Aquesta entrada és una anàlisi i pot contenir
ESPÒILERS de Hiatari Ryōkō i altres obres del Mitsuru Adachi.
L’Adachi és un mangaka que no m’apassiona, però val a dir que és dels pocs
que, en llegir-ne l’obra, em transmet que li encanta fer manga. M’ocorre també,
per exemple, amb la Tachibana Higuchi.
Aquest autor és sobretot conegut pels seus shōnens romàntics i d’esport i
té una base de seguidors molt fidel. Com que els seus shōnens contenen aquest
element romàntic i el seu dibuix és més aviat dolç, es tendeix a dir que aquestes
obres es troben a mig camí entre el shōnen i el shōjo. Personalment, no hi puc
estar d’acord:
- Els seus protagonistes solen ser nanos més o menys mediocres que acaben amb la noia que els agrada tot i que el seu rival en l’amor sigui molt més atractiu que ells.
- Hi ha bastant fanservice de noies en roba interior.
Aquests dos elements (sobretot el primer) fan que trobi que ni per un
instant pugui confondre els seus shōnens amb shōjos.
Però i què passaria si l’Adachi fes un shōjo? Tindria “gust” de shōjo? Es
trobaria, aquest cop sí, entre el shōjo i el shōnen? La resposta la tenim a la seva obra Quin
sol més maco que fa! (Hiatari Ryōkō!). Aquest és un shōjo de 5 toms publicat
originalment entre el 1979 i el 1981 a la revista Shōjo Comic (Shō
Comi per als amics). A Espanya en va arribar l’anime amb el títol d’Alegre
Juventud.
Llegint aquest manga em fa la impressió que l’Adachi va presentar un
plantejament als editors que els va fer creure que la història aniria per un
cantó i després ell va fer el que li va rotar. Així, tot comença quan
la Kasumi es muda a la residència d’estudiants de sa tia per poder anar al seu
nou institut. Allà haurà de conviure amb quatre nois, que en un principi es
pinten com a interessos romàntics de la Kasumi.
D’aquesta manera, en un principi sembla que serà una història de comèdia d’institut amb
molts embolics a la residència. Però això no durarà gaire perquè l’Adachi se les
manega perquè tothom acabi al club de beisbol i el manga es converteixi en un spokon
on els nois juguen i les noies animen1. A més, el Yūsaku (típic prota de l’Adachi, tant
a nivell de personalitat i habilitats com de disseny) esdevé el principal
interès romàntic de la protagonista a nivell de la trama i acaba mostrant-se’n
molt el punt de vista. De fet, l’Adachi en fa broma ja de bon començament sobre si
el protagonista no serà el Yūsaku en comptes de la Kasumi.
 |
| Qui protagonitza la història? Portada interior del primer tom de Quin sol més maco que fa! |
D’altra banda, la Kasumi està enamorada del Katsuhiko, un “noi” (home? Quants
anys té?) del seu poble, de qui en va mirant una foto que guarda com un tresor.
Tot sembla indicar que es tracta d’un amor no correspost. De sobte, per afegir
tensió a la història, et diuen que no, que estan sortint junts. Queda tot molt
improvisat i forçat, com la trampa del beisbol.
El manga s’acaba de cop. Com si se l’haguessin cancel·lat. Les quatre
darreres pàgines tenen molta potència narrativa, però el final resta obert. I dic jo: per què se’l cancel·larien? Per creure’s més llest que ningú i jugar amb els editors? Per
passar del seu públic objectiu, el qual possiblement va passar a la vegada d’ell?
Tot són suposicions, però sembla que l’Adachi es va pensar que podia fer un
shōjo que representés tot de fantasies masculines i cap de femenina sense que
hi hagués conseqüències. Devia creure que enganyant amb la premissa ja n’hi
hauria prou.
Ara clar: no en tinc cap prova i l’Adachi té molts altres shōjos, però des
que vaig llegir aquest còmic que aquesta reflexió em rondava per la ment i
tenia ganes de compartir-la.
1. I això malgrat que era el Yūsaku qui volia entrar al club d’animadors.
