Mangues que (encara) no ens han arribat perquè els signa una dona

Quan la gent va dient la veritat absoluta “és que al Japó són molt masclistes” molts cops dóna a entendre que “jo, en canvi, visc a un estat utòpic 100% posfeminista”. És evident que el Japó és masclista i que en diversos aspectes està pitjor que aquí. Però no pas en tots ells ni molt menys. Allà es valora el talent artístic femení molt més que no pas per aquestes contrades. Les grans autores reben premis i reconeixement com a norma i no com a excepció. Aquí has de fer molts més mèrits i/o tenir molts més contactes per assolir el mateix nivell de prestigi. I això es nota també al món editorial, tant pel que fa a autores autòctones com a estrangeres. Conseqüentment, ens estem quedant sense molts grans mangues (i d’altres que no ho són tant) simplement perquè han sorgit de mans femenines que no s’oculten rere un pseudònim masculí.

Aquí en recopilo alguns:

• Cesare i Sàbat Etern (Fuyumi Sōryō): Afegiria també el volum únic sobre la vida de la Maria Antonieta de la mateixa autora, però concedeixo el benefici del dubte, ja que es va publicar al Japó tot just fa uns mesos. Cesare és una obra molt potent, tant a nivell de dibuix com de guió i mentre que no s’ha apostat per aquesta, sí que se n’ha dut una altra de característiques similars (seinen, històric europeu, tots els personatges principals són homes, obert amb més de 10 volums, sense adaptació animada i amb dibuix que crida poderosament l’atenció), però pitjor (nivell de documentació molt inferior i guió bastant fantasiós que va de realista). I amb tots els honors. Parlo de La Saga del Vinland (Vinland Saga), “casualment” sorgida de les mans d’un home. Sàbat Etern (Eternal Sabbath), per la seva banda, és un manga a mig camí entre la ficció científica i la fantasia, amb molta acció i unes metàfores delicioses. No se m’acut cap altre motiu pel qual en tots aquests anys no s’ha anunciat per aquí, sent una obra tancada amb 8 volums.

Cesare

• Les obres de la Fumiko Fumi. Així, en general. No em decanto per cap en concret. Sembla que a Occident, només Alemanya tingui una mica en compte a aquesta autora. Un dibuix molt tendre, unes composicions meravelloses i unes històries plenes de melangia. Si fins i tot dibuixa fanservice i escenes de sexe! Què recoi li manca?

• Atropelladament (Helter Skelter, Kyōko Okazaki): una obra de culte el títol de la qual homenatja una cançó de culte. Amb molt de drama i morbo de per mig. L’autora és tot un mite que es va haver de jubilar prematurament degut a un accident. Tot i que l’obra té els seus anys, el dibuix no ha envellit. No resulta gens estètic, però encaixa bastant amb el típic dibuix lleig d’obra agafapasta de dibuix lleig.

•  I per tota la pesca (Kakukaku Shikajika, Akiko Higashimura): Una obra rodoníssima, de només 5 volums i amb, com a mínim, dos prestigiosos premis a les espatlles. Entenc que no ens arribi La Princesa de les Meduses (Kurage Hime, de la mateixa autora), degut a la seva llargària. No m’entra al cap, però, que les editorials espanyoles passin d’I per tota la pesca.

I per tota la pesca

• Certes obres curtes de la Fumi Yoshinaga. Mira, puc entendre per què ningú s’ha animat amb L’Harem Shōgunal (si ja es filtra l’entrada d’obres signades per dones, imagineu-vos una en què la premissa consisteix en la instauració d’un matriarcat... sacrilegi! [i a sobre oberta i amb més de 10 volums]). Però té tela que no se n’hagin editat volums únics com Les Meves Estimades Filles (Aisubeki Musume-tachi) o Els seus Somnis al Jardí (Kare wa Hanazono de Yume wo Miru), que estan molt bé, cadascun a la seva manera. Imagino que és possible que amb el ressorgiment del BL ens n’acabi arribant alguna obra seva d’aquesta vessant seva, però tampoc me’n faria gaires il·lusions.

• Daisy – 11/03, Una Mostra de les Col·legiales Japoneses (Daisy – 3.11 Joshikouseitachi no Sentaku, adaptació de la Reiko Momochi d’un llibre de Teruhiro Kobayashi, Darai Kusanagi i Tomoji Nobuta): Aquest ho té tot. Shōjo i fet per una dona. Tracta sobre el desastre nuclear de Fukushima. De la mateixa temàtica, es va publicar per aquí l’obra 1F, d’autoria masculina i tres volums. I passa el temps i no ens arriba Daisy, d’autoria femenina i dos volums. No puc evitar que tot plegat em faci pudor de socarrim.

• El meu Uchūnivers (Watashi no Uchū, Ayako Noda): mentre de tant en tant s’anuncien ero-guros com la repera de l’experimentació, es deixen de banda obres com aquesta, carregada d’experiments, amb coherència argumental i sense sexualitzar cossos esquarterats de noies joves.

