Ulls Vermells

Títol original: Akame (赤目)

Autor: Sanpei Shirato

Revista: Presumiblement, cap. S’hauria editat directament en format tom per a llogar. No és una dada 100% confirmada, sinó que extrec d’indicis.
Editorial: Segons Baka-updates, Hibari Shobo (1961), Kodama Press (1966), Choubunsha (1975) i Shogakukan (1998)

Any: 1961

Demografia japonesa: ??????

Gèneres: Crítica social, ficció (?) històrica, drama, religió

Nombre de volums: 2 (les reedicions totes són de només un)

Edicions fora del Japó: Itàlia (Akame, The Red Eyes)

Batejat com Noboru Okamoto, el Sanpei Shirato és un destacat autor dins del gekiga, així com el cofundador de la mítica revista Garo. Començà només amb 15 anys amb el kamishibai. Més tard, es va passar al manga.

D’ell, fins ara, només n’havia llegit el poc que se n’havia publicat a Espanya. Bàsicament, un arc argumental (L’illa de la Sugaru, Sugaru no Shima) d’un spin off (Història paral·lela del Kamui, Kamui Gaiden) de la seva obra més famosa (La Llegenda del Kamui, Kamui-Den). Aquí es va publicar amb el títol de La Leyenda de Kamui, una auténtica historia ninja: La isla de Sugaru.

 

Sempre havia tingut ganes de llegir-ne alguna altra cosa i un volum únic és l’opció més assequible.

En aquest manga es tracta un dels temes preferits del Sanpei Shirato: les revoltes camperoles. No per res fou tot un símbol de les protestes estudiantils japoneses dels anys 60 i 70. També s’hi retrata amb bastant profunditat la confrontació entre el poder militar i el religiós.

El cas: un senyor feudal és extremadament cruel amb la població. No només els cobra uns impostos desproporcionats i explota els seus “protegits”, sinó que es diverteix matant-los i torturant-los, tant físicament com psicològica. Un dèspota cruel i sense més profunditat. Un dia, segresta una dona embarassada i li talla el ventre per veure com es gesta la criatura. El cadàver de la dona és entregat al marit, el qual decideix venjar-se, sigui com sigui. Encara que impliqui ser un hipòcrita de merda. Que molt queixar-se de què el senyor feudal tracta els integrants del poble com mers objectes, però el maridet fot el mateix. I a sobre, amb una dona enneverada de per mig.

Pel que fa a l’ambientació temporal de la història, tot plegat és un cacau. Al principi es donen unes dates i al final, unes altres amb segles de diferència. Així no hi ha manera. A més, com que es tracta d’un tema molt concret i que desperta poquíssim interès en el públic no japonès, no hi ha manera de trobar informació detallada en una llengua que entengui. Ni per internet, ni a biblioteques amb secció de cultura japonesa.

Crec que, pel que fa a la narració, tot és bastant dinàmic i fluït.

El dibuix no resulta especialment atractiu, però compleix de sobres: el moviment, les expressions, els escenaris, les complexions físiques, els animals, etc. Tot correcte. L’únic defecte és que a vegades costa distingir els diferents personatges (i això que tampoc en són tants).

Mira que amb un volum únic és difícil espifiar-la. Doncs l’editorial italiana ho fa en per partida doble:

1) Dóna a entendre que la primera edició d’aquest manga és la del 1998 de la Shōgakukan (“curiosament” amb qui l’editorial italiana té el contracte de llicència) quan és la quarta i més recent! A més, al final de cadascuna de les dues parts posa “juny 1961” i “desembre 1961”, respectivament. Es nota que no es tracta d’una edició revisada.

2) A la introducció, es diu que per fi (novembre del 2008) algú soluciona el fet que les obres del Sanpei Shirato siguin inèdites a Itàlia. Això estaria bé, si no fos per com continua la cosa: “Sanpei Shirato, insieme con Tezuka e Matsumoto, hanno rappresentato il massimo nel campo del fumetto giapponese”. (“El Sanpei Shirato, juntament amb el Tezuka i el Matsumoto, configura la màxima representació del còmic japonès.”) La menció al Tezuka té la puc comprar per molt sobrevalorat a posteriori que em sembli. Però els altres dos estan posats aquí perquè li agraden a qui signa el text. Primer: i les dones??? O sigui, d’autores clàssiques poso la mà al foc que la Riyoko Ikeda és mil vegades més influent que el marit de la Miyako Maki. I tantíssimes altres!!! Segon: i les obres més noves?? Que el paio s’ha quedat atrapat (sent generosa) en els setanta!!

Com a curiositat, es veu que el Shirato va anomenar el seu estudi d’animació en honor a aquesta obra amb el nom d’Akame Productions.

Ho recomano? Sí. No és una gran meravella, però es tracta d’una obra molt dinàmica i té un desenvolupament un xic diferent al típic manga de ninges i/o samurais. Ara, pel que fa als personatges femenins fracassa estrepitosament.

Nota global: 7/10