Baptisme

Títol original: Senrei (洗礼)

Autor: Kazuo Umezu

Revista: Shō-Comi (Shōjo Comic)

Editorial: Shogakukan

Anys: 1974-1976*

Demografia japonesa: Shōjo

Gèneres: Terror, ficció científica, drama

Nombre de volums: 6 (4 en bunko i 3 en una altra edició posterior i segons WorldCat encara n'hi ha més)

Edicions fora del Japó: França (Baptism, bunko de 4 volums). Actualització a 11 de novembre de 2019: Itàlia (Senrei: Baptism, 3 volums)

Quan algú pensa en el shōjo dels setanta li venen automàticament al cap imatges de dibuixos recarregadíssims, ulls plens d’estrelletes i moltes flors. Però el cert és que ja fa molt que hi ha hagut shōjo de terror. Als anys setanta no era estrany i dels seixanta (més obscurs i difícils d’investigar) també me’n consta alguna cosa.

L’Umezu té ben assegurat el seu lloc a la història del còmic japonès. Concretament, se’l coneix pel manga de terror i escatològic. També és el suposat inventor d’un gest molt incòmode amb la mà anomenat “washu” i, a nivell públic, resulta tot un personatge. L’any passat se’n estrenar al Japó Mother, una pel·lícula autobiogràfica de carn i óssos  dirigida per ell. Com a darrera curiositat, val a dir que va protagonitzar una paròdia bastant graciosa del videoclip Thriller del Michael Jackson.

Fa uns anys, vam veure publicat seu per aquí Aules a la Deriva (Hyōryū Kyōshitsu), de la mà de Ponent Mon. Va ser un fracàs de vendes, els dos darrers volums es van publicar amb penes i treballs (i augmentant-ne el preu) i més tard va ser saldada tot i que Ponent havia afirmat que mai la rebaixaria. Malgrat que no sóc una gran fan de l’Umezu, li he de reconèixer que sap generar mal rotllo i situacions de tensió. Així doncs, com que en vaig tenir l’oportunitat, em vaig posar amb Baptisme.

El plantejament de l’obra és una mena d’actualització de La Blancaneus amb ficció científica de per mig. No m’acaba de fer el pes: un manga que llegeixo de l’Umezu protagonitzat per una dona i va i està obsessionada amb la bellesa i la joventut. Espero que la resta no siguin així.

“Mirall, mirallet màgic...”

Com anava dient: una dona que té una filla per poder-li prendre el cos tan bon punt la filla sigui prou gran. Malgrat tot, la mare comet el gran error de no saber aguantar prous anys a executar el seu pla malèfic. La seva manca de paciència acaba desembocant en la que esdevindrà la seva perdició.

La història en si conté diverses escenes que fan posar el pèl de punta i els personatges, tot i que no arriben al cor, estan molt més aconseguits i són més creïbles que a Aules a la Deriva. A més, no hi ha els descaradíssims deus ex machina de l’obra d’Umezu que ens va arribar per aquí (tret del final). També fa la impressió que a Baptisme hi passin més coses (i això que són aproximadament la meitat de volums) i la sensació d’addicció i de voler saber què passarà resulta més forta.

El tancament d’aquesta obra és, ras i curt, dels pitjors amb què mai m’hagi pogut topar. No sé fins a quin punt es tractarà d’un final imposat per l’editorial. Em nego a creure que l’autor volgués malmetre la seva obra així.

Si el final és la gran fallença de l’obra, el seu defecte lleu és l’ús i abús de flaix-bacs d’esdeveniments que el públic ja ha presenciat. Hi ha algunes escenes que pràcticament te les acabes aprenent de memòria. Això es dóna cada cop més cap a la conclusió de la història. Exceptuant aquest detall, la narració sol ser bastant fluïda.

El dibuix és el típic de l’autor: cares carregades de detall, expressions exagerades, abús de línies cinètiques i, en conjunt, bastant estàtic. Malgrat aquests tres darrers aspectes, no puc dir que em desagradi. Si més no, es tracta d’un dibuix amb força i decisió.

Un exemple de com d'estàtic arriba a ser el dibuix de l'Umezu... en escenes suposadament dinàmiques!

Les portades de l’edició francesa són d’aquelles cutrement acolorides a ordinador (les de la bunko japonesa tampoc se salven: són fotos!). Aquesta tendència em supera. Si a l’autor li fa mandra fer-ne de noves, que se’n reaprofitin de l’edició original i santes pasqües! El darrer volum inclou, a més d’un comentari del crític de manga Tomofusa Kure, un parell d’històries curtes:

- La Serp**: uns nens s’infiltren a casa d’un veí per a veure’n la serp que té com a mascota. Arrel d’això, comencen a succeir un grapat d’esdeveniments infortunats. [Nota: 5’5/10]

- La Papallona Quimèrica**: uns esquiadors es perden per la muntanya, enmig d’una tempesta de neu. El dibuix té pinta de ser més antic que el de Baptisme. M’inclinaria a dir que es tracta d’un còmic fet als anys seixanta, però sense més dades no hi puc posar la mà al foc. [Nota: 5’2/10]

Una darrera queixa: per què caram si el títol original és en japonès, l’edició en francès ha de tenir el títol en anglès? Sóc molt pesada amb això, però és que m’indigna molt.

La recomano? Si t’agrada el terror, endavant. Si et va entusiasmar Aules a la Deriva, aquesta obra et farà pujar a un altre nivell. Ara, no esperis gran cosa del final. Aquest és un manga de recorregut i no de meta. També pot agradar als lectors que van gaudir de patir amb Peach Girl per totes les escenes d’assetjament i maquinació que s’hi donen.

Nota global (històries curtes extres no incloses): 6’5/10 (El final n’ha baixat dràsticament la puntuació.)

*Compte: fins que els ho vaig fer veure, a Manga-News posava que s’havia iniciat el 1984. Les pàgines que l’havien pres de referència tenen la dada errònia.

**Traducció del títol feta a partir de la versió francesa.

DARRERA ACTUALITZACIÓ: 11 de novembre de 2019