El yuri verd i la bisexualitat

COMPTE: Mencions constants de bifòbia + espòilers del yuri verd i altres obres

Introducció

Ah, el yuri i el seu fandom, tan bífob. Tota l’estona qualificant com a lesbianes automàticament les seves protagonistes sense més prova que llur safisme.

El manga Resulta que qui li despertava interès no era precisament un noi (Ki ni natteru hito ga otoko ja nakatta, Sumiko Arai), més conegut per aquí com "el yuri verd" o "el Julivert", és un fenomen. I com a tal, les reaccions a petita escala respecte al fandom del yuri en qualsevol altre yuri queden aquí reproduïdes en llur màxima expressió, incloent la bifòbia constant del fandom del yuri. L'occidental, si més no, que és el que més conec. Quan parli del fandom del yuri al llarg d'aquest article, doncs, serà concretament l'occidental.

Sí, el yuri verd és popu i tal, però en què consisteix exactament?

El yuri verd és un manga sàfic caracteritzat per:

I) El to de verd que empra.

II) Les seves protagonistes són aficionades a determinats grups de música anglòfons amb una gran trajectòria.

III) La publicació setmanal a Twitter en format de capítols de 4 pàgines.

I l'argument? Doncs bé: L’Aya s’enamora de qui creu que és l’encantador dependent d'una botiga de música, però en realitat és l’encantadorA dependentA... i la seva companya de classe Mitsuki. En descobrir-ho, primer sent un gran desconcert en veure que li agrada una noia (i que aquesta noia no li ha dit res al respecte de tot aquest embolic), però s’acaba acceptant com a sàfica en veure que els seus sentiments es mantenen intactes. Així, la Mitsuki li atrau amb independència del seu gènere. Per tant, l’Aya és bisexual.

Volia anar-lo llegint en físic, sent que ara s’hi publica i a molts llocs diferents, però per poder fer aquesta entrada en condicions, m’hi he hagut de posar al dia.

Desgranant la bisexualitat de l’Aya, el safisme i el duarisme del yuri verd i la bifòbia del fandom

1) L’Aya emocionada amb el seu nou enamorament i com a part activa en l’apropament, quan encara creu que la Mitsuki és un noi

L’Aya està la mar de contenta amb el seu enamorament i sospira emocionadíssima per qui creu que és un noi sense que això la incomodi més enllà del possible rebuig. Així ho demostra quan, per exemple, parla "del noi atractiu" de la botiga de discos amb les seves amigues.

L'Aya sospirant per qui creu que és un noi. Obertament, sense reserves, emocionadíssima i encantada, flors incloses.

A més, l’Aya hi té diverses aproximacions de manera activa quan encara es pensa que la Mitsuki és un noi:

I) L’Aya busca ensomniada la Mitsuki a la botiga de discos.

II) L’Aya li demana el telèfon a la Mitsuki i li apunta el telèfon a la mà.

III) L’Aya s’engalana expressament per a la Mitsuki abans d’anar-la a veure a la botiga.

IV) L’Aya li fa una llista de reproducció de les cançons que li agraden a la Mitsuki i la hi envia.

És a dir, l’Aya està encantada amb estar enamorada d’un noi, no hi veu cap mena de contradicció i ho veu normal i lògic per a si mateixa (com si ja hagués passat per això abans, tot i que per ara no s’especifiqui) i hi manté una aproximació activa. Tot al contrari del que és l’heterosexualitat obligatòria, argument que empra molta gent per poder-la requalificar com a lesbiana. Una carta que es fa servir constantment dins del fandom del yuri per requalificar com a lesbianes personatges que són a la vegada bisexuals i populars. Penso sobretot en la Suletta de Vestit portàtil Gundam: La bruixa de Mercuri (Kidō senshi Gundam: Suisei no majo) o en la Utena i l'Anthy d'Utena, la noia revolucionària (Shōjo Kakumei Utena), però hi ha molts més exemples. I ja no t'explico si ens passem a la ficció sàfica en general.

Tornant al yuri verd: hi ha molta gent que, retorçant el títol (molt binari tot, per cert), posa de manifest que per un noi que li agrada a l’Aya va i resulta que és una noia... i, per tant, per força ha de ser lesbiana. Com si, ja saps, s’hagués mostrat que a l’Aya li han agradat només noies i vers unes mil abans que li agradés la Mitsuki. Quan el que es desprèn de la trama és que la Mitsuki és la primera noia que li agrada a l’Aya... i que és bastant factible que abans d'ella li hagi agradat algun noi.

2) Les dues identitats de la Mitsuki i com l’Aya les acaba gestionant

Hi ha un arc argumental quan l’Aya ja sap que la Mitsuki és "el noi" de la botiga de discos on es fa patent que l’Aya ja ha acceptat i processat que totes dues facetes (la companya de classe i "el noi" de la botiga de discos) formen part de la Mitsuki i que, per tant, la Mitsuki li atreu moltíssim. Una demostració més de com la Mitsuki li agrada a l’Aya amb independència del seu gènere per si hi havia algun dubte encara.

*Aquí en posaré alguna imatge de l’edició en italià quan en tingui el volum corresponent.*

3) Una història d’amor i no d’orientacions

Els yuris són històries sàfiques que sovint se centren en la relació entre els dos personatges principals i molts cops aquests no tenen una orientació cànon. És ben freqüent que en els yuris l’orientació sexual tingui més aviat un paper secundari o fins i tot resulti del tot irrellevant per a la història.

Trobo que és el cas del yuri verd. Tot i que a l’Aya la trasbalsi descobrir el seu safisme i el còmic comuniqui que les sàfiques ho tenen més fomut que les heterosexuals, l’obra no se centra en la bisexualitat de l’Aya ni en l’orientació de la Mitsuki. I ja que parlo de la Mitsuki: sabem que s’ha enamorat l’Aya i prou. No sabem si li atrauen els nois o no ni tampoc si s’ha enamorat o ha sentit atracció abans per algú altre. Per tant, la Mitsuki és sàfica sense una orientació definida en el cànon, per ara. Tant podria ser lesbiana com bisexual, amb independència de la seva expressió de gènere.

Molta gent ven que el yuri verd es tracta d’una història sobre l’heterosexualitat obligatòria quan... no. No es mostra en cap moment l’heterosexualitat obligatòria com a tal. És simplement una història d’amor entre dues companyes de classe amb un parell de tocs sobre com el safisme es troba fora de la norma, sobretot tirant de l’embolic del plantejament inicial de com l’Aya s’enamora de qui creu que és un noi i com es gestiona tot plegat i després algun detall aquí i allà.

4) Les orientacions sàfiques i el yuri

Hi ha qui diu que al yuri no hi pot haver noies bisexuals perquè "el yuri és de les lesbianes", "el yuri són històries de lesbianes", etc. Això és una poca-soltada bifòbica. Del yuri en pot gaudir tothom i el yuri són històries sàfiques japoneses. El safisme inclou tant les bisexuals com les lesbianes.

