dijous, 30 de juny de 2016

El patetisme de Fake



Avís: no m'estaré d'esbudellar aquesta sèrie a la present entrada (l'única imatge, per això, està lliure de qualsevol revelació).






Mai m’ha cridat gaire l’atenció el BL en general. Tampoc el bara. Les històries d’amor i/o sexe entre nois o homes, així a primeres, no em desperten cap gran curiositat. Val a dir, però, que hi ha algun manga que se centra en aquesta temàtica que m’agrada molt, com pot ser El Cor del Thomas (Thomas no Shinzō, de la Moto Hagio). I, ironies de la vida, la meva OTP predilecta està formada per dos nois: l’Ash Lynx i l’Eiji Okumura, de Banana Fish (Akimi Yoshida). La seva és la millor història d’amor amb la qual m’he topat mai. Així que no em vingueu amb què critico Falsedat* (Fake, Sanami Matō) perquè odio el BL (mentida podrida) o perquè el BL no va dirigit a mi.

Vaig voler provar amb Falsedat perquè creia que potser m’agradaria. Ah... si amb prou forces vaig poder-me’n acabar el primer volum! Aleshores, vaig anar directa a mirar el final i, en fi, dir que és fastigosament predible és quedar-me curta.

Prou de prolegòmens!!!

1) El primer problema de la sèrie és la relació de poder que hi ha entre els dos protagonistes. Mentre que el Dee Latener fa ja bastant que treballa per a la policia, el Ryo McLean s’hi acaba d’incorporar. Però mira, si l’atracció fos mútua, encara podria tolerar-ho. La qüestió aquí radica en què en Dee assetja sexualment al Ryo a la mínima que pot. I això ens porta a què...

2) ...Aquest manga està ben impregnat de la cultura de la violació. En total hi ha sis petons als llavis només al primer volum, tots ells robats i només un d’ells no és romantitza ni sexualitza. I endevineu què? Aquest se’l fa un tercer en discòrdia al Dee, el qual es queixa perquè des de l’acadèmia insisteix en què surtin junts. Es pot ser més hipòcrita? Tu li robes QUATRE petons en un sol volum a un home que es defineix (indirectament) com heterosexual en una situació d’abús de poder i de confiança.

3) El Ryo, però, no és gaire millor. Després que el Dee li hagi robat el primer petó mantenen el següent diàleg:
DEE: ¿Qué te pasa? Hoy estás raro.
RYO (furiós): ¡Es culpa de alguien!
DEE: ¿Ese alguien soy yo?
RYO: ¡Exacto!
DEE: Fue sólo un beso.
RYO: ¡Somos hombres! ¡No deberías hacer esas cosas sin permiso!
És a dir, bàsicament, el Ryo està implicant que els homes tenen dret a fer-li petons a la força a les dones. I això també dóna a entendre que el consentiment femení té menys valor que el masculí.

4) Amb això dels petons robats... hi ha un moment en què es visibilitza la bisexualitat, però d’una manera pèssima. Deixa els bisexuals com persones miserables. Us poso en situació: després que el Dee li robi un petó al Ryo amb l’excusa d’amagar una adolescent, es diuen això:
RYO: ¡¿Por qué has tenido que besarme?!
DEE: Para ocultar a la nena. ¿Qué querías que hiciera?
RYO: ¡¡No tenías que besarme para ocultarla!!
DEE: Ya te lo he dicho, era para despistarlos.
RYO: ¡¡Habrán pensado que soy gay, esto es increíble!! ¡Y encima en plena calle!
DEE: ¡¡Idiota, yo no soy gay!! Soy bisexual, ¿te enteras?
RYO: ¡Para mí es lo mismo!
DEE: ¡¡Es totalmente distinto!!
Com veieu, es aquí s’intenta criticar l’homofòbia i la bifòbia i en part s’aconsegueix, però deixa a la vegada els bisexuals com una colla d’agressors sexuals. Així que sí, és una escena bífoba.

5) Al final, tot l’argument gira entorn de la tensió sexual entre els dos protagonistes i de com un home que sent atracció per altres homes acaba “convencent” un heterosexual (és a dir, un “repte”) a base d’assetjar-lo dia i nit. Vaja, el típic “somni” de molts homes de seduir una lesbiana, però invertit. Quin fàstic més gros. Això també és cultura de la violació.

Bonus) Al principi, en Dee li deixa aquesta perla al Ryo: “¿Eres de origen japonés? Tienes los ojos negros.” Estem d’acord que la gran majoria dels membres de la raça “japonesa” tenen els ulls foscos, però d’aquí a deduir que algú és d’origen japonès per aquest tret em sembla surrealista. SORPRESA: la majoria de la gent té els ulls foscos i aquesta característica es troba en moltíssimes races.

A tot això cal afegir-li que està carregadet de trampes de guió i que la narració no és del tot clara.

M’horroritzo només de pensar que això té seqüela i que aquesta disposa d’una història paral·lela.


Per últim, us agrairé que no excuseu aquest manga amb què és “vell”, que hi ha obres anteriors molt millors (per començar, Banana Fish).

*Sé que “fake” és un adjectiu, però com a títol i sense anar acompanyat de cap nom queda ambigu: a què fa referència, exactament? Com ho tradueixo? Com “fals”, com “falsa”, com “falsos” o com “falses”? Falsedat manté l’essència ambigua del títol en anglès.