ESPÒILERS: Tenint
en compte que pràcticament no hi ha informació a la xarxa d’aquesta obra i
entre la poca que hi ha, consten errors destacables, crec que resulta convenient
parlar-ne en detall i fer una excepció a la meva regla de “les recensions d’aquest
bloc són sense espòilers”. De fet, més que una recensió, és una petita anàlisi.
Títol original: Itoshi no kimi
Romeo wa onna (いとしの君ロミオは女/いとしのきみロミオは女)
Autora: Suzue Miuchi
Revista: Bessatsu Margaret (o Betsuma
per als amics)
Editorial: Shueisha en revista,
Hakusensha en tom
Any: 1973
Demografia japonesa: Shōjo
Gèneres: Drama, romanç i
institut.
Nombre de volums: Ocupa menys d’un tom. Història
curta de 55 pàgines
Edicions fora del Japó: Cap que
jo sàpiga
Aclariment: Per si un cas, vull deixar palès que no considero que sigui espòiler
el fet que el Mio sigui trans, sinó per exemple com acaba la seva relació amb l’Ami
o que el seu pare es mori.
Prèvia:
Juntament amb Claudine...!
(Riyoko Ikeda) i L’Espasa de Paros (Paros no Ken, Kaoru Kuriomoto
i Yumiko Igarashi), aquest manga forma part de la tríada de shōjos vintage que
hi ha qui ha catalogat com “yuri” quan l’element irisat de la història no és
pas sàfic, sinó un noi trans (en tots casos, heterosexual). La història que ens
ocupa es diferencia de les altres dues en el fet que el noi trans no és el protagonista,
sinó l’interès romàntic de la protagonista. A més, es tracta del primer
personatge trans masculí que em consta a un manga.
Seguint amb
equivocacions: com que costa molt de trobar imatges d’aquesta sèrie, s’ha
produït una confusió. S’ha distribuït la il·lustració de la portada del tom 2
del d’El cavaller del lliri blanc (Shirayuri no Kishi; on es
recull aquesta història com a extra), el manga on la Miuchi reinterpreta la
vida de la Joana d’Arc com si fos una imatge d’aquest. Per cert, no sé fins a
quin punt seria casualitat que s’inclogués aquest còmic curt en un volum d’una
sèrie d’un personatge històric que sovint és interpretat com a noi trans.
D’altra banda, per
a qui li interessi, es pot trobar també en una edició més recent: el volum #11
de l’antologia Kessaku-sen.
Així mateix, aquest
còmic té uns quants elements problemàtics, començant pel títol i seguint per la
seva marcada heteronorma.
Resum:
Un dia
el pare del Mio Kikukawa li demana al de l’Ami Tachibana que se’n faci càrrec
durant un temps. Quan el Mio arriba ca l’Ami tota la família es queda molt
parada perquè s’esperaven una noia, no pas un noi. Ell els diu que, malgrat les
aparences, és una noia, tal i com s’indica a les cartes enviades pel seu pare.
Així, li permeten dormir a la mateixa habitació que l’Ami.
Un cop a l’institut
(al qual assisteix amb l’uniforme masculí amb la mentida que té cicatrius de
cremades a les cames) i tot i que el tutor adverteix que “es tracta d’una noia”,
totes les noies veuen el Mio com un galant i se’n van enamorant. Tant és així
que arran de fer de Romeu a l’obra de teatre Romeu i Julieta (Romeo
and Juliet, William Shakespeare), les joves s’hi comencen a dirigir com “Romeu”
(“Romio” en japonès; clar joc de paraules amb “Mio”). D’alguna manera, troben
la via per canviar-li el gènere assignat segons llurs desitjos (“Tan de bo que
la Mio fos un noi.”). Veuen en el Mio l’encarnació del príncep blau i ja sabem
que l’imaginari popular ha convertit el Romeu del Shakespeare en aquest
arquetip. En conseqüència, les noies passen d’un nom unisex (però lligat a una
assignació de dona en néixer) a un nom de noi. És un clar tractament en masculí
a la seva persona (recordem que en japonès no hi ha gènere gramatical). Al Mio
no només no li fa res, sinó que es troba d’allò més còmode amb aquesta situació.
 |
| El Romeu. |
Mentrestant, amb l’excusa
que el pare del Mio així ho desitja, l’Ami intenta fer que el Mio
destransicioni i es comporti com una noia femenina. En realitat, el que passa
és que a l’Ami se la mengen la gelosia i la transfòbia. D’una banda, no suporta
que totes les noies vagin al darrere del Mio. De l’altra, n’està enamoradíssima,
però es nega a acceptar-ho. Només abraça aquests sentiments quan ja és massa
tard. En el fons, quan encara no s’ha adonat del tot d’aquest enamorament, creu
que si el Mio esdevé una noia femenina, ja no haurà de patir com ho fa ara. Segons
aquest raonament, totes les noies es desenamorarien del Mio, incloent l’Ami.
Com no podia ser d’altra
manera, el Mio està enamorat també de l’Ami. Se li declara i tot, però l’Ami no
li respon mai. A la darrera vinyeta, mentre recorda el comiat del Mio, l’Ami
mira melancòlica per una finestra i pensa: “Adéu, Romeu meu.” És el primer cop
que es dirigeix al Mio, sense ironies ni sarcasmes, amb el seu àlies de “Romeu”.
