 |
| Com que la portada japonesa se’m resisteix, en poso la taiwanesa. |
Títol original: Amakura 1637
Autora: Michiyo Akaishi
Revista: Flowers i Petit Flower
Editorial: Shōgakukan
Anys: 2000-2006
Demografia japonesa: Josei
Gèneres: Sobrenatural, ucronia
Nombre de volums: 12 (edició
original) i 7 (edició bunkō)
Edicions fora del Japó: França, Taiwan
No les tenia totes
amb aquest manga. Es tracta d’una obra de l’autora de Rosa Alpina, una obra de la qual guardo prou bon record, però així
i tot. El dibuix de les portades d’Amakura
1637 no em generava una sensació pas gaire bona. Però no, em va fer el pes.
I no entenc com
sent una obra èpica d’aquestes característiques estigui tan oblidada. Bé, sí:
no hi ajuda gens que no tingui anime.
Aquí la Natsuki és
la presidenta del consell d’estudiants de batxillerat i se’n va amb els altres
cinc membres de viatge de fi d’estudis. Tot molt nostàlgic i tal. Fins que no
se sap ben bé què passa que acaben repartits al Japó d’ara fa uns segles.
Concretament, poc abans que s’esdevingués la revolta de Shimabara. I resulta
que oh: la Natsuki és clavadeta al que en teoria hauria d’haver sigut el líder
de la revolta, però aquest és mort. Així, entre unes coses i altres, la Natsuki
decideix evitar com sigui la sanguinolenta revolta.
Com pots veure, no és
exactament un isekai, ni tampoc una ucronia tal i com els entenem. És una
barreja.
Quelcom que m’encanta
d’aquesta obra és que s’hagi tingut en compte les habilitats i les limitacions
dels personatges. L’autora no envia una sola noia desvalguda que se les
manegarà de maneres inversemblants. No pas. Envia sis persones destacades en
diversos camps. Gent que no aprèn per osmosi: hi ha excel·lents lluitadors,
però també una experta en història japonesa. L’únic que no em convenç és que
sent 3 noies i 3 nois, les noies arribin al passat substancialment més tard que
els nois.
 |
| La catedral de Barcelona a una de les portades interiors. |
Després està el tema dels mòbils. A mi no em desagrada. Sí, l’ideal seria que no tinguessin cobertura. Així i tot, l’autora fa que els personatges siguin conscients que en teoria els mòbils no haurien de poder funcionar... i que no els puguin fer servir sempre que vulguin. He de dir, a més, que em fa molta gràcia que en els resums ens presentin els mòbils com un personatge més de l’obra.
Sobre el xoc
cultural, hi ha coses més ben retratades d’altres. M’agrada que es reivindiqui
que actualment a diversos llocs vivim molt millor que tot just fa uns segles. A
la vegada, no em convenç gens que el “present” s’idealitzi fins al punt de dir
que no hi ha cultes perseguits i que et pots casar amb qui vulguis (i més si
recordem que l’obra es va començar a publicar el 2000). I això em xoca
especialment perquè l’obra no és gens heteronormativa. D’entre els personatges
principals, tenim un noi a qui li agraden els nois i una noia enamoradíssima de la Natsuki. I està l’Iemitsu
Tokugawa, gay segons moltes fonts i aquí, també.
Una de les meves
coses preferides de l’obra és com es plantegen els miracles de l’Amakusa-Natsuki.
No són realment miracles, sinó diverses il·lusions. També l’evolució de la
protagonista i de com s’acaba aferrant al seu paper d’Amakusa perquè li convé tot
i que no li faci especial il·lusió el fet de transvestir-se.
Com passa en molts
mangues, em falta que es parli una mica més de la família dels personatges
principals. Però bé, hi ha molts personatges principals, et deixen clar que no
van néixer amb 16 anys i tenen tots una personalitat diferenciada.
Pel que fa al
romanç, aquest podria ser millor, però la parella principal em sembla correcta.
Tenen coses en comú i es recolzen mútuament. Ara, això que es perdoni així com
així violadors i assassins perquè patien molt i estaven molt enamorats, ja no m’agrada
tant.
Malauradament, es
nota constantment que aquesta és una obra dirigida a japonesos, amb tantes
referències històriques. Però això té un contrapunt curiós perquè es tracta a
la vegada d’una sèrie d’acció i de política. No se centra en un dels dos; va
alternant.
Del final només
diré que és una meravella.
 |
| El mòbil, un personatge més. |
La narració és en
general fluïda, però a vegades s’encarcara una micona. Res de greu.
Tal i com
vaticinava, el dibuix em sembla lleig. Tant a nivell estètic com anatòmic. I
mira que el d’Alpen Rose em sembla
preciós. No sempre passa això que amb els anys i la pràctica es poleix el
dibuix. Si més no, resulta funcional.
L’edició francesa,
físicament i a nivell de retolació està bé. Però. Hi ha una cosa que de veritat
em fot de molt mala hòstia. Per mandra i deixadesa en el procés de traducció d’aquesta
mena d’obres. Em refereixo a tant quan el gènere d’un dels personatges principals
és ambigu com quan aquest es transvesteix. El japonès no té gènere gramatical,
la qual cosa complica les coses en les traduccions a llengües on sí que n’hi
ha. I en obres així la poca cura en la traducció canta un colló i mig.
Constantment hi ha personatges que saben que la Natsuki és una noia tractant-la
en femení davant de personatges que es pensen que és un noi.
Ho recomano? Si t’agraden
aquesta mena d’obres, endavant. No és perfecta, però té molts toquets originals
i la protagonista és intel·ligent, forta i compassiva. Hi ha coses molt
tòxiques (i justificades per l’obra), sí, però també d’altres que no. Potser et
perdis amb tanta trama política històrica del Japó.
Nota global: 7’5/10
