Aclariment: la majoria de títols els he traduït/adaptat jo, però n’hi ha que els ha traduït el Klonos Heart. Són aquests: Tempesta enllà (Arashi o koete, Macoto Takahashi) i Princess Ann (Sugako Hashida i Macoto Takahashi). Coses sense cap repte traductològic no les compto com cap dels dos. Els exemples més clars: París – Tòquio (Paris – Tōkyō, Macoto Takahashi) i Tòquio – París (Tōkyō – Paris, Seiichi Haruna i Macoto Takahashi). Adieu (Akemi Matsuzaki i Ruda) també entraria aquí, tot i que no sigui tan, tan clar com els dos altres mangues.
 |
| Adieu... |
Introducció:
Entraran en aquesta classificació mangues que llegís per primer cop durant l’any passat, ja fos totalment o parcial. És a dir, obres de les quals llegís pàgines que no havia llegit abans.
Al 2025, em vaig mantenir. La majoria de manga que vaig llegir continua sent en francès. L’alemany va quedar aparcat. Vaig continuar sense acabar d’arrancar del tot amb el japonès. En italià va caure alguna coseta, com ara el yuri. El català... bé, és un acudit, bàsicament. Amb l’enorme menyspreu a la demografia femenina, queda palès que hi ha encara molta feina per fer. A més, ja tinc del tot coll avall que no arribarà mai en català el yuri de les sirenes que es fa anunciar l’any de la picor.
 |
L’Aki menja amb el Haru... |
Hi ha mangues que, pel motiu que sigui, han estat a la llista en edicions anteriors i en aquesta edició no hi són. Poden haver-hi tres motius principalment: els darrers toms no m’han agradat tant com els anteriors, l’any passat no en vaig llegir noves pàgines (ehem, amb La pinxa i la nova, manga guanyador de l’any passat, portem més d’un any sense el tercer volum en castellà... quan en japonès està disponible; ídem amb l’edició en francès de La crisàlide que tenim per uniforme, yuri de les mencions d’honor de l’any passat) o bé el manga està complet i ja n’havia acabat la lectura (com ara, Lilibet, talment una flor).
Un cop més, trobareu similituds amb el top 4 de mangues traduïts del Klonos Heart i la seva menció d’honor dels originals en japonès. Tenim uns gustos molt similars i ens deixem i regalem mangues. És inevitable.
Sense més preàmbuls, heus aquí el meu top 10 de mangues del 2025:
 |
| YuriHasa |
1) Adieu... (Akemi Matsuzaki i Ruda): Podria ser que es tracti del primer cop que el millor manga d’un any és una història curta? Què he de dir! Em va impactar moltíssim. Tot i no poder arribar a conèixer els personatges, es mereix sobradament el primer lloc. Tant el dibuix com la narració resulten sublims. I aquest bitò tan ben aplicat!!! El simbolisme és exquisit. El clímax, ben catàrtic. Però de què va? Bàsicament de com un home processa haver trencat la seva relació d’amistançat amb un altre i com de malament se sent malgrat saber que és la decisió correcta. Des d’aquí agraeixo el Klonos Heart per descobrir-me aquesta obra i redescobrir-me la mangaka Akemi Matsuzaki. (Respecte a Ruda, no em consten més dades que la seva signatura juntament amb la de la Matsuzaki al final d’aquesta obra.)
2) L’Aki menja amb el Haru o de com la tardor colga amb fulles la primavera (Aki wa Haru to gohan o tabetai, Makoto Taji): un manga sobre teca ben simpàtic, dibuix magistral, uns personatges encantadors i uns tiberis que fan venir salivera. En llegir-lo, sento sempre un gran escalf i és per això que ostenta aquesta posició tan elevada. Potser s'ha convertit en el meu manga de cuina preferit i tot. Un aspecte molt positiu d'aquest manga és com està dibuixat el menjar, amb totes aquestes textures i ombres i com encaixa perfectament amb la resta del dibuix. Que "no es nota la foto" en cas que se n'hagi emprat alguna com a referència, vaja.
3) Que dius que tot noi que s'interposi en una relació sàfica ha de morir?! / El teu virtuosisme m’emociona molt més que cap petó que em puguis fer (Yuri ni hasamaru otoko wa shine ba ii!? / Kiss yori mo kimi no neiro de me ga sameru, Yomogimochi, 2021-obert), més conegut als Estats Units com Boys gilding the lily shall die!? i entre el fandom japonès com YuriHasa: yuri de música on una de les noies és una apassionada de la música (la Chihaya) i l’altra una virtuosa per a qui la música és un càstig (la Hibiki). La Chihaya s’admira del virtuosisme de la segona i la Hibiki s’admira de la passió de la primera. Totes dues voldrien tenir la característica de l’altra. La història és prou típica. On s'innova és en la narració. Tan mil·limetrat tot i amb tot tan a flor de pell. N’he de destacar l’ús de les cortines com a element narratiu al cinquè volum.
