Peces

Títol original: Piece (ピース)

Autora: Hinako Ashihara

Revista: Bessatsu Shōjo Comic

Editorial: Shōgakukan

Anys: 2008-2013

Demografia japonesa: Shōjo

Gèneres: Misteri, crítica social, drama, romanç, amistat

Nombre de volums: 10

Edicions fora del Japó: França, Itàlia, Alemanya (Piece, Erinnerung an eine Fremde)

Premis: Premi Shōgakukan del 2013 en categoria shōjo

De la Hinako Ashihara hi ha tot just una obra publicada a Espanya: El rellotge de sorra (Sunadokei), conegut per aquí com Reloj de Arena. És un còmic que m’agrada molt (tret del final-censura): l’autora té una habilitat especial per narrar, per a les metàfores i per transmetre sentiments. Feia anys i panys que tenia ganes de posar-me amb Peces, una obra seva més recent, però mai m’hi animava perquè sempre prioritazava altres mangues. Fins que per fi li va arribar el torn.

Peces tracta sobre una investigació: una antiga companya de classe de la protagonista es mor als 19 anys. La mare li demana si pot cercar quin havia sigut el seu xicot en vida, el qual havia mantingut en secret. La premissa pot semblar un pèl inversemblant, però s’executa la mar de bé. El misteri està perfectament ben filat i sempre hi ha petites revelacions que animen a continuar llegint. És una passada. TOT encaixa. Molt, molt satisfactori. A més, ho trobo d’allò més innovador. Quantes obres de misteri són d’aquest estil?

A nivell ideològic, aquesta obra em produeix emocions contradictòries. D’una banda, hi ha coses que fa molt bé: la crítica a la grassofòbia o com pinta les relacions tòxiques, la manca de comunicació i certs punts sobre el masclisme. D’altra banda, hi aspectes que no m’agraden gens: es nota una barbaritat que l’autora està en contra de l’avortament i de la llegítima defensa. També canta un colló que l’Ashihara és molt homòfoba. L’obra té una heteronorma que, de tan descarada, es fa ridícula. Tant és així que hi ha una escena en què una noia sembla que s’hagi enamorat a primera vista d’una altra, però no: resulta que n’admira la bellesa i en vol esdevenir amiga. Per si això no fos poc, els únics dos cops que es menciona l’homosexualitat és de manera despectiva (comportament normalitzat dins de l’obra i gens criticat).

Amor Amistat a primera vista.

Dels personatges principals destacaré que són universitaris. La resta, te la deixo descobrir a tu.

La narració està molt ben polida. Hi ha un fotimer de flaixbacs molt ben enllaçats amb el present. Admirable.

El dibuix resulta expressiu i pràctic. És l’inconfusible de l’autora. A més, es nota una clara millora des d’El rellotge de sorra. I aquí hi incloc l’anatomia. No us deixeu enganyar per la portada del primer tom!

Tot i que “Piece” literalment vol dir “Peça” (en singular), entenc que l’autora va agafar el diccionari japonès-anglès i es va quedar tan ampla. La qüestió és que tot el misteri es planteja com un gran trencaclosques conformat de diferents peces que es van reunint al llarg de la investigació.  En japonès no hi ha plural gramatical, així que no és d’estranyar que els natius d’aquest idioma no pensin en detalls així si no parlen llengües estrangeres on aquest existeixi.

L’edició francesa és senzilla i duu sobrecobertes. Disposa d’una etiqueta masclista al sisè volum i una al desè que remarca que es tracta del darrer número. Hi ha fitxes de personatges a partir del sisè volum. No sé si és cosa de la traducció o del meu nivell de francès, però hi havia determinades coses que no em semblaven del tot ben adaptades. Ara, si hi ha una cosa que em foti és que posin asteriscos innecessaris. Això és un insult al públic.

Ho recomano? Diguem que “sí, però”. Com a obra de misteri està molt bé, però em fot molt aquesta aversió a l’avortament, a la legítima defensa i a les sexualitats minoritàries en general i l’homosexualitat en particular.

