dissabte, 30 de juliol de 2016

El Gos del Camí Reial





Títol original: Ōdō no Inu (王道の)
Autor: Yoshikazu Yasuhiko
Revista: Mr. Magazine
Editorial: Kodansha (posteriorment, els drets van passar a Hakusensha)
Anys: 1997-2000
Demografia japonesa: Seinen
Gèneres: Ficció històrica, drama, política, crítica social
Nombre de volums: 6 (i una edició de 4 del 2014, segons dedueixo d’Amazon-Japó)
Edicions fora del Japó: Espanya (Redención, 10 volums) i una edició en xinès probablement de la Xina

Fa uns anys, ja no recordo ni on, vaig aconseguir d’oferta el primer volum de l’edició espanyola d’aquest manga. Em va agradar. Els mangues que critiquen el Japó com a país, que no l’idealitzen, ja tenen molts punts guanyats amb mi. Però és que, a més, aquest còmic em va descobrir l’existència dels ainus, un poble originari del nord del Japó (Hokkaidō i el nord de Honshu), així com de l’est de Rússia (a les illes Kurils, el sud de l’illa de Sakhalín i la península de Kamtxatka). Poques mencions es fan als mangues dels ainus i menys de tan crítiques contra els japonesos. Sembla un tema que no interessa que es parli i, de fet, encara a dia d’avui els ainus pateixen moltíssim racisme al país que té la fama de ser el més segur del món.

El cas: recentment, he tingut l’oportunitat de llegir l’obra sencera i ja que està descatalogada i pràcticament no hi ha informació en castellà a internet (i ja no diguem en català), he decidit fer-ne una ressenció.

Més que pels seus mangues de caire històric, el Yoshikazu Yasuhiko és conegut per la franquícia Gundam, sèrie de culte dins del gènere dels robots gegants. D’ella s’ha encarregat d’alguns dissenys de personatges, així com dels pinzells del manga Els Guerrers Conduits Gundam: L’Origen (Kidō Senshi Gundam: The Origin, més conegut a Occident com Mobile Suit Gundam: The Origin). No va poder acabar els estudis universitaris degut a la seva participació a les revoltes estudiantils de l’època. El 1970 va ser contractat per Mushi-Productions, l’estudi d’animació del Tezuka i al 1988 va animar-se amb el manga. Aquest és, doncs, un dels pocs autors de manga que, a més, també ha participat en diversos animes.

El Gos del Camí Reial s’ambienta al segle XIX i tracta sobre la història de dos presos polítics al Japó que aconsegueixen fugir de llur captiveri. Al llarg de l’obra es van succeïnt fets i personatges històrics del Japó, però també de Corea i la Xina. Mentre que per a algú llec en aquestes temàtiques el primer volum de l’edició espanyola resulta prou assumible, a mesura que avança la història tot es complica i esdevé difícil de seguir. Sóc conscient que no formo part del públic objectiu i que probablement als japonesos els sonaran molts dels fets i personatges. De tota manera, val a dir que hi ha molts altres mangues de tall històric que sí que he pogut gaudir bastant més, com L’Harem Shōgunal (Ōoku, Fumi Yoshinaga), Ikkyū (Hisashi Sakaguchi) o Sidooh (Tsutomu Takahashi). Crec també que part de la culpa que no hagi pogut seguir del tot bé l’obra que ens ocupa la té la narració, que en determinats passatges resulta lleugerament confusa. Res greu, però no ajuda.


Ara, si hi ha quelcom que em treu de polleguera d’aquesta obra és el pèssim tractament que se li dóna als personatges femenins. O sigui, l’autor es documenta un munt sobre història i no és capaç ni de mirar-se mínimament consells bàsics per fer personatges femenins ben construïts i no desaprofitar-los. Sorprenentment, en aquest manga sí que hi ha una dona que resulta interessant i que està tractada de manera seriosa, però apareix poquíssim. La resta de personatges femenins estan allà per ser germanes i mares o com a font de fanservice ficat amb calçador (cultura de la violació inclosa). És que és exagerat: hi ha vegades que algú es dirigeix a una dona o que l’estan presentant i aquesta es limita a somriure, sense dir res. Semblava que fossin mudes!! (Però no, no ho són.)

Si fins i tot el protagonista, que ens el pinten com el rei dels bon jans, és un misogin absolut (i no és quelcom que es critiqui, sinó que fins i tot es romantitza).

Sens dubte, el bo i el millor d’aquest manga és la crítica contra el racisme i la xenofòbia en general i la que patien i pateixen els ainus en particular.

El dibuix em sembla molt atractiu: així com mig esbossat, fet amb presses, però per una mà hàbil. Si més no, en anar llegint el manga tenia la sensació que el Yoshikazu Yasuhiko és capaç de dibuixar qualsevol cosa. No sé com descriure-ho millor; és una impressió que em feia.

La meva traducció del títol no té gaire sentit, però mirant paraula per paraula es traduiria així. Probablement es tracta d’una frase feta que no té res a veure amb el que he posat. Em sap greu no poder ser més precisa, però és que no tinc on agafar-me (i sospito que el títol de l’edició en castellà no té res a veure amb l’original).

L’edició espanyola és la típica de mitjos volums (l’únic que no són exactament meitats en aquesta ocasió): emmirallada, format A5, sense sobrecobertes i amb diverses portades inventades. Disposa dels següents extres:
-Al final del segon volum: un mapa de Hokkaidō (amb la ruta que segueixen els personatges), una cronologia i un text titulat “Sokaku Takeda y el Camino de lo Correcto” (Shinji Iwabuchi).
-Al final del tercer volum: primera part d’un diàleg entre el Kenichi Matsumoto i el Yoshikazu Yasuhiko (posa “Abiko” en comptes de “Yasuhiko” per error... EN TOT EL TEXT).
-Al final del quart volum: una cronologia, fotos “actuals” de Yupetsu, un mapa parcial de Hokkaidō i un mapa parcial de Chichibu.
-Al final del cinquè volum: segona part del diàleg entre el Kenichi Matsumoto i el Yoshikazu Yasuhiko i una cronologia.
-Al final del setè volum: fotos “actuals” de Hadoke i altres punts.
-Al final del vuitè volum: mapa del sud de la Xina i una cronologia.
-Al final del desè volum: una cronologia.

Ho recomano? Hmmm... Només si ets molt fan de l’autor o tens alguna noció de la història del Japó, la Xina i la Corea del segle XIX o t’interessa molt el tema.

Nota global: 4/10