divendres, 17 d’octubre de 2014

Les Màscares de Vidre





Títol original: Glass no Kamen (ガラスの仮面)
Autora: Suzue Miuchi
Revistes: Bessatsu Hana to Yume i Hana to Yume
Editorial: Hakusensha
Anys: 1976-???
Demografia japonesa: Shōjo
Gèneres: Competitivitat, romanç, drama
Nombre de volums: 49 publicats (el 50è en espera de ser publicat fa més d’un any) i oberta
Edicions fora del Japó: Itàlia (Il Grande Sogno di Maya: La Maschera di Vetro), Indonèsia (Topeng Kaca), Vietnam (Mặt Nạ Thủy Tinh), Tailàndia (ni idea de com es transcriu, dues edicions), Corea del Sud (ni idea de com es transcriu) i Taiwam (ídem).

Sóc una persona que sent predilecció per les sèries curtes. Els volums únics em deleixen. Llavors què és el que em va embarcar en el deliri masoquista de posar-me amb una obra de 50 volums, oberta i amb una autora que, per les circumstàncies que siguin, se’n pren la serialització amb molta calma? Doncs pel mateix que fa unes setmanes que em vaig posar amb el pèssim L’Emblema de la Família Reial (Ōke no monshō): és tot un clàssic del manga i sento debilitat per les obres dels setanta. Com a mínim, la lectura de Les Màscares de Vidre no se m’ha engargussat. (No pas gaire, si més no.)

La història arrenca amb la Maya Kitajima, una noia bastant normaleta. Només hi ha una cosa que la defineixi: el seu malsà vici per les pel·lícules, les telenovel·les, el teatre i tot allò que inclogui actuacions. Una obsessió malaltissa, vaja. Només pensa en això, la televisió omple totes les seves hores mortes i algunes de les de feina, a classe comenta incessantment els programes i fins i tot es dedica a imitar diferents interpretacions amb bastant encert. La seva vida farà un tomb quan la Chigusa Tsukikage vegi en ella un talent innat per al teatre i la instigui a esdevenir actriu. A través de la seva primera actuació, en una obra del col·legi, la Maya desperta dins seu el foc de la passió: actuant pot oblidar-se de qui és (algú avorrit i tanoca) i esdevenir qualsevol altra persona. Ser actriu professional passa, doncs, a ser la seva meta a la vida. El camí no serà fàcil, però: hores i hores d’assajos, rivalitats, trames de poder rere els escenaris, contratemps...

 
Amb les seves grans dots per a l'actuació, la Maya deixa tothom bocabadat.


Diposo del primer volum fins al quaranta-sisè i els he llegit tots i cadascun d'ells. El meu rècord. Deixant de banda les anècdotes personals, a aquest manga li sobren volums i clama desesperadament per un final. A més, té uns greus defectes que n’augmenten el desgast ja de per si acusat. Vegem-ho amb més profunditat:

1) La Maya és una protagonista amb carisma 0 i una Mary Sue total. Es passa pàgines i pàgines repetint que és una inútil i que només té el teatre. L’autora ens la presenta com algú mig curt de gambals i sense gaires aptituds físiques, però que a la vegada el seu talent i la seva passió pel teatre fan que es pugui aprendre guions llarguíssims amb només escoltar-los o llegir-los una vegada, que interpreti a la perfecció qualsevol personatge que es proposi i pugui aconseguir dominar tot un seguit de moviments. Per si no fos poc, la seva personalitat és molt etèria. No evoluciona com a personatge: a cada obra sembla que no hagi après res de l’anterior. Sobretot pel que fa a la comprensió del personatge que li toca interpretar. Cada vegada ha de fer un exercici d’empatia dirigit pels seus mentors. Els anys passen en va per al seu cap de pardals. A més, en una ocasió clau actua de manera surrealista i sense realment assumir els esdeveniments.       

Qui és la Maya? La Maya és tothom i no és ningú. Algú qualsevol, sense res en especial més enllà de la seva habilitat per al teatre, sense la qual no hi hauria història, directament. La Maya és un personatge buit, sense ànima.


2) El text. Mentre que la narració vinyestística és bona, val a dir que la Suzue Miuchi no és cap gran escriptora. Hi ha massa passatges en què es fa servir un embalum de text per a no dir res o dir coses que es podrien dir amb bastant menys o repetir-ne d’altres fins a la sacietat. En una paraula: PALLA.

