Títol original: Kakusan (拡散)
Autor: Hideji Oda
Revista: Afternoon
Editorial: Kodansha (Enterbrain
per a la reedició)
Anys: 1992-1999
Demografia japonesa: Seinen
Gèneres: Crítica social, drama, sobrenatural.
Nombre de volums: 2 (tant
l’edició original com la reedició)
Edicions fora del Japó: França (Dispersion, la primera edició va ser
emmirallada i cancel·lada al primer volum; la segona es va publicar de manera
íntegra, sense emmirallar i amb pàgines a color al segon volum) i Itàlia (Dispersion, de tres volums).
El Hideji Oda no és
cap gran conegut, però té cosetes que m’agraden molt. Així doncs, em vaig
decantar per aquesta obra per la meva admiració envers aquest autor tan
fantasiós.
Aquest manga té una
premissa prou curiosa sobre quelcom que em vaig començar a plantejar molt
seriosament a l’adolescència. Per als afortunats que hem nascut en el primer
món i, a més, hem disposat de tot un seguit de facilitats (un sostre,
medecines, educació, menjar en bon estat, aigua potable, llum, oci...), així
com una vida sense guerres, és molt fàcil tancar-nos en la nostra pròpia
bombolla i fer veure com si la resta del món no existís. Però un bon dia, si
més no en el meu cas, et comences a plantejar que aquesta actitud és
terriblement egoista i a estones et sents malament amb tu mateix per tenir tant
i encara voler més, més i més (més coses materials, feinejar menys, sortir
més...) sense ni tan sols informar-te ni dedicar un pensament a la gent que es
troba en una situació inhumana, ja sigui a prop teu o a milers de
quilòmetres.
El cas és que
aquest manga tracta precisament sobre això: en Katsuhiko està “malalt”. De tant
en tant, sense que ell ho pugui controlar, es dispersa físicament per tot el
món. Adquireix omniprescència i es troba a tot arreu, repartit en bocins petits, però
amb consciència en cadascun d’ells. Ell presencia guerres i abusos
constantment, a la vegada que veu la frivolitat del primer món. De tant en
tant, es torna a materialitzar... a alguna part de la Terra. Això dóna lloc a unes
ambientacions més aviat exòtiques. I més si tenim en compte que la gran majoria
dels mangues transcorren al Japó.
Trobo la boníssima premissa està desaprofitada. Es nota que el Hideji Oda era molt
primerenc i que no tenia gaire idea de fer protagonistes amb ganxo, tractar
correctament els personatges femenins ni de treure-li tot el potencial a la
magnífica idea que va tenir. Estic segura que ara faria quelcom molt millor.
Parlant de
personatges, diria que el Katsuhiko és un retrat de l’autor quan era
adolescent. Ja no només pel seu garystuisme, sinó pel seu aspecte físic: és
ell!
La narració és prou
fluïda menys quan l’autor vol que sigui confusa: hi ha moments en què de manera
deliberada fa que el lector, sobretot en una primera lectura, no sàpiga què
passa exactament. Un dels atractius dels mangues del Hideji Oda.
El dibuix no és tan
bo com el de les seves darreres obres, però Déu n’hi do! Com de costum, està treballadíssim!
No coincideix gaire amb el típic estil manga i és d’allò més brut. Més que
il·lustracions a tinta, semblen dibuixos a llapis amb totes les seves obres i
textures. A saber quant de temps tardava en fer-ho (si és que ho feia sense ajudants). De
fet, va tardar ni més ni menys que set anys en elaborar aquesta obra de tan
sols dos volums. Val a dir, a més, que durant aquest temps (ara ho desconec; no
hi ha gaire informació accessible per a mi al respecte) la seva ocupació
principal era la de massatgista.
L’edició francesa s’inventa
la portada del segon volum (amb l’original japonesa, tampoc m’estranya). Al
final del primer tom hi ha un escrit de l’autor. Al final del segon, un escrit
d’algú altre bastant prescindible.
Tot i que al Japó aquesta
obra sembla tenir el seu públic (prova n’és la reedició), a occident no ha experimentat la mateixa sort. Tant a França com a Itàlia aquest manga va passar
desapercebut i, en general, l’autor és bastant desconegut, fins i tot
en els cercles seineners més selectes.
El recomano? Es pot dir que sí.
Si no t’has plantejat determinades coses amb anterioritat, la lectura d’aquesta
obra pot resultar especialment punyent. Preferiria que els personatges femenins
tinguessin més profunditat, això sí. I que no tingués altres coses que em
desagraden.
Nota global: 7’3 /10
