Títol original: Cutie Honey (キューティーハニー)
Autor: Gō Nagai
Revista: Shūkan Shōnen Champion
Editorial: Akita Shoten (edició
original; després moltes d’altres)
Anys: 1973-1974
Demografia japonesa: Shōnen
Gèneres: Absurd, ficció
científica, magical girls
Nombre de volums: 2 (i
mooooooltes reedicions; sobretot integrals)
Edicions fora del Japó: França (Cutie Honey, volum integral caríssim). Actualització a octubre de 2016: Itàlia (Cutie Honey - The origin). Actualització a gener de 2019: Espanya (Cutie Honey - The Legend, integral)
Cutie Honey és un d’aquells tants
mangues que tenia a la cua de pendents de fa la tira d’anys. Simplement, el
volia llegir per tot el que representa. A més, fa uns anys en vaig veure les
oves de Gainax i, tot i no ser res de l’altre món, estaven prou bé. I en fi,
per què enganyar-nos, tenia entès que hi havia contingut sàfic, però aquest va
resultar ser d’una qualitat pèssima (a joc amb la resta del manga).
El científic
Kisaragi, no se sap per quin motiu, crea una androide humana (gran contradicció,
ho sé) a la qual bateja amb el nom de “Honey”. Això fot mal rotllo tenint en compte que aquest és un apel·latiu per referir-se a les teves parelles i que és la seva “filla”. Per si no fos poc, la dota de l’aparença d’una model
(segons els cànons de bellesa de l’època i l’estil de dibuix de l’autor). Acte seguit, la
interna a una escola femenina i en un tres i no res
apareix associació malvada contra la qual haurà de lluitar, la Panther Claw,
formada per dones cíborgs que més que cíborgs semblen una barreja entre mutants
i fantasmes. Però bé, no és d’estranyar tenint en compte les explicacions “científiques”
que es donen al llarg d’aquest manga. No es pot prendre seriosament. Rius en escenes suposadament tenses i dramàtiques.
Els personatges estan allà perquè algú ha de sortir al manga i algú ha d’ensenyar pit i
cuixa, però no tenen ni personalitat ni desenvolupament ni res que s’hi
assembli.
Aquest és, a més,
un manga molt masclista. A part del fanservice constant, hi ha un seguit d’aspectes
molt masclistes que em van amargar la lectura: molta cultura de la violació, la
idealització de la virginitat femenina, metàfores sexuals de molt mal gust... A
més, tot i aparèixer personatges femenins que s’allunyen de la feminitat
extrema i obligatòria no són bons referents, ans se’ls ridiculitza i se’ls
titlla de quelcom monstruós.
La narració és d’allò
més frenètica. Tota l’estona l’autor ens vol fer creure que passen coses quan tot
és més del mateix: fanservice i violència sense cap mena de sentit.
El dibuix és lleig
i molt poc expressiu. Se li nota la influència del Tezuka. Com ja he comentat repetidament, hi ha molt de fanservice i aquest és
descaradíssim.
Ho recomano? No. No
se’n salva res. El dibuix és lleig, l’argument resulta patètic i predible, els
personatges resulten són més plans que Holanda, hi ha una quantitat ingent de
masclisme... Vaja, un fàstic.
Nota global: 0’5/10 (El mig punt
va per l’humor involuntari del principi de la història.)