3) Anacronismes: en un determinat moment, sense previ avís i per convinença de la trama, l’autora comença a afegir anacronismes. La història s'inicia en un moment contemporani a la publicació del primer capítol del manga. És a dir, pels volts de l’any 1976. Transcorren vora uns set anys. Per tant, ens trobaríem vers l’any 1983, tot i que el manga s’estigui publicant més enllà del 2000. Doncs bé, l’autora ens fot de cop i volta avenços tecnològics del moment en què s’està publicant el manga (segle actual) en comptes dels propis de l’època en què està en teoria ambientada l’obra (inicis-mitjans dels vuitanta del segle passat). Això demostra dues coses: que l’autora no tenia planejat el guió de bon principi i que no li importa gaire la coherència interna de la seva obra magna si carregant-se-la pot sortir del pas.

El famós "Osoroshii Ko" de la Chigusa Tsukikage.


Aquests són els defectes principals del manga. Està clar, però, que no hauria arribat tan lluny si l’obra no valgués mínimament la pena. Un dels motius que van fer que no n’abandonés la lectura és la resta del repertori. Hi ha alguns personatges principals d’allò més interessants i treballats, dels quals se n’acaba incloent el passat i tot. L’Ayumi Himekawa, la rival principal de la Maya, és molt humana, se sap guanyar la simpatia dels lectors i se surt dels tòpics (!). Tot un mèrit, tenint en compte que és un personatge que surt pràcticament des del principi i que, doncs, va ser concebut als setanta. Les bones antagonistes en els shōjo són escasses encara a dia d’avui. Per sort, s'està començant a llimar per fi aquesta mancança general. A més, tenim un antagonista amb poder, tot un home de negocis, el senyor Masumi Hayami, que ens sorprendrà diverses vegades. La senyora Tsukikage és també atractiva, però no arriba als nivells dels altres dos personatges tot just esmentats. De tota manera, arriba un punt en què els personatges van perdent punts degut al fort desgast de l’obra. L’exemple més exagerat prové d’un personatge que se'm va fer simpàtic durant els primers volums, però que actualment m’agrada bastant menys que la Maya. No sembla el mateix. Un cop més, per exigències del guió, l’autora li ha restat ànima a un personatge. Tan difícil és mantenir l’essència d’un personatge i fer que evolucioni d’una manera creïble? D’altra banda, hi ha personatges que semblen no interessar-li gaire a la Suzue Miuchi i que oblida pel camí.

L'antagonista Hayami en escena. La Maya el tem i el detesta a parts iguals.

L’altre motiu principal pel qual no vaig deixar el manga és que tot i tenir molta palla, de tant en tant, ocorren esdeveniments amb entitat.
 
Què hi ha del teatre? He de reconèixer que se n’aprenen unes quantes coses, sobretot en les primeres sagues. Trucs, tècniques, maneres de fer... Es nota que l’autora està ben documentada sobre el tema i que li encanta Shakespeare. A més, hi ha obres que configuren tot un parèntesi a la història principal i que fan submergir el lector en l’obra teatral. Hi ha qui dirà que per a això, millor llegir altres mangues i que s’avanci en la trama, sobretot quan arribes a una obra que t’ocupa més de dos volums. Personalment, a mi m’agrada. A més de Les Màscares de Vidre, he pogut gaudir d’altres històries amb aquest manga. Una mica com passa amb Les Mil i Una Nits, però sense ser tan bèstia.

Seguint amb el teatre i amb els esdeveniments, resulta que la senyora Tsukikage buscava una actriu per a una obra de teatre de la qual ella té els drets de representació exclusius. L’obra en qüestió és La Deessa Roja i, segons sembla, si no n’has sigut la protagonista, pocs mèrits més pots fer per a ser considerada una bona actriu. Exageració al poder. Aquesta història conté una barbaritat d’hipèrboles, però això ja és un gra massa fins i tot per a un manga exagerat. I l'exageració augmenta quan veiem que en tot Japó només hi ha dues candidates prou bones per al paper: la Maya i l'Ayumi.

