Segons llegeixo al
bloc Planeta Sigarra, pel XV Saló del Manga, Glénat va estar regalant un CD amb
cançons d’anime en català. Jo el vaig aconseguir anys després per una altra via
i no havia acabat de tenir clar el seu origen fins a l’hora de documentar-me per a aquesta entrada.
Aquest CD conté
versionats (ja sigui allargant-los, canviant-ne el cantant o variant-ne
lleugerament el ritme) els primers openings vistos a la televisió de Catalunya
d’aquests cinc animes:
1) Musculman
2) Sakura
3) Ranma 1/2 (el manga
és inèdit en català)
4) Fushigi Yūgi
5) Lamu (el manga
és inèdit en català)
Aquest CD té
diverses coses millorables:
I) El primer de tot
seria l’eliminació de la bandera imperialista del Japó.
II) Tenint en compte
el producte que pretenia promocionar Glénat, entenc que el títol del CD fos “Les
cançons dels manga de” (tot i que jo
hauria posat “mangues”, però això ja és qüestió de gustos... mentre no posin “mangas”,
em conformo). El que ja no deixo passar és una de les frases de la
contraportada de la funda: “Descobreix la banda sonora dels teus manga preferits, cantada en català
segons la versió original de les sèries de TV32. El “descobreix” el deixaré córrer, però que s’hi digui que es tracta d’una banda sonora de mangues... hmmm
doncs... no, eh. Es tracta d’una música feta per a l’adaptació de dibuixos
animats. Punt. A més, això de “versió original” tampoc, eh. Que les cançons de
Musculman, Ranma 1/3 i Lamu són adaptacions de les cançons franceses,
inventades especialment i que no adapten la versió japonesa original.
Així i tot, em
sembla maca aquesta manera de promocionar el producte, a través de la nostàlgia que generen les cançons de diverses versions animades. A més, Glénat és l’EDITORIAL
que realment va apostar i lluitar pel manga en català i jo li estic molt agraïda, tot i
que al final tot llur esforç s’hagi quedat en pràcticament res.
 |
| Cartell d’una campanya entre Eina d’Escola i Glénat. |
Va haver-hi aferrissades crítiques perquè el manga en català moltes vegades era més barat que en castellà. Mai entendré tot aquest odi. En la majoria dels casos, en productes culturals originals en llengua estrangera, els catalanoparlants ens hem de fotre perquè o bé no es tradueix al català* o perquè la versió en català és més cara en anar destinada a un públic menor** (després que si els catalans*** som garrepes i tal... quan molts de nosaltres estem disposats a pagar més per un determinat producte). I bé, com que el castellà l’entén “tothom” doncs els catalanoparlants moltes vegades cedim. Uns més que d’altres, però sí, cedim. Tots. I així és com s’ajuda i es recolza que una llengua vagi perdent prestigi, fins al punt que a molts catalanoparlants catalanistes els faci vergonya utilitzar determinades expressions correctes i optin per l’ús de barbarismes com poden ser “follar”, “polla”, “morrejar-se”, “txulo”, “guapo”, “joder”, “bueno”, “vale”, etc. Aquesta és una de les primeres fases de la desaparició de llengües: que els propis parlants en sentin cada cop més vergonya.
Doncs això: les poques vegades que es tradueixi un producte al català de manera exclusiva (Musculman, Cinturó Negre), aquest sigui més barat que en castellà (Sakura, la Caçadora de Cartes) o tingui un llançament lleugerament anterior (Kimagure Orange Road), ploreu una mica menys, que esteu molt mimats i malacostumats.
*Passeu-vos per
qualsevol cinema de Catalunya, i mireu quina és la proporció de pelis en català.
Poquíssimes d’infantils i això les setmanes bones. De pelis per a adults,
pràcticament no se’n dobla cap i menys per als cinemes. I aneu a una botiga de
videojocs i digueu-me quants videojocs trobeu amb opció de català. Probablement,
cap. Pero cuidado si te vas de vacaciones a Barcelona, que todo está en catalán
y nadie te va a hablar en castellano, eh. (Que, per cert, hi ha la tira de persones
de cara al públic que, a més de en castellà, et poden atendre en anglès,
francès o italià, però que no saben ni dir un trist “Bon dia”. És gent que
porta mesos i anys vivint a Barcelona.)
**El típic exemple
del món editorial i les curtes tirades. Quanta gent es va queixar de què l’edició
integral en català de Barri Llunyà, publicat
per Ponent, fos més cara en català (20 €) que en castellà (18 €) malgrat que en
castellà sortís un temps després i, per tant, la inflació hagués fet de les
seves? (I no, no em val l’excusa del material, que la primera edició en castellà va ser anterior a l’edició integral en català.)
***Sí, parlo aquí de catalanoparlants catalans en concret i no en general, perquè gran part d’aquesta tírria venia motivada per ideologia políticoterritorial d’uns i d’altres.
