Mangues que (encara) no ens han arribat perquè els signa una dona

Quan la gent va dient la veritat absoluta “és que al Japó són molt masclistes” molts cops dóna a entendre que “jo, en canvi, visc a un estat utòpic 100% posfeminista”. És evident que el Japó és masclista i que en diversos aspectes està pitjor que aquí. Però no pas en tots ells ni molt menys. Allà es valora el talent artístic femení molt més que no pas per aquestes contrades. Les grans autores reben premis i reconeixement com a norma i no com a excepció. Aquí has de fer molts més mèrits i/o tenir molts més contactes per assolir el mateix nivell de prestigi. I això es nota també al món editorial, tant pel que fa a autores autòctones com a estrangeres. Conseqüentment, ens estem quedant sense molts grans mangues (i d’altres que no ho són tant) simplement perquè han sorgit de mans femenines que no s’oculten rere un pseudònim masculí.

Aquí en recopilo alguns:

• Cesare i Sàbat Etern (Fuyumi Sōryō): Afegiria també el volum únic sobre la vida de la Maria Antonieta de la mateixa autora, però concedeixo el benefici del dubte, ja que es va publicar al Japó tot just fa uns mesos. Cesare és una obra molt potent, tant a nivell de dibuix com de guió i mentre que no s’ha apostat per aquesta, sí que se n’ha dut una altra de característiques similars (seinen, històric europeu, tots els personatges principals són homes, obert amb més de 10 volums, sense adaptació animada i amb dibuix que crida poderosament l’atenció), però pitjor (nivell de documentació molt inferior i guió bastant fantasiós que va de realista). I amb tots els honors. Parlo de La Saga del Vinland (Vinland Saga), “casualment” sorgida de les mans d’un home. Sàbat Etern (Eternal Sabbath), per la seva banda, és un manga a mig camí entre la ficció científica i la fantasia, amb molta acció i unes metàfores delicioses. No se m’acut cap altre motiu pel qual en tots aquests anys no s’ha anunciat per aquí, sent una obra tancada amb 8 volums.

Cesare

• Les obres de la Fumiko Fumi. Així, en general. No em decanto per cap en concret. Sembla que a Occident, només Alemanya tingui una mica en compte a aquesta autora. Un dibuix molt tendre, unes composicions meravelloses i unes històries plenes de melangia. Si fins i tot dibuixa fanservice i escenes de sexe! Què recoi li manca?

• Atropelladament (Helter Skelter, Kyōko Okazaki): una obra de culte el títol de la qual homenatja una cançó de culte. Amb molt de drama i morbo de per mig. L’autora és tot un mite que es va haver de jubilar prematurament degut a un accident. Tot i que l’obra té els seus anys, el dibuix no ha envellit. No resulta gens estètic, però encaixa bastant amb el típic dibuix lleig d’obra agafapasta de dibuix lleig.

•  I per tota la pesca (Kakukaku Shikajika, Akiko Higashimura): Una obra rodoníssima, de només 5 volums i amb, com a mínim, dos prestigiosos premis a les espatlles. Entenc que no ens arribi La Princesa de les Meduses (Kurage Hime, de la mateixa autora), degut a la seva llargària. No m’entra al cap, però, que les editorials espanyoles passin d’I per tota la pesca.

I per tota la pesca

• Certes obres curtes de la Fumi Yoshinaga. Mira, puc entendre per què ningú s’ha animat amb L’Harem Shōgunal (si ja es filtra l’entrada d’obres signades per dones, imagineu-vos una en què la premissa consisteix en la instauració d’un matriarcat... sacrilegi! [i a sobre oberta i amb més de 10 volums]). Però té tela que no se n’hagin editat volums únics com Les Meves Estimades Filles (Aisubeki Musume-tachi) o Els seus Somnis al Jardí (Kare wa Hanazono de Yume wo Miru), que estan molt bé, cadascun a la seva manera. Imagino que és possible que amb el ressorgiment del BL ens n’acabi arribant alguna obra seva d’aquesta vessant seva, però tampoc me’n faria gaires il·lusions.

• Daisy – 11/03, Una Mostra de les Col·legiales Japoneses (Daisy – 3.11 Joshikouseitachi no Sentaku, adaptació de la Reiko Momochi d’un llibre de Teruhiro Kobayashi, Darai Kusanagi i Tomoji Nobuta): Aquest ho té tot. Shōjo i fet per una dona. Tracta sobre el desastre nuclear de Fukushima. De la mateixa temàtica, es va publicar per aquí l’obra 1F, d’autoria masculina i tres volums. I passa el temps i no ens arriba Daisy, d’autoria femenina i dos volums. No puc evitar que tot plegat em faci pudor de socarrim.

• El meu Uchūnivers (Watashi no Uchū, Ayako Noda): mentre de tant en tant s’anuncien ero-guros com la repera de l’experimentació, es deixen de banda obres com aquesta, carregada d’experiments, amb coherència argumental i sense sexualitzar cossos esquarterats de noies joves.

