dimarts, 17 de gener del 2023

Top 10 de còmics no mangues de 2022

 Entraran en aquesta classificació els còmics que no siguin mangues i que llegís per primer cop durant l’any passat, ja fos totalment o parcial. És a dir, obres de les quals llegís pàgines que no havia llegit abans.

 

Per fi trenco la mala ratxa i puc dir que he llegit una quantitat interessant de còmics no mangues! Ja era hora, tu.

Abans de donar pas a la llista he de fer un parell de puntualitzacions:

-Si les meves circumstàncies fossin unes altres, estic convençuda que Dark Mambo (Mahō Usagi) entraria a la llista. Però les meves circumstàncies són les que són: sóc amiga de l’autora i em veig incapaç de distanciar-me prou de l’obra com per ficar-la en una classificació. Què puc dir que no n’hagi dit ja: és un molt bon còmic i tot just som al començament! Tracta sobre la personificació d’un seguit d’emocions d’una dibuixant de còmic. D’aquestes, en el primer capítol coneixem el Matt, el qual resulta tan aterridor com magnètic.

-D’altra banda, el 2022 no vaig fer la relectura i corresponent lectura de les noves pàgines de Nova (Novae, Kaiju), el còmic guanyador de les dues edicions anteriors. A veure si m’hi poso al llarg del 2023.

 

 

 

Així doncs, heus aquí el top 10 del 2022:

La lladre
1) La Lladre (Voleuse, Lucie Bryon), més conegut per aquí com Ladrona: de com s’embolica (i desembolica) la troca entre dues companyes de classe després d’una nit de festa amb alcohol. A més del romanç entre elles dues (i de com no tot és sempre flors i violes), se’ns mostra la bellesa de l’amistat. La narració és excel·lent i els colors estan molt ben escollits.

2) Titella (Marionetta, Míriam Bonastre Tur i Eiden Marsal Zamora): pels pèls es cola al top 10, que tot just se’n van publicar els tres primers capítols el 27 de desembre!!! M’alegra que després d’Els Campaners (Hooky), la Míriam Bonastre s’hagi animat amb un nou projecte. I trepitja fort: un circ, fantasia i molt de misteri. Les protagonistes podran escapar del seu tràgic destí?

3) Meitat (Soulmate, Wenzhilizi i Keranbing): El primer manhua baihe que llegeixo i contentíssima. Es tracta d’un doble viatge en el temps. La Qi de 27 anys torna a quan en tenia 17 i viceversa. Així, la Qi més gran es troba transportada a un món que coneix prou bé tot i que no recorda al 100% i aprofita el que sap per cuidar la seva futura xicota i reduir els mals que li produirà la diabetis. Daltra banda, la Qi més jove es troba desubicada en un món on conviu amb la seva xicota en comptes de la seva família d’origen, on hi ha smartphones i on ha d’anar a treballar.

4) Esgrima (Fence, C.S. Pacat, Johanna theMad i Joana Lafuente): seguim amb els estira-i-arronses entre el Nicholas i el Seiji. Un noi que de poc ha pogut seguir a un insti car amb una beca a través de l’esgrima i un noi amb nivell d’esportista olímpic pel que fa a l’esgrima. Entre altres qüestions. Combina la mar de bé la tensió dels duels amb les relacions entre els personatges. Ara, ja aniria sent hora que aparegués la mare del Nicholas.

Titella
5) Contalles de flors efervescents (Qǐ tán huā wùyǔ [綺譚花物語], Shuang-tzu Yang i Monday Recover), més conegut en francès com Contes Merveilleux du Printemps, en japonès amb els mateixos ideogrames (però que es romanitzen com Kitan Hana Monogatari) i, no sé per què, al meu exemplar (edició francesa) s’indica que el títol original és el text en anglès (Fantastic Tales of Splendid Blossoms): el segon manhua baihe i també molt contenta. Quatre històries curtes de relacions entre noies/dones amb un puntet sobrenatural. Unes són més clarament sàfiques i altres, més subtextuals. M’agradaria destacar-ne la darrera, que tracta sobre dues dones que es coneixen per internet i es van fent amigues a través d’un interès en comú: els “yokais” (així en diuen a la traducció en francès; ni idea de si seria la transcripció correcta). Així mateix, voldria destacar-ne la bellesa del traç.

