Títol original: Piece (ピース)
Autora: Hinako Ashihara
Revista: Bessatsu Shōjo Comic
Editorial: Shōgakukan
Anys: 2008-2013
Demografia japonesa: Shōjo
Gèneres: Misteri, crítica
social, drama, romanç, amistat
Nombre de volums: 10
Edicions fora del Japó: França,
Itàlia, Alemanya (Piece, Erinnerung an
eine Fremde)
Premis: Premi Shōgakukan
del 2013 en categoria shōjo
De la Hinako
Ashihara hi ha tot just una obra publicada a Espanya: El rellotge de sorra (Sunadokei),
conegut per aquí com Reloj de Arena.
És un còmic que m’agrada molt (tret del final-censura): l’autora té una
habilitat especial per narrar, per a les metàfores i per transmetre
sentiments. Feia anys i panys que tenia ganes de posar-me amb Peces, una obra seva més recent, però
mai m’hi animava perquè sempre prioritazava altres mangues. Fins que per fi li va
arribar el torn.
Peces tracta sobre una investigació: una antiga companya de classe de la protagonista es mor als 19 anys. La mare li demana si pot cercar quin havia sigut el seu xicot en vida, el qual havia mantingut en secret. La premissa pot semblar un pèl inversemblant, però s’executa la mar de bé. El misteri està perfectament ben filat i sempre hi ha petites revelacions que animen a continuar llegint. És una passada. TOT encaixa. Molt, molt satisfactori. A més, ho trobo d’allò més innovador. Quantes obres de misteri són d’aquest estil?
A nivell ideològic,
aquesta obra em produeix emocions contradictòries. D’una banda, hi ha coses que fa molt bé:
la crítica a la grassofòbia o com pinta les relacions tòxiques, la manca de
comunicació i certs punts sobre el masclisme. D’altra banda, hi aspectes que no m’agraden
gens: es nota una barbaritat que l’autora està en contra de l’avortament i de
la llegítima defensa. També canta un colló que l’Ashihara és molt homòfoba.
L’obra té una heteronorma que, de tan descarada, es fa ridícula. Tant és així
que hi ha una escena en què una noia sembla que s’hagi enamorat a primera vista
d’una altra, però no: resulta que n’admira la bellesa i en vol esdevenir amiga.
Per si això no fos poc, els únics dos cops que es menciona l’homosexualitat és
de manera despectiva (comportament normalitzat dins de l’obra i gens criticat).
Dels personatges principals destacaré que són universitaris. La resta, te la deixo descobrir a tu.
La narració està molt ben polida. Hi ha un fotimer de flaixbacs molt ben enllaçats amb el present. Admirable.
El dibuix resulta
expressiu i pràctic. És l’inconfusible de l’autora. A més, es nota una clara
millora des d’El rellotge de sorra. I
aquí hi incloc l’anatomia. No us deixeu enganyar per la portada del primer tom!
Tot i que “Piece”
literalment vol dir “Peça” (en singular), entenc que l’autora va agafar el diccionari
japonès-anglès i es va quedar tan ampla. La qüestió és que tot el misteri es
planteja com un gran trencaclosques conformat de diferents peces que es van reunint al llarg de la investigació. En
japonès no hi ha plural gramatical, així que no és d’estranyar que els natius d’aquest idioma no pensin
en detalls així si no parlen llengües
estrangeres on aquest existeixi.
L’edició francesa és senzilla i duu sobrecobertes. Disposa d’una etiqueta masclista al sisè volum i una al desè que remarca que es tracta del darrer número. Hi ha fitxes de personatges a partir del sisè volum. No sé si és cosa de la traducció o del meu nivell de francès, però hi havia determinades coses que no em semblaven del tot ben adaptades. Ara, si hi ha una cosa que em foti és que posin asteriscos innecessaris. Això és un insult al públic.
Ho recomano? Diguem
que “sí, però”. Com a obra de misteri està molt bé, però em fot molt aquesta
aversió a l’avortament, a la legítima defensa i a les sexualitats minoritàries
en general i l’homosexualitat en particular.
Nota global: 7’2/10