuri amb sukebans, ambientat als anys vuitanta, la mar de bufó, clarament sàfic des del primer capítol, tendre, divertit i amb acció. Què més puc demanar? Totes dues protagonistes es fan estimar. Però de què va? La Riri, una nova estudiant, li demana a l’Atsuko, la pinxa de l’insti, que li llegeixi paraules bufones. Sorprenentment, l’Atsuko accepta. I així van teixint una relació de companyes i amistat mentre cadascuna es va enamorant de l’altra.

2) La floristeria del xamfrà (Machikado Hanayadori, Fumiyo Kōno), més conegut a França com Les fleuristes du coin de la rue: Faig trampa? Sí, és clar! Aquest volum conté diverses històries curtes (reculls de capítols que no arriben a un tom o històries d’un sol capítol) i no em facis escollir amb quina em quedo perquè totes m’agraden i és el primer cop en vers 10 anys que puc llegir quelcom nou de la meva mangaka preferida en paper. La història de la floristeria (amb dues versions, una clarament yuri, l’altra, si un cas, amb subtext sàfic) és la que dóna nom al tom i la que ocupa més pàgines, però n’hi ha moltes més: disputes matrimonials, una llibreria amb un rètol de Sant Jordi, grans d’arròs, una gossa convertida en humana i amors frustrats. Molt en la línia de l’autora, amb el seu dibuix i el seu humor.

3) La noia de les bromes (Kiri no naka no shōjo, Eiko Hanamura), més conegut a França com Autant en emporte la brume: un magnífic fulletó amb no dues, sinó tres protagonistes: una mare i dues filles. Enganxa moltíssim, amb totes les anades i vingudes i tots els personatges són profunds, amb llurs llums i llurs ombres. El traç és suau i delicat. Una meravella de manga per assaborir lentament. A més, no em sorprendria gens que aquest còmic sigui una influència de Nana (Ai Yazawa).

La noia de les bromes

4) Les roses floreixen amb feresa - Les adversitats d’una ajudant de mangakes de shōjo als anys 70 (Bara wa shuraba de umareru - 70-nendai shōjo manga assitant funtō-ki, Nami Sasō), més conegut per aquí com Rosas que nacen del pandemonio - Crónica de una asistente de manga shōjo en los 70: Poder llegir un manga actual que desprèn tantíssim afecte vers el shōjo setanter ha sigut tota una experiència. He après i no només he conegut noves anècdotes de mangues que no coneixia, sinó també un fum de mangues que conec i alguns dels quals he llegit i tot. Una passada poder tenir de manera tan accessible un document d’aquestes característiques.

5) Ovelletes perdudes per internet (Online no hitsujitachi, Hiro Shibara), més conegut per aquí com Borregos en la red: Ambientat al 1999, tracta sobre com de sobte a la Megu se li obre tot un món amb el descobriment d’internet. Per fi podrà xerrar pels descosits sobre el seu videojoc preferit. A més, s’hi toquen molts altres temes: l'amistat, la família, els diners, l’addicció a la validació rebuda per internet, etc.

6) El departament de disseny de la gènesi (Tenchi Sōzō Design-bu, Hebi-zō, Tsuta Suzuki i Tarako), escurçat com Tendebu i més conegut a segons quins països occidentals com Heaven’s Design Team: continuo la lectura d’aquest manga tan esbojarrat com didàctic. L’única pega que li veig és que l’obra s’esforça per acabar els toms de manera que en vulguis el següent, com si l’argument aquí tingués un gran pes quan el que pesa són els personatges i les interaccions entre ells.

Les roses floreixen amb feresa

7) Zona escolar (School Zone, Ningiyau): Continuem amb les poca-soltades bufones del parell de protagonistes, així com l’estretament de vincles entre altres personatges i una capa de profunditat pel que fa a les bessones. Un dels punts forts d’aquesta obra és com Ningiyau en cuida cadascun dels detalls, tant de relació/interacció dels personatges com del dibuix (roba, complements, pentinats, fons, etc). A estones comèdia, a estones drama, però sempre toca la fibra.

