diumenge, 24 de maig del 2020

Hiatari Ryōkō o de com l’autor juga amb les expectatives dels editors i del públic


Aquesta entrada és una anàlisi i pot contenir ESPÒILERS de Hiatari Ryōkō i altres obres del Mitsuru Adachi.



L’Adachi és un mangaka que no m’apassiona, però val a dir que és dels pocs que, en llegir-ne l’obra, em transmet que li encanta fer manga. M’ocorre també, per exemple, amb la Tachibana Higuchi.

Aquest autor és sobretot conegut pels seus shōnens romàntics i d’esport i té una base de seguidors molt fidel. Com que els seus shōnens contenen aquest element romàntic i el seu dibuix és més aviat dolç, es tendeix a dir que aquestes obres es troben a mig camí entre el shōnen i el shōjo. Personalment, no hi puc estar d’acord:
  1. Els seus protagonistes solen ser nanos més o menys mediocres que acaben amb la noia que els agrada tot i que el seu rival en l’amor sigui molt més atractiu que ells. 
  2. Hi ha bastant fanservice de noies en roba interior.

Aquests dos elements (sobretot el primer) fan que trobi que ni per un instant pugui confondre els seus shōnens amb shōjos.

Però i què passaria si l’Adachi fes un shōjo? Tindria “gust” de shōjo? Es trobaria, aquest cop sí, entre el shōjo i el shōnen?  La resposta la tenim a la seva obra Quin sol més maco que fa! (Hiatari Ryōkō!). Aquest és un shōjo de 5 toms publicat originalment entre el 1979 i el 1981 a la revista Shōjo Comic (Shō Comi per als amics). A Espanya en va arribar l’anime amb el títol d’Alegre Juventud.

Llegint aquest manga em fa la impressió que l’Adachi va presentar un plantejament als editors que els va fer creure que la història aniria per un cantó i després ell va fer el que li va rotar. Així, tot comença quan la Kasumi es muda a la residència d’estudiants de sa tia per poder anar al seu nou institut. Allà haurà de conviure amb quatre nois, que en un principi es pinten com a interessos romàntics de la Kasumi.

D’aquesta manera, en un principi sembla que serà una història de comèdia d’institut amb molts embolics a la residència. Però això no durarà gaire perquè l’Adachi se les manega perquè tothom acabi al club de beisbol i el manga es converteixi en un spokon on els nois juguen i les noies animen1. A més, el Yūsaku (típic prota de l’Adachi, tant a nivell de personalitat i habilitats com de disseny) esdevé el principal interès romàntic de la protagonista a nivell de la trama i acaba mostrant-se’n molt el punt de vista. De fet, l’Adachi en fa broma ja de bon començament sobre si el protagonista no serà el Yūsaku en comptes de la Kasumi.

Qui protagonitza la història? Portada interior del primer tom de Quin sol més maco que fa!

D’altra banda, la Kasumi està enamorada del Katsuhiko, un “noi” (home? Quants anys té?) del seu poble, de qui en va mirant una foto que guarda com un tresor. Tot sembla indicar que es tracta d’un amor no correspost. De sobte, per afegir tensió a la història, et diuen que no, que estan sortint junts. Queda tot molt improvisat i forçat, com la trampa del beisbol.

El manga s’acaba de cop. Com si se l’haguessin cancel·lat. Les quatre darreres pàgines tenen molta potència narrativa, però el final resta obert. I dic jo: per què se’l cancel·larien? Per creure’s més llest que ningú i jugar amb els editors? Per passar del seu públic objectiu, el qual possiblement va passar a la vegada d’ell?

Tot són suposicions, però sembla que l’Adachi es va pensar que podia fer un shōjo que representés tot de fantasies masculines i cap de femenina sense que hi hagués conseqüències. Devia creure que enganyant amb la premissa ja n’hi hauria prou.

Ara clar: no en tinc cap prova i l’Adachi té molts altres shōjos, però des que vaig llegir aquest còmic que aquesta reflexió em rondava per la ment i tenia ganes de compartir-la.

1. I això malgrat que era el Yūsaku qui volia entrar al club d’animadors.

divendres, 15 de maig del 2020

El meu amor pel... Shinji Wada i una guia imprecisa de lectura de la seva saga Asuka


La cançó de bressol de l’Asuka


El meu primer contacte amb l’obra del Shinji Wada va ser fa una bona colla d’anys en veure’n La cançó de bressol de l’Asuka (Asuka Lullaby) d’oferta entre un bon munt de mangues vells després d’emmarranar-me les mans la pols que hi havia acumulada pels prestatges i els còmics. Em va cridar l’atenció. Tom únic de shōjo vintage i valia només 1 €. Tot i que la sobrecoberta estava un pelet arrugada, m’hi vaig llançar, donant per fet que era una sèrie desconeguda. Així ho assumir durant molt de temps.

