Atac nº1

Títol original: Attack No. 1 (アタック No. 1)

Autora: Chikako Urano

Revista: Margaret

Editorial: Shueisha (per a la reedició en 5 volums, Earth Suppan)

Anys: 1968-1970

Demografia japonesa: Shōjo

Gèneres: Esports, amistat, romanç

Nombre de volums: 12 (una reedició de 12 cap al 1984, una de 5 cap al 2000 i una de 7 cap al 2003)

Edicions fora del Japó: Itàlia (Attack No.1, 7 volums; es basa en l’edició japonesa del 2003)

Relació amb altres mangues: Nou Atac nº1 (Sengles seqüela i spin-off, homònims. L’spin-off està dibuixat per la Kanon Ozawa)

Manga seixanter, disponible en italià i molt influent... l’havia de provar sí o sí! I és que Atac nº1, còmic sobre volei, va causar sensació al Japó a finals dels seixanta. En aquell aleshores el volei es trobava en plena efervescència després que el Japó guanyés per golejada (o hauria de dir re-rematada?) als Jocs Olímpics de Tòquio de 1964, edició en què esdevingué esport olímpic. Tant és així que els comentaristes estadunidencs, amb llur mal perdre, rebatejaren les jugadores japoneses com les “Bruixes d’Orient”. No he llegit ni vist Volei!! (Haikyū!!, Haruichi Furudate), el manganime de moda sobre aquest esport, però imagino que de manera més o menys directa deu tenir influències d’Atac nº1 (malgrat les òbvies diferències).

La premissa és bastant tòpica: la Kozue, una noia amb poca base de volei resulta ostentar un gran talent i ràpidament escalarà cap al triomf nacional i mundial. Tot i que el volei és un esport d’equip, en repetides ocasions no ho semblava. Molts cops es donava per fet que si la Kozue no participava a un partit, el seu equip perdria. I no és que només fossin deleris de grandesa seus, sinó que és quelcom recolzat també per les seves companyes i per l’entrenador de torn. A més, resulta que calia allargar el manga perquè va tenir més èxit de l’esperat (suposicions meves a l’hora de llegir l’obra) i així és com obtenim un còmic bastant monòton (que a l’equador es posen a explicar-nos moviments bàsics!!!). També resulta irònic que les autoritats acadèmiques tractin a la Kozue, ja amb renom mundial, com si no hagués aconseguit cap fita. A més, es fa ús i abús de la casualitat. Que sí, moltes obres tiren de la casualitat, però és que aquí és constant i descarat. Per si tot això no fos poc, ja cap al final es fica molt de drama amb calçador i es tracta amb nul·la sensibilitat.

No ho amagaré: va arribar un punt en què Atac nº1 se’m feia tan costa amunt, que en els partits i entrenaments anava mirant les pàgines amb pressa i sense llegir-les. Sinó, encara estaria per la meitat.

Atac nº1 conté molta violència normalitzada i desconec fins a quin punt representa la realitat d’aleshores. Durant la seva lectura he perdut el compte la de vegades que els entrenadors pegaven les alumnes, com si fos el més normal del món. Tampoc es critica gaire que un nano li fumi una clatellada a la seva xicota si aquesta li sembla massa altiva. També hi ha alumnes que es barallen i es peguen entre elles, però això ja es mostra de manera més crítica. I fins i tot, hi ha merders amb armes blanques de per mig que després són fàcilment perdonats i oblidats.

Només els primers plans de la Kozue superen en nombre la quantitat industrial de bufes d’Atac nº1

A més de tota la violència física més directa, s’hi justifiquen els entrenaments intensos i llargs (i si algú no els aguanta és perquè té la salut tocada; no perquè siguin inhumans... però després es força també a gent convalescent a dur el mateix ritme que la resta), la manipulació (i es pretén fer creure que plans fatalment traçats s’executen a la perfecció) i l’assetjament escolar en segons quins contextos (bàsicament: si el duu a terme la Kozue, és bo; si és practicat contra la Kozue, és dolent).  I coses com drogar o segrestar a una contrincant estan mitjanament mal vistes, però tampoc se’n fa un gra massa. Després, però, es demonitza la legítima defensa. Em supera la merda d’ideologia d’aquest manga.

