dilluns, 27 d’abril de 2015

Baptisme






Títol original: Senrei (洗礼)
Autor: Kazuo Umezu*
Revista: Shō-Comi (Shōjo Comic)
Editorial: Shogakukan
Anys: 1974-1976**
Demografia japonesa: Shōjo
Gèneres: Terror, ficció científica, drama
Nombre de volums: 6 (4 en bunko i 3 en una altra edició posterior i segons WorldCat encara n'hi ha més)
Edicions fora del Japó: França (Baptism, bunko de 4 volums)

Quan algú pensa en el shōjo dels setanta li venen automàticament al cap imatges de dibuixos recarregadíssims, ulls plens d’estrelletes i moltes flors. Els més versats relacionen aquesta dècada amb les mangakes del grup del 24 (de l’era Shōwa, és a dir, del 1949). Mai ningú pensa en un manga com aquest, perquè tampoc n’és representatiu i el públic substancial del Kazuo Umezu no es troba entre els lectors de shōjo, precisament.

L’Umezu té ben assegurat el seu lloc a la història del còmic japonès. Concretament, se’l coneix pel manga de terror i escatològic. També és el suposat inventor d’un gest molt incòmode amb la mà anomenat “washu” i, a nivell públic, resulta tot un personatge. L’any passat es va estrenar al Japó Mother, una pel·lícula autobiogràfica de carn i óssos  dirigida per ell. Com a darrera curiositat, val a dir que va protagonitzar una paròdia bastant graciosa del videoclip Thriller del Michael Jackson.

Es pot observar un clar arbre d’influències en el panorama del manga de terror psicològic: l’Umezu, actualment, no en deixa de ser una vella glòria i qui ostenta el títol de mangaka d’aquesta branca del terror per excel·lència és el Junji Itō, que va beure molt de l’autor que avui dia ens ocupa. (De tota manera, no entenc tampoc aquesta fixació amb el Junji Itō: és cert, les seves històries creen paranoia a estones, però els personatges no em generen cap forta empatia i els guions no estan tan treballats com podrien. El dibuix és una passada, això sí.)

Fa uns anys, vam veure publicat seu per aquí Aules a la Deriva (Hyōryū Kyōshitsu), de la mà de Ponent Mon. Va ser un fracàs de vendes, els dos darrers volums es van publicar amb penes i treballs (i augmentant-ne el preu) i més tard va ser saldada tot i que Ponent havia afirmat que mai la rebaixaria. Malgrat que no sóc una gran fan de l’Umezu, li he de reconèixer que sap generar mal rotllo i situacions de tensió. Així doncs, com que en vaig tenir l’oportunitat, em vaig posar amb Baptisme.

El plantejament de l’obra és una mena d’actualització de La Blancaneus amb ficció científica de per mig. No m’acaba de fer el pes: un manga que llegeixo de l’Umezu protagonitzat per una dona i va i està obsessionada amb la bellesa i la joventut. Espero que la resta no siguin així.

Mirall, mirallet màgic...

Per si no fos poc, la mare comet el gran error de no saber aguantar prous anys a executar el seu pla malèfic. La seva manca de paciència acaba desembocant en la que esdevindrà la seva perdició.

La història en si conté diverses escenes que fan posar el pèl de punta i els personatges, tot i que no arriben al cor, estan molt més aconseguits i són més creïbles que a Aules a la Deriva. A més, no hi ha els descaradíssims deus ex machina de l’obra d’Umezu que ens va arribar per aquí (tret del final). També fa la impressió que a Baptisme hi passin més coses (i això que són aproximadament la meitat de volums) i la sensació d’addicció i de voler saber què passarà resulta més forta.

