diumenge, 10 de gener de 2016

El Món d’en Coo + El Solar dels Somnis



Feia temps que no escrivia una recensió doble. En aquesta ocasió es tracta d’un manga de dos volums i un volum únic que ens parlen de dues etapes diferents en la vida de la Renei Hayashi.

Fitxa dEl Món d’en Coo




Títol original: Coo no Sekai (クーの世)
Autor: Hideji Oda
Revista: Afternoon
Editorial original: Kodansha (actualment, n’ostenta els drets Akita Shoten)
Any: 2000
Demografia japonesa: Seinen
Gèneres: Crítica social, fantasia, drama
Nombre de volums: 2 (i reedició en 1 volum)
Edicions fora del Japó: Itàlia (Il Mondo di Coo)
Relació amb altres mangues: El Solar dels Somnis (seqüela)


Fitxa dEl Solar dels Somnis



Títol original: Yume no Akichi (夢の空地)
Autor: Hideji Oda
Revista: ???*
Editorial original: Asuka Shinsha
Any: 2005
Demografia japonesa: Seinen*
Gèneres: Crítica social, fantasia, drama
Nombre de volums: 1
Edicions fora del Japó: Espanya (El Solar de los Sueños), França (Terrain Vague), Estats Units (A Patch of Dreams)
Relació amb altres mangues: El Món d’en Coo (obra original, de la qual El Solar dels Somnis és seqüela)

Ressenya conjunta

Quan tot just començava a desclamptardritzar-me i consumir mangues més variats, vaig topar-me amb el volum en castellà d’El Solar dels Somnis d’oferta per 4 € i el vaig comprar sense pensar-m’ho dues vegades. Així, a pèl. Sense referències. Va ser colpidor, fascinant, corprenedor. Puc dir sense por a equivocar-me que és el manga que més vegades m’he llegit. M’hi vaig obsessionar.

Val a dir que la primera lectura va resultar bastant caòtica i no n’hi ha per menys: entre que pretesament és una obra de digestió difícil i que es tracta d’una seqüela d’una altra... doncs això. Es nota incompleta per molt que l’autor la fes amb la intenció que es pogués gaudir igualment encara que no hom no hagués llegit El Món d’en Coo.

Aquesta dèria em va dur a adquirir el meu primer manga en italià: la corresponent edició d’El Món d’en Coo. Em va encantar, també. Vaig notar, però, que amb la lectura d’El Solar dels Somnis m’havia esbudellat uns quants punts. Sempre em va semblar estrany que es llicenciés una seqüela en comptes del manga original (encara que fos per només publicar-ne el primer volum i després cancel·lar-lo; tractant-se de Ponent hauria sigut ben possible) i així hagués passat també a França i als Estats Units. Tampoc m’encaixava que a Itàlia no s’hagués editat la seqüela. Fa uns mesos, em van comentar que potser hi tenia a veure el tema que els drets dels dos mangues pertanyessin a editorials diferents.

El Món d’en Coo arrenca amb la Renei, una preadolescent que sent un buit profund dintre seu: fa tot just un any que el seu germà es va morir i encara el té molt present. El dia d’inici de la secundària es desperta en un paratge desconegut. Allà es troba amb el seu germà i en Ryōta, un amic seu. Tant l’un com l’altre, però, afirmen ser altres persones. Què és cert? Què és mentida? Podrà sobreviure la Renei a aquest món, tan diferent del lloc d’on prové?


D’altra banda, El Solar dels Somnis comença amb una Renei ja grandeta, a punt d’acabar la carrera i feta un mar de dubtes. Tot esclata i els fantasmes del passat la tornen a assolar.

