dilluns, 11 de maig del 2020

L’imperi de Saint Alice





Títol original: Saint Alice Teikoku (聖アリス帝国)
Autora: Suzue Miuchi
Revista: Lala1
Editorial: Hakusensha
Anys: 1976-1978
Demografia japonesa: Shōjo
Gèneres: Aventura, fantasia, romanç, absurd, misteri
Nombre de volums: 12
Edicions fora del Japó: Itàlia (inclosa al volum #3 de l’antologia Best Works de la Miuchi amb el títol de L’impero Saint Alice).

Em vaig llançar amb aquest manga en la meva ànsia de llegir el màxim de shōjos setanters possibles. Així és com vaig adquirir els volums publicats a Itàlia de l’antologia Best Works de la Miuchi. D’entre totes les obres incloses, aquesta és la meva preferida. Supera també amb escreix la seva obra més famosa: Les Màscares de Vidre (Glass no Kamen).

La història comença quan la Tomoko canvia d’institut. Al nou centre trobarà una estrambòtica microsocietat. Hi trobarà una reina Himiko, pirates, bruixes, un lladre emmascarat... i una amiga molt propera.

Al llarg dels quatre capítols, es noten molt les anades i vingudes editorials. El primer pot funcionar més o menys com autoconclusiu (encara que hi ha detalls inclosos per encaixar-los amb capítols posteriors), el segon es devia molt de la trama (com si el primer hagués tingut acollida i l’autora es pogués prendre les coses amb més calma) i el tercer i el quart van per feina (com si la sèrie hagués estat bruscament tallada). De fet, a l’entrada de l’autora de la Viquipèdia en japonès aquest manga consta com inacabat. Potser no se’l van cancel·lar, sinó que simplement l’autora estava immersa en Les Màscares de Vidre i no donava a l’abast. Tinguem present que el capítol 2 es va publicar al novembre del 1976 i el 3, al maig del 1978. Més d’un any de diferència; insostenible.

Al final, la trama s’acaba centrant en l’amiga de la Tomoko i en la identitat secreta i les motivacions del lladre emmascarat, tots dos enamorats de la protagonista. Quina parella sorgirà d’aquest peculiar triangle amorós?

Quan dic que l’ambientació és estrambòtica, no exagero. En aquesta sèrie plouen pomes, s’utilitza el gimnàs com a sala de tortures, hi ha cel·les a l’institut, utilitzen fòssils d’ammonita per a la classe de biologia, hi ha arquers i tiradors de punyals... No hi apareixen més elements perquè el manga no té més pàgines.

Yuri setanter i sense tragèdia! Sí, existeix! I enlloc d’internet que jo hagi pogut veure en les meves cerques s’indica com a tal3. La trama amorosa entre les noies es tracta aquí com a comèdia i tenen moments molt tendres.


La narració és lleugera. Es tracta d’una obra agradable i fàcil de llegir, fins i tot pel que fa al capítol de farcit.

El dibuix és net i cuidat, amb línies fermes i ple de detall, però sense arribar al barroquisme. D’allò més expressiu i dinàmic. Exquisit.

L’edició italiana es pot trobar al tercer volum d’una antologia d’obres de l’autora. La componen toms menuts i barats amb portades amb un dibuix reaprofitat del còmic. Tot són obres curtes. Imagino que per fer-la es van basar en la compilació japonesa Kessakusen i que la van reorganitzar com millor els va semblar: volums amb menys pàgines, històries que podrien cabre en un tom de 200 pàgines que es troben tallades d’un tom a un altre, canvi de portades (lògic; les del Kessakusen no tenen il·lustracions de la Miuchi)...

El desgavell era tal que es podia anunciar que tal volum contindria tals històries i al final que el contingut fos un altre. Fins i tot, a meitat de la col·lecció va haver un canvi d’editorial: d’Orion a Star Comics. I finalment, es va cancel·lar. Jo crec que el problema va ser la saturació d’obres de la Miuchi que a la gent no li anaven ni li venien amb unes portades on ni la il·lustració ni el títol no cridaven gens l’atenció. Així, en la meva opinió i veient que Les Màscares de Vidre funcionava bé, el que s’hauria d’haver fet és anar llicenciant mica en mica obres saltejades de l’autora i conservant-ne el dibuix original de la portada, a tot color, i amb un títol que evoqués quelcom. Sí, haurien arribat menys obres de la Miuchi, però no s’hauria generat aquest desastre. Imagino que potser va ser un tema d’agilització de paperassa i de peles. Globalment deu ser molt més barat contractar una antologia que no pas un fotimer d’obres menors. Per sort, amb la cancel·lació no va quedar cap obra a mitges, perquè amb com es va planificar la col·lecció hauria pogut ocórrer.

Ho recomano? A vere. Es tracta d’una obra sense final. Si això no t’importa i t’agraden les històries fantasioses i poca-soltes, endavant.

Nota global: 9/10

1. El tankōbon es troba publicat sota el segell de la Hana to Yume, que és una revista germana de la Lala i els mangues apareguts en aquesta darrera revista es publiquen sota el segell de la Hana to Yume.

2. Aquest inclou una història curta no relacionada de la qual aquí no parlaré.

3. Els llocs en japonès se m’escapen, però ni en anglès ni italià (ni altres llengües que conec) no he sabut trobar res. Entenc que és una obra menor, però hi ha una altra obra de l’autora encara més menor (d’un sol capítol) que a cert lloc es marca com a yuri (i això ha fet que altra gent ho catalogui com a tal), però que realment tracta sobre una noia cisheterosexual que s’enamora home transheterosexual. Això no és yuri.