Tot i que no tenia ni fava de japonès escrit, poc després de comprar-lo me’l vaig mirar pàgina a pàgina. Una escena on sortia una panerola em va fer petar de riure.

Posteriorment, vaig comprar-me el llibre Shōjos dels 70 (Shōjo Manga ’70 Nendai-hen). Aquesta publicació de 130 pàgines li dedica dues planes a la saga d’Asuka! Arran d’això, me’n vaig informar i vaig veure que es tractava d’una saga conformada per diversos mangues. La saga es remunta als anys setanta i la darrera obra n’és dels 2000.

Els protagonitza l’Asuka, una adolescent que encara no s’ha desenvolupat i que es transforma en adolescent ja desenvolupada per lluitar contra el mal. Hmmmm... en què em fa pensar això? Doncs en tot un seguit de magical girls, tant anteriors (Melmo) com posteriors (Creamy Mamy, Persia, Minky Momo, Fancy Lala i Full Moon). Així mateix, veig certes reminiscències en La Ran i el món gris (Ran to Haiiro no Sekai, Aki Irie, publicat per aquí com Ran y el mundo gris). I sí, hi ha fanservice de l’Asuka (versió desenvolupada) despullada.

Malgrat les seves proximitats amb les magical girls, no he vist mai l’Asuka vista a cap llista de magical girls. Sospito que en gran part això és perquè no té anime. El mateix opino de la Ran, per cert. Amb altres fandoms no passa tant, però les magical girls estan molt lligades a l’anime.

A la portada de Shōjos dels 70 no veuràs l’Asuka, però sí la Saki Asamiya, protagonista de La Pinxa Detectiva. És a la punta inferior esquerra, amb el seu característic io-ió. El llibre li dedica 4 pàgines a La Pinxa Detectiva!

 Anys després, vaig visionar el primer dorama de La Pinxa Detectiva (Sukeban Deka, basat en el còmic homònim del Wada) i em va agradar prou com per posar-me amb l’obra original, la qual em va encantar. Així, vaig passar-ne a consumir el prototip i a apreciar encara més La cançó de bressol de l’Asuka, l’únic tom que tinc del Wada.

Avui, en veure un tweet recomanant Alisa, la dels cabells platejats, m’he posat molt nostàlgica i he recordat que tenia pendent saber quin coi és l’ordre de lectura de la saga Asuka. Ho he estat buscant, però no ho he sabut veure i el meu no-japonès no m’aplana el camí, que diguem. Al final, he optat per consultar a Baka l’obra del Wada endreçada per any de publicació.

Si no me’n deixo cap, segons aquesta web hi ha... 12 sèries de la saga Asuka! Això sí: la majoria consten només d’un volum i les més llargues són de tres. De tota manera, ni tan sols sé si es continuen entre totes, si només es continuen algunes entre elles, si són móns paral·lels... A partir d’un moment donat, els còmics de la saga passen a tenir tots el títol del primer amb el corresponent subtítol. Sigui com sigui, en ordre més o menys cronològic de publicació la cosa aniria així:

1. Asuka, la supernoia (Chōshōjo Asuka, 1 tom)
2. El parell d’Asukes (Futari no Asuka, 1 tom)
3. L’Asuka altra vegada (Asuka Futatabi, 1 tom)
4. La cançó de bressol de l’Asuka (Asuka Lullaby, 1 tom)
5. L’Asuka i la caça de fades (Asuka · Yōsei Kari, 1 tom)
6. Asuka, la supernoia: La serp dorment (Chōshōjo Asuka Nemuru Hebi, 1 tom)
7. Asuka, la supernoia: El segell de la pluja (Chōshōjo Asuka Ame no Fuuin, 1 tom)
8. Asuka, la supernoia: L’estel dels casaments (Chōshōjo Asuka Wedding Star, 1 tom)
9. Asuka, la supernoia: La sang del mesies (Chōshōjo Asuka Kyūseishu no Chi, 3 toms)
10. Asuka, la supernoia: La història de l’estigma (Chōshōjo Asuka Seikon-hen, 2 toms)
11. Asuka, la supernoia: La història dels esperits invocats (Chōshōjo Asuka Shikigami-hen, 2 toms)
12. Asuka, la supernoia: La història de l’escola (Chōshōjo Asuka Gakkō-hen, 3 toms)