Manual de les Arts Ninges: La llegenda de Kagemaru

Títol original: Ninja Bugeichō: Kagemaru Den (忍者武芸帳:　影丸伝)

Autor: Sanpei Shirato

Revista: Cap, publicat directament en format tom per al seu lloguer.

Editorial: Shōgakukan

Anys: 1959-1962

Demografia japonesa: ????

Gèneres: Ficció històrica, ninges i samurais, aventures, política, crítica social, sobrenatural

Nombre de volums: 17 (amb moltes reedicions, sense ordre cronològic: de 2 toms, 8, 9, 12 i 17)

Edicions fora del Japó: Itàlia (Kagemaru Den, la leggenda di un ninja)

El Sanpei Shirato és un dels meus mangakes homes clàssics preferits i ja que vaig perdre’m l’oportunitat de fer-me La Llegenda de Kamui (Kamui-Den) en francès en el seu moment, em vaig llançar amb el títol que ens ocupa en italià. 

La llegenda del Kagemaru és un manga que trobo que és molt ambiciós, començant ja com dos mangues en un, amb dues clares històries: la del Jūtarō (un noble amb set de venjança) i la del Kagemaru (el líder de les revoltes camperoles). I el problema és que trobo que se li va anar de les mans a l’autor (probablement per culpa dels editors): els primers toms estan molt bé, però a mesura que avança la història...

1) S’afegeixen a la força un munt de personatges i subtrames que després es tanquen de manera molt abrupta.

2) Mentre que al principi s’intenta ser més o menys realista, conforme avança la història aquesta adquireix tints fantasiosos. Que no em queixaria si fos la intencionalitat inicial, però trobo que això trenca la coherència interna de l’obra. Relacionat amb això està el següent punt, també.

3) De sobte comença a haver-hi fanservice ranci.

4) Es fa ús i abús de recursos com les disfresses (ningú és qui et penses de manera constant), l’ocultació de rostres amb barrets, les falses morts i les trobades casuals.

5) Hi ha algun “out of character”. En especial, un referent al personatge del Kagemaru que no hi ha qui es cregui.

6) Per aclarir tal o qual cosa, l’autor, sota el recurs de narrador, va dient que “i no és necessari dir-ho, però...”. Primer, si no és necessari, no ho diguis. Segon, si tires d’aquest recurs, fes-lo servir amb comptagotes perquè quan és la quarantena vegada que l’utilitzes és que el teu guió clarament fa aigües.

Amb tot això, el fil conductor molts cops es perd. Una llàstima. També cal concedir-li a La llegenda de Kagemaru, però, que per l’època en què va publicar-se originalment és un manga extremadament llarg i que, amb això, va obrir el camí a molts altres. Així i tot, val a dir que cap al final tot plegat es redreça i la cloenda és prou satisfactòria. Es nota que l’autor sabia com volia acabar l’obra.

Un tast dels personatges de l’obra. El
Jūtarō a dalt a l’esquerra i el Kagemaru just a la punta contrària.

M’ha sorprès agradablement que a un manga tan vell sobre ninges i samurais i destinat clarament a un públic masculí hi hagi cinc kunoichis de les quals tres tenen prou de pes dins de la trama. No reben un tractament ideal, però déu n’hi do. Tenen els seus moments de glòria i diàleg. Una d’elles ni tan sols entra als cànons de bellesa en ser ja anciana. Repeteixo: TRES personatges. D’aquesta mena de personatges en aquesta mena d’obres si n’hi ha un, ja és molt. Ara quina excusa tindran els masclistes per justificar obres posteriors que tracten de manera pèssima llurs escassos personatges femenins? L’època ja no. I a veure’m, que al Shirato tampoc el veig com a un gran feminista, eh.

També m’agrada molt la crítica social i que es parli de camperols encara que sigui de manera indirecta, que són els grans oblidats d’aquest tipus de mangues.

Pel que fa al personatge del Kagemaru, entre unes coses i altres, acaba quedant molt desdibuixat. Per molt que digui el títol, no se’n pot ni tan sols considerar el protagonista. I és una llàstima perquè semblava que l’autor tenia un rerefons pensat per a ell, però és quelcom que no es va arribar a explotar mai i sembla que se n’hi va posar un altre de diferent i a mitges.

La narració és agradable. A vegades més ràpida, a vegades més lenta. Al Shirato li agraden tant les escenes de batalla com les de la contemplació d’animals. És fascinant que a un mateix manga pugui haver-hi aquests contrastos i que quedi tan bé. El que em crida l’atenció és que s’utilitzi tan sovint el recurs del narrador (quelcom pràcticament inexistent al manga actual). Si durant la lectura em perdia a estones era més aviat per culpa meva amb l’embolic que em faig amb els noms japonesos (i més que els dels personatges, que també, els de les antigues regions i èpoques) i per culpa de les trampes que hi ha al guió.

