dilluns, 15 de setembre de 2014

Dues grans decepcions entre egipcis, hitites i mitans



L'Emblema de la Família Reial

Des que em vaig llegir La Rosa de Versalles (Versailles no Bara) que, poquet a poquet, li vaig anar agafant gust al manga dels anys setanta i ja he gaudit de diverses sèries d'aquesta època. La majoria d'elles, m'han agradat molt o bastant. De fet, si oficialment i degut a les xifres de producció els noranta es consideren la dècada daurada del manga, jo la considero els setanta a nivell de qualitat. Es publicava bastant menys i degut a això hom era molt més sel·lectiu a l'hora de contractar autors. Evidentment, també està el fet distorsionador que d'obres dels setanta pràcticament no n'arriben a occident i les que ho fan solen ser grans clàssics i, en canvi, dels noranta a l'actualitat en tenim un ventall bastant ampli, des d'obres boníssimes a púrries totals. Bé, el cas és que sento una gran debilitat envers el manga dels setanta.

Així doncs, m'agaradaria poder llegir com a mínim les obres més conegudes i influents de la dècada dels setanta. L’Emblema de la Família Reial (Ōke no monshō), ambientada a l'antic Egipte, n’és una d’elles i encara a dia d’avui, amb 59 volums, continua oberta.

No anava amb unes expectatives massa altes amb aquest manga degut a opinions diverses que havia llegit en diagonal. Tot i així, tampoc m’esperava aquest baixíssim nivell. La història va bastant lenteta: tarda un volum sencer en arrencar. Si només fos això, encara rai. Però és que ni les societats que se’ns presenten ni els personatges resulten creïbles. La protagonista és 100% Mary Sue. El faraó és completament irracional i no denota l’educació que aleshores rebien els de la seva condició. La germana del faraó és massa malvada, tant que tot i presentar-nos-la com a intel·ligent, realment no segueix una bona estratègia política i s’encega amb el seu únic objectiu. I així amb tants altres. Els únics que se salven són els secundaris i perquè no surten suficient temps com per a fotre la pota. Per si no fos poc, entr finals del primer volum i principis del segon ja hi ha un esdeveniment totalment contradictori i que no s'agafa per enlloc. A més, pel que llegeixo als comentaris de Baka-updates, amb el pas dels volums la cosa no millora, ans al contrari. Amb 2 toms llegits de 59, no puc fer una recensió en condicions. I tampoc pretenc continuar-la.

Allà on el Cel i el Riu Vermell es troben

Per a treure'm el mal gust de boca, vaig decidir posar-me amb Allà on el Cel i el Riu Vermell es troben (Sora wa Akai Kawa no Hotori, més coneguda com Red River o Anatolia Story), un manga amb una premissa similar, més actual, acabat i que ja tenia fa temps a la llista de pendents. Aquesta vegada, la història transcorre, però, a l'imperi Hitita Per tot arreu havia llegit bones opinions, així que imaginava que seria una bona història. El tret em va sortir per la culata. Si bé la qualitat en aquest manga és lleugerament superior a l'anterior, les meves expectatives eren bastant més altes. De fet, en termes absoluts eren altíssimes. I On el Cel i el Riu Vermell es troben no ha aconseguit arribar-hi. Una protagonista de bon principi estúpida que tira cap al marysuenisme perillosament, un príncep amb bons ideals però males maneres i una antagonista, un cop més, encegada amb el seu objectiu. Per no parlar d'un munt de coses que no tenen ni cap ni peus i contradiccions diverses en poc espai. Una descripció bastant diferent del que fins ara m'havien apuntat: protagonista intrèpida, príncep gentil i magnífica història a la qual no li sobra ni una pàgina. Deixant de banda la fidelitat històrica i l'anatomia, l'ambientació i el dibuix són macos, però és que l'execució és un desastre. M'he quedat a mitges del quart volum de vint-i-vuit i no tinc esma per a seguir aquest despropòsit.

Em fa ràbia haver-me ensopegat de morros amb aquestes dues sèries, ja que de mangues amb ambientació històrica que no siguin del Japó tampoc n'hi ha tants i aquest és un gènere que m'agrada bastant.