Nota global: 7’2/10

La Dona Moderna + La Dona Moderna: Històries Extres

Fitxa de La Dona Moderna

Títol original: Haikara-san ga Tōru (はいからさんが通る)

Autora: Waki Yamato

Revista: Bessatsu Shōjo Friend

Editorial: Kōdansha

Anys: 1975-1977

Demografia japonesa: Shōjo

Gèneres: Drama, romanç, amistat, crítica social, absurd

Nombre de volums: 7 [amb una bunkō de 4 volums (que, segons Baka, inclou el volum d’històries extres) i una reedició de 8 volums (que és en la qual crec que es basa la italiana i que probablement conté també les històries extres, a més d’una història que no té res a veure amb la sèrie)]

Edicions fora del Japó: Itàlia (Una Ragazza alla Moda, volums #1-#6 i primera meitat del #7), Indonèsia (Miss Modern)

Relació amb altres mangues: La Dona Moderna: Històries Extres (una preqüela i tres seqüeles)

Premis: Premi Kōdansha al millor shōjo el 1977, juntament a Candy Candy (Kyoko Mizuki i Yumiko Igarashi)

Fitxa de La Dona Moderna: Històries Extres

Títol original: Haikara-san ga Tōru: Bangaihen (はいからさんが通る: 番外編)

Autora: Waki Yamato

Revista: Bessatsu Shōjo Friend

Editorial: Kōdansha

Any: 1977

Demografia japonesa: Shōjo

Gèneres: Drama, romanç, amistat, crítica social, absurd

Nombre de volums: 1 (el qual probablement està inclòs en la reedició de 8 volums, que és en la qual crec que es basa la italiana)

Edicions fora del Japó: Itàlia (Una Ragazza alla Moda, segona meitat del volum #7 i volum #8 complet)

Relació amb altres mangues: La Dona Moderna (història original)

Recensió conjunta

Com tot manga destacat dels anys setanta, ja feia temps que li tenia posat l’ull a aquest. A més, m’encanta l’uniforme de les estudiants japoneses de l’època Taishō: és molt bonic i no sembla especialment incòmode. Així i tot, entre una cosa i altra, no m’hi acabava de llançar. Però bé, com que aquest maig se’n va anunciar una pel·lícula animada per a l’any vinent, vaig creure que era o ara o mai, si és que no me’n volia menjar espòilers.

La Waki Yamato és especialment coneguda tant per La Dona Moderna com per la seva adaptació de La Història del Genji (Genji Monogatari, Shibiku Murasaki), batejada com Asakiyumemishi (es podria traduir, però no té gaire sentit, ja que es tracta d’un vers de l’Iroha) i amb un dibuix ja de per si treballat dins del seu estil.

D’aquesta mangaka, anteriorment n’havia llegit el primer volum de La Petita i Bella Citutat de N.Y. (N.Y. Komachi), el qual em va semblar un nyap per com enfocava el tema de la identitat de gènere i perquè va resultar molt tòpic quan anava de trencador. M’esperava que amb La Dona Moderna fos diferent, tenint en compte que al primer volum no l’espifia tant... però més endavant, és una rere l’altra. I mira que té moltes coses bones, aquest manga, però és que les dolentes em superen.

La història té lloc a l’època Taishō, concretament a finals dels anys 10 i principis dels anys 20 del segle passat. La Benio és una suposada gallimarsot que prefereix estudiar i practicar arts marcials a l’ikebana. Un bon dia, rep una proposta de matrimoni arranjat. El seu pare no li deixa alternatives, ja que prové d’una família benestant. Els motius de la proposta resulten bastat ridículs i hipòcrites, però així i tot el seu promès (el Shinobu) ràpidament se n’enamora i no li deixarà les coses gens fàcils per trencar el compromís.

De bon principi, em va sorprendre molt gratament el fet que fes servir les paraules “masclista” i “feminista” sense cap mena de pudor. A més, l’obra té moltes reivindicacions feministes. Entre elles, la reivindicació del respecte envers les geishes i les prostitutes com a les persones que són. Així i tot, a l’autora li mancava molta formació feminista quan va fer aquest manga. L’exemple més clar és que la Benio, en un principi, fuig de la feminitat clàssica: s’emborratxa sovint i no li agraden gens l’ikebana ni la cerimònia del té. Ella prefereix estudiar, practicar arts marcials i treballar de manera remunerada... i molts cops els personatges masculins la confonen amb un home. Així i tot, és molt bonica segons els cànons de bellesa (ulls grans, cara bufona, roba exquisida, prima, rossa) i és percebuda per les lectores com femenina i delicada (tot i la seva força capaç de derrocar diversos homes, sempre que no tinguin línies de text; sinó enfrontar-se a un de sol ja li sembla complicadíssim; és com si els primers fossin NPC de poca monta de videojocs i els segons, monstres finals). L’autora defensa aquesta feminitat que fuig dels cànons clàssics sense fugir-ne del tot, però endevineu què passa quan apareix en escena una dona que de veritat no compleix amb els cànons (trans, grassa o amb la cara plena de cicatrius)? Exacte, és objecte de burla per part de l’autora i se la deshumanitza. Però una cosa exagerada: per exemple, a una escena les passes d’una dona grassa són percebudes com un terratrèmol. I això se suposa que ha de fer gràcia. Així doncs, l’autora va de moderna en fer veure que la femenitat clàssica/imposada en una dona no és imprescindible, però es nota que realment que li ho sembla.

