dimecres, 3 d’agost de 2016

El Xocolater Cortrencat





Títol original: Shitsuren Chocolatier (失恋ショコラティ)
Autora: Setona Mizushiro
Revista: Flowers i Rinka
Editorial: Shogakukan
Anys: 2008-2015
Demografia japonesa: Josei
Gèneres: Romanç, crítica social, competitivitat
Nombre de volums: 9
Edicions fora del Japó: França (Heartbroken Chocolatier)
Premis: Premi de Manga de Kodansha a la Categoria Shōjo (no hi ha ni categoria josei ni seinen)

Ja quan vaig sentir per primer cop d’aquesta sèrie em va cridar l’atenció pel tema de la xocolata. La trama en si no m’interessava gaire: un noi japonès amb el cor destrossat decideix anar a París per aprendre tot el que pugui de xocolata i bombons. Tot per impressionar la noia que l’ha rebutjat i que porta anys passant d’ell. Uf, no, gràcies. No a més històries sobre com dedicant la vida a una persona de la qual t’has enamorat farà que aquesta caigui rendida als teus peus. No a més històries que idealitzen l’obesssió envers una persona i lassetjament.

Per sort, aquesta història se surt bastant d’aquest tòpic. Tal i com sospitava, però, la xocolata és només una excusa. No obstant, els personatges són bastant rics i evolucionen. L’Olivier no l’aguanto, per això: manipulador fins a dir prou, bastant planet i se n’idealitzen moltes de les seves actituds tòxiques. Pel que fa a la resta:
-En Sōta: el protagonista. L’enamorat de l’amor, fins al punt de condicionar la seva vida. I així i tot, madura. És conscient que té idealitzada la Saeko i que el que fa no és del tot correcte. Una cosa que m’agrada molt d’aquest personatge: és un home heterosexual que no té cap mena de problema en dir que un altre home és ben plantat.
-La Karouko: la que va de santa però quan quelcom se surt una mica de la normativitat imperant perd els estreps (menys quan li convé). Bastant humana, amb un complex de superioritat brutal. També va madurant. Se suposa que està allà perquè les lectores s’hi identifiquin, la qual cosa xoca, però a la vegada té el seu sentit (encara que no em generi gaire empatia).
-La Saeko: en una història tòpica, ella seria o bé una malànima o bé una noia a la qual se li cau la vena dels ulls quan veu tornar en Sōta de l’estranger. Doncs bé: no compleix amb cap de les dues possibilitats. De fet, em sembla amb diferència el personatge més treballat de tota l’obra. Tot i que no coincidim en molts aspectes, com a personatge em va fascinar. Per com veu la vida i el seu pragmatisme. Per la passió per la xocolata i els dolços. Per com es rebel·la. Pel seu orgull. I, per sobre de tot, per la seva intel·ligència emocional.
-Helena: una model amb complexos sobre el seu cos. Llàstima que aquest tema es toqui molt per sobre.
-Sekiya: un jove poc sociable que s’esforça en relacionar-se amb la gent.

Del Rikudo m’hauria agradat saber més, que al final el seu paper es limita a ser el de fer de pont entre diferents personatges.

Per al Sōta, la Saeko és una fadeta capriciosa que l’inspira en les seves creacions.

Al principi vaig pensar que m’hauria agradat que hi haguessin més pàgines dedicades a París, però després vaig veure que no, que allò hauria sigut palla. De tota manera, trobo que, per explicar el que explica, a aquest manga li sobren un parell de volums. A les acaballes ja em sentia una mica com quan vaig veure El Retorn del Rei, que mai arribava el desenllaç.

Un punt destacable és que a una de les trames secundàries d’aquest manga hi ha un claríssim episodi de violència de gènere sense idealitzar excessivament (matiso perquè hi ha un aspecte que es deixa molt a l’aire; no del tot resolt). I sí, inclou violència psicològica, econòmica, física i sexual.

Un detall negatiu: l’autora no es va informar gens de com està la situació del manga a França en general i a París en particular. A França hi ha botigues dedicades al manga a mans plenes... i a moltíssimes llibreries de vell es troben un fotimer de mangues per un preu bastant assequible. A París, a més, es poden trobar diversos mangues i revistes de manga en japonès. El tema de l’anime ja no el tinc tan clar, però també hi arriben molts productes. Dubto molt que la situació hagi millorat des del 2008. Probablement aleshores hi havia més varietat.

La narració resulta molt bona. A més de ser fluïda, aconsegueix enganyar momentàniament el lectorat amb somnis i escenes que s’imaginen els personatges i retornar-lo a la realitat com si res.

El dibuix funciona, té un acabat molt expressiu i totes les galindaines em fan venir salivera. Val a dir que l’autora empra un reguitzell de flors diverses i no es queda només en les més típiques dels mangues. Així i tot, a vegades trobo el dibuix pertorbador. Un exemple? Els dits de la segona portada. Parlant de portades, ja podria haver variat la Mizushiro una mica de personatge! Que només hi apareix el Sōta a totes i cadascuna d'elles.

L’edició francesa disposa d’una grandària estàndard. El que més en crida l’atenció és el vernís ultraviolat de la sobrecoberta al títol, al nom de l’autora, al número, als bombons i a les sanefes.  Un cop més em queixaré de la traducció del títol japonès a l’anglès... i més quan part del títol ja estava a l’original en francès!! Kazé el cataloga com a shōjo quan és josei i, a més, els personatges principals són adults que treballen. A més, tot està enfocat des d’una perspectiva molt adulta; crec que no hi ha confusió possible.

El Xocolater Cortrencat potser no m’ha entusiasmat en excés, però sí que m’ha fet despertar molta curiositat per la Setona Mizushiro, més coneguda pels seus mangues Alícia, la Rosa Negra (Kuro Bara Alice, més conegut com Black Rose Alice) i Les Xicotes del Dia X (Kanojotachi no X-Day). Abans de guanyar-se la vida amb el còmic, fou dōjinka. Sempre s’ha destacat per dedicar-se al complet a les demografies femenines (concretament, al shōjo, al josei i al BL), però el passat 28 de juny va veure publicat el primer capítol del seu seinen Sóc el més ta-ta-tà del Món (Sekai de Ichiban, Ore ga ◯◯) .

Ho recomano? Si t’interessen les històries sobre embolics amorosos, endavant. Els personatges principals tenen molta vida i l’autora té una manera de tractar els temes que no es troba gaire a la ficció.

Nota global: 7’6/10