dijous, 9 de juny del 2016

Un Llarg Viarany






Títol original: Nagai Michi (長い)
Autora: Fumiyo Kōno
Revista: Manga Action
Editorial: Futabasha
Anys: 2001-2004
Demografia japonesa: Seinen
Gèneres: Costumista, humor, absurd, romanç
Nombre de volums: 1
Edicions fora del Japó: França (Une Longe Route), Estats Units (Long Road; publicat digitalment per J-Manga; ara, en haver tancat, ja no es pot adquirir de cap manera).
Relació amb altres mangues: Kokko (Kokko-san, història paral·lela).

Si Kokko és l’obra que em va fer conèixer aquesta autora, Un Llarg Viarany és la que va provocar que me nenamorés. Tan senzilla i bella i, a la vegada, tan sinistra i esglaiadora.

El manga arrenca quan ja fa un any que la Michi i el Sōsuke que són casats. Cap dels dos estima l’altre de manera romàntica i més o menys conviuen. Mentre que el Sōsuke és vanitós, avariciós i mandrós, la Michi és treballadora i conciliadora i, a més, fa veure que és bleda per tal d’evitar conflictes. Però realment tot és el que sembla? La Michi té els seus secrets i el Sōsuke, les seves debilitats. La Michi sap ensenyar les dents i el Sōsuke té cops amagats bufons. De fet, la pròpia autora comenta al final que per a totes les bondats del Sōsuke es va inspirar en un tal Hidemitsu (el seu marit aleshores, segons una entrevista que es pot consultar a Manga-news). Això no obstant, em continua semblant un malànima, tot sigui dit. En canvi, la Michi m’agrada molt. Tinc una certa debilitat per aquesta mena de personatges, ho reconec.

En general, es tracta d’un manga molt costumista, amb una certa continuïtat repartida en episodis autoconclusius. Així i tot, l’autora es permet de tant en tant d’experimentar amb algun capítol una mica surrealista que no encaixa gaire en la història. Jo m’ho prenc com petits descansos que amaneixen la lectura. Adoro aquests capítols. Sospito, però, que a altres persones els semblaran una aixecada de camisa.

Així doncs, tenim el dia a dia del matrimoni de conveniència: les pressions familiars perquè concebin, les tasques domèstiques, les adversitats per trobar feina, les dificultats derivades de la convivència, les infidelitats, els fantasmes del passat, els problemes econòmics, etc.

La narració és molt pausada. Aquest manga transmet molta pau. I mira que hi passen algunes molt fortes, però així i tot. És una obra per a assaborir lentament, sense presses.


El dibuix em sembla preciós. Una delícia encantadora que cuida els detalls sense arribar a recarregar les pàgines. Una meravella. Res que no hagi dit ja de l’estil de dibuix de la Fumiyo Kōno.

Si hi ha quelcom que no m’agrada d’aquest còmic, és el final. El veig molt forçat.

El títol no té gran secret. Simplement, que a l’autora li va fer gràcia fer un joc de paraules entre “Viarany” i el nom de la protagonista, “Michi”. No sé si té una segona lectura metafòrica.

L’edició francesa és bonica. De la mateixa alçària que l’edició de Glénat de La Ciutat de la Nit Pacífica, El País de les Flors de Cirerer (Yunagi no Machi, Sakura no Kuni, batejat per aquí com La Ciudad al Atardecer, El País de los Cerezos). La primera pàgina és una il·lustració a color. Desconec si la traducció és bona, però sí que puc dir que Kana no devia tenir gaire pressupost: hi ha uns mots encreuats sense adaptar. Així, tan contents i feliços, plim. Que és un manga d’humor!! Calen adaptacions als jocs de paraules, caram!!

Ho recomano? En general, no. Aquesta és de les típiques obres on “no passa res”. Com a comèdia costumista, però, és molt bona. A més varia una mica de la típica història costumista (recordem els experiments de l’autora sense gaire solta ni volta). Si t’agraden aquesta mena d’històries o vols quelcom relaxant, et recomanaria que li donessis una oportunitat.
Nota global: 9’5/10