dissabte, 18 de juny de 2016

Diari d’una Ciutat Costanera, el life action



Com que sóc una gran fan del manga Diari d’una Ciutat Costanera (Umimachi Diary), així com de l’Akimi Yoshida, l’autora, vaig dirigir-me al cinema a consumir-ne la pel·lícula que l’adapta. Fins on jo sé, es tracta de l’únic producte que ens ha arribat per aquí en el qual ella hagi participat d’alguna manera, així que hi havia d’anar. Sense discussió possible. Benbé, es podria dir que vaig acostar-me a veure la peli per llegir-hi el nom de l’autora de l’obra original als crèdits.

Jo, abans que la cinta comencés a projectar-se.

Parlant de crèdits!!! Als mateixos consta que Diari d’unaCiutat Costanera és una novel·la gràfica. HOHOHOHOHO. No, no podien posar en una peli pretensiosa i repel·lent que tal obra està basada en un manga o còmic perquè els còmics en general no són mitjans vàlids per si mateixos i els mangues en particular tracten sobre, en el 100% dels casos, bufes i pits descomunals. Una novel·la gràfica, en canvi, sí que és ART. En majúscules. Sobretot, per la part de “novel·la”. Perquè ja se sap: el mangues són patates podrides i les novel·les representen la sublimació de l’expressió artística humana sempre, sempre, sempre. Ja sabeu, ECC, Astiberri i Ponent: Diari d’una Ciutat Costanera és una novel·la gràfica; què espereu a editar-la?!

Se m’oblidava comentar que aquí el títol de la peli ha sigut traduït com Nuestra Hermana Pequeña (i com Our Little Sister en anglès, Notre Petite Soeur en francès i Unsere Kleine Schwester en alemany). Una veu en of pronuncia tal nom mentre hi ha el títol original en pantalla. Que entenc que la gran majoria del públic no entendrà els kanjis d’“Umimachi”, però sí que llegirà el “Diary”, dic jo. Tanta molèstia era escriure-hi el títol en castellà i esborrar-ne l’original? Per cert, no és per res, però al manga la protagonista és la Suzu (la germana petita), així que això de adaptar-ho així em sembla bastant desafortunat. Ni que al life action, de manera artificiosa, el protagonisme estigui més repartit. Que sí, que al primer volum, en resultar tot més introductori, la cosa no se centra tant en la Suzu. Però endevineu què? Sí, el director va decidir que seria una magnífica idea adaptar 6 volums de manga en dues hores de film. A qui se li acut?
 
Jo, veient la pel·lícula un cop passada la premissa.

Vaja, que la cinta en si, passada la premissa, és un CAOS. Entenc que no es podia tirar pel format d’episodis autoconclusius del manga, però és que això és un despropòsit: es van escollir els capítols predilectes d’algú, els van intercalar, es va resumir molt però sense eliminar els embolics familiars, es va treure tot allò que no interessava mostrar i es van afegir rancieses diverses. Vegem-ho en profunditat:

I) Exemples d’elements eliminats:
A) Existència de relacions sexuals no explícites una persona menor i una persona major d’edat (sense que la persona major d’edat conegués aquesta minoria d’edat i tenint la persona menor d’edat un cos completament desenvolupat i que podria passar pel d’una persona que es troba a la vintena).
B) Crítica al masclisme.
C) Crítica al racisme.
D) Intents de suïcidi.
E) Càncer en persones molt joves.

II) Normativització dels personatges o ridiculització dels que se surten de la norma:
A) La Miporin és prima al life action. Un dels pocs personatges de ficció en general que és gras i ben desenvolupat, on aquesta característica no s’utilitza ni per a ridiculitzar-lo ni per a definir-lo. Pèssima decisió.
B) A la Chika li canvien el seu pentinat característic per una castanya mal feta i un serrell llardós!!
C) Al Sanzō li conserven el seu pentinat, però a canvi el converteixen en un paio que resulta desagradable degut a les seves rareses.
 
Jo, en assumir que van escollir una actriu prima per fer de Miporin.
III) Embolics familiars:
Qualsevol que hagi llegit Diari d’una Ciutat Costanera sabrà que les relacions familiars no són pas senzilles, precisament. Per començar, tenim un home que ha tingut tres esposes i diversos fills. Doncs bé, en estar tot tan resumit i a la vegada donar molts esdeveniments per fets, tot plegat resulta molt caòtic. Jo perquè havia llegit el manga i el tenia fresc, que sinó m’hauria costat bastant seguir-ne el ritme. De veritat, per coses com aquesta no entenc com pot ser una peli tan alabada per la crítica. No m’entra al cap.

IV) Cacoles afegides:
A) Heteronormativitat directa. Perquè com que no hi ha prou amb l’heteronormativitat indirecta del manga (tot és molt heteronormatiu, però no hi ha conductes radicalment heteronormatives), foten aquí heteronormativitat directa (Un “Què, i quan tindràs xicot?” preguntat a una noia.)
B) Crítiques destructives envers determinades persones molt gratuïtes. I a sobre van de trencadores de tabús.
C) Una paia li diu a la Suzu que té enveja dels seus pares. Es pot tenir pitjor gust? La dona sap que la Suzu és òrfena!!
D) Cosificació. Dir-li que a algú és un “tresor” no m’acaba d’agradar (i menys quan no surt a l’original). Sé que en italià “tesoro” i derivats són compliments, però que no es tradueixen literalment en cap cas.
L’únic punt inventat que em va agradar va ser l’allargament d’una escena que al manga ocupa dues pàgines i mitja.
____________
Tema ambientació: al manga imagino que tot està molt idealitzat en aquest sentit, però he de dir que la casa està clavada. Potser el mar triga una mica en sortir, per al meu gust.

Tema actuació: Bastant superior a la típica dels dorames i life actions. Així i tot, el personatge d’en Fūta queda molt fred respecte al manga.

Sobre el doblatge i la traducció: em fot. Em fot no haver pogut escollir veure la peli en VOS ni doblada en català. No, havia de ser en castellà per nassos. Aquest és un dels motius pels quals no m’agrada anar al cinema: pràcticament no hi ha oferta en català i per veure VOS he d’apropar-me a llocs molt concrets en horaris molt concrets i no amb tots els films existeix la possibilitat. Deixant això de banda, crec que el doblatge estava bé, però se’m feia un pelet estrany. I les pronunciacions dels noms eren bastant dolentotes. Deien “Susu” en comptes de “Suzu” i “Okkaidō” en comptes de “Hokkaidō”. Ara resulta que els dobladors i els directors de doblatge no són professionals de la pronunciació i jo no me n’havia assabentat. Com a curiositat, en castellà, quan cridaven a la Chika, en ocasions semblava que l’estiguessin cridant amb l’apel·latiu “chica”. Ah, i què em dieu que a l’equip de futbol l’anomenin “Los pulpos”? Penós. El dia que “Chicago Bulls” ho tradueixin com “Los Toros de Chicago” al castellà, llavors parlem de traduir noms d’equips japonesos que estan en anglès i no abans.

En definitiva, un film indigest.

Verdecite: La peli no va saber captar l’essència del manga; es va quedar tot just a la superfície. Passa de puntetes per sobre de tota la sensibilitat i de tot el sentiment que conté. I és que qui molt abraça, poc estreny.

Si has llegit el manga, no vegis la peli; testirararàs dels cabells. Si no has llegit el manga, no vegis la peli; t’avorrirà. O veu-la, però sota la teva responsabilitat.