Els personatges són allà perquè la història els necessita, però em resulten molt vacus. L’única que arribem a conèixer una mica és la protagonista, la qual és una dèspota i una sàdica tan bon punt obté una mica de poder... i, de nou, l’autora ho justifica i ens intenta vendre que és una bellíssima persona. A més a més, hi ha personatges que l’autora oblida per complet. I tot i que es tracti d’una història de volei femení, el pes de la història recau sobretot en personatges masculins. Només hi ha una excepció i no dura gaire al repartiment.

Hi ha una subtrama de romanç. Seguint la tònica, amb un tractament pèssim. L’únic que em satisfà una xic és la resolució. La resta és patètica... de manera original. Mai no m’havia topat amb tal conjunt de desastres. Com a cirereta del pastís, hi ha la idea, expressada de manera literal, que una dona només pot assolir la felicitat casant-se, tenint fills i criant-los.

L’absurditat regna a aquest manga i així és com tenim un paio tocant una guitarra enmig d’un hospital com si res, un senyor que aprèn alemany memoritzant un diccionari, mètodes d’entrenament amb ficció científica de per mig, japoneses que a estones poden comunicar-se amb soviètiques i a estones no...

És increïble que amb tot el que he comentat el final sigui prou decent. No m’ho acabo de creure. (Hi ha una seqüela, així que aquesta cloenda és fàcilment esguerrable.)

La narració en general és correcta, però sobretot als primers volums es nota que la Urano estava encara molt verda i es refugiava en la seva zona de confort: els primers plans de la Kozue, inexpressius i amb ulls de galàxia. És exagerat. Canta massa. Això millora a la segona meitat on ja no n’hi ha tants i el dibuix esdevé més expressiu. De totes maneres, les proporcions i les possibilitats d’un cos humà no estan gens ben trobades. Val a dir que l’autora comet errors de principiant tals com dibuixar la cara d’un personatge que no és el que toca o que a un personatge li peguin a la galta esquerra i li faci mal la dreta. Ara: és un goig veure segons quins conjunts seixanters.

Advertència: llegir aquest manga provoca forts dolors corporals.

L’edició italiana, en estar basada en la japonesa de 7 volums, és més gruixuda de l’habitual. Així i tot, només val 6’5 € el volum i duu sobrecobertes. El primer volum porta una faixa amb el nom que se li va posar a l’anime a Itàlia. A partir del segon volum, conté una advertència sobre l’època en què es publicà originalment el manga. Com a pegues, diré que hi ha alguns errors de retolació i que a un lloc es posa a un circumflex que la resta de vegades no s’utilitza en aquesta romanització.

Ho recomano? Gens ni mica. El guió és la mar de fluix, es nota que la història està allargada perquè sí, la protagonista no està ben desenvolupada i fa fàstic, la resta de personatges estan buits, el romanç és de pena, els partits i els entrenaments són avorrits, es justifica i normalitza tot un seguit de violència, el dibuix està ple de desproporcions i pífies, hi ha maquinacions surrealistes que es compleixen per art de màgia al peu de la lletra... Només en salvo el final i els modelets seixanters. Tret que t’interessin la història de l’spokon en particular o la del manga en general, fuig-ne. 

Nota global: 1’5/10

Desenterrant tresors III: Grazioso

De tant en tant, arriben a les meves mans coses relativament rares. El dōjinshi Grazioso (Yayoi Tachibana) és una d’elles. Publicat al març del 2011, és un dōjinshi yuri entre tants. A la vegada, però, poseeix molt d’encant. Primer: pel títol, en llengua italiana. Segon: perquè es tracta d’una història molt tendra. Això costa moltíssim de trobar, fins i tot als treballs professionals! Tercer: perquè sembla que els personatges són de l’autora.

El dibuix és el propi d’una principiant: es nota que, malgrat la bona voluntat, els fons se li resisteixen i que, en general, no dibuixa amb deseiximent. El guió no resulta excessivament original. Però bé, així i tot es tracta d’una obra molt fresca i agradable de “llegir”. 22 paginetes plenes de cura.