Als yuris més antics que he llegit ja hi havia bisexualitat femenina:

I) Tremolors de primavera primerenca (Yureru Shōsun, Riyoko Ikeda, 1973)

II) Els solcs de l’Arc de Sant Martí: Les dones de Gèminis (Niji no Fūmon: Futagoza no Onna, història curta dins de Dones i Constel·lacions [Seiza no Onna], Miyako Maki, 1974; publicat per aquí com Mujeres del Zodíaco)

III) Benvolgut germà... (Onii-sama e..., Riyoko Ikeda, 1974-5), publicat per aquí com Querido hermano...

IV) Segueix-me (Follow me, història curta inclosa al tom Papallona de Tardor [Aki no Chō], Hisato Chiba, 1984)

A més, la bisexualitat té també el seu pes a La rosa de Versalles (Versailles no bara, Riyoko Ikeda, 1972-3; també conegut com Lady Oscar), manga amb alguna subtrama sàfica tot i que el yuri no sigui principal en aquesta obra.

I la bisexualitat continua trobant-se als yuris actuals, tot i que sigui escassa tant pel que comento al punt 3 com perquè de molts yuris es traspua que les pròpies autores no conceben l’existència de la bisexualitat o aquesta els sembla un destorb.

5) La metàfora dels gustos musicals

Hi ha una escena on l’Aya és autoconscient que si hagués tingut uns gustos musicals que encaixessin més amb els de la majoria, la seva vida seria més fàcil. Això té una comparació palesa amb la seva atracció per la Mitsuki.

*Aquí en posaré el fragment de pàgina corresponent de l’edició en italià quan en tingui el volum on surti.* 

Amb aquest fragment tens, de nou, no sé quanta gent clamant que fa referència a l’heterosexualitat obligatòria i que, per tant, l’Aya ha de ser lesbiana peti qui peti. Tinc diverses coses a dir respecte a això. La primera és que l’heterosexualitat obligatòria afecta tothom, que per alguna cosa estem en un patriarcat. I sí, aquest tothom inclou les bisexuals. Una bisexual pot sentir-se pressionada a ser parella d’un home i fins i tot s’hi pot acabar unint tot i que no l’hi atregui. El fet que a algú li atreguin els homes no vol dir que li atreguin TOTS els homes.

Segon, no em puc creure que aquesta gent estigui posant les bisexuals a la mateixa alçada que les heterosexuals en termes d’opressió respecte a l’orientació sexual. No m'entra al cap.

Tercer, aquesta gent ve a dir que les bisexuals ho tenen més fàcil que les lesbianes simplement perquè a les bisexuals els atrauen els homes. Tanmateix, diversos estudis demostren que la gent bisexual és la que està pitjor entre la gent safil·liana:

-Més pobresa

-Més suïcidis

-Menys salut (mental i física)

-Menys fora de l’armari

-Més víctimes de violència sexual

-Més víctimes de violència masclista

-Més víctimes de violència intraparella

-Més denegacions d’asil

-Menys diners destinats a la causa bisexual des de les organitzacions irisades

-Etc

Quart, si hi ha aquí una metàfora, la meva interpretació no és ni que es tracti sobre el lesbianisme ni la bisexualitat de l’Aya, sinó sobre el seu safisme en general i/o la seva atracció per la Mitsuki en particular.

6) El perfil de l’Aya

Aclariment: Sóc del parer que els perfils dels personatges són curiosos i tal, però que no deixen de ser un complement secundari.  El cànon és el que surt a l’obra i no pas el que es menciona als extres. Si els perfils es contradiuen amb el que surt a l’obra, mana l’obra.

Dit això, i ja que m’hi he aventurat, fiquem-nos de ple en la fitxa de l’Aya:

Atès que no sé prou japonès i no aconsegueixo retranscriure gran part del text (en estar escrit a mà, costa molt desxifrar-ne gran part del contingut), m’ajudaré de la versió en italià.

 

Som-hi amb la versió en italià:

Encerclat en vermell: el que no he transcrit ni traduït de la versió original, però sí traduït de la italiana. Encerclat en lila: el que he transcrit i traduït tant de l'original com traduït de la italiana.

Retraducció de la part de dalt a la dreta:

"Vermell: Amb els nois Lila: (no li interessen)"

Retraducció de la part de baix a l’esquerra:

"Vermell: Les seves notes no són bones, però com que és una bona conversadora, té molts amics i és popular entre els nois.

Així i tot, com que no sent cap interès pels nanos que van al seu institut, se la considera una persona freda.

Lila: Prefereix de lluny els tipus amb una aura de maduresa."

La gent bífoba se centra molt en la part de dalt a la dreta, on indica tant a la traducció en anglès (que és la que la gent sol emprar) com en la en italià que no li interessen els nois... però ja passa de llarg del paràgraf de baix a l’esquerra, on s’aclareix que els que no li interessen són els nois del seu insti perquè a ella li agraden els que desprenen una aura més madura. Déu nos guard que les bisexuals tinguin criteri i no s’ho vulguin muntar amb tothom, eh? Què serà el següent? Una bisexual fidel? Socors!

Però… i què diu la versió original?

Encerclat en vermell: el que no he transcrit ni traduït de la versió original, però sí traduït de la italiana. Encerclat en lila: el que he transcrit i traduït tant de l'original com traduït de la italiana. Encerclat en blau: "男子", una de les tantes maneres per dir "noi" en japonès.

Vegem les diferències més enllà del fet que a la versió italiana ho van convertir en dues pàgines.

Transcripció de la part destacada de dalt a la dreta:

"(キョーミなし)"

Traducció:

"(En passa [, dels nois].)"

Literalment seria alguna cosa així com "cap interès", però les coses s’han de traduir tenint en compte el context i més amb un idioma que no és indoeuropeu. Trobo, doncs, que la traducció a l’italià i a l’anglès és un massa literal i que realment es refereix a passar dels nois més que el fet que no hi hagi cap que li interessi. Quantes adolescents passen dels nois en general i no per això vol dir que no sentin atracció per cap d’ells?

Transcripció de la part destacada de baix a l’esquerra:

"好みなダンゼン大人びたタイプ。"

Traducció:

"De lluny, el seu tipus és la gent amb un capteniment madur."

Els "男子" encerclats de la part de baix a l'esquerra fan referència als seus companys d'institut, d’acord amb la traducció oficial italiana. "男子" vol dir noi. És a dir, primer sí que parla de nois, però després de gent sense especificar-ne el gènere.

Per tant, tirant de la traducció a l'italià i de la versió original, queda palès que primer parla de les persones a qui agrada l’Aya (els nois del seu institut) i després de les persones que li agraden a l’Aya (la gent amb un capteniment madur). Així que aquest extra en reforçaria la bisexualitat: al final el que està dient és que a l’Aya li atrau la gent, sense diferenciar per gènere.

L’Aya té un tipus ben clar i està enamoradíssima d’una persona concreta. Negar-li la bisexualitat sol ser símptoma dels estereotips bifòbics que s’uneixen en aquesta manera de pensar:

-"La gent bisexual té un desig sexual irrefrenable i es tira a la mínima tot el que es mou. (Ergo, no té cap mena de criteri.)"

-"La gent bisexual és infidel."

-"La gent bisexual necessita estar sempre amb un home i una dona a la vegada. O, en el seu defecte, anar alternant constantment."

