dimarts, 17 d’octubre de 2017

L’institut al novembre + El cor del Thomas + L’estiu dels 14 anys i mig de l’Erich



Fitxa de L’institut al novembre



Títol original: 11 Gatsu no Gymnasium (11月のギムナジウム)
Autora: Mōto Hagio
Revista: Betsucomi
Editorial: Shogakukan
Any: 1971
Demografia japonesa: Shōjo
Gèneres: Drama, misteri, romanç, institut
Nombre de volums: cap; història curta de 44 pàgines
Edicions fora del Japó: França (Le pensionnat de novembre, història curta inclosa al volum De l’Humain de la doble antologia de la Hagio publicada per Glénat)
Mangues relacionats: El cor del Thomas (L’institut al novembre n’és un prototip)


Fitxa d’El cor del Thomas


Títol original: Thomas no Shinzō (トーマの心臓)
Autora: Mōto Hagio
Revista: Shō-comi
Editorial: Shōgakukan
Any: 1974
Demografia japonesa: Shōjo
Gèneres: Drama, misteri, romanç, institut, crítica social, humor
Nombre de volums: 3 (amb altres edicions de dos i un volum)
Edicions fora del Japó: França (Le coeur de Thomas, un sol volum), Estats Units (The heart of Thomas, un sol volum)
Mangues relacionats: L’institut al novembre (prototip) i La visita (Hōmonsha, preqüela)

Fitxa d’Al llac, l’estiu dels 14 anys i mig


Títol original: Kohan nite, jūyon to hanbun no toshi no Natsu (「湖畔にて」十四と半分の年の夏)
Autora: Mōto Hagio
Revista: cap; es tracta d’un conte de poques pàgines (totes a color, per cert) que venia juntament amb el segon volum de l’antologia Moto Hagio Perfect Selection.
Editorial: Shōgakukan
Any: 2007 (???)
Gèneres: Costumisme
Nombre de volums: 1
Edicions fora del Japó: cap, que jo sàpiga
Mangues relacionats: El cor del Thomas (obra principal de la qual és seqüela)


Recensió conjunta

El cor del Thomas és un dels meus mangues preferits i ja tocava fer-ne una relectura. En el seu moment m’hi vaig llançar perquè és tot un clàssic del manga. I em va captivar. Amb aquesta segona lectura, encara m’ha agradat més: tant el guió com els personatges són molt profunds i estan tractats, en general, amb molta delicadesa.

La història arrenca amb el suïcidi del jove Thomas arrel d’un desengany amorós. El seu estimat Juli fa com si res d’això no anés amb ell. En realitat, però, se sent torbadíssim. Quan a l’internat (masculí) arriba un nou alumne clavat al Thomas, el Juli perdrà definitivament els papers.


Aquesta obra és una peça cabdal per a la història del BL. Oficialment, els primers precursors del BL són:

  1. A l’habitació del Sol (Sunroom Nite, Keiko Takemiya, 1970) 
  2. L’institut al novembre (1971) 
  3. El cor del Thomas (1974) 
  4. El Poema del Vent i les Branques (Kaze to Ki no Uta, Keiko Takemiya, 1975)

Oficiosament, hi ha altres històries curtes compreses en aquest període que també foren precursores del BL (com Imatges Instantànies [Ima Aju, Chiki Ooya]), però les aquí citades en són les més destacades.

Qui em conegui sabrà que no sóc cap gran fan del BL. Primer, perquè em sembla bastant problemàtic que dones principalment heterosexuals fetitxitzin relacions d’amor/sexe entre homes. Segon, perquè fins i tot les obres catalogades com “millors”, més “suaus” o “respectuoses” són enormement bifòbiques en la majoria dels casos. (Si més no, però, cada cop hi ha menys misogínia.) I així i tot, em fot criticar el BL perquè gairebé tots els qui se’n queixen (i els que tenen les veus més sorolloses) són homes heterosexuals molt homòfobs i misògins.

Havent exposat tot això, per què em pot agradar tant El cor del Thomas? Per les seves composicions, per la profunditat dels seus personatges i pel seu extremadament ben filat guió. Aquesta obra deixa petja. Et fa endisar-t’hi i s’endinsa al teu interior. És hipnòtica. A més, tracta un fotimer de temes controvertits de manera bastant encertada. A part, és molt diferent dels BLs actuals.

Els personatges em fascinen, cadascun a la seva manera i amb les seves contradiccions. El Juli, que aparenta normalitat i perfecció quan està absolutament trencat per dins. L’Erich, amb tot aquest caràcter que gasta i els seus capricis. L’Oskar, que fa veure que ho controla tot quan en el fons sap que només és una mica més empàtic que la resta. El Thomas, que ens acompanya tota l’obra en forma de fantasma idealitzat. Coi, és que fins i tot l’Ante es marca algun punt!

El romanç està bastant ben dut. Així i tot, no acaba de resultar del tot creïble que gairebé tots els nanos de l’institut siguin gays o bisexuals i que la homofòbia resulti pràcticament inexistent. De tota manera, com ja ocorria amb les novel·les Class S, sembla que tota aquesta atracció envers el mateix gènere tant passional de l’adolescència hagi de desaparèixer en assolir l’edat adulta. I, a més, hem de tenir en compte que tot i que en teoria siguin nois, la Hagio els donà esperit de noia heterosexual: la idea de la Hagio i companyia era que les noies poguessin fantasiejar en tenir l’oportunitat d’explorar universos que els estaven (i encara estan) vetats. I clar, doncs degut a l’heteronorma, els havien d’agradar els nois per força, perquè en el fons no deixaven de ser noies. Moltes de les fans japoneses del BL són conscients d’aquesta fantasia i, en gran part per això, és que neguen l’existència de l’homosexualitat i la bisexualitat a la realitat.