8) Les entregues mensuals de shōjo del Nozaki (Gekkan Shōjo Nozaki-kun, Izumi Tsubaki), més conegut pel meu sofert públic com Nozaki y su Bravo: pura comèdia feta 4-koma. Sempre m’alegra el dia. Un manga sobre manga amb humor i un bon regutizell de personatges carismàtics. Què més se li pot demanar?

9) Frenesia i mandra (Skip and loafer, Misaki Takamatsu): em fonc amb aquest manga. Comèdia d’institut amb alguns moments durs. La Mitsumi passa de curs i continua madurant, havent d’acceptar un seguit de qüestions. Respecte a la lectura de l’any passat, la representació trans és molt, molt millor. Si hi ha una pega, és que em temo que no farà realitat cap de les meves dues OTPs: ni la 1 ni la 2.

10) L’espia i la seva família (Spy x Family, Tatsuya Endo): Si està en una posició tan baixa aquest cop, és perquè la primera meitat del desè tom no em va agradar gaire. Per sort, després d’aquest impàs, la sèrie recupera tot el seu encant i la trama segueix avançant al seu ritme, però no gaire, perquè principalment es tracta d’una comèdia on els personatges són més rellevants que l’argument. I ja va bé així.

Mencions d’honor: perquè en algun lloc he de parlar de tots els mangues que m’han emocionat malgrat que hagin assolit cap de les 10 primeres posicions

Per a aquesta edició ho endreçaré per categories, sense un ordre concret de preferència:

A) “Visionat” en japonès (en cometes perquè el meu nivell és el que és i hi ha moltíssimes coses que no entenc i aquest manga me l’estic més aviat mirant que no pas llegint):

El Mari i el Shingo

- El Mari i el Shingo (Mari to Shingo, Toshie Kihara): fa una bona colla d’anys que volia llegir aquest manga. Ara ja amb les esperances del tot perdudes que l’editin a Itàlia, em vaig dir que millor comprar l’edició de luxe japonesa abans que s’exhaurís. I aquí sóc, mirant el manga pàgina a pàgina, mica en mica i gaudint-ne d’allò més malgrat la barrera idiomàtica.

 

B) Shōjos vuitanters que no siguin yuris:

- Premier Muguet (Keiko Nagita i Yōko Hanabusa): la cloenda del manga presumiblement d’incest de bessons. Aquest és el plantejament, després ja del final no dic res. N’he gaudit com gaudeixo dels shōjos antics, així que està prou bé. Una lectura lleugera, però amb algun gir a la trama. Tot un fulletó.

- El conte de fades dels diplatendres (Ginyōbi no otogibanashi, Mutsumi Hagiiwa), més conegut per aquí com Silverday, Conte de Fades de Divendres de Plata: Aquest manga enganya. Sembla que serà una cosa bufoneta i, sí, té parts així, però té un bon reguitzell de parts dures, entre les quals es troba el capitalisme voraç des de diferents perspectives. Tothom sembla molt content amb l’edició, però a mi no ha acabat de fer-me el pes.

Segueix-me

- Para atenció als xiuxiuejos (Mimi o subaseba, Aoi Hiiragi), més conegut per aquí com Murmuris del cor + El temps de les campanulals (Kikyō no Saku Koko, Aoi Hiiragi): Quina alegria que vaig tenir en poder llegir un altre manga de la Hiiragi! Una llàstima que les històries que li va adaptar Ghibli no m’acabin de fer el pes. Per sort, el segon volum de Para atenció als xiuxiuejos inclou la història El temps de les campanulals, bastant típica, però no per això menys engrescadora. M’imagino que aquest còmic es deu acostar més a la seva obra cabdal i bastant desconeguda a Occident El contorn dels ulls de galàxia (hoshi no hitomi no silhouette).

 

C) Una OTP en un univers alternatiu:

- Aquell taronja tan càlid com el Sol (Hidamari no Orange, Chitose Yū), més conegut per aquí com Sunny Orange: Un amor d’institut. Si El Mari i el Shingo és el manga dels Asoryuu abans de la creació dels videojocs The Great Ace Attorney (sí, sospito que algú va treure inspiracions d’aquest còmic per a tals videojocs), Aquell taronja tan càlid com el Sol és el manga dels Asoryuu després de la creació dels videojocs The Great Ace Attorney. Per a molta gent, el còmic que ens ocupa segur que serà oblidable, però en tot cas la seva lectura és agradable i jo li tinc un afecte especial.

