Títol original: Ultra Heaven
Autor: Keiichi Koike
Revista: Comic Beam
Editorial: Enterbrain
Anys: 2002-???
Demografia japonesa: Seinen
Gèneres: Ficció científica, drama, sobrenatural
Nombre de volums: 3 i aturada al
Japó
Edicions fora del Japó: França (Ultra Heaven) i Itàlia (Ultra Heaven, aturada/cancel·lada al
segon volum)
Vaig posar-me amb
aquesta sèrie sense conèixer-ne l’autor ni saber-ne res. Simplement, perquè em
va cridar l’atenció: les portades, sense gaire color, saben apoderar-se de la mirada del consumidor.
El títol és una clara referència a Ultra Man i/o Ultra Seven.
Per si no fos prou evident, dins del propi manga se’ns deixa clar. Tot i així aquest còmic no tracta sobre monstres gegants ni herois que els han de combatre,
sinó de l’ús de substàncies psicotròpiques sintètiques.
La història se situa en un futur proper, on l’ús de drogues en general no només està permès, sinó que se’n fa publicitat a tort i a dret. Hi ha molts individus que, en comptes d’anar al bar de tota la
vida a emborratxar-se, hi van a ficar-se altres substàncies psicotròpiques. “Ultra Heaven” és el
nom d’una droga il·legal fortíssima, que fa experimentar un munt de sensacions
fins i tot als que tenen una forta tolerància a les drogues comercialitzades. El Kabu està
enganxadíssim a les drogues i la descoberta d’Ultra Heaven li farà conèixer
experiències encara més extremes.
Tot i que la
premissa pugui semblar interessant, el guió de l’obra no és gran cosa i els
personatges, tampoc. El protagonista sembla tenir els seus traumes i tal, però
no s’hi arriba a aprofundir gaire.
El valor d’aquest
manga radica en les escenes en què algú experimenta els efectes de les drogues.
Resulta increïble com l’autor utilitza fantàsticament tots aquests recursos i
com, respecte a les escenes “normals”, fon les separacions entre vinyetes. La
sensació en el lector és tot un cop d’adrenalina. Com que mai he
provat drogues (i tampoc en tinc la intenció), no sé fins a quin punt serà
aproximat el que aquí se’ns mostra.
L’estil de
dibuix té unes influències descaradíssimes del Katsuhiro Ōtomo.
De fet, si m’haguessin deixat llegir unes pàgines de mostra sense el nom del
Keiichi Koike, hauria pensat que eren creació de l’autor d’Akira. Les il·lustracions estan bastant aconseguides en general, però hi
ha a vegades distribucions d’espais que no quadren bé amb la perspectiva.
La recomano? Sí. No pel guió ni pels personatges, sinó per
les escenes de surrealisme que conté, imitant “viatges” i somnis. Un clar
exemple d’obra on la narració es cruspeix tota la resta. (Consti que la imatge
de mostra que he posat no és de les més impactants, ja que prefereixo que
cadascú descobreixi la màgia d’aquest manga encarant-lo.)
Nota global (fins al volum 3): 7’5
