diumenge, 14 d’agost de 2016

El meu Uchūnivers






Títol original: Watashi no Uchū (わたしの宇)
Autora: Ayako Noda (altres pseudònims: Niboshiko Arai)
Revista: Ikki
Editorial: Shōgakukan
Anys: 2012-2014
Demografia japonesa: Seinen
Gèneres: Experimentació, drama, misteri, humor, crítica social
Nombre de volums: 2
Edicions fora del Japó: França (Le Monde Selon Uchu)

Navegant per Manga-News, vaig copsar la portada del segon volum d’aquest manga, la qual em va cridar poderosament l’atenció. Em vaig ficar a la seva fitxa i vaig veure que la portada del primer tom també m’atreia i que només eren dos números. Així que dit i fet: li vaig donar una oportunitat. I quina oportunitat! Aquest manga crec que acabarà sent el descobriment de l’any, com a poc.

L’Ayako Noda fa tant BL com seinen. Per al seinen utilitza aquest pseudònim. Per al BL, Niboshiko Arai. És una gran fan de la parella Karamatsu x Jūshimatsu (de l’anime Osomatsu-san, seqüela del manganime Osomatsu-kun, del Fujio Akatsuka) i n’ha fet diversos dōjinshis. Quelcom a destacar és que treballa sense ajudants. És una gran admiradora de la Kyōko Okazaki.

Prefereixo no comentar-ne gran cosa de l’argument perquè considero que ja el primer capítol té espòilers.

El meu Uchūnivers és un manga molt experimental. Utilitza un fotimer de recursos propis del còmic en general i del manga en particular i els dóna la volta i se’n fot. Es riu dels errors típics dels mangakes, dels deus ex machina, de les imposicions editorials, el fanservice i un llarg etcètera. La seva lectura em va fascinar. Sobretot el primer volum. Al segon la cosa es desinfla un xic, tot i que aconsegueix mantir el tipus.

Ja fa anys que defenso que no em val l’excusa de què com tal còmic és experimental pot ser considerat una gran obra encara que no tingui sentit i/o que estigui farcidet d’eroguro sense cap ni peus. Sí, pot tractar-se d’un document que jugui moltíssim amb el llenguatge del còmic. I què? En aquest aspecte estarà bé, però tant l’argument com els personatges seran de pa sucat amb oli. Res, que ho veig com una excusa per colar fetitxismes fastigosos* i a sobre vendre’ls com una genialitat. Que, a més, l’eroguro en la majoria dels casos és més de la mateixa merda de sempre: sexualització de noies joves violades. Però encara amb més violència de l’habitual. Que trencador!! Que irreverent!! Que políticament incorrecte!! I em fa particular gràcia que els mateixos que alaven aquestes porqueries solguin coincidir amb els que eviten a tota costa els BLs (fins i tot els més bufons).


El dibuix em fascina. Té un no sé què que m’hipnotitza. És com... net i brut a la vegada? I molt expressiu, amb moltes ombres manuals a les cares, sobretot a les vinyetes claus. Els fons potser no estan del tot elavorats i queden mig esbossats, però és que l’Ayako Noda no té ajudants!! Ho fa tot ella sola. La majoria del dibuix el fa a mà, però en retoca els desperfectes a ordinador. Un altre aspecte que me’n meravella: en només 4 anys (des de l’inici de la publicació de El meu Uchūnivers fins a l’actualitat), ha millorat un munt el traç. Em té corpresa amb les il·lustracions que va pujant als seus comptes de twitter.

Literalment, “Watashi no Uchū” vol dir “El meu Univers”. El problema rau en què el protagonista es diu Uchū i, a diferència del que passava amb Un Llarg Viarany, això és rellevant per a la trama. Així que me les he manegat amb aquest joc de paraules.

L’edició francesa està bé. En destaco que el paper és particularment gruixut i això li aporta una certa consistència. Com a extres, al final del primer volum disposa d’una comparativa de les alçàries dels personatges i al final del segon, d’un comentari de l’autora. No m’agrada, però, una adaptació que se’n fa respecte l’edició japonesa. Fa que tot plegat no quadri. Quelcom que sí que aprecio és que s’hagi fet un esforç per mantenir una tipografia similar a la de l’edició japonesa en als títols de les portades interiors (no així a l’exterior). El que no sé si detesto o adoro és el marc que li han afegit. Com a curiositat: em va fer molta gràcia que al principi del manga sortís una noia d’ascendència francesa dient que pràcticament no parlava francès... en francès!! És inevitable, però també divertit.

Ho recomano? Sí!! Molt!! És la mar dexperimental i et fas un tip de riure amb l’enginy de l’autora. Ara, millor llegir-lo si has consumit uns quants mangues abans. Sinó, no li trobaràs la gràcia per enlloc.

Nota global: 92/10

*Us poseu com us poseu, sexualitzar noies violades amb talls profunds i/o complets i envoltar-ho tot de merda i pixat és fastigós. I sí, he llegit diversos eroguros; sé de què parlo.