-"La bisexualitat és una fase."

-"La bisexualitat no existeix. Ets homosexual o heterosexual." (Invisibilitat de la gent asexual+arromàntica, per cert.)

-"Les dones bisexuals en realitat són heterosexuals i els homes bisexuals en realitat són gays."

-"A la mínima de canvi, la gent bisexual et trairà."

-"La gent bisexual canvia de parer a tota hora."

I segur que me’n deixo.

També hi ha el mite bifòbic més recargolat (en ser una combinació de diversos mites bifòbics, de fet) que: "les dones bisexuals no poden estar gaire temps amb dones (si és que mai arriben a estar-hi), que sovint experimenten amb elles i al final sempre les acaben deixant per anar-se amb homes (sovint amb banyes abans de deixar-les)". Tot això és bifòbic pels motius següents:

I) Titlla les dones bisexuals de manipuladores, agressores i infidels.

II)  Increpa les bisexuals que estan amb homes i els treu el carnet de bisexuals. Ser bisexual vol dir precisament que t’atrau la gent amb independència del seu gènere... i això inclou els homes. L'atracció pels homes no fa les bisexuals ni menys bisexuals ni menys irisades ni menys feministes.

III) Hi ha una negació exacerbada a acceptar que hi ha dones bisexuals que estan amb altres dones. I així constantment es cataloga com a lesbianes dones que en realitat són bisexuals. Fins i tot quan es tracta de dones que estan fora de l'armari bisexual. Així com a cas recent, em ve al cap la Doechii, una cantant que té una relació estable amb una altra dona i que ha sigut molt clara respecte a la seva bisexualitat. Un cas de tants.

Es pot ressonar amb algú (sigui una persona real o bé un personatge de ficció) que no és exactament igual que tu. No passa res. Està bé. Part de la qüestió de la representació, a més de representar al propi col·lectiu representat, és l’empatia generada en altra gent.

7) Els colors de l’Aya a l’stand acrílic que acompanya el tercer tom del manga al Japó

Que hi ha un munt de gent dient que el fet que a un material promocional del tercer tom l’Aya estigui amb els colors de la bandera lèsbica això la confirma com a lesbiana. Això no té ni cap ni peus. I més quan la majoria de la mateixa gent no diu el mateix dels colors la Mitsuki, els quals s’aproximen molt als de la bandera bisexual. Al contrari: la gran majoria de gent d’això dels colors de l'Aya i la bandera lèsbica defensa que la Mitsuki és lesbiana, també. Llavors en què quedem? Una mica de coherència en els criteris estaria bé, si més no.

L'stand acrílic en qüestió. Taronja i rosa per a l'Aya i rosa, lila i blau per a la Mitsuki.

Això dels colors a les il·lustracions oficials està bé com a complement del cànon i no pas com a confirmació. El fet que coincideixi que l’Aya vagi de taronja i rosa a un dibuix no vol dir que sigui lesbiana.

 
Per exemple: a les il·lustracions de l’intermig dels capítols de l’anime d’Em decanto per la noble malvada (Watashi no oshi wa akuyaku reijō, escurçat com WataOshi), la Rae (la protagonista, que clarament és lesbiana; ho diu ella mateixa) apareix amb un fons de bombolles i unes lletres amb tonalitats que recorden la bandera bisexual. Això no la fa bisexual. És lesbiana i punt.

La imatge que comentava de la Rae. Rosa a les lletres i blau i lila tant a les lletres com a les bombolles, amb un fons predominantment blau.

Si els colors encaixen amb el cànon, genial. Altrament, no són concloents de res.

8) Un personatge que diu la seva orientació dins del cànon i la recepció per part del públic

També hi ha qui esgrimeix que és que encara que l’Aya digués que és lesbiana hi hauria qui continuaria insistint que és bisexual. PERDONA? Això quan coi ha passat?

Que a l’inrevés sí que se me n’acudeixen alguns exemples. Tant amb tres personatges femenins com amb un de masculí, que moltíssima gent bífoba va dient que són lesbianes/gay:

I) L’Evelyn Hugo d’Els set marits d’Evelyn Hugo (The seven husbands of Evelyn Hugo, Taylor Jenkins Reid)

II) La Hani Khan de La guia del fals festeig de la Hani i l’Ishu (Hani and Ishu’s guide to fake dating, Adiba Jaigirdar)

III) El Nick Nelson de L’Aturacors (Heartstopper, Alice Oseman)

IV) La Luz Noceda de La casa de les òlibes (The owl house, Dana Terrace i altres)

D’aquesta llista, els tres primers personatges tenen trames on van recordant al personal que són bisexuals i que volen que es tingui constància de llur bisexualitat i que no se’ls catalogui com a cap altra cosa que no sigui això. I així i tot, hi ha moltíssima gent del fandom que els requalifica com a lesbianes (Evelyn i Hani) o gay (Nick).

Dues escenes on el Nick de L'Aturacors és qualificat de gay i ell, en resposta, reivindica la seva bisexualitat. (En la segona també el xicot l'hi fa un cop de mà, també.)

La Luz no té una trama d’aquest tipus, però sí que mostra atracció tant cap a noies com cap a nois i té una sortida de l’armari bisexual, amb una imatge on saluda amb un "Hi, I’m bi" ("Sí, sóc bi"), amb tot un esplet de banderes bisexuals.

Tots ells (a més de ser bisexuals que diuen clarament que són bisexuals) comparteixen el fet que són personatges estimats pel públic, sobretot l’Evelyn, el Nick i la Luz. La Hani no tant en no ser tan anomenada la novel·la on surt com la resta d’obres citades. (Tot i que també és conegudeta.)

9) La visió de la bisexualitat per molta gent com quelcom intermedi entre la iridescència i la no iridescència

Entre la gent que qualifica com a lesbianes l’Aya i la Mitsuki, hi ha també qui diu que els oncles de la Mitsuki (un senyor i una senyora) són... bi4bi. Així perquè sí, quan no se sap ni si a l’oncle li atrauen els homes ni si a la tia, les dones. Els oncles han de ser per força bisexuals, però ni l'Aya ni la Mitsuki no en poden ser? Per què aquest canvi de criteri per a les parelles home-dona?

Així, des de la perspectiva de certa part del públic bifòbic, sembla que ni l’Aya ni la Mitsuki no puguin ser bisexuals perquè això els resta "puresa sàfica", però els oncles de la Mitsuki han de ser tots dos bisexuals perquè li cauen bé. Aquí la gent bífoba ja ni intenta en fer-los passar per gay ni lesbiana de com obvi resulta que són duàrics, així que agafa el que veu que està "més a prop" de l'homosexualitat tot i que aquesta gent segueixi veient la bisexualitat com una orientació menys irisada que l'homosexualitat.

És un fenomen que veig darrerament al fandom, amb diverses persones que afirmen quelcom per l’estil com "a mi m’agrada el yuri, el yaoi* i el bi4bi". Com si el yuri i el BL no poguessin ser bi4bi i donant a entendre que tot el bi4bi és i ha de ser duàric. (I a la vegada deixant de banda l'adonisme.)

