dissabte, 30 de juliol de 2016

El Gos del Camí Reial





Títol original: Ōdō no Inu (王道の)
Autor: Yoshikazu Yasuhiko
Revista: Mr. Magazine
Editorial: Kodansha (posteriorment, els drets van passar a Hakusensha)
Anys: 1997-2000
Demografia japonesa: Seinen
Gèneres: Ficció històrica, drama, política, crítica social
Nombre de volums: 6 (i una edició de 4 del 2014, segons dedueixo d’Amazon-Japó)
Edicions fora del Japó: Espanya (Redención, 10 volums) i una edició en xinès probablement de la Xina

Fa uns anys, ja no recordo ni on, vaig aconseguir d’oferta el primer volum de l’edició espanyola d’aquest manga. Em va agradar. Els mangues que critiquen el Japó com a país, que no l’idealitzen, ja tenen molts punts guanyats amb mi. Però és que, a més, aquest còmic em va descobrir l’existència dels ainus, un poble originari del nord del Japó (Hokkaidō i el nord de Honshu), així com de l’est de Rússia (a les illes Kurils, el sud de l’illa de Sakhalín i la península de Kamtxatka). Poques mencions es fan als mangues dels ainus i menys de tan crítiques contra els japonesos. Sembla un tema que no interessa que es parli i, de fet, encara a dia d’avui els ainus pateixen moltíssim racisme al país que té la fama de ser el més segur del món.

El cas: recentment, he tingut l’oportunitat de llegir l’obra sencera i ja que està descatalogada i pràcticament no hi ha informació en castellà a internet (i ja no diguem en català), he decidit fer-ne una ressenció.

Més que pels seus mangues de caire històric, el Yoshikazu Yasuhiko és conegut per la franquícia Gundam, sèrie de culte dins del gènere dels robots gegants. D’ella s’ha encarregat d’alguns dissenys de personatges, així com dels pinzells del manga Els Guerrers Conduits Gundam: L’Origen (Kidō Senshi Gundam: The Origin, més conegut a Occident com Mobile Suit Gundam: The Origin). No va poder acabar els estudis universitaris degut a la seva participació a les revoltes estudiantils de l’època. El 1970 va ser contractat per Mushi-Productions, l’estudi d’animació del Tezuka i al 1988 va animar-se amb el manga. Aquest és, doncs, un dels pocs autors de manga que, a més, també ha participat en diversos animes.

El Gos del Camí Reial s’ambienta al segle XIX i tracta sobre la història de dos presos polítics al Japó que aconsegueixen fugir de llur captiveri. Al llarg de l’obra es van succeïnt fets i personatges històrics del Japó, però també de Corea i la Xina. Mentre que per a algú llec en aquestes temàtiques el primer volum de l’edició espanyola resulta prou assumible, a mesura que avança la història tot es complica i esdevé difícil de seguir. Sóc conscient que no formo part del públic objectiu i que probablement als japonesos els sonaran molts dels fets i personatges. De tota manera, val a dir que hi ha molts altres mangues de tall històric que sí que he pogut gaudir bastant més, com L’Harem Shōgunal (Ōoku, Fumi Yoshinaga), Ikkyū (Hisashi Sakaguchi) o Sidooh (Tsutomu Takahashi). Crec també que part de la culpa que no hagi pogut seguir del tot bé l’obra que ens ocupa la té la narració, que en determinats passatges resulta lleugerament confusa. Res greu, però no ajuda.


Ara, si hi ha quelcom que em treu de polleguera d’aquesta obra és el pèssim tractament que se li dóna als personatges femenins. O sigui, l’autor es documenta un munt sobre història i no és capaç ni de mirar-se mínimament consells bàsics per fer personatges femenins ben construïts i no desaprofitar-los. Sorprenentment, en aquest manga sí que hi ha una dona que resulta interessant i que està tractada de manera seriosa, però apareix poquíssim. La resta de personatges femenins estan allà per ser germanes i mares o com a font de fanservice ficat amb calçador (cultura de la violació inclosa). És que és exagerat: hi ha vegades que algú es dirigeix a una dona o que l’estan presentant i aquesta es limita a somriure, sense dir res. Semblava que fossin mudes!! (Però no, no ho són.)

Si fins i tot el protagonista, que ens el pinten com el rei dels bon jans, és un misogin absolut (i no és quelcom que es critiqui, sinó que fins i tot es romantitza).

