Benvolgut germà...

Títol original: Onii-sama e... (おにいさま へ…)

Autora: Riyoko Ikeda

Revista: Margaret

Editorial: Shueisha (tot i que posteriorment els drets van passar a Chūōkōron Shinsha i actualment sembla que pertanyen a Fairbell).

Anys: 1974-1975

Demografia japonesa: Shōjo

Gèneres: Drama, romanç, amistat, crítica social, misteri.

Nombre de volums: 3 (una reedició de tres volums, diverses reedicions de dos volums i una reedició d’un sol volum en format aizoban)

Edicions fora del Japó: França (Très cher frère..., volum integral descatalogat; hi ha una reedició pendent anunciada des de fa més de dos anys), Itàlia (Caro Fratello, edició emmirallada de 4 volums fa uns quants anys i reedició de dos volums), Polònia (Mój drogi bracie..., volum integral emmirallat), Tailàndia (???; sé que està publicat i n’he vist les portades, però no tinc ni idea de transcriure-ho, dos volums).
Mangues relacionats: Tremolors de Primavera primerenca (Yureru Shōsun, prototip)

Us presento avui el que considero de fa uns anys el meu manga preferit. Quan el vaig comprar no tenia ni idea de què anava. Simplement, m’hi vaig decantar perquè era un volum únic de la meva admirada Riyoko Ikeda. És més, amb aquest títol (Très Cher Frère..., [Estimadíssim Germà...]) em vaig imaginar que tractaria una relació incestuosa entre la noia de la portada i el seu germà. Res més allunyat de la realitat.

La Nanako Misonoo és una adolescent que està a punt de començar batxillerat. A l’acadèmia de repàs té un professor jove i sapastre, en Takehiko Henmi, que li desperta una tendresa inexplicable. Ella té clar que no es tracta d’amor romàntic, però. Se l’estima de manera fraternal. El darrer dia de classe li demana, doncs, que sigui el seu germà i ell, mig atònit, accepta. Sí, tot plegat molt surrealista.

La missió del Takehiko com a “germà” no serà pas gaire crua: rebrà les cartes que la Nanako li enviï sobre les seves experiències. D’aquí el títol del manga. Hi ha diversos passatges que comencen amb un “Benvolgut germà...” (“Cher frère...”, seria en francès) de rigor. Imagino que el “Très” (“Molt”) de l’edició francesa és un intent d’adaptar l’honorífic “sama”.

El seu pas pel nou institut, exclusivament femení, farà viure a la Nananko un seguit d’experiències que la marcaran per sempre: s’enamorarà per primer cop, gaudirà de certes atencions, patirà en carn pròpia enveges mal dutes per part d’altri, s’assabentarà de coses que més li hauria valgut no saber... Així doncs, a més de l’amistat i el romanç, es toquen un seguit de temes bastant controvertits encara a dia d’avui, relacionats amb la salut física i mental, així com amb els llaços familiars.

Per què m’agrada tantíssim aquest manga? Primer, perquè malgrat que contingui alguns elements surrealistes/imprecisos, és rodoníssim, amb tot molt ben encaixat. Segon, perquè es tracta d’una explosió de sentiments. La Riyoko Ikeda aconsegueix plasmar tot un seguit de maneres d’experimentar la realitat molt pròpies de l’adolescència femenina. La manera com tot s’explica és poderosament punyent i amb cada lectura sento com si les pàgines cobressin vida per a ficar-se molt endins meu. I n’he de deixar constància: tot i que es tracti d’una obra majoritàriament dramàtica i melancòlica, hi ha una escena en què l’alegria eufòrica queda reflectida amb una fidelitat molt propera a com podria sentir-la realment una persona. Diria que no ho he vist en cap altre còmic.

La protagonista compleix. Això sí: no hi busqueu una Oscar, perquè no la hi trobareu. La Nanako és una adolescent normal i corrent. Es tracta d’una bona persona que es veu immersa en un huracà de conspiracions i que pateix per diversos motius. A més, té el seu caràcter.