Un cop més es retrata la bisexualitat com quelcom entre la iridescència i la no iridescència: com mig homosexualitat i mig heterosexualitat quan la bisexualitat no és ni una cosa ni l’altra i, en tot cas, és sempre 100% iridescent.

(D’aquí també, relacionat amb el punt 5, que molta gent en pensar que la gent bisexual és "mig heterosexual" tingui, com a molt, mitja opressió. O bé directament, ni mitja opressió, que per a molts determinada gent bisexual no està oprimida, sinó que a sobre té "privilegi heterosexual".)

*"Yaoi" no és un terme que empri jo, sinó aquesta gent que comento. En el fandom angloparlant veig més tendència a emprar "yaoi" que no pas "BL".

10) La mutabilitat del cànon

Per tancar l’article, faig una concessió: sí, el cànon pot canviar. Fet i fet, ens trobem davant d'una obra oberta. Mentre redacto aquestes línees, però, el cànon és:

I) L'Aya és bisexual.

II) L'orientació de la Mitsuki, dins del safisme, és desconeguda.

III) L'orientació / Les orientacions dels oncles de la Mitsuki, dins del duarisme, és/són desconeguda/es.

Que l'orientació sexual canònica d'algun personatge variï ha passat ja en altres mangues, com ara:

-Passeig en família (Ohana Holoholo, Shino Torino): al primer tom hi havia tres personatges que a tots els efectes eren bisexuals. Al llarg dels volums hi ha coses que van traspuant cap a altres direccions i, finalment, al darrer volum es revela que cap d’ells no és bisexual, sinó que es tracta d’una lesbiana i dos gays.

-La bandera blava (Ao no flag, Kaito; també conegut com Blue flag): al llarg del manga hi ha una noia que està concebuda clarament com a lesbiana i a l’últim capítol et mostren que en realitat és bisexual.

Depèn de com es faci crec que podria estar bé, però si m’hi he trobat, no ho recordo. En els dos casos citats, trobo que està molt mal dut.

FONTS:

Obres de ficció

-Benvolgut germà... (Onii-sama e..., Riyoko Ikeda; publicat per aquí com Querido hermano...): manga

-Els set marits d’Evelyn Hugo (The seven husbands of Evelyn Hugo, Taylor Jenkins Reid)

-Els solcs de l’Arc de Sant Martí: Les dones de Gèminis (Niji no Fūmon: Futagoza no Onna, història curta dins de Dones i Constel·lacions [Seiza no Onna], Miyako Maki, 1974; publicat per aquí com Mujeres del Zodíaco)

-Em decanto per la noble malvada (Watashi no oshi wa akuyaku reijō, escurçat com WataOshi): Novel·les, manga i anime

-L’Aturacors (Heartstopper, Alice Oseman): còmic

-La bandera blava (Ao no flag, Kaito; també conegut com Blue flag)

-La casa de les òlives (The owl house, Dana Terrace i altres)

-La guia del fals festeig de la Hani i l’Ishu (Hani and Ishu’s guide to fake dating, Adiba Jaigirdar)

-La rosa de Versalles (Versailles no bara, Riyoko Ikeda, 1972-3; també conegut com Lady Oscar): manga

-Passeig en família (Ohana holoholo, Shino Torino)

-Resulta que qui li despertava interès no era precisament un noi (Ki ni natteru hito ga otoko ja nakatta), també conegut com el yuri verd o el Julivert: manga en si + compte de Twitter de l'autora (@agu_knzm).

-Segueix-me (Follow me, història curta inclosa al tom Papallona de Tardor [Aki no Chō], Hisato Chiba)

-Tremolors de primavera primerenca (Yureru Shōsun, Riyoko Ikeda)

-Utena, la noia revolucionària (Shōjo Kakumei Utena): anime

-Vestit portàtil Gundam: La bruixa de Mercuri (Kidō senshi Gundam: Suisei no majo): anime

Articles/enllaços/llibres d'assaig

El japonès depèn molt del context: https://bsky.app/profile/sakaimii.bsky.social/post/3lixvgpw2os27

La bisexualitat de la Doechii: https://x.com/_forbisexuals/status/1880627225336467959

La pitjor qualitat de vida de la gent bisexual:

-A closer look: bisexual transgender people (Movement Advancement Project, BiNetUSA, Bisexual Organizing Project, Bisexual Resource Center i National Center for Transgender Equality)

-Bisexuality, poverty and mental health: A mixed methods analysis (Lori E. Ross, Laurel O'Gorman, Melissa A. MacLeod, Greta R. Bauer, Jenna MacKay i Margaret Robinson)

-‘Brilliant at survival’ — Long Covid afflicts trans and bi patients at highest rates (Mary Steffenhagen)

-Invisible majority: bisexual people seeking asylum “Not worthy of belief” (Delaram Rezaei Khonakdar)

-Long COVID is more common in bisexual and trans people. The reasons why are complicated (Miles Griffis)

-Mental well-being, sexual orientation, and interpersonal stigma in cisgender adolescents in Catalonia, from a gender and territorial perspective (G. Drou Roget, M. Bosque Prous, H. González Casals, E. Teixidó Compañó, C. Vives Cases, C. Folch, E. Sánchez Ledesma, J. Rogés, G. Serral i A. Espelt)

-Resistencia bisexual: mapas para una disidencia habitable (Elisa Coll)

-Sexual orientations and poverty in the UK: A review and top-line findings from the UK household longitudinal study (Noah Uhrig)

-The untellable bisexual asylum stories (Zeynab Peyghambarzadeh)

-https://www.regio7.cat/manresa/2025/02/13/els-nois-noies-bisexuals-tenen-114241748.html

-https://x.com/bisexualarchive/status/1739379034323071315

-https://x.com/themoonisbi/status/1844627842669166652

Top 10 de còmics no mangues de 2024

El còdex negre

Entraran en aquesta classificació els còmics que no siguin mangues i que llegís per primer cop durant l’any passat, ja fos totalment o parcial. És a dir, obres de les quals llegís pàgines que no havia llegit abans.

Abans de donar pas a la llista, repeteixo el parell de puntualitzacions de les llistes del 2022 i del 2023:

-Si les meves circumstàncies fossin unes altres, estic convençuda que Dark Mambo (Mahō Usagi) entraria a la llista. Però les meves circumstàncies són les que són: sóc amiga de l’autora i em veig incapaç de distanciar-me prou de l’obra com per ficar-la en una classificació.

-D’altra banda, el 2024 tampoc no vaig fer la relectura i corresponent lectura de les noves pàgines de Nova (Novae, Kaiju), el còmic guanyador de les edicions del 2020 i el 2021. Tres anys seguits ja sense posar-m’hi, quin desastre. Serà el 2025 l’any que per fi hi torni?

A part de les puntualitzacions anteriors, cal tenir en compte que gran part dels còmics no mangues que llegeixo són obres curtes. Si, a part d’això, alguna de les més llargues i amb novetats l’any passat no repeteix, possiblement és perquè se m’ha desinflat.

