Títol original: Ayako (妖子)
Guionista: Etsuko Ikeda
Dibuixant: Riyoko Ikeda
Revista: Monthly Seventeen
Editorial original: Shueisha
(després els drets van passar a Chuokoron Shinsha i actualment els ostenta
Fairbell)
Any: 1979-1983
Demografia japonesa: Shōjo
Gèneres: Crítica social, drama,
misteri, sobrenatural
Nombre de volums: 2
(cancel·lada, però amb diverses reedicions: una d’un volum integral i
posteriorment dues edicions de dos volums)
Edicions fora del Japó: Itàlia (Ayako), Tailàndia (???; sé que està publicat i n’he vist les portades, però no tinc ni
idea de com transcriure-ho)
Degut a què aquesta
obra s’anuncia com exclusiva de la Riyoko Ikeda en diversos llocs, sempre havia
donat per fet que ella n’era l’única autora. Així doncs, la vaig adquirir tan bon punt em va ser possible. Amb el primer volum a les mans, em vaig adonar del
meu error: a la portada hi lluïa el nom de l’Etsuko Ikeda,
la qual vaig deduir que devia ser parent de la Riyoko. Cosina, pensava. Abans
de res, vaig consultar que els kanjis dels cognoms coincidissin. Seguidament,
vaig cercar informació per internet sense gaire èxit. Així doncs, li vaig preguntar a
la Deirdre, que és una gran coneixedora del shōjo en general. Ella em va comentar que era
pura coincidència i que resultava molt curiós perquè les dues autores havien debutat
pràcticament a la vegada.
Per a aquells a qui
no us soni, l’Etsuko Ikeda és la guionista de La Núvia del Dimoni (Akuma no
Hanayome), més conegut a l’occident com Bride
of Deimos (La Núvia de Deimos).
Consta de 17 volums i es va publicar parcialment en anglès. Vaig
llegir-ne els primers capítols fa uns mesos i no em va aconseguir atrapar. Però bé, quan vaig començar Ayako no la vaig relacionar amb aquest
altre manga (no tenia ubicada l’autora ni n’havia memoritzat el nom), així que no
vaig anar amb cap mena d’expectatives en aquest sentit.
Deixant de banda això dels cognoms, toca també fer una referència al títol d’obra aquí ressenyada. De ben segur que a molts us sonarà el manga Ayako, de l’Osamu Tezuka, publicat ja fa uns anys per aquí i amb una reedició imminent. A primera vista, pot semblar que tant el còmic que ens ocupa com aquest altre són homònims, però resulta que no: només són homòfons. El kanji d’“Aya” és diferent. Ara, ja és tenir ganes de confondre el personal perquè dubto molt que la Riyoko desconegués l’existència de l’obra del Tezuka (la qual és anterior), sent-ne com n’ha sigut tota la vida una fervent admiradora.
Ayako arrenca amb la Toki
Tsumoto, la qual s’ha vist avocada a la delinqüència degut a la misèria. El
seu càstig: la mort. Una nit, una bèstia demoníaca irromp a la seva cel·la i la
viola. Malgrat tot, la Toki se n’alegra, ja que ha quedat encinta i amb
això aconseguirà fugir del seu destí fatal per uns mesos. Durant l’embaràs es
replanteja més que mai fins a quin punt estem condicionats al néixer en una
família rica o en una de pobre. I així és que, com a venjança contra la
humanitat i per tal que la seva filla tingui una vida fàcil i feliç, canvia la
seva criatura per la d’una dona de l’alta societat. Els nous pares de la nena
la crien sense sospitar res fins que, passats 12 anys, es revela que hi va haver un
bescanvi de nadons. Com a bons elitistes, els pares la rebutgen fins a límits assassins.
Evitarà l’Ayako caure en desgràcia? Sobreviurà a una llar on la volen morta?
Mai m’ha fes el pes
això que una obra dugui el nom del seu protagonista. Em sembla la via fàcil i,
al cap i a la fi, no diu res de l’obra. Aquí és diferent, però. Per començar,
“Ayako” escrit “妖子” vol dir “nena supranatural”. Li va com l’anell al dit. Per continuar, l’Ayako carrega amb tot el pes
de l’obra, ja que és un personatge fascinant, la resta de personatges no estan
gens treballats i el guió té un bon grapat de punts foscos que no s’aguanten per
enlloc.
Al principi, se’m
va fer estrany que els pares li giressin l’esquena de manera tan radical a
l’Ayako quan des del naixement n’havien tingut molta cura i semblava que
l’estimessin. Després, vaig pensar en la infinitat de casos d’homosexuals que
pel simple fet de ser-ho la família els fa fora de casa, entre altres coses horribles, i ja no ho vaig trobar
tan estrany, malauradament.