Pel que fa a la resta de personatges, val a dir que m’encanta la Mariko. Està plena de vida. De fet, en determinades ocasions, una mica massa. Tenim també la Rei, tot el contrari de la Mariko. El personatge més depressiu amb què mai m’he trobat. Crec que és bastant irònic que sigui tan amiga de la Kaoru, la seva nèmesi. Completa el ventall de personatges principals la Fukiko, que sembla una tendra princeseta, però resulta d’allò més capriciosa i s’aferra amb dents i ungles a allò que creu que li pertany per dret.

Cap de les parelles d’aquest manga, tant potencials com canòniques, em mata, malauradament. I és una llàstima perquè de manera independent els personatges funcionen molt bé.

La narració ve de la mà de la Riyoko Ikeda en el moment de màxim esplendor de la seva trajectòria professional. El lirisme impregna els quatre costats d’aquesta obra. La Riyoko Ikeda domina les vinyetes i juga amb elles.

El dibuix per a mi és el millor de la Ikeda (no es nota ni res que estic enamorada d’aquesta obra). No resulta ni tan “ingenu” com el de La Rosa de Versalles (Versailles no Bara) ni tan “dur” com el de La Finestra d’Orfeu (Orpheus no Mado). Sublim. Combinat amb la magistral narració provoca que pràcticament em senti part de la història.

I perquè no sembli se m’ha oxidat el sentit crític, posaré aquí de manifest els elements que no m’acaben d’encaixar, a part de la premissa:

1) Les noies de segon i tercer semblen totes molt més grans que les de primer. Ni que en un any es pogués canviar tant!

2) Que li posin a algú un sobrenom de La Història d’en Genji (Genji Monogatari, de la Shikibu Murasaki) ho puc entendre... però que unes adolescents japoneses li posin un malnom a una companya consistent en la identitat d’un revolucionari francès no m’ho empasso. Això de documentar-se tant per a La Rosa de Versalles sembla que li alterés una mica el sentit de la realitat a l’autora. Perquè si diguéssim que és que l’anomenen així pel gran èxit de la citada obra, doncs encara ho entendria... És potser una manera de proclamar el seu èxit de manera que no canti gaire? Em temo que em quedaré amb la incògnita.

Pel que fa a la primera edició francesa, he de dir que el disseny de la portada m’agrada bastant (i aprofita una imatge en color que d’altra manera seria bastant difícil de trobar). A dins hi ha quatre pàgines que barregen dibuixos originals a color amb dibuixos acolorits a ordinador de manera bastant aberrant. La grandària del paper és A5. Al final, conté un petit article sobre l’obra. Tenint en compte tot això, crec que el preu que en demanaven (18 € per un volum integral que equival a tres) estava d’allò més bé. Així i tot, em sap greu que aquesta edició no inclogui la història curta que venia en el tercer volum de l’edició original japonesa. Desconec si en les reedicions japoneses hi és present o no.

Sempre he vist en aquesta vinyeta un homenatge a la portada de La Parella de l'Habitació Blanca (Shiroi Heya no Futari, de la Ryōko Yamagishi). Per a molts, el primer manga sàfic pròpiament dit.

Finalment, m’agradaria fer una lleu menció de l’anime. L’adaptació a dibuixos animats es va dur a terme bastant tard: el 1991! I el manga és del 1975. Així que una de les moltes modificacions és que es va actualitzar l’ambientació. Una mica com ha passat recentment amb Bèsties Parasitàries (Kiseiju, Hitoshi Iwaaki). Una altra és la quantitat ingent de farcit. Estem parlant d’un anime de 39 capítols que adapta un manga de 3 volums. Si d’un volum estàndard traslladat fidelment surten vers 2 capítols, els càlculs se me’n van a fer punyetes. Per a acabar-ho d’adobar, tinc entès que hi ha diversos elements censurats. Així i tot, es veu que aquest anime va influir molt en el d’Utena.

Ho recomano? Si deixes de banda el surrealisme de la premissa, crec que es pot gaudir una barbaritat. Es tracta d’una obra molt ben construïda i la mar de rodona i passional. Un culebrot boníssim.

Nota global: 9’5/10