Sens dubte, el bo i el millor d’aquest manga és la crítica contra el racisme i la xenofòbia en general i la que patien i pateixen els ainus en particular.

El dibuix em sembla molt atractiu: així com mig esbossat, fet amb presses, però per una mà hàbil. Si més no, en anar llegint el manga tenia la sensació que el Yoshikazu Yasuhiko és capaç de dibuixar qualsevol cosa. No sé com descriure-ho millor; és una impressió que em feia.

La meva traducció del títol no té gaire sentit, però mirant paraula per paraula es traduiria així. Probablement es tracta d’una frase feta que no té res a veure amb el que he posat. Em sap greu no poder ser més precisa, però és que no tinc on agafar-me (i sospito que el títol de l’edició en castellà no té res a veure amb l’original).

L’edició espanyola és la típica de mig volums (l’únic que no són exactament mig volums en aquesta ocasió): emmirallada, format A5, sense sobrecobertes i amb diverses portades inventades. Disposa dels següents extres:
-Al final del segon volum: un mapa de Hokkaidō (amb la ruta que segueixen els personatges), una cronologia i un text titulat “Sokaku Takeda y el Camino de lo Correcto” (Shinji Iwabuchi).
-Al final del tercer volum: primera part d’un diàleg entre el Kenichi Matsumoto i el Yoshikazu Yasuhiko (posa “Abiko” en comptes de “Yasuhiko” per error... EN TOT EL TEXT).
-Al final del quart volum: una cronologia, fotos “actuals” de Yupetsu, un mapa parcial de Hokkaidō i un mapa parcial de Chichibu.
-Al final del cinquè volum: segona part del diàleg entre el Kenichi Matsumoto i el Yoshikazu Yasuhiko i una cronologia.
-Al final del setè volum: fotos “actuals” de Hadoke i altres punts.
-Al final del vuitè volum: mapa del sud de la Xina i una cronologia.
-Al final del desè volum: una cronologia.

Ho recomano? Hmmm... Només si ets molt fan de l’autor o tens alguna noció de la història del Japó, la Xina i la Corea del segle XIX o t’interessa molt el tema.

Nota global: 4/10

dimarts, 19 de juliol de 2016

Els símbols al còmic Eros/Psique



(Aquesta entrada és una anàlisi exhaustiva. Per tant, és inevitable que esbudelli aquest còmic de dalt a baix. Està fet pensant en les persones que ja l’han llegit. ESPÒILERS arreu! Les imatges, com sempre, n’estan lliures.)




I. Introducció:

Abans de començar, us recomano que tingueu a mà un parell d’ajudes de l’autora: les fitxes de personatges (on es donen detalls que no apareixen a l’obra) i un text sobre curiositats.

Poso de manifest que no he parlat mai dels mais amb l’autora, que no tinc ni idea de la seva personalitat que la meva anàlisi pot estar equivocada respecte a molts punts sobre el que ella va voler dir i que és més que possible que vegi símbols on no n’hi ha i se m’escapin molts d’altres. Fet i fet, aquesta és també la gràcia d’aquesta mena d’obres. Si l’artista no t’ho dóna tot mastegat, al final acabes fent la teva pròpia interpretació. Si fins i tot ocorre amb obres molt més planeres i directes!

Eros/Psique, a més de ser un còmic molt simbòlic, pertany al realisme màgic i s’hi dóna per entès que, malgrat que l’obra se succeeixi en un món fantàstic i que el lectorat desconeix, no s’escarrassa en explicar com funciona. La lògica la coneix qui crea i gràcies; qui llegeix només en percep un petit fragment, que molts cops no acaba d’entendre completament perquè li manquen dades. Així ho diu a les fitxes de personatges la pròpia autora:
No conoceremos muchos de las normas específicas de funcionamiento del centro, puesto que vemos la historia desde el punto de vista de Sara, que conoce bien su dinámica, y focaliza en los recuerdos de sus vivencias y sus sentimientos, en vez de describir cómo se hacen las cosas en la escuela.”
He distribuït els comentaris bonament com he pogut per temàtica, però és evident que algunes se sol·lapen.