I ara entro ja a tot drap amb la transmisogínia, perquè es mereix un paràgraf per a ella sola. La Yamato no tracta ni de casualitat les dones trans com a persones. Per a ella, les trans són acudits amb potes, res més. I és que a l’autora li sembla molt graciós riure-se’n a la seva costa de manera més o menys constant a partir del segon volum. En un lloc concret, l’autora reconeix per llavis d’aquest personatge que només la dibuixa quan no sap què fer. (I sí, cada cop que apareix aquesta dona a escena és en forma d’acudit transmisogin.)

Ep, però això no és tot el que va en contra del feminisme: aquest còmic conté una enorme cultura de la violació:

• S’hi posa de manifest que les dones atractives, sense voler-ho, desperten l’ànsia de violar en els homes més bons i ingenus i que, ai, pobrissons. Fàaaaaaastic.

• Si un amic dels personatges principals, segons es dóna a entendre, ha violat repetidament i ha organitzat violacions grupals, no se’l veu com a violador ni se li dóna mal tracte perquè ohhhh, és que és amic de la Benio, el Shinobu o qui sigui. És que se’ls dóna un pitjor tractament a les rivals romàntiques que a aquests fastigosos paios!

Per si no fos poc, tot i que ja no s’hi acarnissa tant, també és una obra homòfoba i xenòfoba.

A nivell de guió, La Dona Moderna conté molts elements surreslistes, que fan que tant determinades situacions com certs personatges resultin poc creïbles. Hi ha massa casualitats i massa facilitats per a la protagonista. Que sí, que també hi ha problemàtica, però aquesta està conduïda per al drama i/o la tensió romàntica... realment moltes solucions són d’una senzillesa que ni la navalla d’Ockham, tu. Es nota en moltes ocasions que la pròpia autora no es pren seriosament la seva obra, així com que li sobren moltes pàgines. Quelcom positiu que sí que té és que hi ha un cert treball amb els secundaris i molts reapareixen quan ja hom donava per fet que l’autora se n’havia oblidat. També es nota que l’autora es va documentar, però no excessivament.

La narració en general és molt bona, amb alguns passatges que m’han deixat obnubilada. Unes poques vegades, hi ha una narració bastant dolenta en la qual no s’utilitza correctament el llenguatge del còmic, però res greu i sobretot en escenes gracioses i sense gaire pes en la història.

Pel que fa al dibuix, la Yamato s’hi llueix, amb un bon reguitzell de vinyetes preciosistes i elaborades amb molt de sentiment. Els personatges resulten d’allò més expressius i tant la roba com el mobiliari estan detalladíssims. Ai, si el guió hagués estat fet amb la mateixa cura! Un defecte: a vegades, la moda recorda més a la dels anys setanta (època en què es va dibuixar l’obra) que a la dels anys 10-20 del segle passat (època en què té lloc la història). Si conservo aquesta obra, definitivament serà per la narració i el dibuix.

Ai... aquesta moda setantera!!

Com que ni el traductor de Google ni Wordreference m’han sigut d’ajut aquest cop, m’he hagut d’inventar la trauducció. Entre que l’obra va d’una dona suposadament moderna i algunes de les traduccions oficials del títol de l’obra (començant per la italiana) i que “Haikara-san” és un sobrenom de la protagonista, he decidit rebatejar el còmic com La Dona Moderna. Accepto matisacions per part de gent que sàpiga japonès.