6) Vint hiverns polars (Carla Gallén): un còmic (és un còmic? Té vinyetes. El comptaré com a còmic.) on l’autora explica com li va afectar que els seus pares es divorciessin. Com a metàfora per als seus sentiments que no sap com gestionar empra un ós polar.

7) El blau fosc i pregó (The Deep Dark Blue, Niki Smith): un còmic entretingut d'aventures i fantasia amb una molt bona representació trans. Després d’una traïció familiar, uns bessons es veuen obligats a amagar-se en una comunitat on mai els cercarien. Un d’ells no hi arriba a estar a gust, però l’altra hi troba una nova llar. Han de resoldre, però, la qüestió familiar. I ràpid: abans que la usurpadora se surti amb la seva.

Soulmate
8) Mary, Mary? (Pa-Luis): no és que sigui aquest el títol de la història, sinó que no en té, així que n’he agafat les dues primeres paraules, com a vegades he vist que es fa amb la poesia. Dues minyones es disposen a declarar-se a la vegada mitjançant sengles cartes d’amor.

9) Última cita (Última cita, Amanda Garcia Orozco): una dona humana convida un rotllo a casa, però no sap que és… una vampira!

10) El número al qual ha trucat no està disponible (Il numero chiamato non è raggiungibile, Elisa Kepler, Giarda Fiorani, Evelyn Innocenti i Maria Valentini): és un BL... DE MÒBILS! Sí, dues companyes d’uni comparteixen pis i és la història d’amor entre els seus mòbils (personificats). Si un dels mòbils té una bateria que no li dura gens, al món dels mòbils personificats s’adorm pels racons. Si l’altre mòbil es taca amb l’esmalt d’ungles de la seva propietària, al món dels mòbils personificats és que estava pintant una paret. Si un mòbil té moltes fundes, al món dels mòbils personificats té molts conjunts. I així amb tot. Molt ben trobat. El meu personatge preferit és un secundari: el Kiano. És la personificació d’un Nokia i, per tant, te’l representen com un entrenador de gimnàs la mar de resistent. Tant és així que pràcticament no necessita dormir i no li passa res si l’atropella una furgoneta (Spam) o li cau un piano al damunt (Pop-up). A més, té un tatuatge d’una serp al braç dret (és l’Snake!!!).

dilluns, 2 de gener del 2023

Top 10 de mangues (i encara més mencions d’honor) de 2022

Entraran en aquesta classificació mangues que llegís per primer cop durant l’any passat, ja fos totalment o parcial. És a dir, obres de les quals llegís pàgines que no havia llegit abans.

Durant el 2022, vaig seguir amb el francès. És la llengua en la qual més manga consumeixo de lluny. Segueixo d’aquella manera amb el japonès; hi avanço al meu ritme i a la meva manera.

Provo amb molts mangues perquè no vull que res se’m passi per alt, però són molt pocs els que segueixo més enllà del primer tom... si és que l’arribo a acabar. Malgrat tot, trobo que l’any passat vaig topar-me amb molts mangues que em van agradar, així que he optat per fer ús i abús de les mencions d’honor.

Hi ha mangues que, pel motiu que sigui, han estat a la llista en edicions anteriors i en aquesta edició no hi són. Poden haver-hi tres motius: els darrers toms no m’han agradat tant com els anteriors (M’he reencarnat en la dolenta d’un otome i ara faci el que faci tinc els dies comptats, Cesare, El Rèquiem del Rei de les Roses, Vers els núvols del nor-noroest...), l’any passat no en vaig llegir noves pàgines (Històries de Núvies, Hanako, l’ànima en pena... resulta que és un noi, Zona escolar...) o bé ja s’han acabat (Diari d’una ciutat costanera).

I bé, val a dir que la millor lectura d’enguany no ha sigut un manga, sinó un llibre. Mira, coses que passen, tu. És tan bo, tan bo, tan bo que el podria anomenar “còmic escrit”.