Com a contrapunt a aquesta manca de realisme que comentava, a l’obra hi ha moltíssimes paraules en alemany i un fotimer de referències a la religió cristiana. Es nota que, en aquest sentit, la Hagio es va documentar bastant.

El cor del Thomas o El Clan dels Poe?

Del guió, per no espatllar la lectura, només diré que constantment aporta informació a la història. Diria que no hi ha cap escena que es pugui considerar de farcit. Tot és molt condensat; no li sobra res. Ah, i el final em va semblar una meravella.

A dia d’avui, El cor del Thomas ostenta un gran reconeixement al Japó, però en el seu moment va passar bastant desapercebut i va estar-se a punt de cancel·lar diverses vegades. A les votacions de la revista sempre es trobava entre les històries menys populars. La Hagio, però, sempre aconseguia que li concedissin un capítol més. De fet, no tenia en ment acabar-la abans del previst. I així, mica en mica, negociant i trampejant... va resultar que, mentrestant, la seva altra història El Clan dels Poe (Poe no Ichizoku) havia esdevingut un èxit. Això va fer que el públic parés esment a El cor del Thomas. D’aquesta manera, es va salvar de la cancel·lació.

El cor del Thomas beu moltíssim del film francès Les amistats especials (Les amitiés particulières, Jean Delannoy, 1964), basat a la vegada en el llibre homònim del Roger Peyrefitte. La Hagio no va veure aquesta pel·lícula per iniciativa pròpia, sinó per insistència de la seva amiga i aleshores companya de vivenda Keiko Takemiya i de llur veïna Norie Masuyama (novel·lista i crítica de música). La Takemiya s’havia aficionat a tot el que impliqués dos homes junts amorosament o sexual arrel que la Masuyama li mostrés revistes de l’estil de La Tribu de la Rosa (Barazoku, dirigida a homes que senten desig per homes) o d’altres dirigides a dones que sexualitzaven les relacions de parella home-home. A la Hagio res d’això li agradava. Li semblava lleig i poc elegant. En canvi, amb Les amistats especials, la Hagio li va agafar el gust a la idea de l’amor entre homes... però només tractat d’una manera més refinada. Això queda reflectit tant a l’obra de la Hagio, com a la de la Takemiya.

Hi ha potser un tema en el qual no s’aprofundeix prou, però intel·ligentment la Hagio va dibuixar una preqüela d’El cor del Thomas: La visita. Allà és molt probable que ho explori. Malauradament, no he tingut l’oportunitat de llegir-la.

La narració és fantàstica. Transmet l’angoixa, els remordiments i tants altres sentiments a la perfecció. El dibuix és bastant maco i en moltes ocasions la Hagio ens obsequia amb una mica de puntillisme.



L’edició estadunidenca d’El cor del Thomas és una d’aquestes de supermegaluxe: enorme, tapa dura i amb les pàgines a bitò originals. Perfecta per al teu prestatge agafapasta. I incomodíssima de llegir. I molt cara. A més, no m’agrada gens la il·lustració de la portada, ja d’un traç molt posterior de la Hagio i que esguerra tot l’ambient vintage setanter de l’obra. Hauria preferit alguna de les originals o la portada interior que descansa sobre aquestes línies. La traducció, en general, resulta punyent, però conté algunes errades. En el seu moment, la traductora ja es va disculpar. Puc dir que, en tots els anys que porto d’aficionada al manga, ha sigut l’ÚNICA vegada que he vist algú demanar perdó per errades de traducció de manera sincera i no pas perquè tocava. Com a extra, conté un article de la Rachel Thorn, una gran coneixedora de l’obra de la Hagio. Malauradament, aquest text cau en sobrevalorar La Generació del 49. Així i tot, resulta molt interessant per com es contextualitza la publicació original d’El cor del Thomas.

L’institut al novembre va ser un primer intent de la Hagio per veure si podia posar-se amb El cor del Thomas. No era pas gaire habitual aleshores que a un shōjo els protagonistes tots fossin nois i, així, va passar-se de la revista Nakayoshi (més conservadora) a la Sho-Comi (més innovadora) i va provar-hi sort. Havent llegit El cor del Thomas, queda claríssim que L’institut al novembre n’és un prototip: tota una reminiscència a l’obra posterior, però molt més senzilla.

Pel que fa a Al llac, l’estiu dels 14 anys i mig, es tracta d’una seqüela que serveix d’extra senzill. No aporta a la història, però resulta agradable de llegir. A més, és a tot color.

Ho recomano? Definitivament, sí. El cor del Thomas és d’aquelles obres que et traspassen per cada porus. La narració és fantàstica, el dibuix és maco i el guió i els personatges, fascinants. Es tracta d’una obra molt rodona. Si malgrat tot, no t’acabes de decidir, pots provar amb aquesta mostra de l’edició en anglès. Les altres dues, ja si de cas millor un cop que hagis llegit l’obra principal.

Nota global: 9’6