 

D) Yuris:

- Segueix-me (Follow me!, Hisato Chiba): Un amor d’institut tan predestinat com desgraciat. I molt bell, amb tot l’esplet de dansa. Visualment, una passada.

Retrat de la primavera...

- Hola, melancòliques! (Hello, melancholic!, Yayoi Ōsawa): Una cloenda prou satisfactòria per a un yuri de 3 toms. Conté dilemes sobre l’etern debat entre lligams i passió. Hi ha alguna sorpresa que li dóna un sabor especial.

- La Lluna en una nit plujosa (Amayo no tsuki, Kuzushiro), més conegut per aquí com La Luna en una noche de lluvia: Tercera història d’amor d’institut seguida dins d’aquesta subllista. En aquest cas, entre una noia oïdora i una noia sorda. El primer tom està prou bé, llàstima que l’edició espanyola no m’hagi acabat de fer el pes. M’he passat a la francesa, a veure si així m’entra millor.

- Petons a les cicatrius de les noies (Shōjotachi no kizuato ni kuchizuke o, Aya Haruhana), més conegut a Estats Units com Kiss the scars of the girls: Aquest no té gaire misteri. Vampires, dibuix bonic i amb una clara vocació de seguir amb una certa genealogia d’obres sàfiques, a la vegada que juga amb els tòpics i els renova. Tenia tots els números per agradar-me i així ha sigut.

- Retrat de la primavera a la cambra on floreixen els cirerers (Haru Tsuzuru, Sakura Saku Kono Heya de; Tokuwotsumu), més conegut a Alemanya com Wenn die Blüten Trauer tragen: No he aconseguit encara acabar-ne el primer volum, però mica en mica el vaig llegint, que en ser en alemany, em costa. Yuri d’adultes i fantasmagòric. L’element de dol té més pes que el fantàstic, trobo, però. Té detalls, com ara que quan la morta torna en forma de fantasma 5 anys més tard això de les plataformes d’streaming ja és sobradament una realitat del dia a dia per a la protagonista i, en canvi, per a la fantasma suposa una novetat.

 

E) Romanç de noia-noi o dona-home:

La maledicció de la Haru

 - La maledicció de la Haru (Haru no noroi, Asuka Konishi), més conegut per aquí com La maldición de primavera: La Haru, germana de la Natsumi, es mor en la flor de la vida. Al Tōgo, el xicot de Haru, sempre li havia agradat la Natsumi i ara té l’excusa perfecta (històries familiars de voler mantenir llinatges) per cortejar-la. La Natsumi accedeix a sortir-hi a canvi que la dugui als llocs que havia anat amb la Haru. La Natsumi ho fa no només perquè s’estimava la seva germana, sinó perquè n’estava enamorada. La relació entre la Natsumi i el Tōgo, doncs, té data de caducitat: quan ja no quedin més llocs per mostrar, què passarà? Premi a la protagonista bisexual menyspreada de l’any.

- La Takagi em fa la punyeta (Karakai Jōzu no Takagi-san, Sōichirō Yamamoto), més conegut per aquí com Takagi-san, experta en bromas pesadas: un any més de la Takagi rifant-se del Nijikata. He de dir, però, que em fa l’efecte que en aquests darrers toms ha sigut més bona nena i hi ha hagut moltes més escenes tendres entre tots dos.

- Una kaijū ben mel·líflua (Otome kaijū caramélisée, Spica Aoki): una comèdia amb tocs de drama en una ambientació de fantasia urbana. Ben simpàtica i amb diversos personatges femenins positius. Una lectura agradable.

