Part del que no m'agrada de El Ministerio del Tiempo

(Possibles ESPÒILERS dels dos primers capítols de la sèrie.)

L’altre dia, vaig veure de cop dos capítols d’una sèrie nova de televisió que ha guanyat molts seguidors en poc temps, El Ministerio del Tiempo. Ha aconseguit guanyar-se el cor dels espectadors i això és tot un mèrit.

Personalment, em va decebre.

Sí, és cert: el vestuari i els decorats són una delícia visual i més si tenim en compte la barbaritat de pressupost per a tants capítols, però pel que fa a molts aspectes no em convenç. I entre ells està el fet de què tot i que la sèrie vol anar de moderna i oberta de ment, no ho acaba d’aconseguir. I per sort, veig que no sóc l’única que se n’ha adonat. Així doncs, vaig compartir aquesta “alegria” per twitter en un comentari (“M'alegra veure que hi ha qui no es deixa entabanar per El Ministerio del Tiempo. Va molt de progre, però és més del mateix.”) que lògicament no va agradar a l’staff i un dels seus membres em va contactar a les 3 hores d’haver fet el tweet. A mi, que tinc vers 20 seguidors! Alguns dels quals estrangers, per cert, i que imagino que no entenen res del que poso. La meva opinió pràcticament no és influent. No té massa sentit que perdi el seu temps en això i més tenint en compte que no tenia cap RT ni FAV.

Per si no fos poc, aquesta persona em va tirar en cara que no havia vist cap capítol i que que dolents són els prejudicis. Perdona? M’estàs retraient que tinc prejudicis quan afirmes sense proves que no he vist cap capítol? Qui té prejudicis, aquí?

En fer-li saber que havia vist dos capítols, llavors em va dir que era qüestió de gustos i que no havia d’adjectivar d’aquella manera. Jo li vaig respondre que no m’agradava com estaven enfocats els temes del feminisme i del lesbianisme. Doncs bé, en comptes de preguntar-me què no em convencia es va limitar a passar-me un enllaç on es deia que per un seguit de qüestions aquesta sèrie és feminista.

Aleshores, li vaig oferir comentar-li punt a punt què no em feia el pes i també li vaig dir que si volia esborrava el primer tweet i que li demanava disculpes si l’havia ofès. Va passar del primer comentari, però em va dir que no calia que esborrés el tweet, que tranquil·la. Li vaig proposar que si volia, li podia enviar un email, ja que per twitter comentar-ho seria complicat. I no ho vaig posar en obert, però d’aquesta manera la gent no veuria per la meva boca en què no s’havia parat prou atenció. Doncs no. Va passar de mi. Definitivament.

I jo em pregunto: a què ve tot plegat? Què pretenia, exactament? Silenciar-me? Desacreditar-me? Dialogar i debatre, per la seva actitud, segur que no. I mira, no anava a fer cap entrada en el bloc sobre això, però em va tocar la moral. Primer, em ve a buscar a dir-me que estic equivocada. Després, quan li ho rebato i li mostro que estic oberta a donar-li explicacions, passa de mi. És que ni tan sols volia que esborrés el primer tweet! No entenc res. Per postres, jo li vaig demanar disculpes i ell a mi, no. I tinguem en compte que mentre que jo em vaig ficar amb la seva sèrie, ell es va ficar amb mi directament.

Així doncs, faig aquesta entrada a guisa de carta oberta a aquesta persona que no li va agradar el meu tweet. Per si algun dia la vol llegir i acceptar una crítica que pretenc que sigui el més constructiva possible. I deixaré fora les diverses incoherències en el guió que li he vist, perquè aquesta entrada no està per a això.

Després d’aquesta llarguíssima introducció salsarossenca, toca entrar en matèria. Per què em vaig sentir decebuda amb El Ministerio del Tiempo en els aspectes mencionats?

1) Feminisme: un dels punts forts, en teoria, de la sèrie. Per què no em sembla tan feminista com vol fer veure?

a) Se’ns mostra que es posa una dona com a cap de dos homes. I amb això vol donar-se la idea de feminisme, perquè tan vàlida pot ser una dona manant com un home. Però, oh, sorpresa: aquesta dona, a la vegada, té per cap un home. Així doncs, aquests dos homes, indirectament, reben ordres d’un altre home.

b) Tenim tres protagonistes: dos homes i una dona. És a dir, que la dona compleix aquí una vegada més el paper de “la noia” del grup protagonista. Vaja, que un dels elements principals que la diferencia és, precisament, ser dona.

c) D’entre els tres protagonistes, dos pertanyen al passat i què és el del present, amb qui s’ha d’identificar el públic? Un home.

d) La pressió estètica. Seguim amb els protagonistes, dos homes i una dona. La dona és, en efecte, intel·ligent i cultivada, així com la líder del grup. Però clar, amb això no n’hi ha prou. Ha de ser jove, bonica i anar arregladíssima. En canvi, els homes poden ser més grandets, tenir un aspecte que s’assimila més a la mitja mortal i permetre’s el luxe d’anar deixats.