L’edició italiana és extremadament barata: 5’5 € per volum amb un paper quasi blanc, una magnífica impressió i sobrecoberta. La traducció, però, no m’ha fet el pes pel següent:

• Té errades ortogràfiques que he pogut detectar jo, amb el meu italià macarrònic.

• Quan hi ha un flaixbac es retradueix en comptes de consultar què s’havia traduït anteriorment per tal de fer-ho quadrar bé.

• Hi ha moltes notes al peu que t’envien al final del volum. Ja que interromps la lectura, explica les coses al peu directament! Sinó, no posis notes i deixa que els lectors vegin les aclaracions al final. I adapta una mica més, que en determinades ocasions la voluntat de ser fidel a l’original resultava patètica. 

A nivell de maquetació, aquesta edició està molt bé en general, tret d’un comentari de l’autora que surt publicat de manera emmirallada.

Curiositat final: sospito que a Ranma 1/2 (Rumiko Takahashi) hi ha una grandíssima referència a aquesta obra.

Ho recomano? No, no i no. Fugiu-ne. Tot i que té molts aspectes que m’han agradat, em pesen molt més els negatius. Aquest és un manga que va de feminista i que a la vegada és transmisogin a uns nivells elevadíssims i conté una cultura de la violació molt marcada. A més, és bastant homòfob i racista i hi ha molts trets dels personatges poc creïbles. Per postres, li sobren pàgines.

Nota global: 3/10

El Xocolater Cortrencat

Títol original: Shitsuren Chocolatier (失恋ショコラティエ)

Autora: Setona Mizushiro

Revista: Flowers i Rinka

Editorial: Shogakukan

Anys: 2008-2015

Demografia japonesa: Josei

Gèneres: Romanç, crítica social, competitivitat

Nombre de volums: 9

Edicions fora del Japó: França (Heartbroken Chocolatier)

Premis: Premi de Manga de Kodansha a la Categoria Shōjo (no hi ha ni categoria josei ni seinen)

Ja quan vaig sentir per primer cop d’aquesta sèrie em va cridar l’atenció pel tema de la xocolata. La trama en si no m’interessava gaire: un noi japonès amb el cor destrossat decideix anar a París per aprendre tot el que pugui de xocolata i bombons. Tot per impressionar la noia que l’ha rebutjat i que porta anys passant d’ell. Uf, no, gràcies. No a més històries sobre com dedicant la vida a una persona de la qual t’has enamorat farà que aquesta caigui rendida als teus peus. No a més històries que idealitzen l’obesssió envers una persona i l’assetjament.

Per sort, aquesta història se surt bastant d’aquest tòpic. Tal i com sospitava, però, la xocolata és només una excusa. No obstant, els personatges són bastant rics i evolucionen. L’Olivier no l’aguanto, per això: manipulador fins a dir prou, bastant planet i se n’idealitzen moltes de les seves actituds tòxiques. Pel que fa a la resta:

-En Sōta: el protagonista. L’enamorat de l’amor, fins al punt de condicionar la seva vida. I així i tot, madura. És conscient que té idealitzada la Saeko i que el que fa no és del tot correcte. Una cosa que m’agrada molt d’aquest personatge: és un home heterosexual que no té cap mena de problema en dir que un altre home és ben plantat.

-La Karouko: la que va de santa però quan quelcom se surt una mica de la normativitat imperant perd els estreps (menys quan li convé). Bastant humana, amb un complex de superioritat brutal. També va madurant. Se suposa que està allà perquè les lectores s’hi identifiquin, la qual cosa xoca, però a la vegada té el seu sentit (encara que no em generi gaire empatia).

-La Saeko: en una història tòpica, ella seria o bé una malànima o bé una noia a la qual se li cau la vena dels ulls quan veu tornar en Sōta de l’estranger. Doncs bé: no compleix amb cap de les dues possibilitats. De fet, em sembla amb diferència el personatge més treballat de tota l’obra. Tot i que no coincidim en molts aspectes, com a personatge em va fascinar. Per com veu la vida i el seu pragmatisme. Per la passió per la xocolata i els dolços. Per com es rebel·la. Pel seu orgull. I, per sobre de tot, per la seva intel·ligència emocional.

-Helena: una model amb complexos sobre el seu cos. Llàstima que aquest tema es toqui molt per sobre.

-Sekiya: un jove poc sociable que s’esforça en relacionar-se amb la gent.

Del Rikudo m’hauria agradat saber més, que al final el seu paper es limita a ser el de fer de pont entre diferents personatges.