F) En el cos de malvades:

Sóc una malvada més aviat mediocre

- Sóc una malvada més aviat mediocre: El conte del canvi de cos entre la papallona i la rata (Futsutsuka na akujo de wa gozaimasu ga: Sūgū chōso torikae den, Satsuki Nakamura i Ei Ohitsuji), més conegut a França com Though I am an inept villainess: La légende du Papillon et du Rat, Échange de corps à la Cour: Perquè no hi ha prou històries de canviar la malvada a través d’encarnar-la o seduir-la, aquí una més i és d’un tipus que no havia vist fins ara: canvi de cos amb la malvada (i, és més, per encanteri de la malvada). La protagonista és la candidata preferida per convertir-se en muller imperial: bella i delicada, talment una papallona. Delicada en el sentit literal: és molt dèbil de salut i sempre està amb febre, però així i tot està constantment forçant-se. Engelosida, una de les seves quatre contrincants canvia el cos amb ella, però per a la protagonista això no podria ser més una benedicció que altra cosa. L’amor del príncep (cosí seu que la desitja des que ella tenia 10 anys i ell era ja grandet) sembla que li és ben igual i, d’altra banda, la malvada té un cos saníssim. Com a punt extra, el toc d’humor em sembla molt ben trobat.

- Malvada al nivell 99: Només sóc l’arxienemiga oculta; no em confongueu pas amb la reina dels dimonis (Akuyaku reijō level 99: Watashi wa uraboss desu ga maō de wa arimasen, Satori Tanabata i Notori), més conegut a França com Villainess level 99: La història típica de la noia que es reencarna en una malvada d’un videojoc que coneix i es dedica durant anys a entrenar-se per no acabar malament. Tant és així que arriba al nivell 99, quelcom del tot insòlit i més per a una adolescent. La protagonista original del videojoc sembla ben bé la Maria de M’he reencarnat en la dolenta d’un otome i ara faci el que faci tinc els dies comptats (Otome game no hametsu flag shika nai akuyaku reijō ni tensei shite shimatta..., Satoru Yamaguchi i Nami Hidaka).

Malvada al nivell 99

G) Dibuix espectacular, història de més de 10 toms i subtext sàfic en algun moment de la sèrie:

- L’obrador dels barrets punxeguts (Tongari bōshi no atelier, Kamome Shirahama), més conegut per aquí com Atelier of the witch hat: Una sèrie que a aquestes alçades de la vida seguia una mica per inèrcia, el dibuix és fascinant i la història no està malament, m’ha sorprès amb el que sempre havia trobat que li faltava: profunditat en els personatges i en llurs relacions i que la Coco recordi de tant en tant la seva mare. A més, a nivell visual aquest volum ha sigut també tot un regal a la vista.

- Històries de núvies (Otoyomegatari, Kaoru Mori), més conegut per aquí com Bride Stories: Aquest catorzè tom potser més aviat s’hauria d’anomenar Històries de nuvis. Val a dir que la Mori s’ha lluït amb els cavalls d’aquest volum; n’hi ha un fotimer i tots esplèndidament dibuixats. El dibuix i la narració fan que la lectura d’aquest manga sigui, com sempre, una delícia.

Top 10 de mangues (i encara més mencions d’honor) de 2022

Entraran en aquesta classificació mangues que llegís per primer cop durant l’any passat, ja fos totalment o parcial. És a dir, obres de les quals llegís pàgines que no havia llegit abans.

Durant el 2022, vaig seguir amb el francès. És la llengua en la qual més manga consumeixo de lluny. Segueixo d’aquella manera amb el japonès; hi avanço al meu ritme i a la meva manera.

Provo amb molts mangues perquè no vull que res se’m passi per alt, però són molt pocs els que segueixo més enllà del primer tom... si és que l’arribo a acabar. Malgrat tot, trobo que l’any passat vaig topar-me amb molts mangues que em van agradar, així que he optat per fer ús i abús de les mencions d’honor.

Hi ha mangues que, pel motiu que sigui, han estat a la llista en edicions anteriors i en aquesta edició no hi són. Poden haver-hi tres motius: els darrers toms no m’han agradat tant com els anteriors (M’he reencarnat en la dolenta d’un otome i ara faci el que faci tinc els dies comptats, Cesare, El Rèquiem del Rei de les Roses, Vers els núvols del nor-noroest...), l’any passat no en vaig llegir noves pàgines (Històries de Núvies, Hanako, l’ànima en pena... resulta que és un noi, Zona escolar...) o bé ja s’han acabat (Diari d’una ciutat costanera).

I bé, val a dir que la millor lectura d’enguany no ha sigut un manga, sinó un llibre. Mira, coses que passen, tu. És tan bo, tan bo, tan bo que el podria anomenar “còmic escrit”.