El dibuix entra pels ulls. Els personatges masculins estan molt ben diferenciats els uns dels altres. Els femenins, no tant. El Shirato pot dibuixar de tot: persones, cases, castells, boscos, escenes de batalla, un munt d’animals, rius, etc. A més, es tracta d’un dibuix molt dinàmic, ideal per a còmic. Sembla que no pugui ser un manga tan vell.

Normalment, els mangues de ninges i samurais dirigits a un públic masculí em resulten horrorosos perquè:

1) Solen ser molt misògins.

2) La narració se’m fa carregosa.

3) La trama no m’importa en absolut.

4) El dibuix no m’entra pels ulls.

A més, que no és fàcil dibuixar bones escenes de batalla. Però el Shirato ho fa prou amè, tot plegat.

L’edició italiana condensa tot el material en quatre volums, que es basen en una edició japonesa de vuit. Això dóna lloc a certes errades pel que fa a l’adaptació de la traducció a aquesta edició. Les sobrecobertes són en negre i un altre color i per a la portada i la contraportada s’han agafat les vinyetes interiors de cada volum en comptes d’il·lustracions a color de la sèrie. A la solapa davantera hi ha una contextualització de l’època en què es desenvolupa la història. A la del darrere, una biografia del Shirato. Malgrat la gran quantitat de pàgines, són prou còmodes de llegir.

Ho recomano? Sí. Ha envellit molt bé. Si t’agraden els mangues de ninges i samurais i no t’importa que sigui tan llarg, endavant.

Nota global: 8/10

Amakusa 1637

 

Com que la portada japonesa se’m resisteix, en poso la taiwanesa.

Títol original: Amakura 1637

Autora: Michiyo Akaishi

Revista: Flowers i Petit Flower

Editorial: Shōgakukan

Anys: 2000-2006

Demografia japonesa: Josei

Gèneres: Sobrenatural, ucronia

Nombre de volums: 12 (edició original) i 7 (edició bunkō)

Edicions fora del Japó: França, Taiwan

No les tenia totes amb aquest manga. Es tracta d’una obra de l’autora de Rosa Alpina, una obra de la qual guardo prou bon record, però així i tot. El dibuix de les portades d’Amakura 1637 no em generava una sensació pas gaire bona. Però no, em va fer el pes.

I no entenc com sent una obra èpica d’aquestes característiques estigui tan oblidada. Bé, sí: no hi ajuda gens que no tingui anime.

Aquí la Natsuki és la presidenta del consell d’estudiants de batxillerat i se’n va amb els altres cinc membres de viatge de fi d’estudis. Tot molt nostàlgic i tal. Fins que no se sap ben bé què passa que acaben repartits al Japó d’ara fa uns segles. Concretament, poc abans que s’esdevingués la revolta de Shimabara. I resulta que oh: la Natsuki és clavadeta al que en teoria hauria d’haver sigut el líder de la revolta, però aquest és mort. Així, entre unes coses i altres, la Natsuki decideix evitar com sigui la sanguinolenta revolta.

Com pots veure, no és exactament un isekai, ni tampoc una ucronia tal i com els entenem. És una barreja.

Quelcom que m’encanta d’aquesta obra és que s’hagi tingut en compte les habilitats i les limitacions dels personatges. L’autora no envia una sola noia desvalguda que se les manegarà de maneres inversemblants. No pas. Envia sis persones destacades en diversos camps. Gent que no aprèn per osmosi: hi ha excel·lents lluitadors, però també una experta en història japonesa. L’únic que no em convenç és que sent 3 noies i 3 nois, les noies arribin al passat substancialment més tard que els nois.

 

La catedral de Barcelona a una de les portades interiors.

Després està el tema dels mòbils. A mi no em desagrada. Sí, l’ideal seria que no tinguessin cobertura. Així i tot, l’autora fa que els personatges siguin conscients que en teoria els mòbils no haurien de poder funcionar... i que no els puguin fer servir sempre que vulguin. He de dir, a més, que em fa molta gràcia que en els resums ens presentin els mòbils com un personatge més de l’obra.

Sobre el xoc cultural, hi ha coses més ben retratades d’altres. M’agrada que es reivindiqui que actualment a diversos llocs vivim molt millor que tot just fa uns segles. A la vegada, no em convenç gens que el “present” s’idealitzi fins al punt de dir que no hi ha cultes perseguits i que et pots casar amb qui vulguis (i més si recordem que l’obra es va començar a publicar el 2000). I això em xoca especialment perquè l’obra no és gens heteronormativa. D’entre els personatges principals, tenim un noi a qui li agraden els nois i una noia enamoradíssima de la Natsuki. I està l’Iemitsu Tokugawa, gay segons moltes fonts i aquí, també.