II. Simbologia i altres comentaris:

A) L’amor entre la Sara i la Silje:
_____________________________________
A la primera pàgina apareix la Sara pseudonua (caram, si no li vols dibuixar els genitals, posa-li calces) amb la següent cita a sota: “Mi corazón permaneció allí, como si el tiempo ni hubiera avanzado. Para mí... La Rosa fuiste sólo tú.” Això del pas del temps (o la seva manca), ho comento després. Això que la Silje sigui l’única “Rosa” possible per a la Sara pot tenir diversos significats:
1) Per a la Sara, les úniques vivències a La Rosa es redueixen a les compartides amb la Silje.
2) A la Sara se li fa estrany haver-se convertit en La Rosa i, per a ella, que no n’ha conegut cap anterior a la Silje, només la Silje ha sigut l’alumna clau de La Rosa.
3) La Rosa com a símbol de persona estimada. I més si tenim en compte que a la frase anterior apareix la paraula “corazón” .
_____________________________________
En introduir-nos a la història, la Sara diu: “No se puede decir que La Rosa fuera un sitio convencional. Pero aún así... no esperaba que me afectara tan profundamente.” Normal... ja no només per la seva relació amb la Silje, els suïcidis o altres esdeveniments, sinó perquè si s’ha d’estar allà 20 llargs anys (potser uns més, potser uns menys), és lògic que tot plegat l’acabi afectant un fotimer. I parlant d’això: et pares a pensar-ho i la història encara resulta més tètrica: una senyora de vers 35 anys i una adolescent que s’enamoren. Bàsicament, la primera li més que duplica l’edat a l’altra.
_____________________________________
El pacte de sang: deixant de banda MTS diverses, de les gotes de sang que cauen al terra, neixen roselles. Un parell de possibles significats:
1) Referència a la Llegenda de Sant Jordi, en la qual Sant Jordi mata un drac de la sang del qual broten rosers de roses d’un roig tan intens com la pròpia sang de la bèstia. Aquí ocorre el mateix a petita escala i amb una flor diferent, però igualment vermella i amb un nom en català molt similar: la rosella. A més, les roses vermelles son el símbol de l’amor apassionat a la vegada que punyent degut a les espines. Una rosella, sense espines, podria significar amor apassionat i suau? Tenint en compte com acaba el cómic no podria defensar tal afirmació. Així doncs, em decantaria per “amor delicat”, car si les flors ja de per si són delicades, les roselles n’encapçalen la llista. Encara que només collir-les les posis en aigua, es panseixen. Les roses són molt més resistents.
2) Una altra referència a les drogues (Veure E): de les roselles se’n treu l’opi, que s’utilitza, entre altres, per fer heroïna. Recordem que ambdues noies estan prenent les pastilles G.OD, així que és factible que llur sang contingui droga i això es posi de manifest per mitjà d’aquesta metàfora.
_____________________________________
La cicatriu de la Silje: em molesta bastant que no s’expliqui en cap moment com es va ferir la Silje i per què la Sara en té la culpa. Això, a més, podria ser una metàfora de com influeix la presència de la Sara a la vida de la Silje. Tot i que acaben separades, llurs vides ja no seran iguals, ja que han deixat marca l’una a la vida de l’altra. I, de fet, al final de l’obra, la Sara s’ho demana: “¿Dejé en Silje alguna otra marca aparte de la de su frente?”
_____________________________________
El cor i el cervell a la pissarra: possibles significats:
1) El cor apareix al principi de l’obra, mentre que el cervell ho fa ja cap al final. El cor és metàfora de desig, passió, enamoriscament. El cervell, d’altra banda, podria simbolitzar que l’amor entre la Sara i la Silje ja ha cristal·litzat i que, a més de sentir atracció, s’estimen.
2) El títol de l’obra: el cor s’associa a l’amor (Eros, el déu de l’amor) i el cervell, a la psicologia (Psique, l’estimada d’Eros). Diria que el nom de la Psique no té res a veure amb la psicologia, però l’autora podria haver fet igualment aquest joc de paraules: Eros i Psique, cor i cervell.
_____________________________________
El color de la granadura: “¡Toca azul!” li recrimina la Silje a la Sara. El blau, sobretot en el manga i desconec el perquè, és un color associat amb l’amor entre dones.
_____________________________________
“Algú”: “Algú” li va explicar va molt de temps (vers uns... 20 anys, potser?) a la Silje la tragèdia de l’Eros i la Psique. Jo voto que va ser l’anterior alumna clau. Anirà a trobar-la un cop hagi sortit de l’acadèmia o esperarà la Sara?
_____________________________________
Els nenúfars: just després de parlar de la història de l’Eros i la Psique, es remarquen els dos nenúfars de l’espai secret de la Silje. Ja sortien al principi, però és ara quan hi parem atenció. Un té flor, l’altre no. Més endavant, ambdós estan florits. Potser perquè malgrat que la Sara té clars els seus sentiments envers la Silje, aquesta encara no acaba d’acceptar que està enamorada.
_____________________________________
Flors: just quan ambdues noies perceben l’amor de l’altra, apareixen flors arreu (símbol típic de l’amor). Primer, una mena de roses herbàcies (roses que no ho són... símbol de fals amor?) al costat de l’estanc on es mullen els peus i després un munt de roselles (i més roselles!! Es considera que l’enamorament pot crear addicció degut a les hormones que es generen... i hi ha qui el compara a les drogues) al costat del graner.
_____________________________________
El filat: un altre símbol senzill. Primer mostra l’aproximació entre la Sara i la Silje. Després, llur separació.
_____________________________________
La pluja: un símbol que de tan utilitzar-lo ja ni tan sols es percep com a tal. Ho diré igualment: significa la tristesa de la Sara en sentir-se rebutjada.

