Amakusa 1637

 

Com que la portada japonesa se’m resisteix, en poso la taiwanesa.

Títol original: Amakura 1637

Autora: Michiyo Akaishi

Revista: Flowers i Petit Flower

Editorial: Shōgakukan

Anys: 2000-2006

Demografia japonesa: Josei

Gèneres: Sobrenatural, ucronia

Nombre de volums: 12 (edició original) i 7 (edició bunkō)

Edicions fora del Japó: França, Taiwan

No les tenia totes amb aquest manga. Es tracta d’una obra de l’autora de Rosa Alpina, una obra de la qual guardo prou bon record, però així i tot. El dibuix de les portades d’Amakura 1637 no em generava una sensació pas gaire bona. Però no, em va fer el pes.

I no entenc com sent una obra èpica d’aquestes característiques estigui tan oblidada. Bé, sí: no hi ajuda gens que no tingui anime.

Aquí la Natsuki és la presidenta del consell d’estudiants de batxillerat i se’n va amb els altres cinc membres de viatge de fi d’estudis. Tot molt nostàlgic i tal. Fins que no se sap ben bé què passa que acaben repartits al Japó d’ara fa uns segles. Concretament, poc abans que s’esdevingués la revolta de Shimabara. I resulta que oh: la Natsuki és clavadeta al que en teoria hauria d’haver sigut el líder de la revolta, però aquest és mort. Així, entre unes coses i altres, la Natsuki decideix evitar com sigui la sanguinolenta revolta.

Com pots veure, no és exactament un isekai, ni tampoc una ucronia tal i com els entenem. És una barreja.

Quelcom que m’encanta d’aquesta obra és que s’hagi tingut en compte les habilitats i les limitacions dels personatges. L’autora no envia una sola noia desvalguda que se les manegarà de maneres inversemblants. No pas. Envia sis persones destacades en diversos camps. Gent que no aprèn per osmosi: hi ha excel·lents lluitadors, però també una experta en història japonesa. L’únic que no em convenç és que sent 3 noies i 3 nois, les noies arribin al passat substancialment més tard que els nois.

 

La catedral de Barcelona a una de les portades interiors.

Després està el tema dels mòbils. A mi no em desagrada. Sí, l’ideal seria que no tinguessin cobertura. Així i tot, l’autora fa que els personatges siguin conscients que en teoria els mòbils no haurien de poder funcionar... i que no els puguin fer servir sempre que vulguin. He de dir, a més, que em fa molta gràcia que en els resums ens presentin els mòbils com un personatge més de l’obra.

Sobre el xoc cultural, hi ha coses més ben retratades d’altres. M’agrada que es reivindiqui que actualment a diversos llocs vivim molt millor que tot just fa uns segles. A la vegada, no em convenç gens que el “present” s’idealitzi fins al punt de dir que no hi ha cultes perseguits i que et pots casar amb qui vulguis (i més si recordem que l’obra es va començar a publicar el 2000). I això em xoca especialment perquè l’obra no és gens heteronormativa. D’entre els personatges principals, tenim un noi a qui li agraden els nois i una noia enamoradíssima de la Natsuki. I està l’Iemitsu Tokugawa, gay segons moltes fonts i aquí, també.

Una de les meves coses preferides de l’obra és com es plantegen els miracles de l’Amakusa-Natsuki. No són realment miracles, sinó diverses il·lusions. També l’evolució de la protagonista i de com s’acaba aferrant al seu paper d’Amakusa perquè li convé tot i que no li faci especial il·lusió el fet de transvestir-se.

Com passa en molts mangues, em falta que es parli una mica més de la família dels personatges principals. Però bé, hi ha molts personatges principals, et deixen clar que no van néixer amb 16 anys i tenen tots una personalitat diferenciada.

Pel que fa al romanç, aquest podria ser millor, però la parella principal em sembla correcta. Tenen coses en comú i es recolzen mútuament. Ara, això que es perdoni així com així violadors i assassins perquè patien molt i estaven molt enamorats, ja no m’agrada tant.

Malauradament, es nota constantment que aquesta és una obra dirigida a japonesos, amb tantes referències històriques. Però això té un contrapunt curiós perquè es tracta a la vegada d’una sèrie d’acció i de política. No se centra en un dels dos; va alternant.

Del final només diré que és una meravella.

El mòbil, un personatge més.

La narració és en general fluïda, però a vegades s’encarcara una micona. Res de greu.

Tal i com vaticinava, el dibuix em sembla lleig. Tant a nivell estètic com anatòmic. I mira que el d’Alpen Rose em sembla preciós. No sempre passa això que amb els anys i la pràctica es poleix el dibuix. Si més no, resulta funcional.

L’edició francesa, físicament i a nivell de retolació està bé. Però. Hi ha una cosa que de veritat em fot de molt mala hòstia. Per mandra i deixadesa en el procés de traducció d’aquesta mena d’obres. Em refereixo a tant quan el gènere d’un dels personatges principals és ambigu com quan aquest es transvesteix. El japonès no té gènere gramatical, la qual cosa complica les coses en les traduccions a llengües on sí que n’hi ha. I en obres així la poca cura en la traducció canta un colló i mig. Constantment hi ha personatges que saben que la Natsuki és una noia tractant-la en femení davant de personatges que es pensen que és un noi.