Sento un fort agraïment per la gent que fa fanzines i és que més de la meitat de la llista l’ocupen còmics autopublicats en paper! I encara més per la gent que publica fanzines en català. Moltes, moltes gràcies. Us mereixeu un monument!

Així doncs, heus aquí el top 10 del 2024:

La Cosmos i la Waterfall

1) El còdex negre (Codex black, Camilo Moncada Lozano, Oniria Hernández Vargas i Ángel de Santiago): Feia molt de temps que volia gaudir d'una història ambientada a les civilitzacions asteca, maya, inca i/o una de contemporània i, després d'alguns intents, per fi va arribar el dia. Quantíssima documentació i quin esplet de color! Tot això, acompanyat de personatges que es fan estimar i que van creixent i amb un molt bon equilibri entre escenes quotidianes i d'acció. El còdex negre tracta de les aventures que seguiran la Donají (la qual duu una roba habitada per un déu) i l'Itzcacalotl (el qual ha ressucitat amb poders màgics relacionats amb els corbs) per trobar el parador del pare de la primera, atès que porta anys desaparegut. Potser la premissa és una mica típica, però val la pena. Hi ha personatges que es fan estimar, una ambientació d’allò més rica, detalls molt cuidats (com la diferència de cultures, divinitats i llengües en el territori), acció, aventures, política, màgia… Aquest còmic em té ben fascinada.

 

2) La Cosmos i la Waterfall (Cosmos & Waterfall, Chris G. Represa): un còmic d'aventures per l'espai, amb romanç sàfic, despertar bisexual (amb menció expressa a aquesta paraula), crítica social i un toc d'humor. Tot comença amb la Cosmos, una carcellera espacial que es fuga amb la Waterfall, una de les recluses que custodia perquè no troba just que la tinguin captiva i la vulguin matar, però perquè està farta de la seva feina i vol un canvi a la seva vida. Juntes viuran una vida de fugitives i potser s’animaran a continuar la revolució que la Waterfall havia deixat a mitges i tot.

Compartim el rumb

3) Compartim el rumb (Share me ship, Helsenn): còmic aquil·lià sobre un corsari i un pirata que fa temps que s’agraden i per fi s’emboliquen. Molt ben dibuixat i narrat. Una delícia. A més, el pirata és trans. Un dels pocs BLs que m'he trobat amb representació trans per part d’un dels integrants de la parella.

4) Esgrima (Fence, C.S. Pacat, Johanna theMad i Joana Lafuente): seguim amb els estira-i-arronses entre el Nicholas i el Seiji. Un noi que de poc ha pogut seguir a un insti car amb una beca a través de l’esgrima i un noi amb nivell d’esportista olímpic pel que fa a l’esgrima. Entre altres qüestions. Combina la mar de bé la tensió dels duels amb les relacions entre els personatges.

Si més no, la sisena entrega ha mostrat el Harvard Lee (capità de l'equip) com a bisexual. Al tanto que va de canto: un personatge que és a la vegada un noi, negre i bisexual. Ja costa de per si trobar representació de la bisexualitat masculina a la ficció, doncs amb personatges negres molt, molt més. És maco veure com un personatge positiu i amb pes a la història com el Harvard Lee (i malgrat que no sigui el protagonista) és un noi negre i bisexual i rep tant d'afecte i admiració dins de la sèrie. I que tampoc és perfecte: no és imbatible i té els seus moments de trapelleries.

5) El lladre de prunes (Violeta Serratosa “VIU”): vuit sospitosos, només un culpable. Però qui? Qui ha robat les prunes que hi havia a la taula del jardí? Descobreix-ho amb el jove detectiu Kotorro Mouri! Tot un homenatge a les històries de misteri, amb una llista il·lustrada de proves, fitxes dels sospitosos, un mapa i fins i tot adhesius i una pàgina de notes! Tot de color verd.

Esgrima

6) Manual d’escombres (voladores) (Violeta Serratosa “VIU”): les diferents fases per treure’s el carnet de conduir escombra. Molts paral·lelismes clars amb el procediment per obtenir el carnet de cotxe o de moto, amb el material extra (incorporat després de la impressió) següent: un pamflet publicicitari de l’escombraescola, uns apunts (amb el fons quadriculat) amb les diferents velocitats, un examen tipus test i un sobre amb el carnet de conduir i un adhesiu de conductora novella. Quina filigrana, tu. Tot de color blau.

7) Contes del Sol i la Lluna (Tales of the Sun and Moon, Maru Salmons i Jud Moreno): un BL amb 4 episodis sobre la joventut d’un príncep i el seu escuder. Fets amb cura i molta ànima.

8) Renée (Onzzes): vampirisme sàfic en català! Tant al top de mangues com al top de còmics no mangues. Però a Renée amb la clara diferència que és el tema central de l’obra, que la història està concebuda en català i que s’ambienta a la Catalunya noucentista, lluita de classes inclosa.

9) Meumixets: A berenar! (Miaumis: ¡A merendar!, Moni Moni): un còmic ben bufonet, amb algunes receptes de postres, així com dibuixos amb modelets.

10) Adopta'm (Gema Foz): un còmic fet íntegrament a aquarel·la sobre un gos vell que ja ha perdut l'esperança que algú l'adopti.

Top 10 de mangues (i encara més mencions d’honor) de 2024

Nota 1: La majoria de les traduccions de títols d'aquesta entrada les he fet jo, però algunes el Klonos. Concretament, les que ha fet ell són i si no me'n deixo cap: El torronet de l'Aa, L'esblaimada Dionne, Una pàgina d’un dia d’hivern i L'època del verd esclatant.

La pinxa i la nova

Nota 2: Volia afegir enllaços a tot el que m'he anat copiant de coses que ja havia dit, però Blogger m'ha esborrat la feina feta i passo de tornar-ho a fer, que és un rotllo. Així que res: pràcticament tota l'entrada és un refregit entre la de l'any passat i els meus Twitter i Bsky. Òbviament, les coses estan reestructurades i hi ha quelcom nou, però això.

Entraran en aquesta classificació mangues que llegís per primer cop durant l’any passat, ja fos totalment o parcial. És a dir, obres de les quals llegís pàgines que no havia llegit abans.

Al 2024, em vaig mantenir. La majoria de manga que vaig llegir continua sent en francès. Per fi vaig polir les coses que tenia pendents en alemany. I vaig tirar d’aquella manera amb el japonès, sense avançar-hi gaire. En italià va caure alguna coseta. Ara, la gran alegria és que en català cada cop hi ha més opcions, tot i que la demografia femenina continuï ben pobra i hi hagi traduccions molt millorables. (Com passa també amb molts mangues en castellà, dit sigui de pas i malgrat que hagi quedat palès que moltes traduccions de manga al català es facin a partir del castellà i/o que se n’aprofitin els materials, amb tot el que comporta. I això sense una rebaixa en el preu.)

Continuo llegint i provant molts mangues, però em sento sobrepassada amb l’allau de novetats… d’entre les quals ben poqueta cosa m’interessa.

Hi ha mangues que, pel motiu que sigui, han estat a la llista en edicions anteriors i en aquesta edició no hi són. Poden haver-hi tres motius principalment: els darrers toms no m’han agradat tant com els anteriors, l’any passat no en vaig llegir noves pàgines o bé el manga està complet i ja n’havia acabat la lectura.