Una de les meves coses preferides de l’obra és com es plantegen els miracles de l’Amakusa-Natsuki. No són realment miracles, sinó diverses il·lusions. També l’evolució de la protagonista i de com s’acaba aferrant al seu paper d’Amakusa perquè li convé tot i que no li faci especial il·lusió el fet de transvestir-se.

Com passa en molts mangues, em falta que es parli una mica més de la família dels personatges principals. Però bé, hi ha molts personatges principals, et deixen clar que no van néixer amb 16 anys i tenen tots una personalitat diferenciada.

Pel que fa al romanç, aquest podria ser millor, però la parella principal em sembla correcta. Tenen coses en comú i es recolzen mútuament. Ara, això que es perdoni així com així violadors i assassins perquè patien molt i estaven molt enamorats, ja no m’agrada tant.

Malauradament, es nota constantment que aquesta és una obra dirigida a japonesos, amb tantes referències històriques. Però això té un contrapunt curiós perquè es tracta a la vegada d’una sèrie d’acció i de política. No se centra en un dels dos; va alternant.

Del final només diré que és una meravella.

El mòbil, un personatge més.

La narració és en general fluïda, però a vegades s’encarcara una micona. Res de greu.

Tal i com vaticinava, el dibuix em sembla lleig. Tant a nivell estètic com anatòmic. I mira que el d’Alpen Rose em sembla preciós. No sempre passa això que amb els anys i la pràctica es poleix el dibuix. Si més no, resulta funcional.

L’edició francesa, físicament i a nivell de retolació està bé. Però. Hi ha una cosa que de veritat em fot de molt mala hòstia. Per mandra i deixadesa en el procés de traducció d’aquesta mena d’obres. Em refereixo a tant quan el gènere d’un dels personatges principals és ambigu com quan aquest es transvesteix. El japonès no té gènere gramatical, la qual cosa complica les coses en les traduccions a llengües on sí que n’hi ha. I en obres així la poca cura en la traducció canta un colló i mig. Constantment hi ha personatges que saben que la Natsuki és una noia tractant-la en femení davant de personatges que es pensen que és un noi.

Ho recomano? Si t’agraden aquesta mena d’obres, endavant. No és perfecta, però té molts toquets originals i la protagonista és intel·ligent, forta i compassiva. Hi ha coses molt tòxiques (i justificades per l’obra), sí, però també d’altres que no. Potser et perdis amb tanta trama política històrica del Japó.

Nota global: 7’5/10

La foscor del mar, L’ombra de la Lluna

Títol original: Umi no Tabi, Tsuki no Kage (海の闇、月の影)

Autora: Chie Shinohara

Revista: Flowers

Editorial: Shogakukan

Anys: 1987-1991

Demografia japonesa: Shōjo

Gèneres: Terror, drama, romanç, sobrenatural, institut

Nombre de volums: 18 (11 en una reedició)

Edicions fora del Japó: Cap, que jo sàpiga

Després del desastre que em va semblar Allà on el Cel i el Riu Vermell es troben (Sora wa Akai Kawa no Hotori*), vaig pensar que no podria gaudir de cap obra de la Chie Shinohara. Fet i fet, aquesta és la seva més celebrada (si més no, a Occident). Però estava equivocada.

Arrel de l’especial d’autores de mangues de terror, la Fènix Blava em va parlar del manga que ens ocupa. Com que en les meves indagacions no havia arribat a trobar enlloc que la Shinohara havia fet còmics de por, ni ho sabia. Així doncs, m’hi vaig posar amb l’objectiu d’ampliar la llista. I coi, com em va enganxar!

La foscor del mar, L’ombra de la Lluna tracta sobre com la vida de la Ruka es veu trastocada a partir del dia en què la seva germana bessona esdevé un ésser diabòlic.

Quan resulta que el teu reflex no és el teu reflex, sinó la teva germana bessona diabòlica.

Gràcies a la magnífica narració i a la planificació del guió, sempre hi ha un cert punt de tensió. Tot plegat, amanit amb diverses escenes que generen bastant mal rotllo. L’autora demostra que sense ser excessivament explícita, es poden crear històries de terror que atrapin el públic. A més, es tracta d’una obra bastant llarga tenint en compte que els mangues de terror solen ser molt breus: la gran majoria són històries curtes o volums únics.

