dijous, 23 d’octubre de 2014

La Tècnica de les Mans de Merda




Abans de res, he d’agrair enormement la valuosíssima informació de la Viquipèdia en anglès. Sense ella, aquesta entrada no podria haver sigut el mateix. Ni de lluny!

Títol original: Kuso Miso Technique (ガラスの仮面)
Autor: Junichi Yamakawa
Revista: Barazoku
Editorial: Daini Shobō
Any: 1987
Demografia japonesa: Bara
Gèneres: Pornografia
Nombre de volums: 0; història curta de 16 pàgines
Edicions fora del Japó: Cap, que jo sàpiga

Normalment, quan una obra és coneguda dins del seu camp és perquè els seus consumidors n’han fet molt ressò. La Tècnica de les Mans de Merda és l’excepció que confirma la regla. Es tracta de, probablement, el bara més famós. Per si no fos poc, quan es va publicar va passar pràcticament desapercebuda i no va ser més de deu anys després de la seva publicació original que va adquirir la seva “popularitat”.

Imatge independent del manga. No sé d'on surt, exactament.

Com pot ser? Internet. La dècada passada es va popularitzar l’ús de tan útil i temible eina i amb això van néixer tant el fenomen de les descàrregues del material protegit per copyright com el dels memes. El cas és que el 2002 la història curta es va penjar a l’Ayashii World, una comunitat cibernètica bastant passada de rosca, per a dir-ho suaument i breu. Això li va fer guanyar una certa rellevància, però no va ser fins al març del 2003, amb la pujada de les pàgines al Futaba Channel (àlies “2-chan”), que va experimentar el seu boom. D’aleshores ençà, un parell d’expressions de l’obra van entrar dins l’argot internàutic i vora el 2007 eren prou conegudes dins del Japó. Aquestes expressions, molt relacionades arrel de tot plegat amb l’homosexualitat masculina, són “Yaranai ka?” (“Què, ho fem?”) o “Uho! Ii otoko!” (“Renoi! Quin home més ben plantat!”). De fet, aquest manga és més conegut pel nom de Yaranaika que no pas per l’autèntic. Jo mateixa, abans de buscar-lo i informar-me’n, creia que es deia així.

Per què aquesta popularitat, de totes maneres? Doncs per l’absurd de les situacions i per l’exagerat de les expressions dels protagonistes. A més de les dues frases citades, hi ha també un parell de vinyetes que són especialment conegudes (una d’elles just abans del mític “Yaranai ka?” i l’altra, una on els dos surten amb cares orgàsmiques). Tot plegat ha generat la creació de paròdies múltiples, a més de cosplays i crossplays, fotomuntatges, memes i merxandatege divers. Una autèntica febre. De totes maneres, no crec pas que als fans acèrrims del bara els faci gaire gràcia que l’obra més famosa de llarg dins d’aquesta demografia ho sigui per la seva manca de qualitat i totes les burles i bromes que se n’hagin pogut fer.

La famosissíma cara amb la qual s'han fet muntatges fotogràfics fins a la sacietat.
La història és inexistent. Bàsicament tracta com un universitari verge i un home experimentat mantenen relacions sexuals a uns lavabos públics, escatologia inclosa. Més enllà de l’humor viral que es pot trobar si es grata una mica per la xarxa, si alguna cosa bona té aquest còmic és que la relació entre els dos homes és plenament consensual. És trist de remarcar, però les violacions són una constant massa elevada en el còmic pornogràfic japonès (així com els intents de violació en el manga picant) com per a passar aquest detall per alt.

El mecànic atrevit i l'universitari tímit.

Resulta prou curiós com, malgrat la reputació de La Tècnica de les Mans de Merda, no es tingui gaire més informació en anglès (i ja no parlem d’altres llengües occidentals) de l’autor ni de les seves obres. No serà pas per manca de creacions: a la Viquipèdia en japonès se’n recullen obres des del 1982 fins al 2009.

Arrel de la lectura i la cerca d’informació relacionada amb aquest manga, m’he començat a plantejar com de desconegut és encara el bara al món occidental. Crec que és bastant probable que algun dia li dediqui una entrada al blog. Abans, però, encara he de parlar-hi de moltes altres coses.

Paròdia amb l'estil del Hirohiko Araki. No he pogut determinar si és d'ell o d'un fan fent-ne un pastixt.
Pel que fa a la meva traducció del títol, he de reconèixer que s’allunya lleugerament del significat original. De manera literal, vindria a ser alguna cosa així com “La Tècnica de la Sopa de Merda”. La cosa és que vaig veure que l’expressió “Kuso Miso” (“Sopa de Merda”) en japonès significa trobar-se en un estat en què hom ja no sap diferenciar entre la pastosa sopa de miso i la merda tova. Així doncs, de bones a primeres vaig canviar el terme “sopa” per “crema” per a mantenir el matís de la pastositat. Acte seguit, em vaig plantejar de conservar el joc de paraules i el més relacionat que se’m va acudir va ser l’expressió “mans de merda”. Crec que el meu títol manté prou l’essència de l'original encara que vulgui dir quelcom diferent.

La recomano? No. No val gran cosa com a història. Com a producte pornogràfic no ho sé: ni sóc noi ni em va l’escatologia, però en tot cas deu haver-hi coses molt més explícites, si més no a l’actualitat. Considero que el seu únic valor radica en l’anècdota del seu inesperat fenomen.

Nota global: 2/10