• És que et penses quedar soltera per tota la vida? i Om (Mari Okazaki): dues de les obres més recents de la Mari Okazaki. Aquesta autora ja fa molts anys que és una gran narradora, però ara és també una gran dibuixant. Mentre que És que et penses quedar soltera per tota la vida? (Zutto Dokushin de Iru Tsumori?) és un volum únic, Om (A Un) porta ja 5 toms i té pinta de ser una ambiciosa obra de caire històric. Quan els crítics de prestigi van sospirant amb què actualment ja no s’experimenta i coses de l’estil, veig que sempre s’obliden de la Mari Okazaki, autora de notable trajectòria professional.

 

Om

Pràcticament totes les autores de la llista són inèdites a Espanya. Fa anys i panys, Ponent Mon va anunciar una obra de la Kyōko Okazaki, però finalment es va fer enrere. D’altra banda, Panini va cancel·lar amb només dos volums una obra de la Mari Okazaki i va posar una pèssima excusa per no continuar-la. No us preguntaré si ho veieu normal. Us demanaré, en canvi, si ho veieu lògic o just.

Nota aclaridora: Evidentment, jo arribo fins on puc. Segur que m’he deixat moltíssimes obres que podrien haver-se publicat per aquí si haguessin sigut fetes per un home. I no he parlat d’autores clàssiques perquè el tema del manga d’una certa edat és ja de per si complicat.

Amargors primerenques de la flor de la vida

Títol original: Saki Kusa no Saki Koro (さきくさの咲く頃)

Autora: Fumiko Fumi

Revista: Pocopoco

Editorial: Ōta Shuppan

Anys: 2011-2012

Demografia japonesa: Seinen

Gèneres: Costumisme, romanç, crítica social, institut

Nombre de volums: 1

Edicions fora del Japó: Alemanya (Drei Blütezeiten)

Agradant-me com m’agrada el manga Les Nostres Transformacions, era inevitable que en busqués més de l’autora. La tasca no ha estat fàcil: ni en francès, ni en italià ni en anglès no en vaig saber trobar res de res. En alemany, però, vaig veure que se n’havien publicat dos volums únics. D’entre ells, em vaig decantar per aquest.

La història arrenca amb el suïcidi del pare de la Sumika quan ella és encara molt petita. De resultes d’això, establirà un lligam molt profund amb els seus cosins bessons: l’Akio i la Chinatsu. Com haurà evolucionat llur relació quan es trobin els tres en plena efervescència adolescent?

Aquest ha sigut el meu primer manga en alemany i val a dir que m’ha costat una mica de seguir, malgrat la seva senzillesa. Feia anys i panys que no tocava l’alemany, però a la vegada a mesura que anava llegint, anava recordant paraules i expressions. El context que aporta el dibuix, evidentment, ajuda una barbaritat. Les ganes d’entendre, també.

No destacaria la present obra per la seva coherència o profunditat, sinó més aviat per la seva originalitat repartida en diferents punts de la història. En diverses ocasions, va aconseguir sorprendre’m. Se’n fot bastant, dels tòpics, en aquest sentit. Es tracta, però, d’un manga relativament tranquil, tot i que conté diverses escenes incòmodes.

Les relacions entre els personatges són entre tòpiques i peculiars. Curiosa combinació. No puc dir més sense esbudellar detalls dels esdeveniments.

La narració resulta senzilla de seguir; és d’allò més dinàmica. Les pàgines varien molt la gràndaria de les vinyetes. Ara, unes de petites, adés, unes de grans, passant per de mitjanes. Amb aquestes variacions, l'autora aconsegueix transmetre un seguit de sensacions. Això, definitivament, demostra un domini del tempo excel·lent. D’altra banda, val a dir que les pàgines amb vinyetes verticals de dalt a baix és marca de la Fumiko Fumi. A pocs més autors ho he vist fer... i menys tan sovint. I sap com fer perquè li quedi bé. Bàsicament, doncs, la narració d’aquesta autora és molt personal i la mar de fluïda... i a Les Nostres Transformacions, per si tot això no fos poc, s’atreveix amb alguns experiments.

El dibuix és encantador, però és nota que l’obra que ens ocupa és anterior a Les NostresTransformacions, ja que respecte a aquesta li manca tècnica i seguretat. De tota manera, m’agrada igualment i aconsegueix entendrir-me el cor.

La meva traducció del títol és una adaptació lliure de l’absurda traducció del traductor automàtic de google a l’anglès: “When it blooms earlier biterness”*. Per tant, és més que possible que el títol vulgui dir quelcom diferent al que jo he escollit. Coses de no saber japonès. A més, no he pretès mantenir el joc fonètic de l’original, ja que m’hauria requerit massa temps.