Per al Sōta, la Saeko és una fadeta capriciosa que l’inspira en les seves creacions.

Al principi vaig pensar que m’hauria agradat que hi haguessin més pàgines dedicades a París, però després vaig veure que no, que allò hauria sigut palla. De tota manera, trobo que, per explicar el que explica, a aquest manga li sobren un parell de volums. A les acaballes ja em sentia una mica com quan vaig veure El Retorn del Rei, que mai arribava el desenllaç.

Un punt destacable és que a una de les trames secundàries d’aquest manga hi ha un claríssim episodi de violència de gènere sense idealitzar excessivament (matiso perquè hi ha un aspecte que es deixa molt a l’aire; no del tot resolt). I sí, inclou violència psicològica, econòmica, física i sexual.

Un detall negatiu: l’autora no es va informar gens de com està la situació del manga a França en general i a París en particular. A França hi ha botigues dedicades al manga a mans plenes... i a moltíssimes llibreries de vell es troben un fotimer de mangues per un preu bastant assequible. A París, a més, es poden trobar diversos mangues i revistes de manga en japonès. El tema de l’anime ja no el tinc tan clar, però també hi arriben molts productes. Dubto molt que la situació hagi millorat des del 2008. Probablement aleshores hi havia més varietat.

La narració resulta molt bona. A més de ser fluïda, aconsegueix enganyar momentàniament el lectorat amb somnis i escenes que s’imaginen els personatges i retornar-lo a la realitat com si res.

El dibuix funciona, té un acabat molt expressiu i totes les galindaines em fan venir salivera. Val a dir que l’autora empra un reguitzell de flors diverses i no es queda només en les més típiques dels mangues. Així i tot, a vegades trobo el dibuix pertorbador. Un exemple? Els dits de la segona portada. Parlant de portades, ja podria haver variat la Mizushiro una mica de personatge! Que només hi apareix el Sōta a totes i cadascuna d'elles.

L’edició francesa disposa d’una grandària estàndard. El que més en crida l’atenció és el vernís ultraviolat de la sobrecoberta al títol, al nom de l’autora, al número, als bombons i a les sanefes.  Un cop més em queixaré de la traducció del títol japonès a l’anglès... i més quan part del títol ja estava a l’original en francès!! Kazé el cataloga com a shōjo quan és josei i, a més, els personatges principals són adults que treballen. A més, tot està enfocat des d’una perspectiva molt adulta; crec que no hi ha confusió possible.

El Xocolater Cortrencat potser no m’ha entusiasmat en excés, però sí que m’ha fet despertar molta curiositat per la Setona Mizushiro, més coneguda pels seus mangues Alícia, la Rosa Negra (Kuro Bara Alice, més conegut com Black Rose Alice) i Les Xicotes del Dia X (Kanojotachi no X-Day). Abans de guanyar-se la vida amb el còmic, fou dōjinka. Sempre s’ha destacat per dedicar-se al complet a les demografies femenines (concretament, al shōjo, al josei i al BL), però el passat 28 de juny va veure publicat el primer capítol del seu seinen Sóc el més ta-ta-tà del Món (Sekai de Ichiban, Ore ga ◯◯) .

Ho recomano? Si t’interessen les històries sobre embolics amorosos, endavant. Els personatges principals tenen molta vida i l’autora té una manera de tractar els temes que no es troba gaire a la ficció.

Nota global: 7’6/10

L’Harem Shōgunal

Títol original: Ōoku (大奥)

Autora: Fumi Yoshinaga

Revista: Melody

Editorial: Hakusensha

Anys: 2005-???

Demografia japonesa: Shōjo

Gèneres: Ficció històrica, política, crítica social, drama, romanç

Nombre de volums: 12 17 i obert

Edicions fora del Japó: França (Le Pavillon des Hommes), Itàlia (Ooku: Le Stanze Proibite), Estats Units (Ōoku: The Inner Chambers)

Premis:

1) El Premi al Sentit de Gènere el 2005 (atorgat per L’Associació Japonesa de Ficció Científica i Fantasia Feministes)

2) El Premi d'Excel·lència a la Japan Media Arts Festival el 2006

3) El Gran Premi dels Premis Culturals d'Osamu Tezuka el 2009

4) El Premi James Tiptree, Jr. (sobre l’enteniment del gènere en obres de ficció) el 2009

5) El Premi de Shōgakukan en la Categoria Shōjo el 2010

La Fumi Yoshinaga es destaca com a autora tant en el manga dirigit al públic femení en general com en el BL en particular. Per tant, no ens ha pas d’estranyar que els seus fans estiguin molt diversificats.