• És que et penses quedar soltera per tota la vida? i Om (Mari Okazaki): dues de les obres més recents de la Mari Okazaki. Aquesta autora ja fa molts anys que és una gran narradora, però ara és també una gran dibuixant. Mentre que És que et penses quedar soltera per tota la vida? (Zutto Dokushin de Iru Tsumori?) és un volum únic, Om (A Un) porta ja 5 toms i té pinta de ser una ambiciosa obra de caire històric. Quan els crítics de prestigi van sospirant amb què actualment ja no s’experimenta i coses de l’estil, veig que sempre s’obliden de la Mari Okazaki, autora de notable trajectòria professional.

 

Om

Pràcticament totes les autores de la llista són inèdites a Espanya. Fa anys i panys, Ponent Mon va anunciar una obra de la Kyōko Okazaki, però finalment es va fer enrere. D’altra banda, Panini va cancel·lar amb només dos volums una obra de la Mari Okazaki i va posar una pèssima excusa per no continuar-la. No us preguntaré si ho veieu normal. Us demanaré, en canvi, si ho veieu lògic o just.

Nota aclaridora: Evidentment, jo arribo fins on puc. Segur que m’he deixat moltíssimes obres que podrien haver-se publicat per aquí si haguessin sigut fetes per un home. I no he parlat d’autores clàssiques perquè el tema del manga d’una certa edat és ja de per si complicat.

El barri de Maruyama, pertanyent al districte de Shibuya de Tòquio

Títol original: Shibuyaku Maruyamachō ( 渋谷区円山町)

Autora: Mari Okazaki

Revista: Cookie

Editorial: Shueisha

Anys: 2003-2010 (i aturat)

Demografia japonesa: Shōjo

Gèneres: Costumisme, romanç, drama, crítica social, amistat

Nombre de volums: 4 i aturada des de fa anys

Edicions fora del Japó: Espanya (Shibuya Love Hotel, 2/4 volums, cancel·lada), França (Shibuya Love Hotel), Itàlia (Shibuya Love Hotel).

Vaig posar-me amb aquest manga per una recomanació de l’Arsénico i no li puc estar més agraïda, ja que em va descobrir l’autorassa que és la Mari Okazaki.

Com que són volums amb històries curtes i cadascun té el seu propi títol, Panini se’n va desentendre quan va veure que aquest manga no venia una merda amb l’excusa de què són volums únics (quan no és així). Així doncs, per aquí només n’han arribat els dos primers volums: el primer, amb el nom de Shibuya Love Hotel (a seques, sense numeració) i el segon, titulat Shibuya Love Hotel – Cerezo. Tenint en compte que el segon continua una història del primer, recomano llegir-los per ordre. No feu pas com jo, que primer vaig aconseguir el segon i, per tant, el vaig llegir abans.

Històries del primer volum:

1) Cel blau (dos capítols): Amor alumna-professor. No m’agraden aquestes històries degut a l’enorme diferència de poder entre els integrants de parella (el poder com a docent, el poder econòmic, la diferència d’experiència i el privilegi masculí; tot es decanta cap a una banda de la balança). [Nota: 4/10]

2) Després de Classe (dos capítols): Una noia pateix assetjament escolar i una companya la recolza. M’hauria agradat que s’hi aprofundís una mica més; tot és molt superficial. [Nota: 7/10]

3) Sense Títol (un capítol): Una noia descobreix el seu xicot fotent-li les banyes. [Nota: 5/10]

Històries del segon volum (Cirerer):

1) Cirerer (dos capítols): Continuació de Cel blau. [Nota: 4/10]

2) Innocència (dos capítols): Dos excompanys d’institut amb molt de marro es troben després d’anys d’haver perdut el contacte. [Nota: 6/10]

3) Verd Intens (un capítol): Sens dubte, la millor història del conjunt. Molt intensa, emotiva i rodona. Tracta sobre com una jove un pèl asocial va a viure a casa d’uns parents llunyans per trobar la pau mental que necessita. [Nota: 9’5/10]

Verd Intens

Tercer volum (Goro, el Ronin): Aquest volum, tot i tenir històries més o menys autoconclusives se centra en un perruquer famós que ara es dedica a tallar els cabells anònimament (i en B) a l’aire lliure. [Nota: 7/10] 

Quart volum (Un Univers de Flors): A aquest tom li passa una mica com l’anterior: té una temàtica i uns personatges recorrents. Concretament, tracta sobre la relació entre una Geisha amb una antiga companya de classe que fa anys que no veu i que es revela com rival amorosa. D’aquest volum m’agrada especialment l’evolució d’aquesta relació i el fet que se’ns mostri una geisha actual en les seves estones d’oci. [Nota: 7/10]

No em cansaré de repetir-ho: el punt fort de la Mari Okazaki és la narració i només per això ja val la pena llegir la seva obra des que s’hi va posar forta. En aquest manga hi ha un bon grapat d’experiments narratius i és això el que me’n va enamorar. El dibuix aquí encara està una mica verd si bé apunta maneres de com el domina a dia d’avui l’autora. Només cal que feu un cop d’ull al seu Twitter. A més, cal destacar-ne les portades de l’obra que ens ocupa: la composició està molt treballada i es poden considerar, fins i tot, molt originals.