L’Ayako és una
supervivent i farà el que sigui per mantenir la seva posició, guiant-se pel seu
intel·lecte i el seu saber fer. Tindrà els seus moments debilitat, però els superarà i tirarà
endavant. L’Ayako em fascina. Sang freda i passió
concentrats en una sola persona. Estil i maquiavel·lisme. Perfídia. No es tracta de cap
santa. És, al cap i a la fi, una grandíssima antiheroïna.
Un dels temes
centrals en aquest manga és els diners. M’agrada. Tot i que les nostres vides
en depenen tant, es tracta de quelcom que pràcticament no he vist tocar i menys atorgant-li
una importància tan significativa. Es veu tant en la lluita de classes com
en els rics que no volen perdre ni una micona de poder adquisitiu, ans al
contrari: enganys i martingales, tot per tenir més i més calés quan ja els
surten per les orelles. Avarícia amb majúscules.
 |
| Diners, diners, diners... |
A més d’això dels
diners, l’obra present destaca per altres elements tan originals que no he vist
en cap altra història i que és millor que no comenti per no espatllar-li la
lectura a ningú.
Centrant-me en el
guió, he de dir que està bastant mal dut. Aquest manga només s’aguanta per la
protagonista. La resta és molt etèria. I que els capítols siguin tan
rematadament autoconclusius, amb esdeveniments que ocorren en un lapse de temps
massa ràpid i parents inventats segons convingui i sense més presentació. Això
darrer em recorda molt a Espirals (Uzumaki, del Junji Ito) i la seva mala
planificació. A més, es tracta d’una obra inconclusa. En
passar la darrera plana se’t queda la mateixa sensació que amb El món d’S&M (M&S no Sekai, de la Chiho Saito i Be-Papas) d’“això no és final
ni és res” (amb la diferència evident que Ayako
m’ha agradat infinitament més que la citada obra). El més curiós de tot plegat
és que Ayako disposa de diverses
reedicions. Ja es podrien haver posat d’acord durant tots aquests anys les
autores per continuar-la (tot i que potser més aviat és culpa de l’/les editorial/s).
La narració és
trepidant i el lectorat sent la imperiosa necessitat de llegir cada capítol d’una
tirada perquè l’aventura l’absorbeix. A diferència de les obres amb guions
contemporanis de la Ikeda no s’entreté en poesies diverses ni en admirar la
bellesa de res. Va al gra.
El dibuix resulta
molt expressiu i detallat, potser una mica barroc de vegades. El disseny de l’Ayako
em fascina i trobo que cassa molt bé amb el seu caràcter. Ara, no m’agrada gens que no es respecti ni el color dels cabells ni el dels ulls de la protagonista. A vegades és rossa, d’altres té els cabells negres com el carbó... fins i tot en una il·lustració els té blaus! I els ulls viren d’un intens zafir fins a un to mel pàl·lid, tot passant per un penetrant maragda, segons quin dibuix et paris a mirar. Una mica de rigor, si us plau!
 |
 |
 |
| Cabells de tots colors i ulls, també. |
L’edició italiana podria
passar per una d’espanyola si no fos pels textos: la grandària entra en la
mitja de l’edició estàndard, duu sobrecobertes i el paper és blanquíssim i la
tinta, negríssima. Fins i tot, cada volum té un parell de pàgines a color. Tot
i que, segons el meu parer, se les podrien haver estalviat. Una d’elles és el
típic dibuix de la Riyoko Ikeda mal acolorit a ordinador típic de les reedicions de
les seves obres [hola La Finestra d’Orfeu
(Orpheus no Mado), hola Benvolgut Germà... (Oniisama e...)] i que tanta ràbia em fan. L’altra, és un índex de
fons vermell. En definitiva: un malvaratament de tinta de color. Encara rai que
tant la portada com la contraportada d’ambdós volums contenen unes il·lustracions
magnífiques.
Ho recomano? En general, no. El
guió fa aigües. Hi ha un bon reguitzell de coses que no encaixen, personatges
que apareixen del no res i no té cap mena de final que tanqui la història, ja
que va quedar inconclusa. Ara, val a dir que l’Ayako és una protagonista meravellosa
i que l’obra conté alguns punts d’originalitat. Així que si ja saps el que
t’espera, endavant.
Nota global: 7’9/10 (Aquesta
nota la té per la protagonista; sense ella dubto que arribés al 6.)
