Demografies sí, demografies no

(Incís: per simplificar, deixaré les demografies que puguin ser temàtiques fora, així com el kodomo.)

En circumstàncies ideals, les demografies del manga serien innecessàries. Ai las! Malauradament, no vivim pas al País de la Piruleta, sinó en un món masclista¹.

Fem primer un cop d’ull a la història japonesa del manga. D’on li vénen les demografies? Doncs de les revistes infantils fundades als darrers anys del segle XIX i als primers del segle XX. Al principi, no duien cap còmic, sinó il·lustracions, contes, passatemps... Mica en mica, van anar-hi introduint l’art seqüencial: ara una pàgina autoconclusiva aquí, ara una tira humorística allà, fins que es va arribar a la creació de revistes exclusivament de manga o on aquest contingut n’era el principal.

La més antiga de les revistes que mencionava de la qual tinc constància és la Shōnen Sekai. Fundada al 1895, en un principi anava dirigida a la infància en general. Sí, malgrat el “shōnen” del títol, ja que aleshores aquest era un terme unisex i recollia una franja d’edat que no arribava a l’adolescència. Així i tot, a la pràctica, el contingut de la revista anava dirigit a nens (masculí específic). Ai, ves qui ho havia de dir. Bé, tota la revista, tret d’una secció anomenada Shōjoran, dirigida a nenes/noies. Quina novetat. Les engrunes per a les nenes.

Ja a principis de segle XX, es van fundar revistes dirigides exclusivament a noies: la Shōjokai (fundada al 1902), la Shōjo Sekai (al 1906, com a escissió de la secció Shōjoran de la revista Shōnen Sekai), la Shōjo no Tomo (al 1908), la Shōjo Gahō (al 1912) i la Shōjo Club (al 1923), entre altres. Aquestes revistes eren d’oci i s’empraven per adoctrinar les seves lectores en valors patriarcals (sobretot pel que fa als objectius vitals: es remarcava com d’important era esdevenir una bona esposa i mare).

Shōjo no Tomo, il·lustració del Jun’ichi Nakahara

Fins als anys 50, aquests inclosos, la gran majoria de mangakes eren homes. Gairebé tots els homes mangakes preferien dedicar-se al shōnen que al shōjo, així que la balança estava descompensada. És evident que qui podia triar eren els veterans. Els novells, per contra, si volien poder optar a fer shōnen, molts cops havien d’utilitzar el shōjo com a trampolí.

Aquesta dinàmica va finalitzar amb l’entrada amb força de dones mangakes al shōjo als anys 60. Posteriorment, van néixer el seinen (finals dels 60) i el josei (principis dels 70).

Així, tenim una gran tradició dels anys 60 i fins a l’actualitat de dones fent còmics pensats per a nenes, noies i dones. Obres que, per molt problemàtiques que puguin ser², tenen com a subjecte absolut les nenes, les noies i/o les dones. Històries de totes menes³. A quants altres llocs passa això?

Comparem-ho amb el còmic estadunidenc i el francobelga, els quals ostenten una trajectòria considerable. Existeix aquesta cultura a llur si? Rotundament, no. ¿Des de quan sobretot s’ha publicat de manera no anecdòtica (tot i que bastant per sota del desitjable, encara) a Estats Units còmic d’allà fet per dones i pensat per a nenes, noies o dones? Des que les dones que van créixer veient Sailor Moon i companyia van començar a fer còmic. ¿T’adones que gràcies a les demografies japoneses ja no tenim només el mercat japonès, sinó l’estadunidenc amb obres que les dones podem llegir i veure’ns-hi ni que sigui un pelet reflectides?

Amb el francobelga no hi puc aprofundir gaire més perquè no el conec gens, però pel que fa al manganyol⁴, incloent-hi les autopublicacions, l’àmplia majoria de gent que crea són dones. Moltes d’elles van créixer amb animes com Utena, Marmalade Boy, Sailor Moon o Sakura, la Caçadora de Cartes.

Utena

Si deixem enrere el còmic, a Occident, la pràctica totalitat dels productes culturals estan fets per homes i dirigits a un públic masculí⁵, però volent-nos fer creure que el producte en qüestió és per a tothom. Quan, de tant en tant, s’ha fet un producte clarament pensat per a nenes/noies/dones, ha hagut de carregar amb l’estigma de cursi, patètic, etc. I això és perquè encara a dia d’avui se segueix tractant allò masculí com “l’universal” i allò femení com “una imperfecció del masculí que cal tolerar, quin remei”⁶.

Trobo que decidir de sobte deixar de parlar les demografies és silenciar el problema. Ergo, no és una solució; al contrari. És fer el problema més gran encara. ¿Si ja no hi ha demografies, si tot són gèneres, això farà que ens arribin més shōjoseis fins a assolir una proporció digna? ¿O només servirà perquè així ja no es pugui preguntar ni demanar per shōjoseis perquè “tot això ja ho tenim superat”? Jo opto per la segona opció.

Si avui al Japó li treus les demografies, si avui a Occident deixem de lluitar per aconseguir la representació femenina que ens mereixem, els productes fets per dones i dirigits a nenes, noies i dones estan condemnats a quedar en absoluta minoria.

Així que sí, la creació de les demografies parteix d’una base sexista. Però, d’altra banda, gràcies a això hi ha un munt d’obres i creadores que altrament no haurien pogut existir. No ho podem passar per alt i encara hi ha massa masclisme al món com per fer el canvi.

1. I moltes altres porqueries, però les demografies japoneses se centren sobretot la dicotomia de gènere femení-masculí i és, doncs, en aquest eix d’opressió que baso la meva anàlisi. 
2. Sempre es parla de com el shōjo conté masclisme, però del masclisme del shōnen i seinen, més enllà del fanservice descarat, mutis. 
3. Per molt que hi hagi qui s’entesti a fer creure que el shōjosei és tal cosa i d’aquí no se’n pugui sortir. 
4. “Casualment”, la vessant més menyspreada del còmic espanyol professional. I això que hi ha molt de nivell. 
5. I això que en els darrers anys la cosa s’ha equilibrat una micarrona, però encara queda molt de camí per fer. 
6. Normalment, per a això veig l’eufemisme “l’altre”.