Amb el teatre, la Maya pot esdevenir, fins i tot, una orgullosa reina.
Pel que fa al romanç, aquest es va introduint mica en mica en la història fins que se'n fa inseparable. Hi ha una gran tensió romàntica i es fa tan lent que resulta desesperant. Per cada pas que es fa endavant, se’n fan mil enrere. Sembla increïble, però és així. Si llegiu el manga, entendreu per què ho dic. Ja posats, aprofito per a comentar que no m’agrada la visió de l’amor que es dóna en aquest còmic. En general, no em sol agradar gaire en general la visió de l’amor en la ficció, però en aquest cas em bull la sang especialment. El motiu: en altres sèries es pot entendre que tot i que l’amor protagonista sigui d’una mena, això no vol dir que no n’hi hagi de més menes. En canvi, aquí s’exposa clarament un amor heterosexual, narcisista i predestinat com a l’únic possible. Sí, heterosexual malgrat el fanservice pseudoyuri, que per alguna cosa és “pseudo”.

El dibuix és el típic tòpic dels shōjo dels ’70, tot i que dins d’aquest es reconeix l’estil de l’autora, que a la vegada sembla influït pel de la Riyoko Ikeda. En línies generals és molt maco i detallat, sobretot pel que fa a les disfresses, però en massa ocasions, sobretot en els plans generals, la Suzue Miuchi s’oblida de l’anatomia. A més, no sé què li passa amb els culs, que sempre els fa lletjos. Al llarg de l'obra, el dibuix evoluciona i es va tornant més maco fins que, en els darrers volums, comença a decaure lleugerament.


L'Ayumi és una actriu amb moltíssima fama. I amb raó: té talent i s'hi deixa la pell. A més, tota ella és glamour i bellesa.
Ara és el moment en què defenso la meva traducció del títol contra la del món. El títol original és Glass no Kamen, és a dir, “La/es màscara/es de Glass” (vidre). En japonès, el plural gramàtic no existeix i s’ha de deduir per context si quelcom ha de ser traduït en singular o en plural. Sembla que el títol internacional és Glass Mask i la traducció a l’italià, La Maschera di Vetro. Ambdós casos, en singular. No ho acabo d’entendre. Em decanto per dues hipòtesis possibles: o bé aquestes traduccions va ser fetes per algun japonès sense gaire idea de llengua estrangera i tirant de diccionari o bé van ser fetes per algú que ni tan sols havia llegit el primer volum i que va decantar-se per la traducció fàcil i sense escarrassar-s’hi gaire. I és que en el primer número ve l’explicació del per què del títol: la senyora Tsukikage li diu metafòricament a la Maya que ella té mil màscares. És a dir, que pot encarnar qualsevol personatge si s’ho proposa. Imagino que si el manga s’hagués dit 1000 Glass no Kamen (Les 1000 Màscares de Vidre), llavors sí que la traducció oficial hauria sigut en plural. Ni que fos per mitjà de la correcció pel pas del temps si ens decantem per la primera hipòtesi.

 
Qui aconseguirà el cobetjat paper de la Deessa Roja?

L’edició italiana té dues peculiaritats. La primera és el desordre de les portades respecte a l’ordre japonès. Diria que fins a partir del volum trenta i molts o quaranta i pocs l’ordre original no és respectat. D’altra banda tenim l’expressió “l'ammiratore delle rose scarlatte” (“l’admirador de les roses rojes”) quan l’admirador, realment, a la Maya li regala “murasakis”, és a dir, roses porpres. Per què aquest canvi descarat durant desenes de volums? La resposta està en la traducció original de l’anime a Itàlia. Tot i que en antena l’error era molt més evident per temes obvis, ho van traduir així. I així ho van conservar per al manga, tal i com va passar aquí amb el personatge principal de Yawara! (sèrie potser més coneguda com Cinturó Negre).

La recomano? A mitja veu. A mi mateixa, tot i ser-ne seguidora, em desperta un amor-odi malsà. A la història li sobren volums, la protagonista és una bleda insípida i el desenvolupament pot resultar feixuc i repetitiu. No puc recomanar-la obertament. Només a aquells que realment desitgin posar-se amb aquesta sèrie o els interessi moltíssim la història del manga i vulguin saber com és aquesta obra de primera mà. He llegit que, com a manga sobre teatre, Skip Beat! és molt millor en tots els nivells. Ni idea, no l’he catat. Comparteix, això sí, algunes de les, per a mi, males característiques de Les Màscares de Vidre: diverses desenes de volums a les seves esquenes i ritme de publicació molt allargat en el temps i lent.

Nota global (fins al volum 46): 7/10