diumenge, 3 de gener de 2016

L'Espasa de Paros




Títol original: Paros no Ken (パロスの剣)
Guionista: Kaoru Kurimoto
Dibuixant: Yumiko Igarashi
Revista: Asuka
Editorial original: Kadokawa Shoten (actualment Fairbell nostenta els drets)
Anys: 1986-1987
Demografia japonesa: Shōjo
Gèneres: Drama, romanç, crítica social, aventures
Nombre de volums: 3 (amb alguna reedició en menys volums)
Edicions fora del Japó: França (L’Epée de Paros, volum integral que costa un ull de la cara), Itàlia (La Spada di Paros, dos volums)

L’existència d’obres com aquesta deixa palesa la inexistència del “col·lectiu” LGBT o qualsevol de les seves infinites alternatives. És la segona vegada que creient que llegiré un manga sàfic, em topo amb un manga que tracta sobre transexualitat (la primera vegada va ser amb Claudine...!, de la Riyoko Ikeda). Això ve com a conseqüència de què un bon reguitzell d’integrants del fandom del yuri no accepta que una història d’amor entre un home trans i una dona cis no pot ser lèsbica. Una parella on hi ha un home no pot ser lèsbica. Sigui l’home trans o sigui cis. Tan senzill com això. I a sobre alguna d’aquesta gent que afirma que Claudine...! i L’Espasa de Paros són sàfics fa servir l’expressió “LGBT” o “LGBT+”. De resultes de tot plegat, ambdós mangues apareixen com a yuris en moltes pàgines web quan no ho són i se n’invisibilitza el motiu de principal patiment per a llurs protagonistes: la transexualitat i la nul·la acceptació social que pateixen degut a llur identitat de gènere. A més, resulta particularment irònic amb com de heteronormatiu que és L’Espasa de Paros hi hagi diverses persones que hi vegin quelcom de lèsbic quan lúnic que hi ha és una estàtua de fons, molt interpretable, que no té per què necessàriament voler representar això. També té una referència gay, però és molt de passada i introduïda per la dibuixant i no pas la guionista.

Dit això, he de fer constar que m’alegro d’haver llegit aquest manga. Encara que hi hagi sigut duta per engany. I més amb les meves reserves que hi tenia. Degut a tot l’enrenou amb els drets de Candy Candy, la Yumiko Igarashi no em cau bé i no m’agrada gaire la idea de consumir mangues seus perquè tampoc és que sigui una gran guionista (hola Mayme Angel, hola Croque Pockle) ni els guionistes que escull siguin sempre encertats (mai oblidaré el final de Georgie). En aquest cas me n’alegro perquè toca molt bé (sense ser perfecte, però) la transexualitat del protagonista. Doble mèrit si tenim en compte que es tracta d’una obra dels vuitanta. Amb permís de Candy Candy (el qual no he acabat), L’Espasa de Paros és el millor manga que he llegit on la Yumiko Igarashi ha participat.


Abans d’entrar en matèria, m’agradaria parlar una mica de la guionista, la Kaoru Kurimoto. Va ser una novel·lista especialment coneguda per la seva extensa obra Guin Saga, la qual és la sèrie de novel·les més llarga feta per una sola persona (en va redactar 130 volums!). La Kurimoto va començar de manera molt prematura (si més no, pel seu temps; no sé com anirà la cosa actualment) en el món de la literatura professional i quan va guanyar el premi Rampo Edogawa era la persona més jove que l’havia rebut. Va escriure prop d’uns 400 llibres, de gèneres molt diversos, i això que la seva vida va ser relativament curta: va morir als 56 anys a causa d’un càncer de pàncrees el 2009. 

L’Espasa de Paros se centra en el regne de Paros, el qual es troba en una situació de decadència incipient. El rei només té un descendent: el que ell anomena “princesa” i és en realitat un príncep trans, que es refereix a si mateix com a home i en diverses ocasions afirma que té un cos de dona i un cor d’home* i es reivindica a si mateix com a home. L’únic que he trobat a faltar és que demani que li deixin de dir Hermínia i que l’anomenin per un nom masculí (tot i que en un passatge, per certes circumstàncies, es fa anomenar Heris). Així i tot, tothom s’encaparra a veurel com una dona... tret de la bugadera Fiona, que l’acceptarà i l’estimarà com l’home que és. La parella viurà moltes dificultats, ja que tothom vol que l’Heris es casi amb un home i junts concebin un hereu (home cis) al tron. Al llarg de l’obra, doncs, es criticarà reiteradament la transfòbia de moltes maneres i amb moltes actituds que tenen els diferents personatges, siguin del bàndol dels “bons” o del dels “dolents”.


No tot em sembla correcte, però. Tal i com comentava anteriorment, aquesta obra presenta una heteronorma molt marcada (hi insisteixo: l’LGBT no existeix com a col·lectiu) i uns rols de gènere bestials que es critiquen més pel fet que l’Heris, en ser home, no vol acceptar els rols de dona que se li pretenen imposar, que no pas llur toxicitat en si (per exemple: que no es permeti a les dones poder governar un país i que s’hagin de limitar a màquines de fer hereus). Vaja, que el món on s’ambienta la història és bastant masclista i això no es critica gaire, per no dir gens.

Un altre punt negatiu és que cap al darrer volum tot resulta molt precipitat, com si hi hagués un límit de pàgines. Crec que amb un tom més tot hauria quadrat millor. I hi ha tot un seguit daspectes del guió que no m’acaben de fer el pes i que li resten força a lobra. En conjunt, però, el balanç és positiu i el final resulta coherent amb la resta de la història.

En general, la narració resulta fluïda. La Yumiko Igarashi s’esforça en la seva forja per tal que el lector pugui capbussar-se de ple en la història. Hi ha pàgines que conformen una autèntica delícia vinyetística.

(Sí, he deixat el text expressament.)
El dibuix pertany a la vessant més adulta de la Igarashi. M’ha agradat molt. Mentre consumia el còmic tenia la sensació que la dibuixant hi havia posat un entusiasme especial per tal de reflectir-hi la seva maduresa i la seva cruesa.

L’edició italiana està prou bé. Inclou els tres volums originals en dos, té sobrecobertes i val menys que la mitja dels mangues que es publiquen per aquí (tractant-se de volums més gruixuts). Com a punt negatiu: la transcripció dels noms de DOS personatges varia al llarg de les pàgines, la qual cosa desubica i fa lleig.

Ho recomano? Sí, no em cansaré de repetir que calen més obres així i que la seva difusió és molt important. Evidentment, aquest manga sobretot atreurà l’atenció de les persones interessades en la transexualitat. Malgrat això, trobo que hom hauria de llegir-la a ampliar els teus horitzons. Créixer com a persona sempre és bo. A més, trobo que és una història d’amor prou bonica, amb molta acció i un cert punt d’intriga.

Nota global: 8/10

*Molt al principi diu que té un cor de dona i d’home (l’edició italiana i els scans en anglès coincideixen), però a la resta de l’obra va repetint que té un cos de dona i un cor d’home. Sospito que deu tractar-se d’un error de l’original.