El Hideji Oda és un bèstia. A la part interior de la sobrecoberta del primer volum japonès d’El Món d’en Coo afirma que va fer aquest manga pensant en les seves nebodetes perquè els còmics que havia produit amb anterioritat no els entenien. Diu que espera que aquesta pugui ser una obra que puguin gaudir tant xics com grans. No us el cregueu. Aquest manga no és per a nens. Potser hi hagi algun a qui puntualment li agradi, no ho nego, però no és pas per a la mitja. Toca temes massa crus. I aquest és precisament un dels seus encants, tot sigui dit. El millor de tot és que convida a la reflexió. L’autor vol que el lector es plantegi un seguit de qüestions controvertides i existencialistes. Es tracta d’un manga un plenament socràtic, en aquest sentit.

L’onirisme i el simbolisme juguen un paper molt fort en tota la història i l’autor té en compte tot un seguit de matisos i detalls que alegren les relectures. A més de reflexiu, el guió resulta d’allò més imaginatiu. I bé, la sensació que tot quadra és impagable.


La Renei, com a personatge, és una passada. No és la més carismàtica, però sí probablement de les més humanes amb què m’he trobat: amb els seus dubtes, els seus empipaments d’adolescent i les seves contradiccions. La seva versió adulta la veiem més apagada (tinguem en compte que està passant per una depressió prou important), però també més madura, més tolerant i més conscient del món que l’envolta. La trobo molt, molt realista. I molt propera. La resta del repertori no es queda curt: es tracta de personatges més o menys complicats a qui el lector entendrà millor amb l’obra sencera consumida, tenint llurs circumstàncies en compte.

La narració és senzilla però efectiva. El Hideji Oda no és gaire de fer experiments pel que fa a aquest punt. Ell ja tira amb les seves vinyetes rectangulars i la lectura resulta fluïda, així que cap queixa.

El dibuix, com sempre, està treballadíssim, sobretot a El Món d’en Coo. Marca de la casa. No és que sigui barroc, però és que el Hideji elabora uns dibuixos a tinta amb un estil com molt de grisos i ombres amb llapis i això sempre m’ha cridat molt l’atenció. A més, l’autor domina tots els plans, així com els espais on es desenvolupa l’acció. Ara, no m’agrada gens la versió adulta de la Renei a El Solar dels Somnis. Sembla una mocosa! I no em serveix d’excusa que no la sàpiga dibuixar, perquè a El Món d’en Coo se’n veu una d’adulta jove que cassa totalment amb l’edat que pretén plasmar al paper.


He romanitzat “Coo” així i no com “Kū” perquè aquesta és la romanització oficial: tant a la primera edició com a la segona edició japoneses es pot llegir un “Coo’s World” de subtítol que treu de dubtes.

L’edició d’El Món d’en Coo en italià està prou bé: grandària A5, primeres quatre pàgines a color i sobrecobertes. Ara, la tipografia del títol fa una micarrona de llàstima i la retolació interior opta per posar requadres en comptes de netejar la imatge del text original. Pel que fa a l’edició en castellà de El Solar dels Somnis, és encara més gran (B5), el disseny de la portada resulta inconfusible d’aquella època de Ponent Mon i la curiositat més gran de totes: tot i que el volum està en sentit de lectura occidental, les vinyetes no tenen pinta d’estar emmirallades. Que com és possible? Doncs emmirallant primer tot el volum i després reemmirallant vinyeta a vinyeta (ja siguin moltes o totes). Com que les vinyetes són rectangulars o quadrades aquest procediment és factible, si bé molt costós.

Ho recomano? Mmnnnyeh. A mi m’agrada molt, però no sé fins a quin punt pot arribar a agradar a altres persones (encara que si al Japó El Món d’en Coo té dues edicions diferents, per alguna cosa serà). En tot cas, probablement deixarà amb bon gust de boca a la gent somiadora i a qui a la vegada li agradi reflexionar sobre els dilemes de la vida (sempre que gaudeixi d’un poderós estómac i pugui aguantar segons quins esdeveniments).

Nota global: 9’5/10

*Tot i no poder saber quina és la revista de publicació original de El Solar dels Somnis, he deduït que, al ser una seqüela d’un seinen, es tracta també d’un seinen, però podria equivocar-me. Si algú disposa de més informació, estaré encantada que m’ho faci saber.