Sense més preàmbuls, heus aquí el meu top 10 de mangues del 2022:

 

El departament de disseny de la gènesi
1) El departament de disseny de la gènesi (Tenchi Sōzō Design-bu, Hebi-zō, Tsuta Suzuki i Tarako): el manga de divulgació científica que no sabia que necessitava. Quina meravella! És divertit, és interessant i els personatges t’atrapen. És nota que al darrere hi ha gent informada i, a la vegada, amb molta imaginació i sentit de l’humor. Magníficament dibuixat. I, a més, té representació trans.

2) Una cuina i l’altra endrapa (Tsukuritai Onna to Tabetai Onna, Sakaomi Yuzaki): per a mi, EL yuri de l’any. Dues adultes, amb disseny d’adultes i que tenen una mentalitat d’adultes. Senzillament dues dones que es van coneixent a través de la passió que comparteixen pel menjar i es van enamorant mútuament. Que ben fet, que ben narrat, que ben dibuixat! Quina delícia.

3) Les entregues mensuals de shōjo del Nozaki (Gekkan Shōjo Nozaki-kun, Izumi Tsubaki), més conegut pel meu sofert públic com Nozaki y su Bravo: seguim amb un manga que no avança gaire ni falta que fa. És el matalàs on em deixo reposar després de llegir un manga que m’ha disgustat o de tenir un mal dia. Un 4-koma d’uns estudiants de batxillerat que em fa petar de riure i em posa sempre de molt bon humor.

4) L’espia i la seva família (Spy x Family, Tatsuya Endo): continuem amb les aventures d’aquesta peculiar família falsa: el marit espia, la muller assassina a sou i la filla que pot llegir el pensament. Ara, amb un aprofundiment amb la Yor (la muller/mare), que ja li tocava. A veure com acaba la saga del vaixell. Per ara, manté l’equilibri entre trama i comèdia i segueix sent interessant.

5) Fum-li encara més fort, Nakamura!! (Motto ganbare! Nakamura-kun!!, Syundei): la seqüela de Fum-li fort, Nakamura!!, el meu BL japonès preferit. En manté molt l’esperit, amb aquesta comèdia d’embolic on se’ns mostren els sentiments tan contradictoris i humans del protagonista. No sembla que vagi enlloc, però tampoc m’importa gaire. M’ho passo molt bé llegint-lo i amb això en tinc prou. En sortirà un tercer volum? L’espero amb candeletes.

Una cuina i l’altra endrapa

6) Frenesia i mandra (Skip and loafer, Misaki Takamatsu): comèdia d’institut amb alguns moments durs. Li passa com a Cistella de Fruita (Fruits Basket, Natsuki Takaya): té la capacitat de fer-me riure i plorar en molt poc espai. Diversos companys d'insti interactuant d'una manera molt propera per al públic i amb el romanç entre la prota i el seu interès romàntic avançant al seu ritme. Així i tot, hi ha molt d’espai per a l’amistat femenina. La protagonista manté el vincle amb la seva millor amiga de tota la vida (que és al seu poble) i crea noves amistats amb noies de la seva classe (a la gran ciutat). Es mostra la importància de la comunicació i la lluita contra la misogínia interioritzada. Té representació trans per part d’un personatge positiu: la tieta de la protagonista. L’únic que em reca és que no m’acaba d’encaixar que una persona trans parli així de si mateixa. No ho dic per la traducció al castellà (la qual em sembla excel·lent); m’imagino que ve de l’original. Se’m fa estrany que en l’actualitat una dona trans japonesa empri aquests termes. De fa 20 anys no em sorprendria tant. S’ha evolucionat molt tant a nivell mundial com a nivell japonès pel que fa al vocabulari relacionat amb la transsexualitat: tant pel que fa a conceptes que s’han estandarditzat i que no es coneixien gaire com a noves expressions que encaixen molt més i que han anat substituint termes que han quedat obsolets.