Sense més preàmbuls, heus aquí el meu top 10 de mangues del 2024:

El torronet de l'Aa

1) La pinxa i la nova (Sukeban to tenkōsei, Fujichika), més conegut per aquí com La macarra y la nueva: yuri amb sukebans, ambientat als anys vuitanta, la mar de bufó, clarament sàfic des del primer capítol, tendre, divertit i amb acció. Què més puc demanar? Totes dues protagonistes es fan estimar. Però de què va? La Riri, una nova estudiant, li demana a l’Atsuko, la pinxa de l’insti, que li llegeixi paraules bufones. Sorprenentment, l’Atsuko accepta. I així van teixint una relació de companyes i amistat mentre cadascuna es va enamorant de l’altra. Fins aquí el copiaenganxa de l’any anterior, en el qual també es va fer amb el primer lloc. Com s’ho fa per mantenir-lo? Doncs és que aquest manga em toca el cor i malgrat els seus defectes (això que l’Atsuko tingui els cabells escalats o no depenent del que requereixi l’estètica de la situació com es menja? i el drama de gelosia totalment gastat i innecessari?) el trobo magnífic. En el segon volum hi ha un ball sàfic i una escena final molt ben trobada i que sap fondre d’amor el públic. Quines ganes de llegir-ne el tercer i darrer tom!

2) El torronet de l'Aa (Aa-chan no Omoibito, història curta inclosa al tom L’època del verd esclatant, Fresh green no kisetsu, Yukiko Shino): aquesta obra em genera tot un torrent d'emocions. I és que al·lucino amb moltes coses. 

 

Estem parlant d'un manga yuri del 1978 que té tot això:

-Institut al Japó.

-Gran nivell de quotidianitat.

-Homofòbia interioritzada.

-Una familiar referent que és sàfica.

-Plantejament de les crisis de gènere que pot produir pertànyer a una orientació minoritària en un món que les penalitza.

-Final feliç.

Es va publicar en tom (1979) poc després de sortir a la revista Lala (1978)! I no se'n parla! Que potser no és el manga més fàcil de trobar, però coi! Que no va publicar-se només en una revista i au!

Aprofito l'avinentesa per recordar l'entrada del Klonos i meva sobre shōjoseis antics amb yuri: https://fullesdansaires.blogspot.com/2019/04/vintage-yuri.html

Lilibet, talment una flor

3) Lilibet, talment una flor (Hana no yō na Lilibet, història curta dins del volum homònim, Joseph Sheridan Le Fanu i Masako Watanabe): shōjo setanter, yuri vampíric i obra de terror. Concretament i tot i que no s’especifiqui al volum, es tracta d’una reinvenció del clàssic sàfic de vampirisme Carmilla (Joseph Sheridan Le Fanu). La Watanabe en va modificar l'ambientació, els noms i determinades circumstàncies respecte al plantejament i al nus i en va elaborar una conclusió diferent, més esperançadora, tot i que l’status quo final pugui ser el mateix. És d’agrair que en aquesta versió no es reprodueixi el racisme de l’original.

4) El meu institut d’heroisme (Boku no hero academia, Kohei Horikoshi), més conegut a Occident com My hero academia (MHA): o, més aviat, El meu institut de yuri bisexual (Watashi no bisexual yuri academia, que a Occident quedaria com My bisexual yuri academia [MBYA]).  Sí, ho confesso amb el cap ben alt: vaig buscar llistes amb els capítols de les Togachako i és el que he llegit de l’obra. Concretament, fins al tom 39. M'ha agradat moltíssim. Poder gaudir de safisme de fantasia bi4bi en català és magnífic. N'estic preparant una entrada per a quan n'hagi llegit el 42è tom en català.

5) La potent Antonieta (Power Antoinette, Akinosuke Nishiyama i Shima): el manga sense solta ni volta que m’ha fet petar de riure. Una ucronia sobre músculs i on la Maria Antonieta esquiva la guillotina. Així, la Maria Antonieta esgrimeix una mena d'espasa feta amb la fulla de la guillotina que l'hauria d'haver mort, la Rose Bertin combat amb fils, el Charles-Henri Sanson es vesteix de nena bufona i si la cavallera d'Éon no està enamoradíssima de l'Antonieta, li falta ben poc.

MBYA

6) La germana gran fuma i la petita manipula (Kemutai ane to zurui imōto, Battan), més conegut a França com Jalouses i per aquí com Hermanas en guerra: sempre ho dic, però quina grandíssima autora que és la Battan! T’atrapa amb els seus narració, dibuix i personatges. Té diversos moments que, de tan reals, fan mal. En aquesta ocasió ens presenta dues germanes que passen a conviure després que es mori la mare. La cuidadora sacrificada i la sangonera empedreïda. Però ara a la cuidadora ja en té el pap ple i ha decidit que ja n’hi ha prou, que no pensa tornar a deixar-se trepitjar. I passa a tractar el marit de sa germana com una cosa. Què farà el marit? I la sangonera? La cuidadora sabrà mantenir la sang freda?

7) La Cuina dels Barrets Punxeguts (Tongari Bōshi no Kitchen, Kamome Shirahama), més conegut per aquí com Kitchen of witch hat: m’agrada molt més un spin-off de cuina on “no passa res” que la sèrie principal, la qual té misteri i drama? Doncs sí, sí i resí. Abans ja em passava, però ara la diferència encara és més abissal. El manga original m’ha anat mostrant diferents detalls que no em convencen o que directament no m’agraden gens, per no dir que té molts fronts oberts i la trama no acaba de poder-los gestionar. En canvi, La Cuina dels Barrets Punxeguts m’entendreix i és una obra coherent amb si mateixa. Tendríssim i fa que emparelli dos personatges (l’Orugio i el Qifrey) que l’original, no (bàsicament, el Qifrey de la sèrie original no es mereix l’Orugio; aquí, en canvi es nota com s’estimen i es respecten mútuament). La trama se centra en l’elaboració de plants cuinats amb ingredients de fantasia, però molts d’ells (o tots) es poden recrear mitjançant ingredients reals. Sovint em ve la salivera llegint aquest manga i l’estómac m’acaba raucant. A més, la traducció és boníssima, la qual cosa enriqueix la lectura. Es nota que la traductora té un glossari de termes per mantenir-ne la traducció cada vegada. Molt bona feina.

La potent Antonieta

8) L'espia i la seva família (Spy x Family, Tatsuya Endo): tot i que enguany ha tingut un altre flaixbac, aquest m’ha convençut, a diferència de l’anterior. Un manga d’acció i comèdia que aprofita per enviar un missatge antiguerra. La trama segueix avançant al seu ritme, però no gaire, perquè el seu atractiu principal són les interaccions entre els personatges i l’argument és més aviat una excusa. I ja va bé així.

9) El departament de disseny de la gènesi (Tenchi Sōzō Design-bu, Hebi-zō, Tsuta Suzuki i Tarako), escurçat com Tendebu i més conegut a segons quins països occidentals com Heaven’s Design Team: el meu cor està trist perquè m’he posat al dia d’un manga del qual gaudeixo moltíssim i que porta la tira i mitja aturat, sense esperances que continuï.  Un manga tan esbojarrat com didàctic.

