Entraran en aquesta classificació els còmics no manga que hagi llegit per
primer cop durant aquest any, ja sigui totalment o parcial.
Comentava a l’anterior entrada que enguany no he llegit tant manga
com l’any passat... Però això és perquè també he diversificat una mica més el
meu oci: he llegit bastants llibres (molts dels quals sobre manga, però no
tots), he vist més animes i pel·lícules que altres anys i he llegit molts més
còmics no manga que mai! Poquets, però suficients i prou bons com per poder-ne
fer un top 10 ben maco.
També voldria comentar que la majoria de còmic no manga que he consumit
està fortament influït pel manga. En conseqüència, hi haurà a qui li sembli una
llista fora de lloc. Així i tot, he de dir que aquesta mena de còmic sol ser
molt menyspreat perquè es troba en terra de ningú (i perquè la gran majoria
està fet per dones). I això malgrat l’enorme nivell que hi pots trobar. Per
tant, trobo que s’ha de reivindicar. A més, aquesta llista no pretén ser
representativa de res. Només dels meus gustos i els meus biaixos.
Així doncs, heus aquí el top:
 |
| Els campaners |
1) Els campaners (Hooky, Míriam Bonastre Tur): a aquest
webcòmic de bruixes i aventures li tinc molt d’afecte. El segueixo des que es
va començar a publicar i ara tot just li queden un parell de capítols1.
Els seus personatges m’han acompanyat tot aquest temps. He de dir que és una
obra meravellosa i que mai decau. Al contrari: millora. El guió és sempre igual
de bo, però el dibuix si ja és bonic al principi, conforme avança la història
es va perfeccionant. Cada capítol et deixa amb ganes de més. El misteri està
molt ben dut. Cada personatge és únic i n’hi ha uns quants, de principals.
M’agrada molt també la volta que li fa l’autora a molts contes populars.
Hooky és un valor segur: l’he recomanat un
fotimer i a tothom que m’ha fet cas, li ha plagut.
2) El Festival dels Dracs del Té (The Tea Dragon Festival,
Kay O’Neill): sóc una fan incondicional de l’O’Neill. Tot el que surt de les
seves mans m’enamora. El seu dibuix, la seva narració, les temàtiques que
explota, els seus personatges... Sempre des de la tendresa, però sovint també
amb un toc de crítica social.
L’obra que ens ocupa és una preqüela indirecta de L’Associació2
dels Dracs del Té (The Tea Dragon Society). Tots dos volums es poden
llegir de manera independent. Tenim aquí uni protagonista NB i un personatge
sord, amb el qual la gent del poble es comunica en llengua de signes
estadunidenca. Per primer cop, surt un drac de “veritat” en aquesta sèrie, amb
totes les possibilitats que comporta.
L’autora mostra el dia a dia i com d’importants resulten les tasques
rutinàries. I tal i com indica el títol, assistirem al Festival dels Dracs del
Té. Podria dir que aquest esdeveniment conforma tot un espectacle per a la
vista, però és que tot el còmic ho és.
 |
| El Festival dels Dracs del Té |
3) Starman (Cristina Triana): còmic d’adolescents i extraterrestres
ambientat a un poblet costaner d’Espanya. El misteri d’unes vacances d’estiu.
Molt ben dut, amb detalls d’allò més autèntics. La mar d’emotiu, divertit i
tendre. Crec que molts adolescents es poden sentir identificats en llegir-lo.
El dibuix és una passada i a més és a tot color. Una delícia. A més, és un
sol volum!
4) Esgrima (Fence, C.S. Pacat, Johanna the Mad i JoanaLaFuente): T’agraden el BL i l’spokon? Doncs aquest és el teu còmic! La present
obra agafa tot un seguit d’influències d’aquesta mena de manganimes i les
converteix en quelcom nou. Tòpics de tota la vida amb un nou gust. Enganxa i
molt. Entre que els toms són finíssims i estan molt ben fets, en un moment t’has
cruspit tot el que hi ha publicat.
5) La mocosseta (Snotgirl, Bryan Lee O’Maley, Leslie Hung i
Mickey Quinn): El plaer culpable de la llista i que no recomano obertament. Gran
part del repartiment té aspectes problemàtics i la trama no és que ho justifiqui,
però tampoc entra a criticar-ho (bé, sí, algun cop, però no sempre).
Simplement, és el morbo pel morbo.
Aquesta sèrie comença al principi amb una influencer de moda la vida de la
qual no és tan perfecta com aparenta: té un fum d’al·lèrgies (ergo, mocs, gens
estètics) i està molt frustrada i desorientada. Per si això no fos poc, de
sobte es comencen a donar crims misteriosos. I la pròpia protagonista està feta
un embolic: és ella culpable d’alguna cosa? Sí? No? Algú ho sap?
Sang i moda van de la mà en aquest còmic tan peculiar.
6) La Cala dels Aquicorns (Aquicorn Cove, Katie O’Neill), més
conegut per aquí com Bahía Acuicornio: per a sorpresa de ningú, repeteixo
autora. Aquest cop amb un còmic sobre ecologia (imprès a la Xina, això sí3).
La Cala dels Aquicorns m’ha ofert tot el que la pel·lícula La cançó
del mar prometia (nena protagonista i animals marins bufonets) i més (test
de Bechdel, relació sàfica, crítica social...).
7) El Jardí de Ceres (El Jardín de Ceres, Diego Iglesias i Paula González): fanzine a tot color megapreciòs. Tracta
sobre dues amigues de tota la vida que s’han de separar un temps. L’Iris
s’encarrega del negoci familiar (el qual dóna nom al títol de l’obra) i
l’Asteria ha anat a córrer món. D’aquelles històries que escalfen el cor. I amb
acudits dolents, que sempre són d’agrair.
8) Vermelho (SaraDeek): una versió del conte de la caputxeta
vermella, on la caputxeta és EL caputxet, el llop és un home-llop i l’àvia és
caçadora. Ah, i a més es tracta d’un BL picant. El traç de l’autora em fascina
i el seu color em fa caure de cul. És espectacular. Salvant les distàncies, em
recorda a les pintures del Leonid Afremov.
9) Flor Mega Tardana (Super Late Bloomer, Julia Kaye): tires
autobiogràfiques d’una dona trans. Toquen sobre el seu dia a dia d’una de les
primeres fases de la seva transició. Tant les coses bones com les dolentes.
Molt proper tot.
10) Haku x Zabuza (Nana Bid): Un fanzine d’una parella que surt al
principi de Naruto (Masashi Kishimoto). Curt, intens i tendre. Molt ben
narrat. Com sempre, es nota l’atenció de l’autora en la personalitat dels
personatges i en els detalls.
Menció d’honor:
-Ganesha (Kamala Chandrakant i C. M. Vitankar): els meus
coneixements sobre religió hindú són bastant limitats. Vaig llegir aquest còmic
de pura casualitat. I resulta que em va agradar molt més de l’esperat. A
destacar el rerefons feminista que té. El conflicte sorgeix quan el déu Shiva
no respecta la intimitat de la deessa Parvati. Ella té molt clar que això no
pot ser, que per molt que estiguin casats hi ha límits que no es poden superar.
A més, davant d’aquesta problemàtica, la Parvati demana consell a... les seves
amigues!
1. Per a la gent com jo que es nega a fer-se compte a la web. Si te’n fas,
ja hi tens accés!
2. Sí, “Associació” i no pas “Societat”. Havent llegit el tom, trobo que és
la traducció que més se li escau.
3. Si més no, l’edició original.