Sense més preàmbuls, heus aquí el meu top 10 de mangues del 2022:

 

El departament de disseny de la gènesi

1) El departament de disseny de la gènesi (Tenchi Sōzō Design-bu, Hebi-zō, Tsuta Suzuki i Tarako): el manga de divulgació científica que no sabia que necessitava. Quina meravella! És divertit, és interessant i els personatges t’atrapen. És nota que al darrere hi ha gent informada i, a la vegada, amb molta imaginació i sentit de l’humor. Magníficament dibuixat. I, a més, té representació trans.

2) Una cuina i l’altra endrapa (Tsukuritai Onna to Tabetai Onna, Sakaomi Yuzaki): per a mi, EL yuri de l’any. Dues adultes, amb disseny d’adultes i que tenen una mentalitat d’adultes. Senzillament dues dones que es van coneixent a través de la passió que comparteixen pel menjar i es van enamorant mútuament. Que ben fet, que ben narrat, que ben dibuixat! Quina delícia.

3) Les entregues mensuals de shōjo del Nozaki (Gekkan Shōjo Nozaki-kun, Izumi Tsubaki), més conegut pel meu sofert públic com Nozaki y su Bravo: seguim amb un manga que no avança gaire ni falta que fa. És el matalàs on em deixo reposar després de llegir un manga que m’ha disgustat o de tenir un mal dia. Un 4-koma d’uns estudiants de batxillerat que em fa petar de riure i em posa sempre de molt bon humor.

4) L’espia i la seva família (Spy x Family, Tatsuya Endo): continuem amb les aventures d’aquesta peculiar família falsa: el marit espia, la muller assassina a sou i la filla que pot llegir el pensament. Ara, amb un aprofundiment amb la Yor (la muller/mare), que ja li tocava. A veure com acaba la saga del vaixell. Per ara, manté l’equilibri entre trama i comèdia i segueix sent interessant.

5) Fum-li encara més fort, Nakamura!! (Motto ganbare! Nakamura-kun!!, Syundei): la seqüela de Fum-li fort, Nakamura!!, el meu BL japonès preferit. En manté molt l’esperit, amb aquesta comèdia d’embolic on se’ns mostren els sentiments tan contradictoris i humans del protagonista. No sembla que vagi enlloc, però tampoc m’importa gaire. M’ho passo molt bé llegint-lo i amb això en tinc prou. En sortirà un tercer volum? L’espero amb candeletes.

Una cuina i l’altra endrapa

6) Frenesia i mandra (Skip and loafer, Misaki Takamatsu): comèdia d’institut amb alguns moments durs. Li passa com a Cistella de Fruita (Fruits Basket, Natsuki Takaya): té la capacitat de fer-me riure i plorar en molt poc espai. Diversos companys d'insti interactuant d'una manera molt propera per al públic i amb el romanç entre la prota i el seu interès romàntic avançant al seu ritme. Així i tot, hi ha molt d’espai per a l’amistat femenina. La protagonista manté el vincle amb la seva millor amiga de tota la vida (que és al seu poble) i crea noves amistats amb noies de la seva classe (a la gran ciutat). Es mostra la importància de la comunicació i la lluita contra la misogínia interioritzada. Té representació trans per part d’un personatge positiu: la tieta de la protagonista. L’únic que em reca és que no m’acaba d’encaixar que una persona trans parli així de si mateixa. No ho dic per la traducció al castellà (la qual em sembla excel·lent); m’imagino que ve de l’original. Se’m fa estrany que en l’actualitat una dona trans japonesa empri aquests termes. De fa 20 anys no em sorprendria tant. S’ha evolucionat molt tant a nivell mundial com a nivell japonès pel que fa al vocabulari relacionat amb la transsexualitat: tant pel que fa a conceptes que s’han estandarditzat i que no es coneixien gaire com a noves expressions que encaixen molt més i que han anat substituint termes que han quedat obsolets.

