Ratapinyada Daurada (versió de Kōji Kata i Daiji Kazumine)

Títol original: Ōgon Bat ( 黄金 バット)

Idea original: Takeo Nagamatsu

Guionista: Kōji Kata

Dibuixant: Daiji Kazumine

Revista: Shūkan Shōnen King

Editorial: Daitosha

Any: 1966 o 1990*

Demografia japonesa: Shōnen

Gèneres: Aventures, superherois

Nombre de volums: 2

Edicions fora del Japó: Itàlia (Fantaman)

Qui diu que els superherois són quelcom estadunidenc? A falta d’un superheroi creat anteriorment, en Ratapinyada Daurada (o Ōgon Bat), de creació japonesa, fou el primer, ideat el 1931! En Takeo Nakamatsu n’és el responsable i el féu per al kami-shibai, molt popular aleshores. Per a més informació, us recomano aquest article.

El cas és que se n’ha publicat alguna que altra adaptació al manga, amb un disseny més modernet. Jo us en vinc a parlar d’una d’elles.

Amb el poc que m’interessen els superherois, no coneixia que en Ratapinyada Daurada fos el primer, quan vaig posar-me amb l’obra que ens ocupa. Simplement, es tractava d’un manga curt i amb aparença de seixanter-setanter. Què més es pot demanar?

Realment, es tracta d’una obra bastant avorridota, amb un argument inexistent, que serveix només per a mostrar lluites que pretenen resultar espectaculars. L’única part una mica més entretinguda és al principi, on un grup de japonesos, estant al Japó, pugen a un vaixell abandonat que els porta en un tres i no res a l’Atlàntida (és a dir, la meitat de l’illa de Santorini que es va enfonsar, la qual es troba al Mar Mediterrani).  Allà, entre ruïnes, troben una mòmia egípcia (sí, una mòmia egípcia a Grècia, sota el mar). La freguen amb un ungüent que hauria d’estar ressequíssim i de dins en surt un esquelet amb capa, disposat a acabar amb el mal. És en Ratapinyada Daurada! (Claríssima referència als vampirs i als seus sarcòfags.) Ufff, resulta tot tan surrealista que no vaig poder-me desenganxar del còmic... fins que van començar les batalletes (també surrealistes, però ja les he vistes mil vegades). I el final no és final ni és res. Sembla més aviat el final d’un capítol del mig.

Bon dia!

El desenvolupament dels personatges resulta nul. Zero. Kaput. A part d’en Ratapinyada Daurada i els dolents, tenim el grup de japonesos, format pel nen “intent de protagonista estàndard”, la nena, el nen gras i l’adult. Bàsicament, una excusa perquè els nens als quals anava dirigit el còmic s’identifiquessin millor, però es tracta d’un recurs pèssim. Vegem-ho amb més profunditat:

1) El nen intent de protagonista estàndard: queda clar que el protagonista indiscutible aquí és en Ratapinyada Daurada, però aquest altre personatge va cridant “eeeeeep, que sóc el protagonista”, tot i que l’únic que fa és adorar el superheroi i poc més.

2) La nena: l’únic personatge femení**, perquè el nen intent de protagonista estàndard pugui tenir parella si així es vol i perquè demani auxili. Cada remaleït cop que tot està fotut és la que crida socors, perquè sinó la virilitat dels nens i dels homes adults se’n podria anar a fer punyetes. Per si això no fos poc, demana ajut a través d’un holograma que té al pit en forma de ratapinyada. Al cap i a la fi, per a molts, les dones no som més que Barrufetes aïllades les unes de les altres en universos masculins. I som, aproximadament, la meitat de la població.

La Barrufeta demanant que la salvin... a ella i a la resta.

3) El nen gras: perquè tothom sap que els grassos no poden ser protagonistes, ni tan sols intent de. I ja no parlem de les grasses. Els grassos, de comparsa. Les grasses ja ni existeixen. Ben aviat, a més, aquest personatge acaba desapareixent. Com a mínim, la nena té una funció. Ell, ni això.

4) L’adult: un adult enrotllat, concretament un home, que permet als nens de viure una aventura perquè ell els acompanya. Un tòpic contraposat i equivalent al de la inexistència de pares per, així, donar més llibertat a nens i adolescents.

La narració no té gaire misteri. Busca tota l’estona d’impressionar els lectors amb esdeveniments espectaculars. Així que hi ha moltes vinyetes grans, cercant aquest impacte.

El dibuix és molt antiquat i un pèl estàtic. Si realment és noranter, ha envellit fatal. Sembla, fins i tot paròdic, per exagerat.

Gràcies per aquesta inestimable informació, Ratapinyada Daurada. Què faríem sense tu?

L’edició italiana és forta i compacta i duu sobrecobertes. A canvi, però, cada volum val 8 €. Al final de cada volum hi ha un text, un dels quals per part d’un dels autors.

Ho recomano? No; és tediós i carregat de tòpics. Per postres, té final obertíssim. Llegeix-lo només si t’interessa la història dels superherois (i ni això, tenint en compte que aquest no és el format original en què es va donar a conèixer i que van passar dècades entre una cosa i l’altra).

Nota global: 5/10

*Les dades de Baka-updates no ho deixen clar. Ho he consultat amb el Klonos Heart i ell tampoc sap a què agafar-se. El que tenim clar és que hi ha com a mínim dues edicions del manga: una del 1990 i una del 2005. A falta de confirmació, a l’etiqueta consta com dels noranta.

**Sí, el Ratapinyada Daurada és un esquelet i podria ser dona o no binari, però ens el presenten tota l’estona amb una identitat masculina i així és com està concebut.

