Entraran en aquesta classificació mangues que hagi llegit per primer cop
durant aquest any, ja sigui totalment o parcial.
Enguany no he llegit tants toms nous com l’any passat. Tant perquè he consumit
menys tankōbons (321 contra 431), com perquè he fet moltes relectures. Durant
el 2019, la gran majoria de noves lectures han sigut satisfactòries. Òbviament,
sempre em topo amb alguna brossa immunda, però bé, no he vingut a parlar d’això.
Sense més preàmbuls, heus aquí el meu top 10 de mangues del 2019:
 |
| M’he reencarnat en la dolenta d’un otome... |
1) M’he reencarnat en la dolenta d’un otome i
ara faci el que faci tinc els dies comptats (Otome Game no Hametsu Flag shika nai Akuyaku
Reijou ni Tensei shite shimatta..., Satoru Yamaguchi i Nami Hidaka): Sí,
estàs llegint bé. Primer lloc per a una adaptació d’una LN d’un isekai
de reencarnació. Jo. Amb aquesta obra se m’han caigut els prejudicis.
Després de mil i una obres misògines (i altres porqueries) d’aquesta temàtica,
m’he topat amb una que no només em fa el pes, sinó que m’enamora.
De què tracta? La protagonista, col·legiala de 17 anys, mor. Es reencarna
en una noble i als 8 anys recupera els records de la seva vida passada. Així s’adona
que és la malvada de l’otome que estava jugant abans de morir i sap que, si no
canvia d’actitud, té el futur fumut.
Divertidíssima,
amb una protagonista que, irònicament, està massa preocupada per sobreviure com
per pensar en l’amor i amb qui (per fi!) em puc identificar com a fan del
manganime. Parodia un seguit d’elements dels otomes, així que és recomanable
posar-s’hi un cop hagis jugat a algun. Ja friso per veure com serà l’anime i si
el donarà a conèixer millor per Occident.
2) L’Harem Shōgunal (Ōoku, Fumi Yoshinaga): He aconseguit
acabar-ne la relectura i consumir-ne el volum 15! Aquest manga m’encanta, però
val a dir que és un pelet feixuc. Gràcies a haver-lo tornat a llegir, he pogut
apreciar encara millor l’obra de manera global i fixar-me millor en l’evolució
dels personatges. Ara, sempre em passa el mateix: quan començo a creure que
clama per al final, pam! L’autora innova. Un cop més. Com s’ho fa?
3) L’imperi de Saint Alice (Saint Alice Teikoku, Suzue
Miuchi): Un manga ambientat a un institut on ocorren tot un seguit d’esdeveniments
surrealistes amb pirates, lladres romàntics, bruixes, plantes carnívores, etc.
A més, es tracta d’un yuri setanter i va resultar tota una sorpresa, ja que no
surt a cap llista de les típiques en anglès o castellà. Llàstima que té tota la
pinta que el van cancel·lar. La meva obra preferida de la mangaka.
 |
| L’Harem Shōgunal |
4) El peix irisat (Nijiro no Hirame, Fuyumi Sōryō): Mentre
els editors espanyols es neguen a publicar res d’aquesta destacada comicaire,
jo segueixo recolzant-ne les edicions estrangeres. La que ens ocupa és una història
curta que tracta sobre la llibertat al món de l’art amb una pinzellada de
crítica al masclisme. Es troba dins del recopilatori Sol maleït (Taiyō
no Ijiwaru).
5) Vers els núvols del nor-noroest (Hokuhokusei ni Kumo to Ike,
Aki Irie), més conegut per aquí com Sigue las nubes al nornoroeste: Sí,
jo, altra vegada. Com pot ser que m’agradi una sèrie amb un fanservice tan
descarat? Bé, primer admira’n les portades. Dignes de ser a l’exposició
permanent d’una pinacoteca. Segon: el tom dos! Ai, quin senyor tom! És una
meravella. Es desconnecta de pràcticament tot el que es planteja al número u. Passa
a ser un altre manga on se’ns mostra l’amistat, un dia a dia relaxat i la
bellesa d’Islàndia. Una delícia. Art seqüencial amb totes les seves lletres. Et
crida l’atenció aquest manga? Doncs comença pel segon volum i, si t’agrada,
llavors llançat ja a per la resta.