Com que crec que poca gent sap què és “Maruyama” i la gent no familiaritzada amb el Japó tampoc deu sonar-li el nom “Shibuya”, he fet aquest embolic de traducció, tan pesant, però fàcil d’entendre. Els títols de les històries els he traduït a partir de la versió en castellà.

L’edició de Panini Espanya és de format estàndard amb sobrecobertes. L’edició de Panini Itàlia és de les típiques barates italianes: primeta i sense sobrecobertes. A la part interior de la contraportada del volum 3 hi ha un anunci d’un altre manga a tot color (ja podrien haver aprofitat aquesta tinta per a alguna imatge d’aquest còmic de l’Okazaki).

Ho recomano? Sí, si és que ets de les persones que més que el que s’explica t’agrada el com s’explica. És l’única obra de la Mari Okazaki que se n’ha publicat per aquí i, en ser volums més o menys independents, no passa gran cosa si no pots llegir-ne els dos inèdits.

Nota global: 7’5/10

Després del Sexe, la Suor dels Nois fa Olor de Mel

Títol original: Sex no Ato Otoko no Ko no Ase wa Hachimitsu Nioi ga Suru (Sex のあと男の子の汗はハチミツのにおいがする)

Autora: Mari Okazaki

Revista: Zipper*

Editorial: Shōdensha

Any: 2002 (any de publicació del volum)

Demografia japonesa: Josei*

Gèneres: Drama, costumisme, romanç, institut

Nombre de volums: 1

Edicions fora del Japó: França (Après l'Amour, la Sueur des Garçons a l'Odeur du Miel) i Estats Units (Sweat & Honey).

Vaig descobrir la Mari Okazaki després que l’Arsénico de PSS em recomanés la lectura de L’Hotel per Hores de Shibuya (Shibuya Love Hotel), manga ja aleshores cancel·lat a Espanya però que així i tot vaig voler provar. Fet i fet, es tracta d’un recull d’històries curtes. Em va captivar. La Mari Okazaki té un do especial per a explicar històries. I l’explota. M’encanta com utilitza amb els recursos del còmic i hi experimenta.

El volum que ens ocupa conté també històries curtes:

1) Després del Sexe, la Suor dels Nois fa Olor de Mel: hi ha dues cosines que viuen juntes i... poc més puc dir si no vull espatllar-vos la història. Molt curteta, no fa honor al seu títol, però així i tot és prou tendra. [Nota: 7’5/10]

2) Pel que fa a la Kusako**: la Moeko, en passejar el seu gos, es topa amb la Kusako, una planta amb forma humana. Ens mostra la gelosia i l’egoisme humans. Emotiva. [Nota: 8/10]

3) Germana Gran**:  la “germana gran” de la protagonista li genera diversos problemes o això li sembla a ella. Percebem aquí lleugerament la inconsistència de l’adolescència. [Nota: 7/10]

Mostra de Germana Gran

4) El País on Plou**: la Kaya és una mena de hikikomori un pèl peculiar. La història més llarga del volum. Hi tracta la pressió social vista des de diferents prismes. [Nota: 8/10]

5) Te Fresquet**: en Hiratsuka sent una certa atracció envers la seva professora de música. [Nota: 7/10]

La narració, perfectament teixida, és l’element que més destaca de l’obra.

La gran majoria de les històries tenen un cert tint lèsbic. Unes, de més directe, d’altres, entre línies.

El dibuix resulta a estones més sobri, a estones més carregat. Se’l veu millorable, però entra bé pels ulls.

L’edició francesa consisteix en un volum de tapa tova amb solapes. Conté quatre pàgines a color i és de grandària A5. El títol substitueix la paraula “sexe” per “amor”. Per què? Si a l’original hi posa “sexe” per què en francès em censuren la paraula? El tabú del sexe. I parlant del títol, resulta prou irònic que es parli exclusivament de nois (“otoko no ko”) quan a la portada surten dues noies embolicades amb un llençol.

Ho recomano? Sí. És entretingut i es pot llegir en diversos trams. La narració és meravellosa. Trobo que la lectura d’aquest manga pot ser un bon primer pas per a aproximar-se a la Mari Okazaki, una gran autora.

* He vist que a Baka-updates s’afirma que es va publicar en dues revistes: la Zipper i la Cutie Comic. La primera és josei, la segona, shōjo. La qüestió és que pertanyen a editorials diferents (Shōdensha i Takarajimasha, respectivament). A falta de més dades, he decidit decantar-me exclusivament per la Zipper, ja que arreu (fins i tot a Baka-updates) s’afirma que l’editorial original és Shōdensha. Bé és cert que en tractar-se d’històries curtes unes podrien haver-se publicat en una revista i d’altres en l’altra, però tenint en compte com són de rígids els japonesos amb el tema dels drets, m’estranyaria que l’editorial Takarajimasha li cedís a la Shōdensha les històries publicades a la Cutie Comic. Que tot podria ser, amb diners de per mig, però se’m fa estrany... Si algú em pot desfer aquest dubte, li ho agrairé.

** La traducció dels capítols que no donen títol a l’obra l’he feta a partir de l’edició francesa, així que pot ser imprecisa.