10) Que dius que tot home que s'interposi en una relació sàfica ha de morir?! / El teu virtuosisme m’emociona molt més que cap petó que em puguis fer (Yuri ni hasamaru otoko wa shine ba ii!? / Kiss yori mo kimi no neiro de me ga sameru, Yomogimochi, 2021-obert), més conegut als Estats Units com Boys gilding the lily shall die!?: yuri de música on una de les noies és una apassionada de la música i l’altra una virtuosa per a qui la música és un càstig. La primera s’admira del virtuosisme de la segona i la segona s’admira de la passió de la primera. Totes dues voldrien tenir la característica de l’altra. La història és prou típica. On s'innova és en la narració. Tan mil·limetrat tot i amb tot tan a flor de pell.

Mencions d’honor: perquè en algun lloc han de constar tots els mangues que m’han emocionat malgrat que no hagin assolit cap de les 10 primeres posicions

El Mari i el Shingo

A) “Visionats” en japonès:

 - El Mari i el Shingo (Mari to Shingo, Toshie Kihara): continuo i encara no acabo amb el “visionat” d’aquest manga, tan carregat de bellesa. L’estic fent durar, amb èpoques que m’hi capbusso de ple i èpoques que me’n distancio. Una llàstima que pràcticament no es reivindiqui ni aquesta obra ni aquesta autora fora del Japó. Em va fer gràcia més o menys entendre una escena clau entre el llenguatge de còmic i els meus rudimentaris coneixements de japonès.

 - El rellotge de sorra feia olor de sang (Sunadokei wa chi no nioi, Shinji Wada): reedició d’històries curtes de l’autor. El títol, de fet, és la combinació dels títols de dues de les obres que hi ha recollides. L’edició fa patxoca amb totes les pàgines a color i bitò originals. Només me'n reca la portada.

 

 B) Mangues de l’era Shōwa que no siguin yuris ni BLs:

- L’època del verd esclatant (Fresh green no kisetsu, història de quatre capítols inclosa al volum homònim, Yukiko Shino): una història d’institut sobre l’amistat ben corprenedora. Protagonitzada per 3 noies i amb un personatge masculí positiu. Té detalls molt ben trobats.

Chibimaru el fonedís

- Liver liver story (història curta inclosa al tom citat al paràgraf anterior, Yukiko Shino): un amor d’institut duàric ben simpàtic. Gràcies a un detall del principi, queda palès que la protagonista és bisexual.

- L’esblaimada Dionne (Aozameta Dionne, Masako Watanabe): la història d’amor impossible entre un noble i una serp que adquireix aparença humana. Tota una tragèdia molt ben duta. L’única pega és que l’heroi té uns canvis d’aparença molt dràstics (i això no queda reflectit a la trama).

- Chibimaru el fonedís (Doron Chibimaru, Shigeru Sugiura) : Doncs després d'anar-li al darrere durant anys i panys, llegit per fi el volum publicat per IMHO a França el 2007, una edició sense part dels capítols de la història. Chibimaru el fonedís és un shōnen publicat originalment del 1955 al 1957. Tracta sobre les aventures del "ninja" Chibimaru i els seus amics. Poso "ninja" entre cometes, perquè més aviat seria un bruixot, un inventor i un lluitador de qualsevol disciplina. Respecte als personatges femenins, és una obra ben decebedora.

 

C) Representació bisexual i biinclusió en mangues posteriors a l’era Shōwa: tret d’un (Frenell i anell, que és biinclusiu i no queda 100% clar si el prota és gay o bisexual, tot i que la balança viraria lleugerament cap a la bisexualitat), tots els mangues d’aquest apartat contenen representació bisexual.

- Llàgrimes per un amor estèril (Clean room no namida, Shiori Nishio): història curta inclosa al primer volum de l'antologia yuri Éclair. Relat de desamor de com una noia descobreix que la seva millor amiga (de la qual està enamorada) és la xicota d'una altra noia. Normalitza la lògica claríssima que a les noies bisexuals els agraden les noies perquè són bisexuals (i, per tant, sàfiques). Aquest el poso aquí perquè com a yuri no és que sigui una gran cosota, però sí que em sembla destacable com a representació bisexual.

La representació bisexual en anglès (traducció de l'Eleanor Summers) a Llàgrimes per un amor estèril

"To swing both ways" (literalment, "gronxar-se cap a totes dues bandes") és una expressió que en anglès es fa servir per referir-se a la gent bisexual.

La representació bisexual en japonès (text original) a Llàgrimes per un amor estèril

Segons em va comentar el Klonos en consultar-li-ho, la traducció a l'anglès respecta els matisos de l'original.

Diria que és el primer cop que em trobo amb una història on es deixi tan clarament palès que és precisament per ser bisexual que a una noia li atrauen les noies i sense que hi hagi d’haver cap atracció per nois de per mig citada.

Em recorda a aquest tuit: https://x.com/loveforbiwomen/status/1666793517186703360

 Traducció meva:

“no ets menys sàfica per ser bisexual.

ets sàfica perquè ets bi.

 

la bisexualitat és el que fa que puguis estimar dones i estimes les dones completament i absoluta.”

- Un amor per internet (Internet love, Kiko Urino): BL bi4bi. Tom únic senzillet i que fa de bon llegir. Hauria preferit que això de posar xicotes per al drama no hi fos, però hi ha diversos personatges femenins positius. Relació a distància entre un japonès i un coreà. S'hi menciona explícitament la bisexualitat i s'hi mostren alguns detalls de les vivències del protagonista com a persona bisexual. M'encanten els pares del protagonista. Com s'esforcen en entendre'l i com se l'estimen.

El famós "yuri verd"

- La llibreria de vell de les Karakida (Karakida-ke no koshogurashi, Kei Tōme): el dia a dia de tres germanes. La gran treballa per compte aliè, la petita és estudiant d’institut i la del mig duu el negoci familiar: una llibreria de segona mà de Jinbōchō. Únic manga que he trobat sobre germanes de diferents edats que conviuen només elles i on com a mínim una és sàfica.

- Frenell i anell (Link and ring, Yuruko Tsuyuki): una història d’amor bastant ben duta entre dos universitaris. La parella beta no em convenç.

- Resulta que qui li despertava interès no era precisament un noi (Ki ni natteru hito ga otoko ja nakatta, Sumiko Arai), més conegut per aquí com "el yuri verd" o "julivert" i titulat a Itàlia com La persona che mi piace non è un ragazzo: perquè el rellegeixo ara, però quan el vaig llegir originalment no el vaig posar enlloc i ara em sap greu que no consti. Yuri diferenciat pel seu color verd característic i els grups de música anglòfons amb una gran trajectòria. L’Aya s’enamora de qui creu que és l’encantador dependent de la botiga de música, però en realitat és l’encantadorA dependentA. En descobrir-ho, els seus sentiments es mantenen intactes. Podria anar a la secció de yuris, però en vull reivindicar la representació bisexual, tants cops esborrada pel fandom.

