Títol original: Ōgon Bat ( 黄金 バット)
Idea original: Takeo Nagamatsu
Guionista: Kōji Kata
Dibuixant: Daiji Kazumine
Revista: Shūkan Shōnen King
Editorial: Daitosha
Any: 1966 o 1990*
Demografia japonesa: Shōnen
Gèneres: Aventures, superherois
Nombre de volums: 2
Edicions fora del Japó: Itàlia (Fantaman)
Qui diu que els
superherois són quelcom estadunidenc? A falta d’un superheroi creat
anteriorment, en Ratapinyada Daurada
(o Ōgon Bat), de creació japonesa,
fou el primer, ideat el 1931! En Takeo Nakamatsu n’és el responsable i el féu
per al kami-shibai, molt popular aleshores. Per a més informació, us recomano
aquest article.
El cas és que se n’ha
publicat alguna que altra adaptació al manga, amb un disseny més modernet. Jo
us en vinc a parlar d’una d’elles.
Amb el poc que m’interessen
els superherois, no coneixia que en Ratapinyada Daurada fos el primer, quan
vaig posar-me amb l’obra que ens ocupa. Simplement, es tractava d’un manga curt
i amb aparença de seixanter-setanter. Què més es pot demanar?
Realment, es tracta
d’una obra bastant avorridota, amb un argument inexistent, que serveix només
per a mostrar lluites que pretenen resultar espectaculars. L’única part una
mica més entretinguda és al principi, on un grup de japonesos, estant al Japó,
pugen a un vaixell abandonat que els porta en un tres i no res a l’Atlàntida (és
a dir, la meitat de l’illa de Santorini que es va enfonsar, la qual es troba al
Mar Mediterrani). Allà, entre ruïnes, troben una mòmia egípcia (sí, una mòmia
egípcia a Grècia, sota el mar). La freguen amb un ungüent que hauria d’estar ressequíssim
i de dins en surt un esquelet amb capa, disposat a acabar amb el mal. És en
Ratapinyada Daurada! (Claríssima referència als vampirs i als seus sarcòfags.) Ufff, resulta tot tan surrealista que no vaig poder-me
desenganxar del còmic... fins que van començar les batalletes (també
surrealistes, però ja les he vistes mil vegades). I el final no és final ni és
res. Sembla més aviat el final d’un capítol del mig.
 |
| Bon dia! |
El desenvolupament
dels personatges resulta nul. Zero. Kaput. A part d’en Ratapinyada Daurada i
els dolents, tenim el grup de japonesos, format pel nen “intent de protagonista
estàndard”, la nena, el nen gras i l’adult. Bàsicament, una excusa
perquè els nens als quals anava dirigit el còmic s’identifiquessin millor, però
es tracta d’un recurs pèssim. Vegem-ho amb més profunditat:
1) El nen intent de
protagonista estàndard: queda clar que el protagonista indiscutible aquí és en
Ratapinyada Daurada, però aquest altre personatge va cridant “eeeeeep, que sóc
el protagonista”, tot i que l’únic que fa és adorar el superheroi i poc més.
2) La nena: l’únic personatge
femení**, perquè el nen intent de protagonista estàndard pugui tenir parella si
així es vol i perquè demani auxili. Cada remaleït cop que tot està fotut és la
que crida socors, perquè sinó la virilitat dels nens i dels homes adults se’n
podria anar a fer punyetes. Per si això no fos poc, demana ajut a través d’un
holograma que té al pit en forma de ratapinyada. Al cap i a la fi, per a molts,
les dones no som més que Barrufetes aïllades les unes de les altres en
universos masculins. I som, aproximadament, la meitat de la població.
 |
| La Barrufeta demanant que la salvin... a ella i a la resta. |
3) El nen gras:
perquè tothom sap que els grassos no poden ser protagonistes, ni tan sols
intent de. I ja no parlem de les grasses. Els grassos, de comparsa. Les grasses
ja ni existeixen. Ben aviat, a més, aquest personatge acaba desapareixent. Com
a mínim, la nena té una funció. Ell, ni això.
4) L’adult: un
adult enrotllat, concretament un home, que permet als nens de viure una aventura
perquè ell els acompanya. Un tòpic contraposat i equivalent al de la
inexistència de pares per, així, donar més llibertat a nens i adolescents.
La narració no té
gaire misteri. Busca tota l’estona d’impressionar els lectors amb esdeveniments
espectaculars. Així que hi ha moltes vinyetes grans, cercant aquest impacte.
El dibuix és molt
antiquat i un pèl estàtic. Si realment és noranter, ha envellit fatal. Sembla,
fins i tot paròdic, per exagerat.
 |
| Gràcies per aquesta inestimable informació, Ratapinyada Daurada. Què faríem sense tu? |
L’edició italiana
és forta i compacta i duu sobrecobertes. A canvi, però, cada volum val 8 €. Al
final de cada volum hi ha un text, un dels quals per part d’un dels autors.
Ho recomano? No; és
tediós i carregat de tòpics. Per postres, té final obertíssim. Llegeix-lo només si t’interessa la història dels
superherois (i ni això, tenint en compte que aquest no és el format original en
què es va donar a conèixer i que van passar dècades entre una cosa i l’altra).
Nota global: 5/10
*Les dades de
Baka-updates no ho deixen clar. Ho he consultat amb el Klonos Heart i ell
tampoc sap a què agafar-se. El que tenim clar és que hi ha com a mínim dues
edicions del manga: una del 1990 i una del 2005. A falta de confirmació, a l’etiqueta consta com dels noranta.
**Sí, el
Ratapinyada Daurada és un esquelet i podria ser dona o no binari, però ens el
presenten tota l’estona amb una identitat masculina i així és com està concebut.