B) La Rosa i el consell:
Aquest és el punt més obscur i fluix de l’obra. No està explicat, no sabem què redimonis és... i fa, en definitiva, que la història no se sostingui sobre cap mena de base. Un misteri sense explicar que cal ser explicat perquè tot quadri. Altrament, l’obra queda descabdellada.
_____________________________________
El nom del centre: La Rosa no deixa de ser un lloc reservat només a noies adolescents. Un “jardí de donzelles”, totes elles ja desenvolupades, però encara (teòricament) verges: preparades per a un matrimoni a l’antiga un cop en surtin (i això últim no ho dic pas per casualitat).
_____________________________________
Les habitacions: em crida l’atenció que estiguin repartides a parells en casetes en comptes que es trobin a una sola ala de l’escola o a un edifici adjunt.
_____________________________________
Les normes: Si l’alumna clau és tant La Rosa com el consell, per què les normes són tan estrictes? Serà que realment l’alumna clau és només executora d’una voluntat superior i invisible per a la resta de les alumnes?
_____________________________________
El mirall del consell: potser no sempre mostri una imatge agradable o potser serveixi com a mitjà de comunicació amb l’autèntic consell. Potser es castiga aquí a les alumnes obligant-los a veure un reflex d’un tret d’elles mateixes que detesten amb tota l’ànima. Val a dir que l’espill és també símbol d’engany i de distorsió de la realitat.
_____________________________________
Teranyina: metàfora de presó. Just quan es comença a entreveure el significat de les paraules de la Vanna, veiem la Sara atrapada a una teranyina, la teranyina de La Rosa, de la qual no podrà escapar en anys, potser dècades.
_____________________________________
Evidentemente, algo había salido mal”, rememora la Sara, en recordar l’assumpte de la Tamlyn. Lògic, la Silje és la Rosa. No és, doncs, d’estranyar que el consell s’assabenti de tal esdeveniment. Per molt que la Silje vulgui ajudar la seva amiga, acaba escollint el seu deure oficial.
_____________________________________
Arrel de mangle: No tinc gaire clar si això és una metàfora o no. Es veu, però, que els mangles poden arribar a suportar una salinitat molt elevada i que poden tenir visible part de les arrels. És la Silje un mangle, algú estoic capaç de tolerar una elevada salinitat (molts moments amargs i una gran frustració per haver estat atrapada a La Rosa durant 20 anys)? Per cert, resulta curiós que el llibre obert parli d’espores, quan els mangles es reprodueixen per viviparisme. Serà una metàfora de l’“esterilitat” de la Silje en escollir la Sara com a parella? (Es dona a entendre que ambdues són cisgèneres. Per tant, no hi ha fecunditat possible entre elles.)