e) En els dos capítols que he vist, no m’he topat amb cap dona del ministeri a l’època on els protagonistes viatjaven. Han sigut sempre homes. Amb dos capítols només, probablement tingui aquí la visió bastant coartada i és probable (i espero i desitjo) que en els següents capítols la cosa s’equipari.

f) La dona protagonista coqueteja i se n’acaba anant al llit voluntàriament amb el Lope de Vega. I el protagonista del present li increpa que és una ingènua. I ella ho accepta. Discuuuuulpa? Hi ha una escena en què dos homes del carrer fan com que volen violar la dona i llavors el Lope de Vega la defensa. La dona, carregada de sang freda, li deixa anar que l’ha enxampat; que allò és idèntic a una de les seves obres de teatre, que és un director pèssim i que, en definitiva, no s’ho empassa. Això és ser ingènua? Però aprofundim més: el Lope de Vega li deixa ben clar que es tracta d’un rotllo d’una nit, ja que al dia següent ell marxa a la guerra i té una cita amb la mort. És a dir, que ella no n’esperava res més que sexe esporàdic de la relació. I tot i que arriba a voler mantenir sexe consentit i coneixent-ne les condicions, se la titlla d’ingènua*. Ah, i no només això sinó que el protagonista del present li deixa anar el rotllo de què, ai, i si es queda embarassada, però en canvi no li diu res de les MTS, altrament conegudes com “malalties venèries”. Dada: ell és infermer! I li diu això de l’embaràs i no això altre de les MTS.

g) Lligada amb l’anterior: el que fa la impressió que li passa al protagonista del present és que sent una gelosia que no se l’aguanta i marca territori. Perquè clar, coses de la vida, una dona atractiva i cultivada se sent atreta per un home cultivat i que té cura del seu aspecte que, a més, figura entre els seus ídols. En canvi, ni es planteja estar amb un home que desatén el seu físic i que es riu de la seva pròpia ignorància. Quines coses. I l’home del present fa de “bon noi”, de que “que bo sóc, que poc lligo i que dolent és el que sí lliga (encara que sigui amb un consentiment total de l’altra part i tot i que a mi m’hauria agradat lligar tant com ell)”.
h) Relacionant-la amb la 1.f. Sembla ser que, en canvi, no passa res si un home és el qui decideix enllitar-se amb una dona. Caram! L'home del passat se'n va amb la de la pensió i els seus companys, en comptes de retreure-li si es podrà fer càrrec del possible fill que podria haver concebut (i ja no parlem de les MTS, que en cap moment se les anomena...), fan broma sobre el tema. Així que vaja, aquesta doble moral ens dóna a entendre que la llibertat sexual està reservada als homes i la responsabilitat envers els fills, a les dones. Ja em direu vosaltres si creieu que això és feminista, perquè jo no ho trobo en absolut.

2) Lesbianisme: trobo molt positiu que s’incloguin personatges homosexuals en sèries on, a més, no es tracta l’homosexualitat de manera principal, ja que això visibilitza els homosexuals en productes dirigits a un grup de població més ampli. El que ja no és tan positiu és que de bones a primeres un personatge homosexual es llenci als morros d’algú del seu mateix gènere sense ni tan sols haver flirtejat i simplement per tenir la sospita (però no saber-ho del cert) de què també és homosexual. Primer, perquè és una gran falta de respecte envers la víctima del petó, li atreguin les persones del seu mateix gènere o no. A més, en aquest cas podria considerar-se d'assetjament sexual laboral i, en canvi, no se li atorga més importància un cop passada l'escena. Escena que serveix per a deixar clar de la pitjor manera possible que una és lesbiana i l'altra, heterosexual. Coi, que un tema tan seriós i delicat com aquest no es pot tractar d'aquesta manera, tan a la lleugera i frívolament, perquè transmet un missatge molt perillós tant a assetjadors com a víctimes: el típic “no n’hi ha per tant” i la consegüent impunitat que comporta. Segon, perquè dóna a entendre que els homosexuals no tenen cap mena de criteri a l’hora d’escollir parella (tant romàntica com sexual) més enllà del gènere i de si creuen que l’altra persona és també homosexual.

3) Altres:

a) Seguint amb la 1.g, que l’home del present digui que “tots els homes busquen el mateix” (parafrasejat) em sembla fatal. Primer, perquè fa referència a sexe amb dones per mitjà de falses esperances i/o mentides quan això pot ser cert en molts casos, però no ni de lluny en tots. Molts homes volen sexe amb dones en el marc de relacions sinceres i sense enganys, ja siguin d’una nit o estables. Segon, perquè aquesta afirmació és heternormativa. Tercer, perquè estableix com a meta última en la vida dels homes el sexe, quan dubto molt que el principal objectiu a la vida de la majoria d’homes sigui aquest.

* Altra cosa és que el personatge no estigui del tot ben construït: no m'acabo de creure és que una dona criada sota una doctrina tan repressora, en el si d’una família benestant i sense accés a mitjans per a evitar embarassos tingui aquella mena de conducta per molt moderna que sigui. Potser m’equivoqui i més endavant s’explica el seu rere fons, però jo la feia verge i molt contrària a mantenir relacions sexuals a la primera de canvi.