6) Històries de Núvies (Otoyomegatari, Kaoru Mori), més
conegut per aquí com Bride Stories: el seu dibuix continua fascinant-me.
Quin nivell de detall! Per cert, tant el d’aquesta sèrie com la del punt anterior,
sobretot pel que fa al traç dels paisatges, els trobo molt similars. A destacar
del volum que hem vist aquest 2019 per aquí l’equilibri que es mostra entre l’ésser
humà i la natura.
7) Diari d’una ciutat costanera (Umimachi Diary, Akimi Yoshida):
fineixo una sèrie costumista que sento molt, molt real i ho percebo amb
estranyesa. Com pot ser que acabi allò que no té fi? Un volum de comiat tan
intimista com sempre. Entre altres, tracta la manca de comunicació en parella per
intentar deixar-li espai a l’altra persona. I és que costa tant trobar l’equilibri
en les relacions humanes!
 |
| L’imperi de Saint Alice |
8) La Takagi em fa la punyeta (Karakai Jōzu no Takagi-san, Sōichirō
Yamamoto), més conegut per aquí com Takagi-san, experta en bromas pesadas:
una sèrie tranquil·leta, on “no passa res”. M’encanta el seu to desenfadat i la
seva tendresa. Senzilla i divertida. M’agraden molt els dos personatges
principals.
9) L’Ulna a sa Torreta (Jūza no Ulna, Tōru Izu), més conegut
per aquí com Ulna en su Torreta: si el tom #4 em va posar indecisa
respecte a aquesta sèrie, amb el #5 m’he adonat que el #4 estava bé així. Una
sèrie d’intriga i de crítica social, amb una protagonista molt humana.
10) El país de l’or i el país de l’aigua (Kin no Kuni Mizu no
Kuni, Nao Iwamoto), més conegut per aquí com País del Oro, País del Agua:
un tom únic sobre política que transcorre en un món inventat. Una passada perquè a més l’autora
hi afegeix uns protagonistes que es fan estimar i un humor molt peculiar. Llàstima
que la versió que he llegit contingui cosetes que em xerriquen.
Mencions d’honor (sí, repeteixo la triple trampa de l’any passat):
I) Les noies miraculoses (Miracle Girls, Nami Akimoto): un clàssic
del manga que quan es va publicar per aquí va passar sense pena ni glòria. No
només això sinó que arrel que se’n donessin els toms per esdeveniments diversos
la gent li va agafar una tírria descomunal i injustificada, fruit de la
misogínia. No veureu aquest odi per seinens fets per homes i protagonitzats per personatges
masculins els volums dels quals van repartir-se de la mateixa manera durant la
mateixa època.
 |
| Les noies miraculoses |
I què em sembla destacable d’aquest manga? Doncs és una obra sobre dues bessones
amb poders que s’estimen com a germanes, que viuen aventures i que tenen uns
interessos romàntics decents. Potser no resulti la mar d’additiva, però és una
lectura agradable i entretinguda.
II) Ecos (Echoes, Ayumi): un còmic protagonitzat per un noi
trans que no se centra només en el fet de ser trans, sinó sobretot en el
bàsquet i en els sentiments que li va despertant una companya d’equip. El món
necessita més obres així. Si no la poso en el top 10 és perquè tot i que el
dibuix és sublim, a la narració li pesa la inexperiència de l’autor.
III) La crisàlide que tenim per uniforme (Mayu, Matō, Yuriko
Hara): un yuri tipus Class S de tota la vida... si no fos per aquest fetitxisme
amb els cabells. Em va deixar molt descol·locada i això que ja hi anava
avisada. La sorpresa de l’any. El destaco aquí per la tasca titànica de
dibuixar tantes noies amb el cabell tan llarg i pel seu toc d’originalitat.
