divendres, 4 de setembre de 2015

Dispersió






Títol original: Kakusan ()
Autor: Hideji Oda
Revista: Afternoon
Editorial: Kodansha (Enterbrain per a la reedició)
Anys: 1992-1999
Demografia japonesa: Seinen
Gèneres: Crítica social, drama, sobrenatural.
Nombre de volums: 2 (tant l’edició original com la reedició)
Edicions fora del Japó: França (Dispersion, la primera edició va ser emmirallada i cancel·lada al primer volum; la segona es va publicar de manera íntegra, sense emmirallar i amb pàgines a color al segon volum) i Itàlia (Dispersion, de tres volums).

El Hideji Oda no és cap gran conegut, però té cosetes que m’agraden molt. Així doncs, em vaig decantar per aquesta obra per la meva admiració envers aquest autor tan fantasiós.

Aquest manga té una premissa prou curiosa sobre quelcom que em vaig començar a plantejar molt seriosament a l’adolescència. Per als afortunats que hem nascut en el primer món i, a més, hem disposat de tot un seguit de facilitats (un sostre, medecines, educació, menjar en bon estat, aigua potable, llum, oci...), així com una vida sense guerres, és molt fàcil tancar-nos en la nostra pròpia bombolla i fer veure com si la resta del món no existís. Però un bon dia, si més no en el meu cas, et comences a plantejar que aquesta actitud és terriblement egoista i a estones et sents malament amb tu mateix per tenir tant i encara voler més, més i més (més coses materials, feinejar menys, sortir més...) sense ni tan sols informar-te ni dedicar un pensament a la gent que es troba en una situació inhumana, ja sigui a prop teu o a milers de quilòmetres.

El cas és que aquest manga tracta precisament sobre això: en Katsuhiko està “malalt”. De tant en tant, sense que ell ho pugui controlar, es dispersa físicament per tot el món. Adquireix omniprescència i es troba a tot arreu, repartit en bocins petits, però amb consciència en cadascun d’ells. Ell presencia guerres i abusos constantment, a la vegada que veu la frivolitat del primer món. De tant en tant, es torna a materialitzar... a alguna part de la Terra. Això dóna lloc a unes ambientacions més aviat exòtiques. I més si tenim en compte que la gran majoria dels mangues transcorren al Japó.




Trobo la boníssima premissa està desaprofitada. Es nota que el Hideji Oda era molt primerenc i que no tenia gaire idea de fer protagonistes amb ganxo, tractar correctament els personatges femenins ni de treure-li tot el potencial a la magnífica idea que va tenir. Estic segura que ara faria quelcom molt millor.

Parlant de personatges, diria que el Katsuhiko és un retrat de l’autor quan era adolescent. Ja no només pel seu garystuisme, sinó pel seu aspecte físic: és ell!

La narració és prou fluïda menys quan l’autor vol que sigui confusa: hi ha moments en què de manera deliberada fa que el lector, sobretot en una primera lectura, no sàpiga què passa exactament. Un dels atractius dels mangues del Hideji Oda.

El dibuix no és tan bo com el de les seves darreres obres, però Déu n’hi do! Com de costum, està treballadíssim! No coincideix gaire amb el típic estil manga i és d’allò més brut. Més que il·lustracions a tinta, semblen dibuixos a llapis amb totes les seves obres i textures. A saber quant de temps tardava en fer-ho (si és que ho feia sense ajudants). De fet, va tardar ni més ni menys que set anys en elaborar aquesta obra de tan sols dos volums. Val a dir, a més, que durant aquest temps (ara ho desconec; no hi ha gaire informació accessible per a mi al respecte) la seva ocupació principal era la de massatgista.


L’edició francesa s’inventa la portada del segon volum (amb l’original japonesa, tampoc m’estranya). Al final del primer tom hi ha un escrit de l’autor. Al final del segon, un escrit d’algú altre bastant prescindible.

Tot i que al Japó aquesta obra sembla tenir el seu públic (prova n’és la reedició), a occident no ha experimentat la mateixa sort. Tant a França com a Itàlia aquest manga va passar desapercebut i, en general, l’autor és bastant desconegut, fins i tot en els cercles seineners més selectes.

El recomano? Es pot dir que sí. Si no t’has plantejat determinades coses amb anterioritat, la lectura d’aquesta obra pot resultar especialment punyent. Preferiria que els personatges femenins tinguessin més profunditat, això sí. I que no tingués altres coses que em desagraden.

Nota global: 7’3 /10