A més, és un cant d’amor al yuri, on es recupera la coralitat amb una òbvia parella principal. En els yuris dels darrers 15 anys, això ja no s’estila tant, tot i que hi pugui haver excepcions.
 |
| La fru-fru i el tric-trac |
4) La fru-fru i el tric-trac (Kirakira to giragira, Sawako Arashida), publicat a França amb el títol de La belle et le badass: La Lulu, una noia bufona, passa d’un institut ple de gent com ella a un centre ple de tipus durs. Allà retrobarà el seu amic d’infància, que després de tants anys s’ha hagut d’adaptar a aquest ambient i ha esdevingut una llegenda per la seva força portentosa. I... Sí!!! Surten sukebans!!! És exactament el que promet: una paròdia de diversos tòpics de mangues dels anys setanta a noranta. Vaig riure moltíssim. És tot tan exagerat...! Però fet des de l'admiració i l'afecte. Diversió i nostàlgia de la mà.
5) Resulta que qui li despertava interès no era precisament un noi (Ki ni natteru hito ga otoko ja nakatta, Sumiko Arai), més conegut com "el yuri verd" o "el Julivert": Una història simpàtica d’amor d’institut sobre com dues noies es coneixen i s’enamoren a través d’un gust en comú: la música. I per a qui vulgui yuris amb personatges adults està de sort perquè es fa un salt en el temps que ja porta diversos capítols i encara dura a dia d’avui. M’agrada molt que tot i que hi hagi gelosia en algun moment, això no sigui l’únic element de tensió a la trama i la història no s’hi centri.
 |
| El yuri verd |
A més d’aquesta premissa, m’engresca la sensació que em fa que, a més d'haver llegit molt de manga en general, Utatane ha llegit molt yuri i s'ha informat a consciència de les seves arrels. I és que aquest manga recull un seguit de tradicions i influències dins de la genealogia del yuri.
Hi ha diverses metàfores. Unes de més òbvies, unes altres no tant. Tot està fet amb un gran domini del mitjà del còmic. N'estic ben admirada.
Es veu que aquest manga no ha funcionat a França. D’una banda em sap greu perquè està molt bé i l’Utatane no en té cap culpa. D’altra banda, em satisfà veure com una de les estratègies promocionals de l’editorial ha sigut una gran pífia. L’estratègia en qüestió va ser treure a la venda originalment el manga com a novetat a la seva parada de la fira Japan Expo (principis de juliol) i esperar-se perquè arribés a les botigues a mitjans de setembre. Em sembla una jugada molt lletja, tant per a les botigues com per als consumidors.
7) Un parell de noies (Futari pocchi, Riyoko Ikeda): Més yuri setanter de la Ikeda!!! Els pares (vidus) de les protes es casen i passen a viure sota el mateix sostre. Un temps abans ja havien començat a anar juntes a l’institut. Tenen moltes tensions i em sembla ben curiós com una d’elles li agafa molt d’afecte a la mare biològica de l’altra. Ben original, dins de la ficció. I aquesta representació també és important. Hi veig ja molts precedents per al yuri de referència de la Ikeda: Benvolgut germà... (Oniisama e...). L’autora aquí és encara primerenca, amb una configuració de les pàgines del còmic sovint millorable. Moltes gràcies, Rokuso, per totes les gestions per aconseguir-me’n el volum.
 |
| El trèvol misteriós |
9) Només volem la Lluna (Tsuki to suppin, Yū Akegata), publicat a Itàlia com Alla luce della Luna: Un manga yuri ben simpàtic sobre el dia a dia de dues adultes. Hi ha capítols més tranquils i capítols amb més emoció, com quan visiten la família d’una d’elles.
10) El gat follet (Tenohira neko: Fairy cat, Hisa Takano), publicat a Espanya com Gatusina, la minigatita mágica: Un altre manga que és una alegria de llegir (malgrat els moments tristos que pugui tenir). Tracta sobre com un gat follet s’instal·la a l’habitació d’un noi i com va evolucionant llur relació. Obra de gran escalf i molt recomanable per als amants dels gats.
Referent a la meva traducció, així a priori no veig cap indicació que faci veure que és una gata o dues gates, així que he optat pel masculí genèric. Em puc equivocar; no he tingut accés a la versió original del manga. D’altra banda, empro el singular atès el singular del subtítol, en anglès. Si només hi hagut el títol en japonès, ho hauria traduït en plural. Dit això, la traducció oficial del títol al castellà em sembla, a més de correcta, encantadora.
