Diari d’una Ciutat Costanera

És veure aquesta imatge i no poder evitar pensar en el Maresme.

Títol original: Umimachi Diary ( 海街 Diary)

Autora: Akimi Yoshida

Revista: Flowers

Editorial: Shōgakukan

Anys: 2006-???2018

Demografia japonesa: Josei

Gèneres: Costumisme, drama, crítica social, romanç

Nombre de volums: 7 9

Edicions fora del Japó: França (Kamakura Diary), Tailàndia (Umimachi Diary), Actualització a 1 de novembre de 2016: Itàlia (Our Little Sister, Diario di Kamakura)

Premis: Manga Taishō el 2013

Entre la gran acollida entre la crítica d’aquesta obra i que adoro Banana Fish, manga de la mateixa autora, no podia deixar passar aquest còmic. Així doncs, mica en mica, he anat assaborint-lo fins a posar-me al dia amb l’edició francesa.

Les germanes Kōda reben la notícia de la mort del llur pare, el qual havia abandonat la família en enamorar-se d’una dona diferent a la seva esposa. En assistir al funeral, coneixen la Suzu Asano, una noia que compartia pare amb elles. Entre una cosa i altra, la conviden a anar a viure amb elles, a la ciutat costanera de Kamakura, i ella accepta.

Les quatre germanes són molt diferents entre elles i això dóna molt de joc:

• La Suzu, una adolescent molt madura degut al que ha hagut de passar.

• La Sachi, la més gran de les quatre. És infermera, amb l’esbalotament d’horaris que això implica.

• La Yoshino. Si la Sachi és el seny, ella és la rauxa. Li agrada la gresca i lligar i això no es pinta de manera pejorativa en cap moment, sinó com un aspecte més de la seva personalitat.

• La Chika, la més aparentment infantil (perquè no aparentment, no sé qui la guanya si la Sachi o la Yoshino). És molt jovial i alegre. D’aquelles persones que es carreguen la tensió de l’ambient i que fan amics arreu.

Aquest és un manga la mar de profund. S’hi toquen moltíssims temes més o menys controvertits com poden ser l’orfandat, la salut i la malaltia, l’amistat, les disputes familiars, el futur professional, les dones en l’esport, les infidelitats de parella, el racisme, el pas del temps, el mercat laboral... Una obra molt personal i intimista; ben bé sobre la vida.

A més, en un determinat punt es comença a desenvolupar una història d’amor molt tendra i sana. És trist haver-ho de remarcar com quelcom positiu, però és que costa tant trobar relacions així, ja no en el manga, sinó en general, que no puc passar-ho per alt. Per si no fos poc, la parella no és perfecta i els seus integrants resulten molt humans i propers.

Si hi ha quelcom que m’hagi deixat bocabadada en llegir aquest manga, és com una mateixa autora pot tenir tanta traça per fer tan bé dues obres tan diferents com són Banana Fish (un thriller neoyorquí) i Diari d’una Ciutat Costanera (una història costumista situada a un pacífic municipi de la costa japonesa).

La narració resulta molt fluïda i bastant poètica a estones, d'allò més sentimental i acollidora. Endemés, aquest és el manga que trobo que millor encaixa tant en la publicació en revista com en volum. D'una banda són capítols autoconclusius que més o menys es poden llegir de manera independent. De l'altra, posseeixen una innegable continuïtat.

L’estil de dibuix no m’acaba de fer el pes (això que els personatges hi surtin guenyos em despista bastant). En general, però, és molt expressiu i val a dir que, des de Banana Fish, l’Akimi Yoshida ha après a dibuixar dones. Ja no se la veu patir tant amb aquesta tasca.

L’edició francesa té sobrecobertes i una pàgina de color al principi de cada tom, així com un mapa de personatges i una sinopsi a partir del segon volum.

Ho recomano? Depèn de què busquis. Entenc que hi hagi persones a les quals els pugui resultar avorrit. Si busques acció, prova amb Banana Fish, millor. Ara, si t’agraden els mangues costumistes, amb personatges ben construïts i que procuren abraçar una temàtica molt àmplia dins de la quotidianitat, és bastant probable que t’enlluerni.

Nota global (fins al volum 6): 9’2/10

Actualització a 27 de desembre de 2019, amb tots 9 volums llegits: en mantinc la nota.