Fitxa de L’institut al novembre
Títol original: 11 Gatsu no Gymnasium
(11月のギムナジウム)
Autora: Mōto Hagio
Revista: Betsucomi
Editorial: Shogakukan
Any: 1971
Demografia japonesa: Shōjo
Gèneres: Drama, misteri, romanç, institut
Nombre de volums: Ocupa menys d’un tom. Història
curta de 44 pàgines
Edicions fora del Japó: França (Le pensionnat de novembre, història
curta inclosa al volum De l’Humain de
la doble antologia de la Hagio publicada per Glénat)
Mangues relacionats: El cor del Thomas (L’institut al novembre n’és un prototip)
Fitxa d’El cor del Thomas
Títol original: Thomas no Shinzō
(トーマの心臓)
Autora: Mōto Hagio
Revista: Shō-comi
Editorial: Shōgakukan
Any: 1974
Demografia japonesa: Shōjo
Gèneres: Drama, misteri, romanç,
institut, crítica social, humor
Nombre de volums: 3 (amb altres
edicions de dos i un volum)
Edicions fora del Japó: França (Le coeur de Thomas, un sol volum),
Estats Units (The heart of Thomas, un
sol volum), Actualització posterior: Itàlia (Il cuore di Thomas, un sol volum)
Mangues relacionats: L’institut al novembre (prototip) i La visita (Hōmonsha, preqüela)
Fitxa d’Al llac, l’estiu dels 14 anys i mig
Títol original: Kohan nite,
jūyon to hanbun no toshi no Natsu (「湖畔にて」十四と半分の年の夏)
Autora: Mōto Hagio
Revista: cap; es tracta d’un conte
de poques pàgines (totes a color, per cert) que venia juntament amb el segon
volum de l’antologia Moto Hagio Perfect
Selection.
Editorial: Shōgakukan
Any: 2007 (???)
Gèneres: Costumisme
Nombre de volums: 1
Edicions fora del Japó: cap, que
jo sàpiga
Mangues relacionats: El cor del Thomas (obra principal de la
qual és seqüela)
Recensió
conjunta
El cor del Thomas és un dels
meus mangues preferits i ja tocava fer-ne una relectura. En el seu moment m’hi
vaig llançar perquè és tot un clàssic del manga. I em va captivar. Amb
aquesta segona lectura, encara m’ha agradat més: tant el guió com els
personatges són molt profunds i estan tractats, en general, amb molta
delicadesa.
La història arrenca
amb el suïcidi del jove Thomas arrel d’un desengany amorós. El seu estimat Juli
fa com si res d’això no anés amb ell. En realitat, però, se sent torbadíssim. Quan
a l’internat (masculí) arriba un nou alumne clavat al Thomas, el Juli perdrà
definitivament els papers.
Aquesta obra és una
peça cabdal per a la història del BL. Oficialment, els primers precursors del BL són:
- A l’habitació del Sol (Sunroom Nite, Keiko Takemiya, 1970)
- L’institut al novembre (1971)
- El cor del Thomas (1974)
- El Poema del Vent i les Branques (Kaze to Ki no Uta, Keiko Takemiya, 1976)
Oficiosament, hi ha
altres històries curtes compreses en aquest període que també foren precursores
del BL (com Imatges Instantànies [Ima Aju, Chiki Ooya]), però les aquí
citades en són les més destacades.
I per què m’agrada tant El cor
del Thomas? Per les seves composicions, per la profunditat dels seus
personatges i pel seu extremadament ben filat guió. Aquesta obra deixa petja.
Et fa endisar-t’hi i s’endinsa al teu interior. És hipnòtica. A més, tracta un
fotimer de temes controvertits de manera bastant encertada. A part, és molt diferent dels BLs actuals.
Els personatges em
fascinen, cadascun a la seva manera i amb les seves contradiccions. El Juli,
que aparenta seguretat i perfecció quan està absolutament trencat per dins. L’Erich,
amb tot aquest caràcter que gasta i els seus capricis. L’Oskar, que fa veure
que ho controla tot quan en el fons sap que només és una mica més empàtic que
la resta. El Thomas, que ens acompanya tota l’obra en forma de fantasma
idealitzat. Coi, és que fins i tot l’Ante es marca algun punt!
Com és que tots els
nanos de l’institut són gays o bisexuals i que l’homofòbia resulta
pràcticament inexistent? Això és perquè estan configurats com avatars de les lectores (presumiblement, noies heterosexuals): la idea de la Hagio i companyia era que les
noies poguessin fantasiejar en tenir l’oportunitat d’explorar universos que els
estaven (i encara estan) vetats. I clar, doncs degut a l’heteronorma, els
havien d’agradar els nois per força, perquè en el fons no deixaven de ser
noies. Moltes de les fans japoneses del BL són conscients d’aquesta
fantasia i, en gran part per això, és que negaven l’existència de l’homosexualitat
i la bisexualitat a la realitat (ara ja no passa tant).