Al final ha acceptat, ni que sigui en part, tant el seu enamorament com el fet
que el Mio és un noi. Però d’alguna manera, tant ella com la història ens
transmeten que es tracta d’un amor impossible. És un final que dista de ser
ideal, però que no arriba a l’elevat nivell de tragèdia de Claudine...!,
ja el següent manga que em consta amb un personatge trans masculí.
El rerefons del
Mio:
Tot i que la protagonista
és l’Ami, el personatge amb el rerefons més treballat és clarament el Mio. Així
se’ns explica que la seva mare els va abandonar al senyor Kikukawa i a ell quan
feia poc que havia nascut. Com més temps passava, més veia el senyor Kikukawa aquella
dona en el Mio, així que quan aquest tenia 3-4 anys va optar per criar-lo com a
un nen (situació molt tètrica si et pares a pensar les connotacions sexuals que
es poden derivar d’aquí). Això no li va generar ni rebuig ni tristesa al Mio,
ans al contrari.
Passat un temps, un
o dos anys abans de l’inici de la història, el senyor Kikuawa es penedeix de
tot plegat i decideix un cop més que el Mio ha de canviar del gènere amb el que
es mostra en societat. Sense consultar-li-ho. De manera absolutament
unilateral. Al Mio això no li fa cap gràcia i se’n va fent l’orni. A l’Ami li
segueix una mica el joc perquè així pot aprofitar per aixecar-li la camisa i
cortejar-la.
Quan el senyor
Kikukawa es troba al jaç de mort, el Mio decideix destransicionar per donar-li
una darrera alegria. Així, adopta una aparença i un llenguatge corporal
exageradament femenins. Amb això, queda demostrat que no és que el Mio no sabés
comportar-se com el que s’espera d’una noia, sinó que senzillament no volia.
Així, el Mio opta per, de cara a la galeria i d’acord amb les darreres
voluntats del seu pare, viure la resta de la vida com una noia femenina, però
quan s’acomiada de l’Ami bé que ho fa amb la seva autèntica aparença i el seu llenguatge
corporal; els de noi.
 |
| La classe de feminitat de l’Ami. |
Els pronoms del
Mio:
És curiós l’ús del
pronoms japonesos per part del Mio al llarg de la història:
1. “Boku” en katakana: al principi. Aquest pronom és eminentment masculí, però que també el poden fer servir noies.2. “Watashi”: quan l’Ami el pressiona perquè esdevingui una “senyoreta com cal”. Aquest pronom és en teoria neute, però no és gaire comú que l’ulitzin nois adolescents. Sí noies.3. “Boku” en hiragana: quan interpreta el Romeu. També l’empra un company de classe que aspirava al paper de Romeu. No entenc aquests canvis entre hiragana i katakana en un mateix còmic depenent del personatge i la situació.4. “Watakushi”: quan visita el seu pare a l’hospital quan aquest està respirant el seu darrer alè. Aquest pronom és extremadament formal. Movent-me per impressions que tinc del japonès, com més formal es parla més femení es percep.5. “Boku” en katakana: en acomiadar-se de l’Ami. Aquí afirma que a partir d’ara viurà d’acord amb els desitjos del seu pare (que no els seus), però bé que retransiciona de manera puntual per acomiadar-se de l’Ami, com si no volgués que es recordés d’ell com a noia.
Altres proves
sobre la transsexualitat del Mio:
Al llarg de l’obra,
el Mio diu coses com “Tinc molt present que sóc una noia, però per a mi el
normal és comportar-me com un noi.” “Permet-me ser un noi durant aquests
instants... Si us plau, Ami. Només avui...”. A més, parla del seu “cor de noi”.
Resta d’aspectes
a valorar de l’obra:
La narració està
bé; és un manga fàcil de seguir, però tot transcorre de manera bastant
precipitada. Hi ha un fotimer personatges i hi ocorren moltes coses. Li haurien
calgut més pàgines per poder-se desenvolupar bé.
El dibuix és maco i
expressiu. L’autora domina el traç per transmetre el que vol en cada moment,
sigui comèdia, drama o contemplació.
 |
| El Mio està fet tot un trencacors. |
I com coi he llegit
aquest còmic si l’únic idioma en el qual es troba disponible (fins on sé) és el
japonès? Doncs traduint-la directament de l’original amb eines com el traductor
de Google i el diccionari Jisho. Els fets que es tracti d’una
obra curta i senzilla i que els codis de la qual (shōjo vintage que tracta
temes de gènere) conec sobradament m’ha ajudat molt, també. Ara més que mai
dic: visca els kanjis amb furigana!
L’edició és la
típica japonesa de tankōbon amb sobrecobertes. A la portada duu la capçalera dels
còmics editats sota el segell de la Hana to yume. Sí, tot i que El meu estimat Romeu és una noia es va publicar a la Bessatsu Margaret, El cavaller del lliri blanc va
sortir a la Hana to Yume, així que això ho explicaria. No sé com
funcionaria tot el tema del canvi d’editorial.
Ho recomano? A veure’m, no deixa de ser una obra menor. Així i tot, trobo que és
una història molt interessant i curiosa i que té una bona execució. La gran
pega és que és relativament difícil d’aconseguir i impossible de llegir si no
saps japonès o fas el que vaig fer jo (i que em va requerir moltes hores per a
una història de només 55 pàgines).
Nota global: 8’2/10