També en tinc pegues: la cultura de la violació hi és molt potent. Ens pinten l’interès romàntic com un noi de molt bona pasta, però:

1) Intenta besar la protagonista quan aquesta clarament no ho vol. I això s’erotitza.

2) Quan la protagonista el rebutja per enèsima vegada, en comptes de respectar-ho, li etziba que no sap si pegar-la o dur-la al magatzem dels estris de gimnàstica (per violar-la). I això se sexualitza.

Hi ha una altra cosa que no em fa el pes, però que no és tan greu i no sé si és culpa de l’autora o de la traducció. El cas: al llarg de l’obra es parla d’una malaltia. A vegades, la gent s’hi refereix com a bacteri i d’altres com a virus.

El dibuix de la Shinohara és molt maco i expressiu. El gran atractiu de manera generalitzada de les seves obres.

Ho recomano? Té algun element bastant problemàtic, però sí. Com a història de terror està molt bé. Ara, tingues present que només he llegit fins al principi del quart volum. No sé si en els 18 toms la història aguanta el tipus.

Nota global (fins al segon capítol del quart volum): 6/10

* Manga més conegut a Occident com Red River o Anatolia Story.

La Hakumei i la Mikochi

Títol original: Hakumei to Mikochi (ハクメイとミコチ)

Autor: Takuto Kashiki

Revista: Harta (antigament Fellows!)

Editorial: Enterbrain

Anys: 2011-???

Demografia japonesa: Seinen

Gèneres: Costumisme, sobrenatural, aventures

Nombre de volums: 5 i obert

Edicions fora del Japó: França (Minuscule) Actualització a 2 d’abril de 2018: Estats Units (Hakumei and Mikochi)

Aquest és un d’aquells mangues que decideixes provar només per la portada. Unes gnomes que fan coses al bosc? Meravellós. Després resulta que hi ha capítols de ciutat i el tema de les proporcions no és tan evident, però així i tot està molt bé. En general és una obra costumista, però també hi ha alguns capítols de més acció.

Les protagonistes són la Hakumei i la Mikochi, dues gnomes que viuen juntes. Mentre que la Hakumei és més activa i té una feina més moguda, la Mikochi se sol encarregar de les tasques domèstiques i treballs relacionats, sobretot pel que fa a la cuina. La Mikochi és més organitzada i té un pèl més d’èxit econòmico-social; la casa on viuen es seva. Ambdues mantenen una relació bastant ambigua: semblen un matrimoni, però també podrien ser familiars o amigues íntimes. Aquesta ambigüitat es trenca quan en una ocasió el cap de la Hakumei dóna per fet que la Mikochi és la seva esposa... pensant que la Hakumei és un home. Ella el corregeix i li deixa constància que ella és una dona (i que, per tant, no pot estar casada amb una altra dona). Em sembla indignant que dues dones no puguin estar casades (o ser parella) a un món on hi ha gnoms, animals que parlen i encanteris que controlen esquelets. Però el yuribait no s’acaba aquí. Més endavant, l’autor té la cara de posar una escarabata que es pregunta quina mena de relació tenen. A més a més, les diferents dones que surten molts cops s’enrojolen quan interaccionen entre elles.

Aquest manga té molts personatges femenins bastant diversos. A part de les dues protagonistes, hi ha una maga, una perruquera, una música, una fotògrafa... i tantes d’altres. Cadascuna d’elles amb una personalitat prou definida.

La perruquera és la millor. Tothom ho sap.

A l’autor li agrada molt el món que ha creat i tot sovint en posa informació extra al final dels capítols. Està bé per conèixer-lo una micona més.

La narració en general és àgil, però en les escenes d’acció a vegades no acaba de quedar del tot clar què passa.

El dibuix és una passada, amb tant de detall per a les plantes, la roba i els animals. Tot un regal per a la vista, sobretot als capítols de bosc.

L’edició francesa fa goig: tankōbons gruixuts amb sobrecobertes amb vernís ultravioleta per zones. Té il·lustracions en primeríssim pla de plantes tant al principi com al final. Algunes de les darreres pàgines del segon volum són a color. Ara, pel que fa a la traducció he enxampat una pífia amb el gènere. Últimament m’ho trobo molt. De debò costa tant?

Ho recomano? Sí. Malgrat el yuribait, té moltes coses bones. Els personatges són genials i, en general, és una obra molt tranquil·leta i bufona. El dibuix està molt treballat. Ara, si només t’agrada l’acció, millor que busquis alguna altra cosa.

Nota global (fins al volum 4 inclòs): 8’4/10
Edició a 26 de desembre, amb el cinquè volum llegit: en mantinc la nota