A l’obra hi ha moltíssimes paraules en
alemany i un fotimer de referències a la religió cristiana. Es nota que la Hagio es va documentar bastant.
 |
| El cor del Thomas o El Clan dels Poe? |
Del guió, per no
espatllar la lectura, només diré que constantment aporta informació a la
història. Diria que no hi ha cap escena que es pugui considerar de farcit. Tot
és molt condensat; no li sobra res. Ah, i el final em va semblar una meravella.
A dia d’avui, El cor del Thomas ostenta un gran reconeixement al Japó, però en el seu moment va passar bastant desapercebut i va estar-se a punt de cancel·lar diverses vegades. A les votacions de la revista sempre es trobava entre les històries menys populars. La Hagio, però, sempre aconseguia que li concedissin un capítol més. De fet, no tenia en ment acabar-la abans del previst. I així, mica en mica, negociant i trampejant... va resultar que, mentrestant, la seva altra història El Clan dels Poe (Poe no Ichizoku) havia esdevingut un èxit. Això va fer que el públic parés esment a El cor del Thomas. D’aquesta manera, es va salvar de la cancel·lació.
A dia d’avui, El cor del Thomas ostenta un gran reconeixement al Japó, però en el seu moment va passar bastant desapercebut i va estar-se a punt de cancel·lar diverses vegades. A les votacions de la revista sempre es trobava entre les històries menys populars. La Hagio, però, sempre aconseguia que li concedissin un capítol més. De fet, no tenia en ment acabar-la abans del previst. I així, mica en mica, negociant i trampejant... va resultar que, mentrestant, la seva altra història El Clan dels Poe (Poe no Ichizoku) havia esdevingut un èxit. Això va fer que el públic parés esment a El cor del Thomas. D’aquesta manera, es va salvar de la cancel·lació.
El cor del Thomas beu moltíssim
del film francès Les amistats especials
(Les amitiés particulières, Jean
Delannoy, 1964), basat a la vegada en el llibre homònim del Roger Peyrefitte. La
Hagio no va veure aquesta pel·lícula per iniciativa pròpia, sinó per
insistència de la seva amiga i aleshores companya de vivenda Keiko Takemiya
i de llur veïna Norie Masuyama (novel·lista i crítica de música). La
Takemiya s’havia aficionat a tot el que impliqués dos homes junts amorosament o
sexual arrel que la Masuyama li mostrés revistes de l’estil de La Tribu de la Rosa (Barazoku, dirigida a homes que senten
desig per homes) o d’altres dirigides a dones amb contingut similar. A la Hagio res d’això li agradava. Li semblava lleig i
poc elegant. En canvi, amb Les amistats
especials, la Hagio li va agafar el gust a la idea de l’amor entre homes...
però tractat d’una manera més refinada, segons la seva perspectiva.
Hi ha potser un
tema en el qual no s’aprofundeix prou, però intel·ligentment la Hagio va
dibuixar una preqüela d’El cor del Thomas:
La visita. Allà és molt probable que
ho explori. Malauradament, no he tingut l’oportunitat de llegir-la.
La narració és
fantàstica. Transmet l’angoixa, els remordiments i tants altres sentiments a la
perfecció. El dibuix és bastant maco i en moltes ocasions la Hagio ens obsequia
amb una mica de puntillisme.
L’edició
estadunidenca d’El cor del Thomas és
una d’aquestes de supermegaluxe: enorme, tapa dura i amb les pàgines a bitò
originals. Perfecta per al teu prestatge agafapasta. I incomodíssima de llegir.
I molt cara. A més, no m’agrada gens la il·lustració de la portada, ja d’un traç
molt posterior de la Hagio i que esguerra tot l’ambient vintage setanter de l’obra.
Hauria preferit alguna de les originals o la portada interior que descansa sobre aquestes línies. La traducció, en general, resulta
punyent, però conté algunes errades. En el seu moment, la traductora ja es va
disculpar. Al final, hi ha un text sobre la contextualització la publicació original d’El cor del Thomas (i és d’on he tret part de la informació per a aquesta entrada).
L’institut al novembre va ser un
primer intent de la Hagio per veure si podia posar-se amb El cor del Thomas. No era pas gaire habitual aleshores que a un shōjo
els protagonistes tots fossin nois i, així, va passar-se de la revista Nakayoshi (més conservadora) a la Sho-Comi (més innovadora) i va provar-hi
sort. Havent llegit El cor del Thomas,
queda claríssim que L’institut al
novembre n’és un prototip: tota una reminiscència a l’obra posterior, però
molt més senzilla.
Pel que fa a Al llac, l’estiu dels 14 anys i mig, es tracta d’una seqüela que
serveix d’extra senzill. No aporta a la història, però resulta agradable de llegir.
A més, és a tot color.
Ho recomano? Definitivament, sí.
El cor del Thomas és d’aquelles obres
que et traspassen per cada porus. La narració és fantàstica, el dibuix és maco i
el guió i els personatges, fascinants. Es tracta d’una obra molt rodona.
Nota global: 9’6