L’edició alemanya té la mateixa il·lustració que la japonesa a la portada (en un principi, vaig pensar que era inventada; ja que les originals japoneses solen tenir una gamma de colors més àmplia). Aquest dibuix s’estén a la contraportada i a les solapes, les quals són llarguíssimes! Gairebé equivalen a l’amplitud de les pàgines. Mai me n’havia trobat unes així. Parlant de mides: aquest volum s’assembla en aquest sentit a un A5.

Ho recomano? Doncs en un principi, no. Aquesta obra no té res pel que la pugui recomanar obertament, potser tret de la crítica social que s’hi fa i que tampoc és l’element principal de l’obra. A mi ja m’està bé llegir obres d’aquest estil. Obres on passen coses, però a la vegada dius... “com resumeixo això?”, “Què passa aquí, ben bé?” Crec que els fans del Taniguchi entendran què vull dir. Si t’agraden els còmics més o menys costumistes amb un punt tenebrós i un dibuix bufó, potser aquest manga t’agradi. Altrament, gira cua.

Nota global: 7’9/10

*Que vindria a ser quelcom així com “Quan floreix amargor primerenca”. No té cap mena de sentit.

Les Nostres Transformacions

Títol original: Bokura no Hentai (ぼくらのへんたい)

Autora: Fumiko Fumi

Revista: Comic Ryu

Editorial: Tokuma Shoten

Anys: 2012-2015

Demografia japonesa: Seinen

Gèneres: Dia a dia, drama

Nombre de volums: 6 i oberta 10

Si en l’anterior entrada parlava de grans decepcions, en aquesta toca mencionar un gran descobriment. I és que tot just fa uns jorns no sabia de l’existència d’aquesta sèrie i de la nit al dia ha esdevingut una de les meves preferides.

La història reposa les seves bases en tres persones assignades homes al naixement que es vesteixen amb roba de dona en determinades ocasions. Cada integrant del grup té els seus motius i els seus conflictes interiors. Sense connotacions humorístiques ni fetitxistes.

Tant la narrativa com l’argument i els esdeveniments són d’allò més absorbents. El tractament dels personatges, a més, està molt ben aconseguit. Tots tenen les personalitats ben definides i mica en mica van evolucionant.

L’obra té moments bufons i macos, però procura centrar-se la problemàtica pròpia de la gent que es vesteix amb roba que no li correspon segons els prejudicis socials (la por al rebuig, l’assetjament escolar, etc), a més dels problemes intrínsecs de cada personatge, alguns dels quals resulten bastant durs.

Pel que fa al dibuix, em té completament enamorada. És una preciositat i transmet els sentiments dels personatges a la perfecció. A més, l’autora no es conforma amb això i de tant en tant juga amb les vinyetes i la narració.

Un exemple dels diversos jocs amb les vinyetes.

Els volums tenen un bon grapat d’extres: pàgines a color, nines per a vestir, curiositats sobre els personatges, paper de carta, etc. Em pregunto com es podria millorar això per a una edició de luxe, quan l’edició estàndard ja és tan completa. Edició a 3 de novembre de 2015, amb el 8è volum llegit: Les portades dels volums 7 i 8 parodien les revistes de shōjo i shōnen, respectivament, i les contraportades, el contingut. Tot plegat amb personatges de Les Nostres Transformacions. És divertidíssim!

Com a curiositat, es nota que a l’autora li agrada el shōjo dels setanta: de tant en tant cobreix de flors les vinyetes de manera exagerada i en més d’una ocasió cita el manga Les Màscares de Vidre (Glass no Kamen).

Un defecte molt gran es troba a a un dels extres on la Fumiko Fumi diu que una dona trans la va ajudar molt per documentar-se. Allà recalca que es tractava d’una dona molt bonica. Com si el nivell de bellesa fes més o menys dones a les dones trans. Transmisogínia, per molt involuntària que pugui resultar. Si et pares a analitzar-ho, per com i quan ho diu, això mateix no ho hauria dit ni d’un home trans ni d’una dona cis. Si les dones cis ja tenim pressió per ser boniques i femenines, us podeu fer càrrec de què ocorre amb les trans, a les quals constantment se’ls nega la feminitat?

Escena de conte que recorda les recarregades il·lustracions del Makoto Takahashi o les líriques vinyetes de la Riyoko Ikeda.

Recomenadíssim. Sobretot a cisgèneres sense formació per entendre una mica el tema trans (sí, és trist, però aquest manga està fet per una cisgènere i dirigit a cisgèneres de manera molt descarada) o, simplement, desitgin variar una mica les seves lectures i/o llegir una molt bona obra.

Nota global (fins al volum 6): 9/10
Edició a 4 d'abril de 2015, amb el 7è volum llegit: En mantinc la nota.
Edició a 3 de novembre de 2015, amb el 8è volum llegit: En mantinc la nota.
Edició a 31 de gener de 2018, amb el 9è i el 10è volums llegits: Baixo la nota global a 8’5/10, que hi ha una situació del 10è tom que està molt mal resolta i l’autora es podria haver estalviat.