7) Tremolors de primavera primerenca (Yureru Shōsun, Riyoko Ikeda): per fi he tingut l’immens plaer de llegir aquesta història curta. Tota nova lectura de mangues setanters de la Ikeda és una gran joia, però en aquest cas encara més, ja que es tracta del prototip de Benvolgut germà... (Onii-sama e..., Riyoko Ikeda), el meu manga preferit. Tot i que és inevitable trobar-hi similituds, són dues obres clarament diferenciades. Com a curiositat afegida, al final de tot hi ha una dedicatòria: "für meine Junko". És a dir, "per a la meva Junko" en alemany. Aquest manga ens mostra l’amor entre dues noies: la Makoto i la Junko. La Ikeda seria la Makoto i li dedicaria aquest manga a un amor de l'adolescència? En té tota la pinta, però no n’he vist parlar-ne.

Les entregues mensuals de shōjo del Nozaki

8) Adéu-siau, pare Noel (Sayōnara, Santa Claus, Masako Yoshi): una història curta que dóna nom al tom homònim sobre dos germans bessons. Un és més ell mateix i l’altre procura ser el millor en tot per tal de diferenciar-se de l’altre i d’endur-se tot l’afecte que pugui. Aquesta autora es destaca amb les seves històries curtes. Tant les d’aquest tom com les de Primavera vera vera vera (Haru ru ru ru) m’han agradat molt en general. Adéu-siau, pare Noel ha sigut la meva preferida.

9) La Cuina dels Barrets Punxeguts (Tongari Bōshi no Kitchen, Kamome Shirahama), més conegut per aquí com Kitchen of Witch Hat: m’agrada molt més un spin-off de cuina on “no passa res” que la sèrie principal, la qual té misteri i drama? Doncs sí, sí i resí. Que el manga original està bé, té molt bona tècnica i tal, però és que La Cuina dels Barrets Punxeguts m’enamora. Tendríssim i fa que emparelli dos personatges (l’Orugio i el Qifrey) que l’original, no (bàsicament, el Qifrey de la sèrie original no es mereix l’Orugio; aquí, en canvi es nota com s’estimen i esrespecten mútuament). La trama se centra en l’elaboració de plants cuinats amb ingredients de fantasia, però molts d’ells (o tots) es poden recrear mitjançant ingredients reals. Sovint em ve la salivera llegint aquest manga i l’estómac m’acaba raucant. A més, la traducció és boníssima, la qual cosa enriqueix la lectura. Es nota que la traductora té un glossari de termes per mantenir-ne la traducció cada vegada. Molt bona feina.

10) Adéu-siau, humans (Saraba Ningen, història curta del tom Llampades [Mabataki], Battan, més conegut per aquí com Instantes), més conegut per aquí com Hasta siempre, humanidad: un yuri vampíric de la Battan??? Aquesta sí que no me l’esperava. Un somni fet realitat. Tant de bo un dia s’animi amb aquest mateix concepte, però per a una sèrie. La resta d’històries d’aquest tom tenen també molt de nivell. Aquesta és la meva preferida perquè encaixa especialment amb els meus gustos, però la resta no es queda enrere. La traducció i la retolació estan molt cuidades. Es nota un gran esforç al darrere.

 

Mencions d’honor: perquè en algun lloc he de parlar de tots els mangues que m’han arribat al cor malgrat que hagin assolit cap de les 10 primeres posicions

Per a aquesta edició ho endreçaré per categories, sense un ordre concret de preferència:

A) Finals i històries extres:

-L’Harem Shōgunal (Ōoku, Fumi Yoshinaga): Ja feia uns toms que clamava per un final i se m’havia anat desimflant. No és un final apoteòsic, però sí satisfactori i correcte. Feia molts anys que seguia aquesta sèrie i sento que es tanca una etapa.

-Vola, noi, pel cel (Fly, boy, in the sky, Akimi Yoshida, història curta de Banana Fish publicada al tom extra Opinió Particular [Private Opinion], el qual es va reeditar al Japó com a les darreres pàgines de la versió bunko de Banana Fish i posteriorment com a tom 20 de la tankōbon de Banana Fish): Com es van conèixer l’Eiji i l’Ibe? Un relat ambientat abans de l’inici de Banana Fish.

Canta, Erinna!

