La primera vegada que vaig llegir el manga Solanin (Inio Asano) em va meravellar, tan colpidor.
A la segona lectura, en canvi, em vaig veure incapaç d’acabar-lo. I és que em vaig topar amb aquesta problemàtica escena, que no recordava de la primera lectura:
A primera vista
podria semblar quelcom inofensiu, però no ho és gens. Al contrari: resulta d’allò més pervers.
Trobo que en una obra de ficció és menys homofòbic que se li digui a algú “maricón” o se li pregunti de mala manera si té “aquestes aficions” sense que hi hagi conseqüències. Que per què? Doncs perquè mentre que això darrer per molt horrible que sigui ocorre a la realitat (i es percep més fàcilment com homofòbia), que una colla de nens es posi a plorar perquè ha vist abraçar-se a dos homes que llegeix com a parella no passa (però costa més de copsar com a homofòbia; és més subtil, però no menys perillós). És mentida i es pretén fer veure que és cert. El missatge que s’envia és que les demostracions d’afecte romàntic en públic entre persones del mateix gènere traumatitzen als nens. Quan no és així. Això no passa. Els nens no es posen a plorar per veure dos senyors abraçant-se pel carrer. I a sobre és un gag que pretén fer gràcia... i que s’allarga, per si no havia quedat prou clara aquesta visió homofòbica. (Aquí només n’he posat el clímax de la primera part, però n’hi ha més).
Trobo que en una obra de ficció és menys homofòbic que se li digui a algú “maricón” o se li pregunti de mala manera si té “aquestes aficions” sense que hi hagi conseqüències. Que per què? Doncs perquè mentre que això darrer per molt horrible que sigui ocorre a la realitat (i es percep més fàcilment com homofòbia), que una colla de nens es posi a plorar perquè ha vist abraçar-se a dos homes que llegeix com a parella no passa (però costa més de copsar com a homofòbia; és més subtil, però no menys perillós). És mentida i es pretén fer veure que és cert. El missatge que s’envia és que les demostracions d’afecte romàntic en públic entre persones del mateix gènere traumatitzen als nens. Quan no és així. Això no passa. Els nens no es posen a plorar per veure dos senyors abraçant-se pel carrer. I a sobre és un gag que pretén fer gràcia... i que s’allarga, per si no havia quedat prou clara aquesta visió homofòbica. (Aquí només n’he posat el clímax de la primera part, però n’hi ha més).
Passatges com
aquest resulten especialments tòxic i hipòcrites en un manga que va de profund i de “us
ensenyaré LA REALITAT, per molt crua que sigui”. Tant m’ho va semblar que tot i que després vaig continuar
llegint, no em podia concentrar ni prendre seriosament aquesta obra. I vaig deixar
la relectura a mitges pel fàstic que em feia tanta hipocresia homòfoba.
Encara al·lucino com
aquesta escena em va passar desapercebuda a la primera lectura. No la
recordava. Res. Zero. Blanc. I això que solc recordar-me bastant bé dels detalls de les obres que m’han
causat una forta impressió. Em poso malalta només de pensar que és possible que
a la primera lectura aquest passatge em fes un mínim de gràcia. I aquest és el
perill d’escenes així: que passen desapercebudes, però d’alguna manera quelcom
del missatge resta al subconscient.