C) Maduresa i pas a l’edat adulta:
Una de les temàtiques més constants de l’obra: el pas a l’edat adulta de les adolescents, així com la necessitat d’un marit segons els valors antiquats de la nostra societat.
_____________________________________
Els fils de penjar la roba: allà no s’hi penja roba, sinó el que jo dedueixo que són “desitjos” per a una brillant edat adulta, talment com qui penja desitjos a l’arbre dels ídem.
1) Els collarets: metàfora de poder econòmic materialitzat en un desig no pas de fer fortuna (a La Rosa no les preparen per ser independents, sinó per ser esposes d’un home) de trobar un marit ric (i més tenint en compte la càrrega eròtica i romàntica del coll; feu-li un cop d’ull a la portada espanyola del còmic, per cert).
2) Les tisores sobre nius: metàfora de tallar amb les arrels; amb el niu; amb el lloc de procedència. Recordem que a la majoria de cultures, en casar-se, la dona deixava la seva llar i se n’anava a la del marit (i encara continua passant encara que parli en passat).
_____________________________________
Els ous de la sort: els treuen d’uns nius, però quins? Els penjats sota les tisores? I com han anat a parar allà? Serà potser la deessa de la fortuna que els diu: “Encara és d’hora per al marit, de moment conformeu-vos amb aquesta predicció”.? El pla és de massa a prop com per esbrinar-ne res més i tampoc és que tingui gaire sentit.
_____________________________________
Les nines: abandonar nines al riu també és un símbol de què es desitja deixar la infància enrere i assolir l’edat adulta. En diverses cultures hi ha rituals de pas a la maduresa en què els adolescents es desfan de llurs joguines.

D) Blanc i negre:
Al llarg de l’obra, tenim diverses dicotomies entre el blanc i el negre, que ve donat en part per l’acromatisme de l’obra i accentuat per la manca d’ús de trames.
_____________________________________
Uniformes: Tant el blanc com el negre són colors de dol en diferents cultures. I podríem entendre-ho en aquest cas també així.  Quan les alumnes porten l’uniforme negre, només existeix La Rosa; la resta del món, sembla mort. Quan, d’altra banda es posen l’uniforme blanc, són elles qui “moren” a La Rosa.
1) Uniforme negre:
1.1) Mort: mort en sentit figurat; letargia, una mica com ocorre amb els contes clàssics de La Blancaneus o La Bella Dorment. Als contes clàssics, s’utilitzava aquest recurs com a metàfora de l’envaniment de l’adolescència (que a la nostra cultura abans durava poquíssim, si és que arribava a manifestar-se degut a què la gent es casava molt jove, en especial les dones).
1.2) Mort, corrupció: l’uniforme negre és el que duen les noies que romanen a La Rosa, un lloc lúgubre i sospitós.
2) Uniforme blanc:
2.1) Vestit de núvia: el que he deixat entreveure anteriorment; típic de moltíssimes cultures: si la dona ha tingut la sort d’estudiar, en el moment que es casa, deixa els estudis (i viceversa). A més, he de citar això: “Una chispa de su antigua vitalidad brillaba en los ojos de Tamlyn esa mañana, al verse vestida de blanco al fin”. Treta de context, aquesta frase resulta d’allò més reveladora: suposa l’alegria d’una noia que està apunt de casar-se. I és que la Tamlyn podrà tornar a veure el seu xicot i recordem que en molts cops s’utilitza el verb “casar-se” com a metàfora de pèrdua de la virginitat de manera romàntica.
2.2) Puresa: contrastant amb la “mort, corrupció” de l’anterior, un cop les alumnes abandonen La Rosa deixen ja de pertànyer a aquest món tenebrós, per la qual cosa l’ànima se’ls purifica.
_____________________________________
El dibuix del llibre de literatura:
1) Dos conills a sobre d’un fons de quadres, com si d’un taulell d’escacs a escala es tractés: recorda molt a l’estètica del món d’Alícia al País de les Meravelles. I sobrades vegades s’ha associat aquest llibre (i la seva seqüela) amb les drogues. Hi ha encara una altra referència a aquesta història: la tercera de les frases per a l’examen d’ingrés.
2) Dicotomia entre blanc i negre: un conill blanc i un de negre a sobre d’un fons de color negre i blanc, respectivament.
_____________________________________
Neu: dicotomia entre el blanc de la neu el i negre dels uniformes de les alumnes. La neu sense trepitjar significa “puresa”, però un cop trepitjada perd tal propietat. Es defineix una vegada més La Rosa com un lloc impur.