Mencions d’honor: perquè en algun lloc han de constar tots els mangues que m’han emocionat malgrat que no hagin assolit cap de les 10 primeres posicions
A) “Visionats” en japonès:
 |
| El Palau Submarí del Déu Drac... |
- El Palau Submarí del Déu Drac cerca una unió conjugal amb la terra ferma (Love love shitai Ryūgū-san wa jōriku shimashita, Suzu Akeko): Un yuri que ha passat més o menys desapercebut (té tota la pinta que el van cancel·lar i s’ha quedat amb només 2 volums) i que té un dibuix magnífic. Una delícia visual i amb un munt de modelets. Llegit tot just el principi i alguna vinyeta saltejada. Bastant assequible, però m’hi he de posar.
Respecte a la meva traducció del títol: segur que hi havia alguna manera de fer-ho millor, però entre el “Love love” (literalment, “Amor amor” o “Estimar estimar” en anglès) en furigana dels kanjis de “結婚”(normalment, llegits junts com “kekkon” i que signifiquen “matrimoni”) i això de posar el palau Ryūgū com a subjecte amb l’honorífic “-san” i tot, era bastant embolicat. He optat per la connotació més de matrimoni i no tant d’amor perquè la premissa de l’obra és la que és.
B) Mangues de l’era Shōwa que no siguin yuris:
 |
| París – Tòquio |
- París – Tòquio (Paris – Tōkyō, Macoto Takahashi): Una adolescent i les seves amigues fan els preparatius per a unes colònies. Paral·lelament, hi ha també la trama del parador del pare de la protagonista, desaparegut fa molt de temps. Una obra en general simpàtica amb punts dramàtics, però la grassofòbia li resta punts i és per això que no l’he situat al top 10. És un manga amb diverses referències a la cultura japonesa de l’època i principis del SXX, tant a nivell d’actrius com de la “shōjo bunka” (manga i escriptura). Moltes gràcies, Klonos Heart, tant per aquest com per El passeig de cirerers florits (Sakura namiki, Macoto Takahashi).
L’any passat va ser per a mi l’any del Takahashi. Em vaig capbussar de ple en aquest autor i, recercant amb el Klonos Heart, hem trobat un total de 32 o 33 (depèn de com es compti) mangues dibuixats per ell (i ens imaginem que n’hi ha moltes més, per diferents motius*), tant guionitzats pel propi Takahashi com per altra gent, publicats al llarg de vers 10 anys. Perquè després es vagi dient que pràcticament no va fer cap manga.
*Els diferents motius: el Takahashi va publicar mangues en format akahon, kashihon i en revista sense compilació en tom. Per internet hi ha molt pocs testimonis, fins i tot en japonès. En japonès, de les seves obres més famoses, gratant una mica, se’n troba informació fàcilment. Però de la resta és ja més complicat, sovint amb només una font (amb imatges i informació de la data de sortida i la revista, això sí). I bé, en llengües occidentals, la cosa encara està molt pitjor. Una llàstima que sent un autor tan estimat i influent tingui aquest tractament. Estem parlant d’un autor que va veure reeditats dos kashihons el 2006 i després d’això... ja res més, referent als seus mangues. Em sembla molt fort que no s’hagi publicat cap compilació de les seves quatre obres més famoses serialitzades en revistes. És a dir: Tempesta enllà (Arashi o koete) (incomprensible, sent a més el guió seu, també), Tòquio – París (Tōkyō – Paris, guió de la Seiichi Haruna; serialitzada com a mínim dos cops, primer a una revista i després a una altra!!), Princess Ann (guió de la Sugako Hashida) i Petit rat (guió de la Sugako Hashida).
 |
| Tempesta enllà |
- Troica blanca (Shiroi troika, Hideko Mizuno): Aquest manga és aquí perquè La rosa de Versalles (Versailles no bara, Riyoko Ikeda) en beu tantíssim i tinc tan interioritzat aquest darrer còmic que em veig incapaç de valorar Troica blanca de manera independent tot i que n’hagi gaudit i m’hagi semblat una bona obra. D’altra banda, també de la Mizuno l’any passat vaig llegir Foc! (Fire!), però no m’ha agradat. Les expectatives eren molt altes, però és que l’obra és un caos (la trampa de guió més bèstia és que recupera com per art de màgia uns personatges a qui havien matat i sense donar-ne cap explicació ni res, però no és l’única i a part la història fa moltes voltes, es nota allargada artificialment) i el prota és un masclista de cap a peus i es ven com un pobre desgraciat, intentant que li faci pena al públic.
