dilluns, 9 de maig de 2016

Històries de l’Andròmeda




Títol original: Andromeda Stories (アンドロメダ・ストーリーズ)
Guionista: Ryu Mitsuse
Dibuixant: Keiko Takemiya
Revista: Shōnen Monthly Duo
Editorial: Asashi Sonorama (només en revista; posteriorment, Kadokawa Shoten, Kodansha i Square Enix)
Anys: 1980-1982
Demografia japonesa: Shōnen
Gèneres: Fantasia, ficció científica, aventures, drama
Nombre de volums: 3 (i una bunkō de 3 toms i dues bunkōs de 2 volums)
Edicions fora del Japó: Estats Units (Andromeda Stories).

No vaig pensar-m’ho gaire quan l’editorial estadunidenca Vertical va anunciar que li quedava poc temps per a mantenir els drets dels seus mangues de la cèlebre Keiko Takemiya i vaig haver d’escollir entre aquest i Cap a la Terra... Mentre que el guió d’Històries de l’Andròmeda no era seu, el de Cap a la Terra..., sí. Així doncs, em vaig decantar pel darrer. Avui sé, després d’haver tingut l’oportunitat de llegir Històries d’Andròmeda, que vaig fer l’elecció correcta.

De la Takemiya, ja en vaig parlar a l’entrada de Cap a la Terra... D’altra banda, el Ryu Mitsuse és un escriptor de ficció científica que sembla que al Japó té prou acollida. També ha fet alguna obra de ficció històrica. Va veure una de les seves novel·les més famoses adaptada al manga per la mà de la grandíssima Moto Hagio.

Amb la paraula “Històries” del títol, ens podríem imaginar que aquest manga el conformen diverses històries curtes que transcorren a la galàxia d’Andròmeda. Però no. Si hagués esdevingut una obra coral, el plural podria haver cobrat un cert sentit. La traducció al castellà del títol de la pel·lícula que adapta el manga [Historia de Andrómeda, (Història d’Andròmeda)] és, doncs, més encertada que el text original. Ara, posats, encara resultaria més adequat traduir-lo com Intent d’Història de l’Andròmeda.


En algun lloc de la galàxia d’Andròmeda, hi ha un casament entre membres de dues cases reials, cerimònia que es pren infinitat de pàgines per a no mostrar pràcticament res. Després hi ha conspiracions i tot passa d’una pau meravellosa a una guerra on les màquines, sorgides de fàbriques secretes, intenten destruir/conquerir el planeta. Amb quin propòsit? Tu sabràs. I així amb tot. Un plantejament que podria haver-se convertit en una història prou atractiva, amb alguna sorpresa reveladora de per mig. Però no. Aquí la majoria de les revelacions no tenen importància.

Incís: Em crida particularment l’atenció que es posi com a ideal de pau un sistema monàrquic on es casen aristòcrates entre ells per tal de formar aliances.

Els personatges... en fi. Estan allà i es van passejant i sobrevivint com poden. Em repeteixo si dic que estan desaprofitats? Doncs ho sento, no sóc jo. És el guió. I mira que té un conjunt de personatges que una mica més treballats haurien pogut fer quelcom prou potent. Però no. Res. Fum. (I això que l’Il al principi em va agradar molt, però és que la pobra després ja passa a ser una ombra.)

L’Il en ple esplendor.

Gasten no sé quantes pàgines en un casament on es mostra un munt de gent que no pinta res i, en canvi, els personatges s’enamoren en dues vinyetes perquè “sorgeix l’amor” perquè “estaven predestinats”. Au, va! El tempo és horrorós. I això que la narració és bona perquè la Takemiya sap narrar... però d’on no n’hi ha, no en raja.

El dibuix és, juntament amb la narració, l’únic que se’n salva. Expressiu i bonic. Elaborat amb molta cura i amb algunes vinyetes meravelloses. Hi ha diversos personatges andrògins, marca de la dibuixant.

Impressionant.

Pel que fa a l’edició estadunidenca, he de dir que vaig al·lucinar amb com de prims eren els volums comparats amb els de Cap a la Terra... I més tenint en compte el preu, que no variava gaire. Si més no, en els bons temps de Bookdepository. I és que ambdues col·leccions, en la versió estadunidenca, consten de 3 volums, però en la japonesa original, Cap a la Terra... són 5 volums. 2 més que Històries de l’Andròmeda. I això es nota. Però prosseguim: què redimonis són aquesta merda de portades? Que són imatges agafades a la babalà de dins i en blanc i negre! La del tercer volum em sembla especialment mal triada. Deixa un personatge esquarterat! Però és que a sobre les portades de l’edició japonesa són maques!! I amb el color molt ben aplicat. Per què aquesta decisió? Serà que els editors pensen “edito un manga (suposadament) de nivell i/o prestigi i li poso portades de merda per compensar”? Per si tot això no fos poc, hi ha moltes vinyetes pixel·lades. I ja posada a queixar-me diré que com pot ser que una autora coneguda per la seva labor revolucionària en els shōjos només se’n publiquessin shōnens a Estats Units? A mi em resulta bastant simptomàtic, ves per on.

Ho recomano? No. El guió és pèssim. Si el Mitsuse escriu llibres com guionitza mangues, por em fa acostar-me a cap novel·la seva: personatges desaprofitats, desenvolupament nul, molta palla, esdeveniments precipitats, història sense propòsit, revelacions sense conseqüències, etcètera. Només per a fans completistes de qualsevol dels dos autors.

Nota global: 4/10