7) Tremolors de primavera primerenca (Yureru Shōsun, Riyoko Ikeda): per fi he tingut l’immens plaer de llegir aquesta història curta. Tota nova lectura de mangues setanters de la Ikeda és una gran joia, però en aquest cas encara més, ja que es tracta del prototip de Benvolgut germà... (Onii-sama e..., Riyoko Ikeda), el meu manga preferit. Tot i que és inevitable trobar-hi similituds, són dues obres clarament diferenciades. Com a curiositat afegida, al final de tot hi ha una dedicatòria: "für meine Junko". És a dir, "per a la meva Junko" en alemany. Aquest manga ens mostra l’amor entre dues noies: la Makoto i la Junko. La Ikeda seria la Makoto i li dedicaria aquest manga a un amor de l'adolescència? En té tota la pinta, però no n’he vist parlar-ne.

Les entregues mensuals de shōjo del Nozaki
8) Adéu-siau, pare Noel (Sayōnara, Santa Claus, Masako Yoshi): una història curta que dóna nom al tom homònim sobre dos germans bessons. Un és més ell mateix i l’altre procura ser el millor en tot per tal de diferenciar-se de l’altre i d’endur-se tot l’afecte que pugui. Aquesta autora es destaca amb les seves històries curtes. Tant les d’aquest tom com les de Primavera vera vera vera (Haru ru ru ru) m’han agradat molt en general. Adéu-siau, pare Noel ha sigut la meva preferida.

9) La Cuina dels Barrets Punxeguts (Tongari Bōshi no Kitchen, Kamome Shirahama), més conegut per aquí com Kitchen of Witch Hat: m’agrada molt més un spin-off de cuina on “no passa res” que la sèrie principal, la qual té misteri i drama? Doncs sí, sí i resí. Que el manga original està bé, té molt bona tècnica i tal, però és que La Cuina dels Barrets Punxeguts m’enamora. Tendríssim i fa que emparelli dos personatges (l’Orugio i el Qifrey) que l’original, no (bàsicament, el Qifrey de la sèrie original no es mereix l’Orugio; aquí, en canvi es nota com s’estimen i esrespecten mútuament). La trama se centra en l’elaboració de plants cuinats amb ingredients de fantasia, però molts d’ells (o tots) es poden recrear mitjançant ingredients reals. Sovint em ve la salivera llegint aquest manga i l’estómac m’acaba raucant. A més, la traducció és boníssima, la qual cosa enriqueix la lectura. Es nota que la traductora té un glossari de termes per mantenir-ne la traducció cada vegada. Molt bona feina.

10) Adéu-siau, humans (Saraba Ningen, història curta del tom Llampades [Mabataki], Battan, més conegut per aquí com Instantes), més conegut per aquí com Hasta siempre, humanidad: un yuri vampíric de la Battan??? Aquesta sí que no me l’esperava. Un somni fet realitat. Tant de bo un dia s’animi amb aquest mateix concepte, però per a una sèrie. La resta d’històries d’aquest tom tenen també molt de nivell. Aquesta és la meva preferida perquè encaixa especialment amb els meus gustos, però la resta no es queda enrere. La traducció i la retolació estan molt cuidades. Es nota un gran esforç al darrere.

 

Mencions d’honor: perquè en algun lloc he de parlar de tots els mangues que m’han arribat al cor malgrat que hagin assolit cap de les 10 primeres posicions

Per a aquesta edició ho endreçaré per categories, sense un ordre concret de preferència:

A) Finals i històries extres:

-L’Harem Shōgunal (Ōoku, Fumi Yoshinaga): Ja feia uns toms que clamava per un final i se m’havia anat desimflant. No és un final apoteòsic, però sí satisfactori i correcte. Feia molts anys que seguia aquesta sèrie i sento que es tanca una etapa.

-Vola, noi, pel cel (Fly, boy, in the sky, Akimi Yoshida, història curta de Banana Fish publicada al tom extra Opinió Particular [Private Opinion], el qual es va reeditar al Japó com a les darreres pàgines de la versió bunko de Banana Fish i posteriorment com a tom 20 de la tankōbon de Banana Fish): Com es van conèixer l’Eiji i l’Ibe? Un relat ambientat abans de l’inici de Banana Fish.

