Els còmics no són
llibres. Els còmics són còmics.
No puc evitar que
em faci ràbia que es tendeixi a comparar els llibres amb els còmics perquè es
tendeix sempre a menysprear els còmics:
- Bé sigui directament algú que se’n fot de tu perquè llegeixes còmics i et retreu que et deixis de bajanades i llegeixis llibres. Encara que tu realment llegeixis més llibres que aquesta altra persona i encara que aquesta persona passi moltes estones fent activitats poc intel·lectuals i gens productives en comptes de predicar amb l’exemple.
- Bé sigui indirectament quan algú lloa el que per a ell és un gran còmic i afirma alguna cosa així com que el còmic en qüestió és literatura o que està al nivell d’un llibre. Amb això es dóna a entendre que el còmic no és un mitjà vàlid per si mateix i que només algunes honroses excepcions se’n lliuren.
Perdoni, però no.
Els còmics no són llibres. I els còmics bons són còmics bons. No llibres.
Un còmic i un
llibre són coses diferents, així com l’experiència de la seva lectura. Mai he sentit exactament el mateix llegint un bon llibre que
llegint un bon còmic. Són mitjans diferents i maneres de narrar dissemblants.
Anem a l’arrel del
problema: per què es comparen tant els còmics amb els llibres? Pel format, el
qual resulta pràcticament idèntic. Per què se s’opina que els còmics són
pitjors que els llibres? Perquè els primers estan plens de dibuixos i els
segons, de lletra. I es relacionen els dibuixos amb els nens, la gent inculta o
que no és gaire intel·ligent i la ganduleria. Les lletres, en canvi, s’associen
amb l’estudi, l’esforç, la constància, la maduresa i la intel·ligència.
Una de les característiques
que desmarquen un còmic d’un llibre és, certament, l’esforç intel·lectual. En
línies generals, en un còmic tot es dóna prou mastegat: l’aparença dels
personatges, la roba que duen, la forma de moure’s, els escenaris, etc. Els
lectors de manga ens hem d’imaginar el color, però poc més. En canvi, amb els
llibres cal fer un ús més profund de la imaginació: això implica també que el
lector en distorsiona més la història que en el còmic, ja que cadascun s’ho
imaginarà a la seva manera.
Ara és quan em ve
algú i em diu: "i els contes il·lustrats?" Jo optaria a dir que també són
llibres, ja que la imatge en la majoria dels casos no és necessària, sinó un
complement. Hi ha pares que llegeixen als seus fills contes abans d’anar-se’n a
dormir o quan estan malalts sense que els destinataris de la història vegin més
imatge que la de la portada. I els nens entenen perfectament la història. Us
imagineu, en canvi, l’experiència de què algú us llegeixi un còmic sense que
vosaltres en pugueu veure ni una imatge i sense que us sigui descrita la
situació ni els personatges? Horrible, oi?
Evidentment, hi ha
llibres on caldrà un esforç intel·lectual bastant minso i còmics difícils de
digerir. Imagineu, però, l’equivalent d’un llibre senzill en còmic i d’un còmic
complicat en llibre. El panorama s’exagera: la primera esdevindria una història
encara més planera i la segona, bastant més rebuscada.
D’altra banda, vull
deixar constància que això de l’esforç intel·lectual utilitzat no ha de ser
millor ni pitjor. De fet, aquest és el principal motiu pel qual es tendeix a
menysprear el còmic respecte la literatura.
Hi ha llibres amb
els quals s’aprèn i llibres amb què no i passa el mateix amb els còmics, les
pel·lícules, les obres de teatre, els videojocs i la resta de mitjans artístics.
Per la seva essència, resulta evident que amb els llibres aprendré molt més
vocabulari que amb els còmics. Però és que amb els còmics puc aprendre més
sobre perspectiva. A més, us diré un secret: en la majoria dels casos jo no
llegeixo còmics o llibres per a aprendre, sinó per a passar-m’ho bé. Si a més en
trec un nou coneixement, això és un valor afegit.
Els còmics són
còmics. Els llibres, llibres. I està bé que cadascú es decanti pel que més li
agradi, siguin còmics, llibres o qualsevol altra cosa.
