El Clan dels Poe

Títol original: Poe no Ichizoku (ポーの一族)

Autora: Moto Hagio

Revista: Bessatsu Shōjo Comic

Editorial: Shōgakukan

Anys: 1972-1976

Demografia japonesa: Shōjo

Gèneres: Drama, misteri, fantasia

Nombre de volums: 5 (3 en bunkō) Actualització a febrer de 2019: 2 en edició de luxe.
Edicions fora del Japó: Itàlia (Edgar e Allan Poe: Il Clan dei Poe, tres volums), Polònia (Klan Poe, dos volums), Taiwan (Bō zú chuánqí, quatre volums). Actualització a novembre de 2019: Espanya (El Clan de los Poe, dos volums de luxe).
Actualitzo a 28 d’abril de 2016: Relació amb altres mangues: Somni de Primavera (Haru no Yume, història extra)
Actualitzo a 5 de febrer de 2018: Relació amb altres mangues: La Rosa de Versalles (Versailles no Bara, Riyoko Ikeda)

Premis: Premi Shōgakukan al millor manga el 1975

Després d’haver llegit El cor del Thomas (Thomas no Shinzō), una altra obra de la mateixa autora, i tenint en compte que ambdós mangues gaudeixen d'una popularitat similar, m’imaginava que El Clan dels Poe m’agradaria molt més. Val a dir que dins de les meves preferències és extremadament difícil superar o igualar una obra de les característiques d'El cor del Thomas.

Així doncs, m’hi vaig submergir amb unes expectatives altíssimes. I me la vaig fotre. A veure’m, l’obra està bé, simplement em pensava que seria molt millor. A més, les penúries que vaig passar per a aconseguir-ne tots els volums no van fer més que augmentar les augmentar les meves ànsies per devorar aquesta sèrie.

La història gira al voltant de la temàtica vampírica, concretament del clan dels Poe. L’Edgar, el protagonista, conserva l’aparença de quan era un tendre humà de 14 anys, la qual cosa li resta molta llibertat d’actuació. Per a sobreviure en aquest món on els vampirs són minoria es veurà obligat a establir aliances que no li acaben de convèncer, així com a viatjar molt sovint. A més, haurà de lluitar contra la solitud pròpia de la seva situació. No puc dir gaire més, ja que els capítols de la sèrie no són lineals i qualsevol detall que esmenti més enllà d’això es pot considerar esbudellament de la història. D'aquesta manera, el guió es configura com un trencaclosques en què cada episodi és una peça i en què com més peces tens, més t'imagines la imatge del conjunt.

Trobo que potser és una obra massa ambiciosa i no acaba d'assolir el grau d’excel·lència que la seva autora tenia en ment. No pas pel desordre cronològic, el qual està perfectament executat, sinó per tots els personatges que ens presenta. A vegades, diverses generacions en un sol capítol. Això provoca que la major part del repertori estigui mancat d’esperit, buit. Perquè a sobre l’autora tampoc s’esforça excessivament en dotar-los de profunditat. El que menys m'agrada de tot plegat és que es fa ús i abús de l’amor a primera vista al llarg de la història. No demano que es desenvolupi una meravellosa història d’amor cada vegada, però sí una mica més de coherència. Realment, l’únic personatge amb una mica de relleu és el propi Edgar. Com a conseqüència, a nivell de muntanya russa sentimental l'obra falla estrepitosament. Només la desesperació de l'Edgar aconseguia fer-me vibrar.

Gràficament, em sembla maquíssima. Me l’esperava més recarregada, això sí. L’estil és molt tendre i algunes pàgines són autèntiques obres d’art, tant a nivell de dibuix com narratiu. Si no fos perquè la majoria d'elles revelen detalls de la trama, no hauria sabut quines posar.

 

La recomano? Definitivament, sí. Crec que tot i que els personatges, en línies generals, siguin bastant fluixos, la història està prou ben concebuda. Se li ha de reconèixer el mèrit a l’autora d’anar-la fent cronològicament desendreçada i que a la vegada es pugui seguir bé. A més, va rebre el premi Shogakukan l’any 1975 i és tot un clàssic del manga. S’ha de tenir en compte, doncs, que aquesta història la gaudiran molt més els que busquin una obra amb misteri on tot encaixi que no pas una obra amb bons personatges. Així i tot, el protagonista duu el pes de la història amb prou dignitat.

Nota global: 8/10