E) Drogues:
La història està plena d’al·lusions a les drogues i fantasies diverses. Serà La Rosa una realitat o només el deliri d’algú amb una potent sobredosi? Val a dir que el consum de drogues distorsiona la percepció del pas del temps.
_____________________________________
Les pastilles: n’hi ha de dues menes: les que les alumnes consumeixen i les llavors.
1) Les que s’empassen les noies tenen la paraula “GOD” (“DÉU” en anglès) inscrita, la qual cosa pot voler dir diferents coses:
1.1) Una de les tantes “revelacions” del final de l’obra és que “el tiempo no pasa en La Rosa”. Se’ns hi mostra, a més, d’on provenen les pastilles God: d’uns envasos que resen en anglès “G.OD PILLS GROWTH INHIBITION CONTROL”, que vindria a ser “PASTILLES D.ÉU INHIBIDORES DEL CREIXEMENT/ENVELLIMENT*”. D’aquesta manera, ja ho tenim: el cos de les noies no es veu afectat pel pas del temps a La Rosa, però irònicament sí que tenen un creixement interior. El fet que les pastilles es diguin “D.ÉU” és una referència a l’arbre Yggdrasil de la religió nòrdica? No ho sé, però crec que això ja seria bastant rebuscat. I més si tenim en compte que a gran part dels déus de totes les religions se’ls associa, d’una manera o d’una altra, amb la joventut.
1.2) Metàfora del viatge que es té en prendre drogues al·lucinògenes. Molts caps espirituals prenien drogues en l’antiguitat per a contactar amb les divinitats i és probable que alguna tribu encara tingui aquesta pràctica. A més, aquestes pastilles encara es troben en fase d’experimentació, tal i com consta al final de la història. Bé podria ser que tinguessin efectes secundaris.
1.3) Metàfora de mort: “estar en companyia de Déu” = “estar morta” (encara que només sigui de manera temporal; una mica com ocorre amb Blancaneus, com ja veurem més endavant).
2) D’altra banda, tenim la pastilla-llavor, que la Sara cuida amb tanta dedicació. Aquest símbol és fàcil. Ens mostra com va creixent fins a esdevenir una preciosa rosa per just després pansir-se. Tal i com ocorre amb la relació entre la Sara i la Silje.
_____________________________________
Recol·lecció de bolets: van a buscar bolets en plena nit (la nit molts cops significa confusió) i, a més, hi ha una papallona diürna desperta. Serà pels fanals o bé pels bolets?
Més bolets a la pàgina 66.
_____________________________________
Més roselles: pàgina 63.

F) Miscel·lània:
La lectura a l’estona de la granadura: mentre la resta està fent els collarets de granadura, hi ha una alumna que llegeix el següent text: “Bajo los cipreses vespertinos, mi alma emerge y se regocija... cual amapola entreabierta que espera abierta a su despertar.” Més referències a roselles, amb una metàfora sexual bastant clara, deixant palesos el desig i la presumpta virginitat de les alumnes de La Rosa (jo tinc els meus dubtes que la Silje ho sigui). D’altra banda, la referència de trobar-se sota els xiprers bé podria referir-se a trobar-se entre les alumnes de La Rosa o sota el sostre opressor de La Rosa (els xiprers s’acostumaven a posar als cementiris i, per tant, s’hi associen i ja he explicat que La Rosa és un lloc associat a la mort i allò lúgubre).


Lluna plena: símbol de l’amor prohibit de la Tamlyn. L’autora la dibuixa desproporcionadament gran per donar-li més rellevància. La Lluna plena servia de guia nocturna als amants que es trobaven d’amagat. També era llur mut testimoni.
La desolació de la Tamlyn: tal i com comenta l’autora al seu bloc: “Para ilustrar los duros momentos que pasa el personaje de Tamlyn durante el desarrollo de la historia, decidí hacer un homenaje a este maravilloso cuadro [Viatger Front un Mar de Boira] del pintor romántico alemán Caspar David Friedrich.”
Vanna: el que diu el seu ou és “Una sonrisa iluminará tu vida y verás cómo todo se transforma”. Un pèl macabre, tenint en compte que el següent somriure que veiem és el seu tot ensangonat de l’orella d’una companya. La Vanna és una agressora d’orelles (zona erògena i que hi ha qui l’utilitza com a metàfora de cony...): agredeix tant la de la víctima de la mossegada com la de la Sara, amb les seves paraules.
Influències: finalment, m’agradaria comentar que a aquest còmic li veig certes influències dels animes (sí, especialment dels animes i no dels mangues) d’Utena i Sailor Moon, sobretot el primer.

*Depenent del context, en anglès “to grow” pot voler dir tant créixer (to grow up) com envellir (to grow old). Growth és un substantiu d’aquesta família semàntica i, per tant, tant pot significar “creixement” com “envelliment”. Aquest matís és particularment important, tenint en compte que parlem de noies adolescents. A partir de quin punt deixen de créixer i comencen a envellir? Posant-ho en anglès, l’autora salva aquesta dificultat.