Canta, Erinna!
B) “Lectura” en japonès (en cometes perquè el meu nivell és el que és i hi ha moltíssimes coses que no entenc o directament sóc incapaç de llegir si no hi ha furigana):

-Canta, Erinna! (Utae! Erinna, Futaba Satō): un volum únic de 4-koma molt ben documentat que et mostra un possible dia a dia de la hipotètica escola de la Safo. Protagonitzat per l’Erinna, una noia molt propera al públic. La temàtica em sembla interessantíssima i em sorprèn que no hagi arribat a Occident.

C) Shōjoseis de l’era Shōwa:

-Jungla (Jungle, història curta inclosa al tom Papallona de tardor [Aki no Chō], Hisato Chiba): la Shichiri té uns malsons recurrents. Què hi tindrà a veure la contaminació en tot això? Una història amb un toc tètric i amb crítica social. Llàstima que no vagi més enllà. Trobo que hauria donat com a mínim per a un capítol més.

-Premier Muguet (Keiko Nagita i Yōko Hanabusa): manga protagonitzat per un parell de bessons, a estones comèdia, a estones drama. I, oh, sorpresa: s’augura un romanç incestuós entre ells (gens del meu estil, però l’obra m’està agradant). A veure com acaba la cosa.

-La Màgica Mami (Magical Mami, Yumiko Igarashi), més conegut per aquí com La brujita Mami: en complir 10 anys, la Mami descobreix que és una bruixa, com la seva mare. Embolics, enfrontaments, drama, comèdia... Un còmic bastant simpaticot i agradable de llegir.

-Primavera vera vera vera (Haru ru ru ru, Masako Yoshi): sota aquest títol s’agrupen un seguit de relats: una parella de joves que no estan segurs de fer sexe, una dona que espera el seu marit, un home que ha perdut els seus tres darrers cabells, un nen que necessitaria una habitació per a ell i acaba vivint una peculiar aventura, unes formigues que li fan la feina a una mangaka i un primer amor. I després hi ha la resta d’històries del tom homònim. Particularment, em va agradar molt la història del nen que marxa d’aventures. També em va fer gràcia el final de la primera història.

 

D) Yuris:

La Shiki és tan ben plantada que em fa perdre l’oremus!
-Vida, em cruspiré el teu cor (Itoshii anata no kokoro o taberu, Tokei), més conegut per aquí com Amor, devoraré tu corazón: volum únic sobre un total de 4 parelles amb una premissa la mar d’interessant. Tres d’aquestes parelles són dona-home i una és dona-dona. Una de les sorpreses de l’any en diversos sentits.

-Floreixen les flors dels ull-blancs (Mejirobana no Saku, Asumiko Nakamura): semblava que després del primer volum aquesta sèrie no tindria gran cosa a explicar, però m’equivocava. Un segon tom la mar d’emocionant on es toca bastant els mal rotllos de família i diners.

-La Shiki és tan ben plantada que em fa perdre l’oremus! (Ikemen Sugidesu Shiki-senpai!, Yuama): un romanç relativament bufó que sembla molt influït per La Kase i... (...to Kase-san, Hiromi Takashima) amb l’afegit que s’acaba abans de fer-se repetitiu. Un dels motius pels quals m’agrada el yuri és perquè ella és l’esportista i ella és la mànager/animadora. Que la segona tasca està bé i tal, però quan a la gran majoria de romanços hetero el paper de la noia queda subordinat al del noi, doncs és indicatiu d’alguna cosa. Que en conec excepcions i tal, però això: amb el yuri ho tinc tot i sense haver d’anar remenant.

 

E) Comèdies romàntiques de noia-noi d’insti:

-La Takagi em fa la punyeta (Karakai Jōzu no Takagi-san, Sōichirō Yamamoto), més conegut per aquí com Takagi-san, experta en bromas pesadas: més del mateix i no me’n canso. Més la Takagi rifant-se del Nijikata i podria llegir-ne 20 toms més encara i voler-ne 50 més.

-Va, Ayumu, mou fitxa (Soredemo Ayumu wa Yosetekuru, Soichiro Yamamoto): una sèrie del mateix autor que l’anterior amb diversos punts en comú: una no-parella principal amb molts estira i arronses. Així i tot, les dinàmiques són lleugerament diferents. Amb l’excusa del shogi se’ns mostra una comèdia prou reeixida.