B) “Lectura” en japonès (en cometes perquè el meu nivell és el que és i hi ha moltíssimes coses que no entenc o directament sóc incapaç de llegir si no hi ha furigana):

-Canta, Erinna! (Utae! Erinna, Futaba Satō): un volum únic de 4-koma molt ben documentat que et mostra un possible dia a dia de la hipotètica escola de la Safo. Protagonitzat per l’Erinna, una noia molt propera al públic. La temàtica em sembla interessantíssima i em sorprèn que no hagi arribat a Occident.

C) Shōjoseis de l’era Shōwa:

-Jungla (Jungle, història curta inclosa al tom Papallona de tardor [Aki no Chō], Hisato Chiba): la Shichiri té uns malsons recurrents. Què hi tindrà a veure la contaminació en tot això? Una història amb un toc tètric i amb crítica social. Llàstima que no vagi més enllà. Trobo que hauria donat com a mínim per a un capítol més.

-Premier Muguet (Keiko Nagita i Yōko Hanabusa): manga protagonitzat per un parell de bessons, a estones comèdia, a estones drama. I, oh, sorpresa: s’augura un romanç incestuós entre ells (gens del meu estil, però l’obra m’està agradant). A veure com acaba la cosa.

-La Màgica Mami (Magical Mami, Yumiko Igarashi), més conegut per aquí com La brujita Mami: en complir 10 anys, la Mami descobreix que és una bruixa, com la seva mare. Embolics, enfrontaments, drama, comèdia... Un còmic bastant simpaticot i agradable de llegir.

-Primavera vera vera vera (Haru ru ru ru, Masako Yoshi): sota aquest títol s’agrupen un seguit de relats: una parella de joves que no estan segurs de fer sexe, una dona que espera el seu marit, un home que ha perdut els seus tres darrers cabells, un nen que necessitaria una habitació per a ell i acaba vivint una peculiar aventura, unes formigues que li fan la feina a una mangaka i un primer amor. I després hi ha la resta d’històries del tom homònim. Particularment, em va agradar molt la història del nen que marxa d’aventures. També em va fer gràcia el final de la primera història.

 

D) Yuris:

La Shiki és tan ben plantada que em fa perdre l’oremus!

-Vida, em cruspiré el teu cor (Itoshii anata no kokoro o taberu, Tokei), més conegut per aquí com Amor, devoraré tu corazón: volum únic sobre un total de 4 parelles amb una premissa la mar d’interessant. Tres d’aquestes parelles són dona-home i una és dona-dona. Una de les sorpreses de l’any en diversos sentits.

-Floreixen les flors dels ull-blancs (Mejirobana no Saku, Asumiko Nakamura): semblava que després del primer volum aquesta sèrie no tindria gran cosa a explicar, però m’equivocava. Un segon tom la mar d’emocionant on es toca bastant els mal rotllos de família i diners.

-La Shiki és tan ben plantada que em fa perdre l’oremus! (Ikemen Sugidesu Shiki-senpai!, Yuama): un romanç relativament bufó que sembla molt influït per La Kase i... (...to Kase-san, Hiromi Takashima) amb l’afegit que s’acaba abans de fer-se repetitiu. Un dels motius pels quals m’agrada el yuri és perquè ella és l’esportista i ella és la mànager/animadora. Que la segona tasca està bé i tal, però quan a la gran majoria de romanços hetero el paper de la noia queda subordinat al del noi, doncs és indicatiu d’alguna cosa. Que en conec excepcions i tal, però això: amb el yuri ho tinc tot i sense haver d’anar remenant.

 

E) Comèdies romàntiques de noia-noi d’insti:

-La Takagi em fa la punyeta (Karakai Jōzu no Takagi-san, Sōichirō Yamamoto), més conegut per aquí com Takagi-san, experta en bromas pesadas: més del mateix i no me’n canso. Més la Takagi rifant-se del Nijikata i podria llegir-ne 20 toms més encara i voler-ne 50 més.

-Va, Ayumu, mou fitxa (Soredemo Ayumu wa Yosetekuru, Soichiro Yamamoto): una sèrie del mateix autor que l’anterior amb diversos punts en comú: una no-parella principal amb molts estira i arronses. Així i tot, les dinàmiques són lleugerament diferents. Amb l’excusa del shogi se’ns mostra una comèdia prou reeixida.