Ho recomano? Si t’agraden aquesta mena d’obres, endavant. No és perfecta, però té molts toquets originals i la protagonista és intel·ligent, forta i compassiva. Hi ha coses molt tòxiques (i justificades per l’obra), sí, però també d’altres que no. Potser et perdis amb tanta trama política històrica del Japó.

Nota global: 7’5/10

Rosa Alpina

Títol original: Alpen Rose (アルペンローゼ)

Autora: Michiyo Akaishi

Revista: Ciao

Editorial: Shōgakukan

Anys: 1983-1986

Demografia japonesa: Shōjo

Gèneres: Aventures, ficció històrica, romanç, drama, misteri

Nombre de volums: 9 (4 en una edició bunkō)

Edicions fora del Japó: Itàlia (Alpen Rose, 8 volums), Indonèsia (Alpen Rose)

Feia anys que volia llegir aquest manga i per fi ho he pogut fer. La primera portada em va encisar en el seu moment. Encara ara, el vestit verd em té corpresa.

Aquesta obra comença poc abans que s’iniciï la Segona Guerra Mundial, a Suïssa. La Jeudi, trobada amnèsica als 6 anys, i el Lundi són dos joves de 13 i 14 anys, respectivament. Es corresponen romànticament. Malgrat tot, no ho tindran fàcil: els pares adoptius del Lundi (els seus oncles) els fotran entrebancs i hi haurà homes adults que s’obsessionin amb la Jeudi (i recordem que té 13 anys). Amb tothom en contra, decideixen cercar els pares biològics de la Jeudi i esbrinar si realment la van abandonar.

La història es divideix en dues parts: una primera part molt agradable de llegir i una segona part que no pinta res. Hi ha un punt del manga que, en arribar-hi, em vaig dir “Però com pot ser que encara em quedi més o menys la meitat?!” Tenint en compte que tot i que Rosa Alpina no és un producte excessivament famós, en el seu moment va tenir un anime amb la banda sonora del Joe Hisashi i els dissenys de l’Akemi Takada. Un mínim d’èxit havia d’ostentar. Així que dedueixo que la segona part no és més que un allargament innecessari arran de l’acollida del públic.

La primera part està molt ben narrada i té un tempo rodó. T’wxplica amb molt d’encant el que ja has consumit mil i un cops, però no et fa res que t’ho mostrin un cop més. A la segona part el nivell baixa molt: els personatges es tornen més plans, tot resulta més previsible, es potencien els rols de gènere i el ritme es fa menys àgil. Així i tot, l’autora fa encara alguna vinyeta digna d’emmarcar i es llueix amb el llenguatge del còmic.

Malgrat que la història es desenvolupa durant la Segona Guerra Mundial, realment el tema es toca molt poc. Crec que hi té a veure el fet que l’autora pensés primer els personatges i la trama i després ja es decidís per l’època i el lloc. No sembla pas que a la Michiyo Akaishi li interessés especialment aquesta temàtica.

El dibuix podria passar perfectament pel d’una obra dels setanta (no així el de l’anime, car els dissenys de la Takada són ja rotundament vuitanters). Hi veig molta influència de la Yumiko Igarashi, però a la vegada conserva la identitat pròpia. I hi ha un personatge el disseny del qual està clarament influït per l’Oscar, de La Rosa de Versalles (Versailles no Bara, Riyoko Ikeda). Els traços de l’autora m’enamoren, tan tendres i treballats. I amb tantes flors i fruits diferents com a ornament.

La narració resulta una exquisitesa. La Michiyo Akaishi domina el llenguatge del còmic i fa ús d’un munt de composicions de pàgina diferents, així com de perspectives. Juga amb les vinyetes com vol i aquestes s’inclinen davant del seu talent.

La primera peculiaritat que salta a la vista de l’edició italiana és que en comptes de nou volums, en són vuit. Ni idea de com s’ho hauran fet per quadrar-los bé. L’únic que puc aportar és que la portada del novè volum japonès és inèdita a Itàlia. És una edició de les que a mi m’agraden: petitones i sense luxes; barates. No duu sobrecobertes, però no em fa gran cosa (l’únic que em sap greu és que es perden els comentaris de l’autora fets als replecs interns, si és que n’hi ha). A la contraportada, en comptes d’haver-hi la portada amb el codi de barres (en moltes edicions italianes d’aquestes passava), hi ha un petit requadre amb un dels personatges i unes flors com a ornament. Al final del vuitè volum, hi ha uns comentaris de l’autora (de molt agrair), així com una galeria d’imatges.

Vols tenir els cabells com l’Oscar? Doncs no trepitgis una perruqueria en ta vida!

Ho recomano? Difícil pregunta. Direm que la primera part (que abraça fins a la meitat del cinquè volum italià i el segon volum de la reedició japonesa) sí, sempre i quan tinguis en compte que es tracta d’una obra sense grans pretensions a nivell argumental. El dibuix, la narració i la química entre els personatges valen prou la pena. Ara, no vagis amb la idea de trobar-te amb quelcom que retrati la Segona Guerra Mundial de manera acurada i documentada, perquè no és el cas.

La segona part no la puc recomanar. Tot i que té escenes aconseguides, tot just és una ombra de la primera part.

Nota global: 7’8/10