- La Princesa Chokomaka del Castell Ociós (Nonbiri-jō no Chokomakahime, Yōko Imamura): El títol ja ho diu tot. Obra comèdica i episòdica sobre una princesa divertida i capriciosa. Còmic entretingut i simpàtic. La Imamura era una autora de la qual tenia pendent llegir quelcom. Idealment, m’hauria agradat llegir-ne El diari de la Chako (Chako-chan no nikki), però per ara no ha pogut ser.
- La nimfa empíria (Kisshō tenyo, Akimi Yoshida): Una història que em va mantenir enganxada de principi a fi, per veure fins on seria capaç d’arribar la Sayoko amb la seva venjança i com se n’aniria sortint. M’alegra veure que encara hi ha mangues de la Yoshida que m’entretenen. Aquesta obra continua la tradició de Saint Rosalind (Masako Watanabe) i és una predecessora de Tomie (Junji Itō).
 |
| Troica blanca |
- El Kōjiro de cals Fuma (Fuma no Kōjiro, Masami Kurumada), publicat a França com Kôjiro du clan Fuma: Un manga de combats un rere l’altre. Al principi, té una mica més de trama d’institut, però després l’ambientació i la premissa són excuses per mostrar els combats. La primera saga és prou entretinguda, però la següent se’m va fer molt costa amunt. Però bé, si és aquí és perquè el protagonista és la inspiració per al personatge Daichi Aoi / Clay Terran, del videojoc Ace Attorney: Dual destinies (Ace Attorney 5 per als amics). Aquest videojoc té un munt de referències a manganimes shōnens antics. M’esperava que el Clay sortís més d’un manga de ficció científica que no pas d’un còmic d’esbatussar-se, però què hi farem. D’altra banda, el protagonista també té quelcom coincident amb l’Apollo Justice a l’Ace Attorney 5, així que es podria dir que, a més d’una inspiració, el Kôjiro és una fusió o un pseudo-pre-fill espiritual dels Claypollo. Sí, aquest manga entra aquí per aquesta OTP. Moltes gràcies, Nyiguinyogui!
C) Yuris:
 |
| La màgia de l'amor |
- Com m'ho podria fer per sortir amb la meva amiga d'infància?! (Dōshitara Osananajimi no Kanojo ni Naremasu ka!?, Shū Yasaka): història d’institut prou bufoneta. Es troba just al meu punt de tolerabilitat moe. A vegades en confonc els personatges, però bé, res gaire greu. Després de diverses anades i vingudes, la cosa ja va avançant amb força i queda ja dirigida cap a la cloenda, al cinquè volum. Ja tinc ganes de llegir-lo.
- El passeig de cirerers florits (Sakura namiki, Macoto Takahashi): Relectura d’un classicàs!!! Yuri spokon del 1957!!! La Yukiko (alumna de primer) i l’Ayako (alumna de segon) competeixen per l’amor de la Chikage (alumna de tercer). Després de derrotar l’Ayako a un partit de ping-pong, la Yukiko perd la final contra la Chikage. L’escola, esperonada per l’Ayako, s’omple de rumors que la Yukiko s’ha deixat vèncer pel que sent per la Chikage. Això fa que la Yukiko i la Chikage es distanciïn. La Yukiko podrà recuperar la seva relació amb la Chikage? Molt ben fet i de regal unes pàgines de La mort del cigne, un ballet que van a veure la Yukiko i la Chikage. Moltíssimes gràcies un cop més, Klonos Heart! (En ser relectura, no pot anar al top 10.)
D) En el cos de malvades:
- Sóc una malvada més aviat mediocre: El conte del canvi de cos entre la papallona i la rata (Futsutsuka na akujo de wagozaimasu ga: Sūgū chōso torikae den, Satsuki Nakamura i Ei Ohitsuji), més conegut a França com Though I am an inept villainess: La légende du Papillon et du Rat, Échange de corps à la Cour: sembla que l’editorial francesa per fi s’ha posat les piles (m’imagino que té a veure amb l’anunci de l’anime). Es tanca la trama plantejada originalment i s’inicia l’estirada olímpica. De moment, m’entreté. Quan me’n cansi, doncs ja el deixaré de banda.
- Malvada al nivell 99: Només sóc l’arxienemiga oculta; no em confongueu pas amb la reina dels dimonis (Akuyaku reijō level 99: Watashi wa uraboss desu ga maō de wa arimasen, Satori Tanabata i Notori), més conegut a Occident com Villainess level 99: Continuem i la història s’encaparra en trencar-me l’emparellament similar a MariKata. Però bé, els altres dos emparellaments també m’agraden. No sembla que la trama del rei dels dimonis hagi d’avançar, però ja m’està bé.