Tankuro, el Tanc

Títol original: Tanku Tankuro (タンク・タンクロー)

Autor: Gajo Sakamoto

Revista: Yōnen Club

Editorial: Kodansha

Anys: 1934-1935

Demografia japonesa: Kodomo

Gèneres: Aventures, superherois, ficció científica

Nombre de volums: 1 (i altres capítols que no es van poder compilar per pressió pública i la consegüent cancel·lació)

Edicions fora del Japó: Estats Units (Tank Tankuro)

Mai havia tingut gaire idea de qui era en Gajo Sakamoto... fins que em vaig assabentar de l’edició d’aquest manga a l’anglès. Resulta que, probablement, l’obra que ens ocupa és el primer manga de superherois! He llegit molts comentaris afirmant que es tracta també del primer manga sobre robots, però tot i que en Tankuro pot mig transformar-se en avió, no veig en cap lloc la història que en el protagonista sigui un robot. És més, en diverses ocasions es parla d’en Tankuro com d’un humà i d’algú que pot morir... així doncs, com a molt podria passar per cyborg.

Aquesta obra es va publicar en un moment en què el manga no tenia ni el prestigi ni la força actual i era un producte cultural considerat de segona per dirigir-se a nens. Era temps de Norakuro (Suihō Tagawa), el manga més destacat de la preguerra. En aquells moments el còmic japonès, doncs, encara s’havia de desenvolupar i desplegar tot el seu potencial i a la vegada no tenia pràcticament competència: tot i que la televisió ja existia, encara no havia arribat al Japó. I ja no parlem dels videojocs o altres entreteniments sorgits dècades després.

Abans de Tankuro, el Tanc, en Gajo Sakamoto s’havia dedicat a fer tires de còmic per a diaris. Un dia, però, va decidir que ja n’hi havia prou, que s’havia estancat com a artista i que calia provar coses noves. I així va crear en Tankuro. Quan es dedicava als diaris, no tenia gaire pressió, però amb aquest curiós personatge li va canviar radicalment la manera de treballar: li supervisaven constantment els materials, li van sortir fans bolets i dormir esdevingué un luxe. I és que encara que a dia d’avui Tankuro, el Tanc sigui un manga bastant desconegut, en el seu moment va tenir un èxit molt significatiu i li va reportar molta popularitat al seu autor. Aquesta fama li va permetre fer altres mangues i, un cop de retorn de la guerra, trobar feina a editorials com a redactor d’articles, car ja no volia dibuixar més manga. El que a ell realment li agradava era la pintura i va perseguir aquesta vocació fins a assolir el seu objectiu.

La història d’aquest còmic se centra en el Tankuro, un samurai i un superheroi la principal característica del qual és que és una mena de cargol humà: la closca seria una bola (metàl·lica?) plena de forats on té el tors i d’on treu el cap i les extremitats... o no, segons li convingui. Suposadament, es dedica a fer el bé, però resulta molt violent i més tenint en compte el públic a què anava dirigida l’obra. A més, a en Tankuro la guerra l’emociona. Tot plegat va provocar que fos fortament criticat per molts pares. Tant forta va ser la pressió social que va aconseguir que se n’aturés la serialització. De resultes d’això, es van deixar penjats uns capítols que havien aparegut a la revista i s’haurien d’haver recollit posteriorment en un segon volum.

Pel que es veu, el Tankuro va ser prou original per a la seva època: la majoria de protagonistes de manga contemporanis a ell eren o bé animals antropomorfs o bé humans sense més. En canvi... el Tankuro és quelcom bastant particular.

La narració resulta molt senzilla: poques vinyetes per pàgina i totes quadrades o rectangulars. A vegades, més que de còmic genera l’efecte de conte. Així i tot, el Sakamoto va innovar en un capítol extra, on narrava en quadres la història en vers. L’omplí de satisfacció que una escriptora famosa li comentés que aquell experiment li havia agradat, però a la vegada ell creia que Tankuro, el Tanc no era del tot compatible amb aquesta mena de narració. Li he de donar la raó. Aquesta mena d’explicar la història li resta agilitat al còmic.

El dibuix resulta lleument pertorbador: el contrast entre la seva inexpressivitat i les escenes violentes il·lustrades em xoca molt.

L’edició estadunidenca és de molt luxe: tapa dura, cofre i a tot “color” (bitò, a la majoria de les pàgines). A més, com en altres edicions estadunidenques de luxe, recull un bon grapat d’informació valuosa a mode d’apèndix. A veure’m si n’aprenem, editorials espanyoles. Molta edició de col·leccionista, molt posar preus elevats, però us marqueu ben pocs articles sucosos. També conté un capítol extra que no es va recopilar en el volum japonès original. I la retol·lació és magnífica. Com a detall maco, he vist que als crèdits hi apareix la persona que en va revisar el text, cosa que aquí no he sabut veure que ocorri.

Aquest és l'índex dels textos extres de l'edició estadunidenca. Un grandíssim plus.

Malgrat tot, la versió estadunidenca té algunes pegues. La principal d’elles és que els dibuixos que il·lustren el cofre i la coberta no són de l’autor. A més, el títol, amb tanta floritura, resulta difícil de llegir. I bé, em sembla molt fort que a “sake” li hagin posat una nota al peu de pàgina per a definir-lo. Com podeu comprovar, es tracta de petits detalls sense importància si els comparem amb tot el conjunt.

Ho recomano? No. Només per a persones molt interessades en la història del manga en general i la del manga de superherois en particular. La resta, fugiu-ne. Es fa tediós, repetitiu i avorrit. Per si no fos poc, s’hi normalitza el maltractament animal.

Nota global: ???/10 (Ara per ara considero que no tinc prou criteri com per puntuar aquesta obra.)