Títol original: Watashi no Uchū
(わたしの宇宙)
Autora: Ayako Noda (altres
pseudònims: Niboshiko Arai)
Revista: Ikki
Editorial: Shōgakukan
Anys: 2012-2014
Demografia japonesa: Seinen
Gèneres: Experimentació, drama, misteri,
humor, crítica social
Nombre de volums: 2
Edicions fora del Japó: França (Le Monde Selon Uchu)
Navegant per
Manga-News, vaig copsar la portada del segon volum d’aquest manga, la qual em va
cridar poderosament l’atenció. Em vaig ficar a la seva fitxa i vaig
veure que la portada del primer tom també m’atreia i que només eren dos
números. Així que dit i fet: li vaig donar una oportunitat. I quina oportunitat!
Aquest manga crec que acabarà sent el descobriment de l’any, com a poc.
L’Ayako Noda fa
tant BL com seinen. Per al seinen utilitza
aquest pseudònim. Per al BL, Niboshiko Arai.
És una gran fan de la parella Karamatsu x Jūshimatsu (de l’anime Osomatsu-san, seqüela del manganime Osomatsu-kun, del Fujio Akatsuka) i n’ha
fet diversos dōjinshis. Quelcom a destacar és que treballa sense ajudants. És
una gran admiradora de la Kyōko Okazaki.
Prefereixo no comentar-ne gran cosa de l’argument perquè
considero que ja el primer capítol té espòilers.
El meu Uchūnivers és un manga
molt experimental. Utilitza un fotimer de recursos propis
del còmic en general i del manga en particular i els dóna la volta i se’n fot.
Es riu dels errors típics dels mangakes, dels deus ex machina, de les
imposicions editorials, el fanservice i un llarg etcètera. La seva lectura em va fascinar. Sobretot el
primer volum. Al segon la cosa es desinfla un xic, tot i que aconsegueix mantir el tipus.
Ja fa anys que
defenso que no em val l’excusa de què com tal còmic és experimental pot ser considerat una gran obra encara que no tingui sentit i/o que estigui farcidet d’eroguro sense cap ni peus. Sí, pot tractar-se d’un document que jugui moltíssim amb el llenguatge del còmic.
I què? En aquest aspecte estarà bé, però tant l’argument com els personatges seran de pa sucat amb oli. Res, que ho veig com una excusa per colar fetitxismes fastigosos* i
a sobre vendre’ls com una genialitat. Que, a més, l’eroguro en la majoria dels casos és més de la mateixa
merda de sempre: sexualització de noies joves violades. Però encara amb més violència de l’habitual.
Que trencador!! Que irreverent!! Que políticament incorrecte!! I em fa
particular gràcia que els mateixos que alaven aquestes porqueries solguin coincidir amb els que
eviten a tota costa els BLs (fins i tot els més bufons).
El dibuix em
fascina. Té un no sé què que m’hipnotitza. És com... net i brut a la vegada? I
molt expressiu, amb moltes ombres manuals a les cares, sobretot a les vinyetes
claus. Els fons potser no estan del tot elavorats i queden mig esbossats, però és
que l’Ayako Noda no té ajudants!! Ho fa tot ella sola. La majoria del dibuix el
fa a mà, però en retoca els desperfectes a ordinador. Un altre aspecte que me’n
meravella: en només 4 anys (des de l’inici de la publicació de El meu Uchūnivers fins a l’actualitat),
ha millorat un munt el traç. Em té corpresa amb les il·lustracions que va pujant
als seus comptes de twitter.
Literalment, “Watashi
no Uchū” vol dir “El meu Univers”. El problema rau en què el protagonista es
diu Uchū i, a diferència del que passava amb Un Llarg Viarany, això és rellevant per a la trama. Així que me les he manegat amb aquest joc de paraules.
L’edició francesa
està bé. En destaco que el paper és particularment gruixut i això li aporta una
certa consistència. Com a extres, al final del primer volum disposa d’una
comparativa de les alçàries dels personatges i al final del segon, d’un
comentari de l’autora. No m’agrada, però, una adaptació que se’n fa respecte l’edició
japonesa. Fa que tot plegat no quadri. Quelcom que sí que aprecio és que s’hagi fet un esforç per mantenir una tipografia similar a la de l’edició japonesa en als títols de les portades interiors (no així a l’exterior). El que no sé si detesto o adoro és el marc que li han afegit. Com a curiositat: em va fer molta gràcia
que al principi del manga sortís una noia d’ascendència francesa dient que
pràcticament no parlava francès... en francès!! És inevitable, però també
divertit.
Ho recomano? Sí!!
Molt!! És la mar d’experimental i et fas un tip de riure amb l’enginy de l’autora. Ara,
millor llegir-lo si has consumit uns quants mangues abans. Sinó, no li trobaràs
la gràcia per enlloc.
Nota global: 9’2/10
*Us poseu com us
poseu, sexualitzar noies violades amb talls profunds i/o complets i
envoltar-ho tot de merda i pixat és fastigós. I sí, he llegit diversos
eroguros; sé de què parlo.
