dimecres, 10 de setembre de 2014

El patetisme de La Capriciosa Carretera Taronja

Avís: no m'estaré d'esbudellar aquesta sèrie a la present entrada (les imatges, per això, estaran lliures de qualsevol revelació).

Sempre ho he dit i sempre ho diré: l'únic que val la pena de La Capriciosa Carretera Taronja (més coneguda com Kimagure Orange Road o, simplement, KOR) són les cançons de l'anime i alguns dels dibuixos de l'Akemi Takada.

És a dir, que el guió de la sèrie és pèssim i el dibuix del manga, bastant lletjot. La història, com en molts shōnen amb component romàntic, té la seva base en un pseudo-triangle amorós que es va complicant però que ja t'imagines de bon principi com acabarà la cosa.

Algú em pot explicar de què se suposa que va disfressada?

Fem una anàlisi de la situació:

1) En primer lloc tenim el pàmfil del Kyosuke Kasuga, un noi que no té res d'atractiu i que, a sobre, menteix constantment per a benefici propi. L'únic destacable és que té poders psíquics, els quals li venen per herència genètica. Mal diu del mangaka que s'inspirés en si mateix per a crear-lo. Si a això afegim que l'autor va crear la Madoka i la Hikaru com a les seves noies ideals de cabell llarg i curt, respectivament, tenim un complet Gary Stu amb una personalitat desastrosa. Tot i tenir carisma 0, els lectors li agafaran simpatia, ja que l'assumiran com a ells mateixos i els agradarà això de ser el centre d'atenció de dues noies més o menys atractives. Pel que fa a mi, i per si no ho heu deduït ja, és un dels meus personatges més detestats de tots els temps.

2) En segon lloc, està la Madoka Ayukawa. Gamberra suposadament incorregible que s'estova a les primeres de canvi amb una frase masclista. Ostenta oficialment el títol de la primera tsundere de la història quan realment no és així (per exemple, a La Finestra d'Orfeu [Orpheus no Mado], manga més antic que aquest, ja hi apareix una tsundere).

3) Finalment, la pobra Hikaru Hiyama. Amiga de la infància de la Madoka i gamberra també. És la noia utilitzada per a allargar fins a l'infinit la tensió romàntica entre el protagonista i l'interès romàntic real (la Madoka).


Vaja, ja així per sobre la cosa no pinta gaire bé, que diguem. Un protagonista sense cap mena d'atractiu (més enllà dels seus poders, que s'escarrassa en amagar) al darrere d'una noia creada en base a diversos fetitxismes de l'autor, però que no és gens realista. És bonica (l'autor ho intenta), toca el saxo i, tot i ser una gamberra, és bona persona. En poques paraules, es tracta de la versió femenina del noi dolent que realment no ho és tant i que amb una mica d'amor pot ser redimit. I en aquest cas, l'amor es basa en el següent:
- La mítica frase (aquí parafrasejada) de "no fumis, que sinó els fills et sortiran tarats". Realment, no sé en què pensava l'autor. Entenc que a una dona embarassada se li desaconselli fumar. Però que un tio que no té cap gran relació amb una noia no embarassada li digui això em sembla completament masclista i fora de lloc. Oi que no seria adequat que una desconeguda li digués a un noi que no fumi perquè aleshores el seu semen perdrà qualitat? Doncs això. En comptes dels múltiples càncers i malalties diverses derivades del fumar, li menciona aquest tema a una adolescent que en el que menys pensa és en tenir fills a curt termini.
- No rebutjar clarament la Hikaru, que és la millor amiga de la Madoka, i a la vegada flirtejar amb aquesta i fer-li ullets. Aquest comportament és totalment miserable i mesquí.

I a això què segueix? La Madoka s'estova, de la nit al dia deixa de ser gamberra, li somriu a la vida, assisteix més a classe i, en fi, s'enamora del patètic protagonista. Vaja, totalment surrealista tot plegat. Que el protagonista comet greus ofenses? Ella s'enfada, però a l'instant el perdona, però a la vegada es mig fa la dura, però a la vegada li somriu. Com li dic jo a això? Massoquisme i autoengany. A més, què és això de donar-li un barret de palla a un desconegut amb qui coqueteges i tot i al dia següent tractar-lo com a escòria? Realment, t'hi pares a pensar una mica i veus que la Madoka està molt mal contruïda i, com a personatge, no s'aguanta per enlloc. Podria ser un personatge i una fantasia, però es limita a ser només una fantasia.

A més, és que no entenc com dues gamberres poden, d'altra banda, ser tan toves i ser considerades com noies que no han trencat un plat en llurs vides. I deixar aquest tema de banda com si res quan se li podria treure moltíssim suc. O una mica, si més no. Crec que això es tracta d'una manera molt frívola.

El meu final ideal.

Al cap i a la fi, La Capriciosa Carretera Taronja no deixa de ser una fantasia materialitzada en forma de manganime mancat de substància. I clar, com que no deixa de ser un "innocent shōnen" i hi ha determinats tabús que no es poden sobrepassar (és a dir, la poligàmia pura i dura), doncs ens fan estar el protagonista enmig de dues noies sense acabar-se de decantar per cap quan la fantasia que realment té l'autor en ment és estar amb les dues noies a la vegada i que elles ho consentin. I potser, que entre elles s'entenguin i tot. Això ja no ho puc saber del cert. És a dir, l'autor té en ment una trama que només és concebible en un hentai sense que el públic se't mengi o els editors et censurin. Perquè està bé flirtejar descaradament amb dues noies a la vegada, dir-los un munt de mentides, no decantar-se clarament per una i rebutjar l'altra... però sortir amb elles dues a la vegada obertament, ui, no, això ja és un gra massa.