D) Yuris:

- Una pàgina d’un dia d’hivern (Fuyu no hi no 1 page, història curta inclosa al tom L’època del verd esclatant, Yukiko Shino): romanç d’institut entre dues concunyades. La protagonista passa per diverses crisis existencials: el matrimoni (potser és per l’època del manga, però trobo aquesta crisi una mica avançada per a la seva edat), el tempus fugit i quin valor té l’amistat per a les seves amigues.

Una pàgina d’un dia d’hivern

- Com m'ho podria fer per sortir amb la meva amiga d'infància?! (Dōshitara Osananajimi no Kanojo ni Naremasu ka!?, Shū Yasaka): història d’institut prou bufoneta. Se li perdona el moe.

- Un estiu incert amb tu (Kimi to shiranai natsu ni naru, Keyyang): realista i surrealista a parts iguals. Suposo que t'has de poder identificar amb els personatges i a la vegada poder somiar. També està tot el tema del xoc cultural: no tancar ni motos ni cases amb claus i tal. I també un seguit de coses que es necessiten perquè la trama avanci com ara saber-se de memòria un telèfon que és just el que necessites i que dubto molt que el personatge s'hagi estudiat mai. A vere com és el segon volum.

- L'anèmona febril (Anemone wa netsu o obiru, Ren Sakuragi): romanç d’insti on la protagonista comença sentint un cert rebuig vers el seu interès romàntic. Llegits els 4 primers volums. La història havia de durar fins al final del tercer, però al Japó ja porta 8 volums. El meu preferit, sorprenentment, és el quart. A veure si manté el tipus.

- La perruquera (Kamiyui, Uta Isaki): història curta inclosa al primer volum de l'antologia yuri Éclair. Una noia pentina una companya de classe. És magnífic com hi surten dibuixats els cabells.

- La crisàlide que tenim per uniforme (Mayu, Matō, Yuriko Hara): per fi llegit el volum 5. Ara a veure quan ens fan esperar per la cloenda. Un yuri de genealogia S on sempre m’estic oblidant de la trama perquè el que brilla és el dibuix.

- Va, que avui la meva xicota no hi és (Kyō wa kanojo ga inai kara, Kiyoko Iwami): un fulletó de banyes. Preferiria que no hi hagués tant de fanservice i que les protagonistes fossin adultes.

F) En el cos de malvades:

- M’he reencarnat en la dolenta d’un otome i ara faci el que faci tinc els dies comptats (Otome Game no Hametsu Flag shika nai Akuyaku Reijou ni Tensei shite shimatta..., Satoru Yamaguchi i Nami Hidaka), més conegut arreu com Bakarina o Hamefura o a Occident com My next life as a villainess: all routes lead to doom: doncs per fi ens deixem d’adaptacions de capítols de la cinquena “novel·la” fent temps abans de la pel·lícula de farcit que no va continuar l’anime i es continua la trama ja post-anime. Aquest també podria anar a l’apartat de representació bisexual, però tot i que hi hagi més d’un personatge cànon bisexual, fins que la Katarina no accepti que està enamoradíssima de la Maria, no em sembla adequat posar-lo allà. Hauria de deixar per impossible aquesta obra (tant el manga com les novel·les), però encara m’hi resisteixo.

Sóc una malvada més aviat mediocre

- Sóc una malvada més aviat mediocre: El conte del canvi de cos entre la papallona i la rata (Futsutsuka na akujo de wa gozaimasu ga: Sūgū chōso torikae den, Satsuki Nakamura i Ei Ohitsuji), més conegut a França com Though I am an inept villainess: La légende du Papillon et du Rat, Échange de corps à la Cour: l’únic manga per ara que m’he trobat amb canvi de cos amb la malvada. El subtext sàfic cada cop és més fort.

- Malvada al nivell 99: Només sóc l’arxienemiga oculta; no em confongueu pas amb la reina dels dimonis (Akuyaku reijō level 99: Watashi wa uraboss desu ga maō de wa arimasen, Satori Tanabata i Notori), més conegut a Occident com Villainess level 99: La història típica de la noia que es reencarna en una malvada d’un videojoc que coneix i es dedica durant anys a entrenar-se per no acabar malament. Però aquí assoleix el nivell 99, quelcom del tot insòlit i més per a una adolescent. La protagonista original del videojoc sembla ben bé la Maria de Bakarina i fins ara l’emparellava amb la protagonista, però el tercer volum em convida a canviar d’OTP.

 

 

G) Històries que enganxen (fulletons/misteri) i que no encaixen a la resta de categories:

Un segon comiat

- Els anhels dels trossos de merda infecta (Kuzu no honkai, Mengo yokoyari), més conegut a Occident com Scum’s wish: una colla de miserables prenen decisions desprovistes de moral i això fereix diversa gent. M’agrada veure l’evolució de la protagonista i com no pot, malgrat tot, fer determinades coses que a altres els resulta ben fàcil. Em sorprèn que el fandom del yuri gairebé no en parli, atès que té una trama sàfica bastant destacada. D’altra banda, val a dir que el volum 9 conté representació asexual i arromàntica.

- Un segon comiat (Kimi ni nidome no sayonara o, Tomo Tanaka i Takomaru Takogawa), més conegut a França com Un second au revoir: el millor BLbait del qual ningú no parla. Podria acabar sent BL i tot, vista la prèvia del final de cara al volum 4 i tot el que passa al volum 3. Compte amb les portades, que el contingut és ben esgarrifador. Bàsicament, un adult retorna no sap com als seus dies d’adolescent i intenta salvar el seu… “millor amic”, el qual va morir-se en unes circumstàncies ben sospitoses.

 

 

H) Mangues per als quals em sembla descarat crear una categoria específica:

El poble dels furrys

- La Takagi em fa la punyeta (Karakai jōzu no Takagi-san, Sōichirō Yamamoto), més conegut per aquí com Takagi-san, experta en bromas pesadas: darrer tom de la Takagi (ara ja no tant) rifant-se del Nijikata. Podria llegir-ne 20 volums més, que no me’n cansaria, però tot té una fi. Un manga que m'ha escalfat el coret al llarg de 5 anys. Li estic molt agraïda.

- El poble dels furrys: Un catàleg de la simbologia emprada al manga (Giga town: Manpu zufu, Fumiyo Kōno), més conegut als Estats Units com Giga town: A guide to manga iconography!: un manga didàctic sobre diferents recursos que s’utilitzen al manga (i sovint també a l’anime) per expressar emocions, situacions, etc. M’ha agradat descobrir aquesta faceta de la meva autora preferida de manga, però per què se l’aprecia tan poc per les seves comèdies i les seves històries que reivindiquen figures històriques femenines? Per què, tret de a França i Kokko (Kokko-san), sempre ha de ser tot la bomba de Hiroshima, metamanga o lloguers digitals que es venien com compres?

- Les quatre estacions de l'Aya (Aya no shiki, Saburō Ishikawa), més conegut a França com Aya, conseillère culinaire: un manga sobre cuina protagonitzat per una senyora malcarada, però amb bon fons. S’hi fa alguna crítica del masclisme de tot aquest món, a més.