Aquest manga en concret, per la seva premissa, em cridava l’atenció feia temps. Així i tot, no el tenia entre els títols prioritaris. Per què? Doncs perquè de la Yoshinaga ja n’havia llegit Les Meves Estimades Filles (Aisubeki Musume-tachi) i el segon volum (sí, només el segon; coses que passen) de Fleca Antiga (Antique Bakery) i tot i que m’havien agradat, no m’havien tret la son. Obres de qualitat, però no d’excel·lència.

Ai, caram! Com m’equivocava amb les meves expectatives! L’Harem Shōgunal em va encisar pràcticament des de la primera pàgina. Es tracta d’un manga addictiu, ben narrat, amb grans i molt diversos personatges, amb política, amb trames de poder, amb amor, amb traïció, amb perspectiva de gènere, amb rancúnies, amb sexualitat, amb molta crítica social, amb venjança... Increïble, genial, meravellós. El guió està elaboradíssim i meticulosament filat. No hi ha caps sense lligar.

Però de què tracta, exactament? Al Japó feudal s’estén una terrible malaltia que només infecta els homes joves (cis)... i de quina manera! La mortalitat és elevadíssima. Passades unes dècades sense trobar-ne la cura, la població masculina queda dràsticament minvada, amb tot el que comporta. Està preparada una societat patriarcal per a patir tal davallada? Evidentment que no, però s’hi adapta i ocorre l’inevitable: el poder polític i econòmic passa paulatinament a mans femenines... Fins que tot el país acaba esdevenint un matriarcat. A més aprofita per tocar un fotimer de temes feministes d’actualitat la mar de ben trenats amb la trama: la descura envers la gent gran, els pèls, les cases de l’arbre...

I el nom què hi té a veure, en tot plegat? Doncs en què gran part de l’acció es desenvolupa a les estances de l’harem de la shōguna, un lloc ple d’homes joves i sans en un país on són escassos. Així doncs, malgrat el punt de partida, en el repartiment hi ha un bon grapat de personatges masculins.

Una de les seves moltes gràcies és que més o menys segueix la història japonesa (amb moltes llicències), però amb gran part dels homes substituïts per dones. En cercar sobre alguns episodis en concret, tot just he intuït fins a quin punt de detall s’ha documentat l’autora. Tot plegat, enllaçat a la perfecció amb aquesta ucronia.

L’Harem Shōgunal és una obra coral, on se’ns mostren diverses generacions de personatges i com va evolucionant la societat (sobretot les altes esferes; del poble se’n parla poc) al llarg de les dècades. Parlant de personatges, la diversitat és brutal: n’hi ha de manipuladors, d’ingenus i de bon cor, de justos i implacables, d’irascibles, de lleials... i tot plegat amb llurs conflictes i contradiccions internes. M’aturo a reflexionar-hi i me’n meravello. Tanta profunditat amb tal quantitat de personatges prové del fruit de moltes hores de feina de la gènia que és la Fumi Yoshinaga.

Aquest és el manga del que conec que més premis s’ha endut: 5 com a mínim! Tota una proesa. Per si no fos poc, gaudeix de molt bona fama al Japó i el seu setè volum va encapçalar la classificació de l’Oricon: va ser el còmic que més es va vendre durant una setmana concreta al seu país d’origen. Quants mangues poden presumir d’haver estat guardonats amb 5 premis i haver assolit, ni que sigui una vegada, el lloc número 1 de l’Oricon?

A nivell fan, a més, aquesta història m’ha aportat un personatge en concret que m’encanta, una OTP i dues HOTPs. Déu n’hi do! (No obstant, sembla que el fandom d’aquest manga no és gaire potent al país del sol naixent.)