El tancament d’aquesta obra és, ras i curt, dels pitjors amb què mai m’hagi pogut topar. No sé fins a quin punt es tractarà d’un final imposat per l’editorial. Em nego a creure que l’autor volgués malmetre la seva obra així, amb aquesta conclusió tan moralista i que no resulta gens coherent amb el desenvolupament de la història. El final que trobo que hauria d’haver tingut potser hauria escandalitzat a més d’un, però l’oficial és una burla a tots els que han seguit l’obra de manera seriosa. La part bona? Que l’autor ho deixa tot encarrilerat per a què deduïm quin, segons la meva percepció, hauria hagut de ser l’autèntic final.

Si el final és la gran fallença de l’obra, el seu defalt lleu és l’ús i abús de flaix-bacs d’esdeveniments que el lector ja ha presenciat. Hi ha algunes escenes que pràcticament te les acabes aprenent de memòria. Això es dóna cada cop més cap a la conclusió de la història. Exceptuant aquest detall, la narració sol ser bastant fluïda.

El dibuix és el típic de l’autor: cares carregades de detall, expressions exagerades, abús de línies cinètiques i, en conjunt, bastant estàtic. Malgrat aquests tres darrers aspectes, no puc dir que em desagradi. Si més no, es tracta d’un dibuix amb força i decisió.

Un exemple de com d'estàtic arriba a ser el dibuix de l'Umezu... en escenes suposadament dinàmiques!

Les portades de l’edició francesa són d’aquelles cutrement acolorides a ordinador (les de la bunko japonesa tampoc es salven: són fotos!). Aquesta tendència em supera. Si a l’autor li fa mandra fer-ne de noves, que se’n reaprofitin de l’edició original i santes pasqües! El darrer volum inclou, a més d’un comentari del crític de manga Tomofusa Kure, un parell d’històries curtes:
- La Serp***: uns nens s’infiltren a casa d’un veí per a veure’n la serp que té com a mascota. Arrel d’això, comencen a succeir un grapat d’esdeveniments infortunats. [Nota: 5’5/10]
- La Papallona Quimèrica***: uns esquiadors es perden per la muntanya, enmig d’una tempesta de neu. El dibuix té pinta de ser més antic que el de Baptisme. M’inclinaria a dir que es tracta d’un còmic fet als anys seixanta, però sense més dades no hi puc posar la mà al foc. [Nota: 5’2/10]

Una darrera queixa: per què caram si el títol original és en japonès, l’edició en francès ha de tenir el títol en anglès? Sóc molt pesada amb això, però és que m’indigna molt.

Com a comentari final, voldria afegir que fins abans de llegir aquesta obra, el shōjo menys “shōjo” que havia llegit era Banana Fish (Akimi Yoshida). Baptsime crec que el supera en escreix tot i la rellevància dels personatges femenins d’aquesta obra respecte a l’altra. Què és el que en marca la diferència, doncs? La sensació que tinc és que mentre que Banana Fish està feta per una dona que es dirigeix tant a dones com a homes, Baptisme està elaborada per un home que es dirigeix bàsicament a homes (malgrat la demografia oficial de l’obra).

La recomano? Si t’agrada el terror, endavant. Si et va entusiasmar Aules a la Deriva, aquesta obra et farà pujar a un altre nivell. Ara, no esperis gran cosa del final. Aquest és un manga de recorregut i no de meta. També pot agradar als lectors que van gaudir de patir amb Peach Girl per totes les escenes d’assetjament i maquinació que s’hi donen.

Nota global (històries curtes extres no incloses): 6’5/10 (El final n’ha baixat dràsticament la puntuació.)

*Ja sé que l’autor prefereix que es romanitzi el seu cognom com “Umezz”, però és que la seva raó és que així queda més occidental. No ho acabo de veure. A més, “Kazuo” sona japonesíssim. Si per exemple es fes dir “Carlos Úmez”, sí que em sonaria occidental.

**Compte: fins que els ho vaig fer veure, a Manga-News posava que s’havia iniciat el 1984. Les pàgines que l’havien pres de referència tenen la dada errònia.

***Traducció del títol feta a partir de la versió francesa.