Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Takeo Nagamatsu. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Takeo Nagamatsu. Mostrar tots els missatges

dimecres, 12 d’octubre del 2016

Ratapinyada Daurada (versió de Kōji Kata i Daiji Kazumine)





Títol original: Ōgon Bat ( 黄金 バット)
Idea original: Takeo Nagamatsu
Guionista: Kōji Kata
Dibuixant: Daiji Kazumine
Revista: Shūkan Shōnen King
Editorial: Daitosha
Any: 1966 o 1990*
Demografia japonesa: Shōnen
Gèneres: Aventures, superherois
Nombre de volums: 2
Edicions fora del Japó: Itàlia (Fantaman)

Qui diu que els superherois són quelcom estadunidenc? A falta d’un superheroi creat anteriorment, en Ratapinyada Daurada (o Ōgon Bat), de creació japonesa, fou el primer, ideat el 1931! En Takeo Nakamatsu n’és el responsable i el féu per al kami-shibai, molt popular aleshores. Per a més informació, us recomano aquest article.

El cas és que se n’ha publicat alguna que altra adaptació al manga, amb un disseny més modernet. Jo us en vinc a parlar d’una d’elles.

Amb el poc que m’interessen els superherois, no coneixia que en Ratapinyada Daurada fos el primer, quan vaig posar-me amb l’obra que ens ocupa. Simplement, es tractava d’un manga curt i amb aparença de seixanter-setanter. Què més es pot demanar?

Realment, es tracta d’una obra bastant avorridota, amb un argument inexistent, que serveix només per a mostrar lluites que pretenen resultar espectaculars. L’única part una mica més entretinguda és al principi, on un grup de japonesos, estant al Japó, pugen a un vaixell abandonat que els porta en un tres i no res a l’Atlàntida (és a dir, la meitat de l’illa de Santorini que es va enfonsar, la qual es troba al Mar Mediterrani).  Allà, entre ruïnes, troben una mòmia egípcia (sí, una mòmia egípcia a Grècia, sota el mar). La freguen amb un ungüent que hauria d’estar ressequíssim i de dins en surt un esquelet amb capa, disposat a acabar amb el mal. És en Ratapinyada Daurada! (Claríssima referència als vampirs i als seus sarcòfags.) Ufff, resulta tot tan surrealista que no vaig poder-me desenganxar del còmic... fins que van començar les batalletes (també surrealistes, però ja les he vistes mil vegades). I el final no és final ni és res. Sembla més aviat el final d’un capítol del mig.

Bon dia!

El desenvolupament dels personatges resulta nul. Zero. Kaput. A part d’en Ratapinyada Daurada i els dolents, tenim el grup de japonesos, format pel nen “intent de protagonista estàndard”, la nena, el nen gras i l’adult. Bàsicament, una excusa perquè els nens als quals anava dirigit el còmic s’identifiquessin millor, però es tracta d’un recurs pèssim. Vegem-ho amb més profunditat:
1) El nen intent de protagonista estàndard: queda clar que el protagonista indiscutible aquí és en Ratapinyada Daurada, però aquest altre personatge va cridant “eeeeeep, que sóc el protagonista, tot i que l’únic que fa és adorar el superheroi i poc més.
2) La nena: l’únic personatge femení**, perquè el nen intent de protagonista estàndard pugui tenir parella si així es vol i perquè demani auxili. Cada remaleït cop que tot està fotut és la que crida socors, perquè sinó la virilitat dels nens i dels homes adults se’n podria anar a fer punyetes. Per si això no fos poc, demana ajut a través d’un holograma que té al pit en forma de ratapinyada. Al cap i a la fi, per a molts, les dones no som més que Barrufetes aïllades les unes de les altres en universos masculins. I som, aproximadament, la meitat de la població.

La Barrufeta demanant que la salvin... a ella i a la resta.

3) El nen gras: perquè tothom sap que els grassos no poden ser protagonistes, ni tan sols intent de. I ja no parlem de les grasses. Els grassos, de comparsa. Les grasses ja ni existeixen. Ben aviat, a més, aquest personatge acaba desapareixent. Com a mínim, la nena té una funció. Ell, ni això.
4) L’adult: un adult enrotllat, concretament un home, que permet als nens de viure una aventura perquè ell els acompanya. Un tòpic contraposat i equivalent al de la inexistència de pares per, així, donar més llibertat a nens i adolescents.

La narració no té gaire misteri. Busca tota l’estona d’impressionar els lectors amb esdeveniments espectaculars. Així que hi ha moltes vinyetes grans, cercant aquest impacte.

El dibuix és molt antiquat i un pèl estàtic. Si realment és noranter, ha envellit fatal. Sembla, fins i tot paròdic, per exagerat.

Gràcies per aquesta inestimable informació, Ratapinyada Daurada. Què faríem sense tu?

L’edició italiana és forta i compacta i duu sobrecobertes. A canvi, però, cada volum val 8 €. Al final de cada volum hi ha un text, un dels quals per part d’un dels autors.

Ho recomano? No; és tediós i carregat de tòpics. Per postres, té final obertíssim. Llegeix-lo només si t’interessa la història dels superherois (i ni això, tenint en compte que aquest no és el format original en què es va donar a conèixer i que van passar dècades entre una cosa i l’altra).

Nota global: 5/10

*Les dades de Baka-updates no ho deixen clar. Ho he consultat amb el Klonos Heart i ell tampoc sap a què agafar-se. El que tenim clar és que hi ha com a mínim dues edicions del manga: una del 1990 i una del 2005. A falta de confirmació, a l’etiqueta consta com dels noranta.

**Sí, el Ratapinyada Daurada és un esquelet i podria ser dona o no binari, però ens el presenten tota l’estona amb una identitat masculina i així és com està concebut.