Quan acabarà L’Harem Shōgunal? Ho desconec. Tot just enguany s’ha complert un decenni des que es va començar a publicar i la mitja surt a poc més d’un volum per any (que ja m’està bé). La història, realment, podria acabar en qualsevol moment o podria allargar-se amb quants uns volums més, ja que no disposa de protagonista. A més, en diverses ocasions, quan em venien al cap pensaments com “Serà capaç l’autora de continuar amb aquest nivell de qualitat?” o “Segur que el guió no es desimflarà?” la Yoshinaga em sorprenia amb petits girs inesperats i noves trames que li aportaven frescor a l’obra. Fins i tot alguna situació que sembla un deus ex machina més tard queda desmuntada i plenament justificada. Em trec el barret.

La narració, sense gaires experiments, resulta fluïda i atrapa el lector. No. Pots. Deixar. De. Llegir. És malaltís. Feia anys que no em passava. Els diàlegs estan mesuradíssims, la informació s’aporta en la quantitat justa i les pauses estan molt ben trobades.

El dibuix pot no agradar-te del tot, i el cert és que amb tants pentinats i robes similars és fàcil confondre personatges secundaris (i més amb aquests noms, tan poc familiars per a nosaltres), però els personatges principals estan ben caracteritzats. Val a dir que l’encerta completament en les seves diferents edats: alguns els fa de nens, passant per la joventut i la maduresa, fins a la vellesa. Trobo que això té molt de mèrit. A més, dins de llurs personalitats, són tots molt expressius, plens de vida. I els fons i la vestimenta estan treballadíssims.

No sé com seran les altres edicions, però la francesa és una preciositat i més per aquest preu (7’45 €): sobrecobertes mat de paper gruixut, cobertes i pàgines daurades, unes poques pàgines a color i una plana al principi de paper vegetal. Pel que fa a característiques menys mundanes, el segon i el novè volum contenen textos informatius, a partir del desè volum hi ha un mapa de personatges i el vuitè volum porta una faixa on Kana no la caga. Ara que parlo de pífies de Kana: fins al sisè volum, al llom hi posa “Big Kana”. A partir del setè, simplement, “Kana”. Més equivocacions: la traducció està bastant descuidada. A veure’m, amb coses pitjors m’he trobat, però que jo, que ni de lluny domino el francès, hagi vist determinats errors només vol dir una cosa: que n’hi ha molts més. [Edito, a juny del 2018, fent-ne una relectura amb els cinc sentits: sí, la traducció està farcida de pífies i no para gens d’atenció al tema de gènere, el qual és cabdal en aquesta obra. A més, hi ha coses que adapta i d’altres no i a la inversa, va canviant la terminologia en comptes de mantenir-la amb un glossari propi que tot bon traductor ha de tenir per a aquesta mena d’obres, les notes al preu es contradiuen... És una traducció feta a corre-cuita i sense cap mena de cura.] Tot plegat provoca que no pugui gaudir de la lectura de L’Harem Shōgunal al 100 %. Una llàstima. Si més no, em consolo pensant que aquesta traducció no està feta en una variant arcaica encartonada, a diferència de la de l’edició estadunidenca.

En els darrers mesos, li he agafat tírria a l’expressió “obra mestra” degut a què a la més mínima la gent l’utilitza i això la buida de significat. El concepte “obra mestra” s’associa amb la perfecció i no se n’hauria de fer ús a la lleugera. Ara per ara, d’entre els centenars de mangues que he llegit, considero que L’Harem Shōgunal és l’única obra mestra. I en deixo fora el meu manga preferit (el que ens ocupa ha esdevingut el segon). Sóc extremadament crítica amb el que consumeixo i, fins i tot, amb el que m’agrada. Si no li veig un ase, li veig una bèstia. Evidentment, el final conforma una part essencial de qualsevol obra; ja veurem si quan el llegeixi mantinc la meva valoració global sobre aquest còmic o no.

Podria continuar parlant de les meravelles de L'Harem Shōgunal, però no vull fer-me feixuga, així que ho deixaré aquí.

Ho recomano? Sí!!! Aquest manga ho té tot: premissa, personatges, guió, desenvolupament, narració i dibuix! Si en teniu l’oportunitat, feu-li una ullada ni que sigui al primer volum. Reforço la recomanació envers els interessats en la perspectiva de gènere, els enamorats de la història del Japó, els aficionats a les ucronies i aquella gent a qui li atrau la política. Imprescindible.

Nota global (fins al volum 11): 10/10
Edició a 15 d'agost de 2016, amb el 12è volum llegit: En mantinc la nota.
Edició a 19 d'agost de 2017, amb el 13è volum llegit: En mantinc la nota.